Les confessions de Rousseau

Primeres impressions: sinceritat i modèstia. Un excels de la cultura de tots els temps parla d'ell com d'un home mediocre, d'un jove mediocre almenys ( i de moment)

(...)

Impressionant! Gràcies, Xavier Antich. 

Curiós personatge: aïllat de tothom, tímid, amb totes les dificultats per tractar les dones, els amics, els aistòcrates, els intel·lectuals... (quin paranoic devia ser!). Les seves malalties, les seves aficions (el caminar...)

El segle XVIII en una primera persona lucidíssima!

I un llibre de viatges: Ginebra, Annecy, Chambery, Torí, París...

Los equinoccios, de Cyril Pedrosa

brutal

un dels millors còmics de mai

El cielo prometido,de Gregorio Luri

El mar, el mar, d'Iris Murdoch

El pati maleït, d'Ivo Andrić

L'acció se situa en una gran presó de Constantinoble, quan la ciutat era capital de l'Imperi Otomà. Un microcosmos humà, tancat i autosuficient, on conviuen lladres i assassins, delinqüents pintorescos de tota mena i també persones innocents, a l'espera que es decideixi el seu destí. Com fra Petar, principal protagonista d'aquesta obra coral. Al voltant de la figura d'aquest monjo de Bòsnia, Andrić teixeix un atractiu tapís literari compost pels relats que expliquen alguns dels presidiaris quan surten al gran pati, un espai que esdevé un protagonista més. (Time out)

La fille inconnue, dels germans Dardenne

Argelagues, de Gemma Ruiz

Els llibres s'encadenen i si l'avi de Vicenç Villatoro anava a petar aTerrassa, els de la Gemma Ruiz van anar a Sabadell. Que important va ser per a mi els altres catalans de Candel!

x     x     x

La història de la família pròpia no és un argument original. A mi em retorna al Villatoro que vaig llegir fa poc. A Argelagues el llenguatge és especialment cuidat i en aquests sentit és curiós que els dialectalismes de pagès de Castellterçol en recordin Pedra de tartera, que geogràficament és tan lluny. En canvi vitalment és tan aprop.




I és que amb 16 anys, la Remei deixa el seu Castellterçol natal per anar-se’n a treballar a Sabadell. I gràcies a això, Gemma Ruiz pot explicar una pila d’anys després “totes les convulsions d’un segle sense fer novel·la històrica”, diu Xavier Antich. Segons el pensador, les dones que retrata la periodista en el seu llibre són les Cassandres, Helenes de Troia i Antígones del nostre país. (Núvol)

El fons de la qüestió, de Graham Greene

Major Scobie lives in a colony in the West Coast of Africa during World War II, and is responsible for local security during wartime. His wife Louise, an unhappy, solitary woman who loves literature and poetry, cannot make friends. Scobie feels responsible for her misery, but does not love her. Their only child, Catherine, died in England several years before. Louise is a devout Catholic. Scobie, a convert, is also devout. Scobie is passed over for promotion to Commissioner, which upsets Louise both for her personal ambition and her hope that the local British community will begin to accept her. Louise asks Scobie if she can go and live in South Africa to escape the life she hates.

Zweig

Adeu a Europa. Pinzellades. Matisos perquè Zweig també va tenir les seves ombres. Molt interessant.

Una historia de locos, de Robert Guédiguian.

Armènia amb protagonistes trets d'un anunci de colònia

Sinopsis: París, 1981, un joven marsellés de origen armenio llamado Aram hace volar el coche del embajador de Turquía en París. Gilles Tessier, que pasaba en ese momento en bicicleta, queda gravemente herido. Aram huye y se une al Ejército de Liberación de Armenia en Beirut, hogar de la revolución armenia en esa época. Anouch, la madre de Aram, visita a Gilles en el hospital para pedirle perdón y él exige conocer a su verdugo. Una vez recuperado, va a Marsella en busca de venganza, pero la familia de Aram le da la bienvenida y acaba quedándose con ellos. Aram no está de acuerdo con sus compañeros en Beirut y decide conocer a Gilles, que acabará convirtiéndose en su portavoz.

Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro

Entenc perquè va agradar tant al pare. No és perquè aquest avi em recorda per caràcter l'avi Ram o n (o el que me n'han explicat) sinó per la manera com està narrat, amb la sinceritat del memorialista que se sap no historiador

http://www.nuvol.com/critica/vicenc-villatoro-un-home-que-sen-va/##

Forushande (El viajante) de Asghar Farhadi

Enllaç preciós sobre Dickens i Carner

http://calassur.blogspot.com.es/2012/02/els-dickens-de-carner.html?m=1

Així, doncs, amb la ferma convicció de voler consolidar el català com a llengua literària, Josep Carner aspira a dotar, amb les traduccions d'aquestes tres emblemàtiques novel·les, d'un clàssic al català com ja ho era en aquell temps el seu admirat Dickens (“el meu novel·lista”, també, segons afirmava Joan Maragall), havent de treballar, però, amb una llengua que, tal i com apunta en el Quadern gris Josep Pla tot parlant de Carner, literàriament estava per fer, ja que era “[...] pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, i d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país [...]”, pel que no és d'estranyar, doncs, que Carner aboqués en les traduccions de Dickens tot un gavadal d'expressions i de lèxic exuberant a fi i efecte de mostrar la riquesa lingüística del català, amb uns resultats, no obstant, que poden provocar al lector actual no sé si dir-ne un cert rebuig pel fet de copsar-hi un excés d'artifici i poca naturalitat.

Comancheria, de David Mackenzie

https://www.google.es/amp/s/m.blogdecine.com/criticas/comancheria-siempre-nos-quedara-el-western/amp

Donha Clara (Aquarius), de Kleber Mendonça Filho

"El segon llargmetratge del crític passat a cineasta Kleber Mendonça Filho (...) atorga tot el protagonisme a una figura encara insòlita en el cinema contemporani: una dona al voltant de la seixantena que esdevé l’heroïna d’una història de resistència" .(A l'Ara)

A mi m'agrada, malgrat que es fa llarga: primers plans intencionats, pinzellades per suggerir el/s personatge/s , de vegades l'actuació de la Braga és una mica excessiva, però. Mobbing en una zona turística brasilera, un tema d'actualitat que fa pensar.

Manchester by the sea, de Kenneth Lonergan

Esplèndida més enllà de l'actuació fantàstica i  oscaritzada del seu principal actor, una història molt maca del tio destrossat a qui toca tutoritzar el nebot.

David Copperfield, de Charles Dickens

En aquella edició taronja de Proa. La que vaig llegir als tretze anys encara que ara em sembli impossible. Captant com no ho vaig fer aleshores la fina ironia de Dickens. Sorprès per l'estructura en què s'encadenen els ambients i en cada un un personatge que es converteix en un secundari inoblidable:  la tia, el padrastre, el director de l'internat, l'amic, el protector, el boig lúcid... I només he llegit el primer volum.
Ah i la versió de Josep Carner, que avui en dia es deu considerar infumable! (i que a mi em fa glatir)

...

Alguns crítica parlen de personatges plans: no pas Steerforth!, que per cert com recorda Demian, fins i tot en la relació amb el protagonista i amb la seva pròpia mare...

  

...

Capitol 31. Retiro el que he dit d'Steerforth

...

En el fons Copperfield és bastant burro. Cosa que sobta quan el narrador és en primera persona.

Demian, de Hermann Hesse

Ordeno la llibreria i rellegeixo relíquies
...
El camí cap al mi mateix tan orientalista, que prefigura el Siddharta.
...
O l'odi a les masses que prefigura el feixisme?
...
El bé i el mal, Zaratrustra, Nietzche...

La cartoixa de Parma, d'Stendhal

tirem de wikipedia

Argumento[editar]

La cartuja de Parma narra la historia del joven patricio italiano Fabrizio del Dongo y sus aventuras durante los últimos años del dominio napoleónico en Europa. Los hechos transcurren principalmente en la ciudad de Parma y en el castillo familiar del lago de Como.

La tía de Fabrizio, la fascinante Gina, duquesa de Sanseverina, y su amante, el primer ministro del ducado, Conde Mosca, urden un plan para promocionar la carrera del adorado sobrino en la corte de Parma. Gina es objeto de las proposiciones del detestable príncipe Ranuccio-Ernesto IV, al que se ha jurado rechazar con todas sus fuerzas.

Fabrizio es arrestado por homicidio y encerrado en la torre Farnese,¹​ de la que logra fugarse con una soga y la ayuda de Clelia, la hija de su carcelero, de la que se enamorará irremediablemente durante su estancia en la torre.

Tony Erdmann, de Maren Ade

M'encanta veure una pel·lículua de la qual no sé res , només que "se'n parla molt" i que "em sembla que ha tingut molt boines crítiques" i que després d'un inici de "ai, ai , ai on m'he ficat?" es converteixi a poc a poc en un guió genial. Humor intel·ligent que fa trencar de riure, sense ser empalagós, Ritme  fantàstic malgrat quasi tres hores de durada i sortir pensant que en el fons és filosofia pura.
I dos actors de primera que ho borden, tant el més histriònic, que sempre és més fàcil, com ella que t'estimes de seguida malgrat la la seva sequedat.

crítica a blog de cine