Silas Marner, de George Eliot

En vigílies de Diada i d'inici de curs acabo Silas Marner. Una novel·la victoriana preciosa i que va de menys a més. La història d'un teixidor de passat obscur, de present obscur en un poble on el "dolent" el repectable Geoffrey Cass també té un passat obscur.
És també una novel·la dickensiana? La ciutat, la fàbrica, els baixos fons de les ciutats angleses del XIX no hi surten de manera evident però són el teló de fons que contrasta amb la vida del poble i la trama simple i folchitorresca.

"debemos recordar que los lectores victorianos no leían solo por placer sino a modo de aprendizaje moral. Esperaban encontrar en sus lecturas una carga moral y didáctica y que las obras reflejasen no tanto la realidad tal cual era sino como se deseaba que esta fuese; esto es, un lugar en el que los malos y perversos (los otros) eran castigados y los buenos (ellos, claro) recompensados. Teniendo esto en consideración, podremos afrontar la muy recomendable lectura de Silas Marner sin reprochar demasiado a la autora su deuda manifiesta a lo largo de toda la novela con la fábula y la parábola moralizante. "
http://carmenyamigos.blogspot.com.es/2016/02/silas-marner-de-george-eliot.html



Eliot ofrece, como se puede ver, una historia de corte sentimental, directa y sencilla: no hay tramas secundarias, el número de personajes es muy reducido y la acción es mínima, circunscribiéndose a la relación de Silas con sus convecinos. Unos mimbres escasos que, sin embargo, sirven para construir una novela sutil, intensa y brillante. Lo que en apariencia podría constituir un obstáculo —la ausencia de conflictos— es, en realidad, uno de los aciertos del texto;

https://www.solodelibros.es/silas-marner-george-eliot/

Entre dones soles, de Cesare Pavese

Torí. Després de la guerra mundial. Una modista entra en contacte amb un món de classe alta, entre el qual una noia acaba d'intentar-se suïcidar.
Impressiona és clar saber que Pavese es va suïcidar en un hotel de Torí un any després d'escriure la novel.la. La relació banal que s'estableix entre aquestes (principalment) dones contrasta amb la situació dramàtica inicial però en genral el llibre no m'acaba d'engrescar ni atreure.

Els que en saben no hi estan d'acord Entre dones soles és una de les millors novel·les de Pavese. Qui la llegeixi ho percebrà, se sentirà irresistiblement atret per les alegries i les misèries d’uns personatges que són ben bé de carn i ossos. (Francesc Vallverdú)

“Entre dones soles“ (1949). Aquesta novel·la esta considerada un exemple etològic de la narrativa de la postguerra europea, que presentava una àmplia gamma de corrents –neorealisme, objectivisme, Nouveau Roman- que compartien en rebuig a la novel·la tradicional decimonònica, i per tant , a la complexitat dels personatges, a la magnitud i rellevància de la intriga, a la confrontació de valors morals, i encara que sovint s’oblidi, a la passió. Aquests corrents opten per espais contemporanis, personatges plans i accions vulgars. El narrador –el recurs tècnicament més elaborat- no valora, ni jutja el que narra. I en conseqüència, el lector es troba sense horitzons i uns personatges que es relacionen entre ells amb gestos banals i paraules buides .  (biblioteca defigueres)
Ben explicat, jo m'he trobat bastant així.

La ignorància, de M. Kundera

Un Kundera ja passat al francès. Algú ha dit que K. ès un desplaçat de la història. En tot cas és segurament un tio que no se sent còmode amb el seu paper. Als seus 80s llargs ja se li'n deu fotre bastant
En tot cas viudetats i exilis . Som allò que perdem.

Curiós que la presència de Praga no és mai la de Txecoslovàquia (la geogràfica almenys)

Curiós també aixo

El juego lingüístico entre la ignorancia y la añoranza sólo es posible en catalán y en español, y tal vez por eso la novela ha sido publicada antes en estas lenguas que en la propia versión original francesa. A menos que haya sido por otras razones, quizá de tipo más estratégico: la anterior novela de Kundera, La identidad (1997; publicada en español al año siguiente), recibió muy malas críticas en Francia, y no se puede descartar que Kundera ­tan atento a la dimensión pública de su carrera literaria­ haya decidido demorar la aparición del libro en francés hasta ver la reacción del público y la crítica de nuestro país.(conversacionesenlabiblioteca)

El primer home, d'Albert Camus

Camus, Canetti, Bernhardt, ... qui més recordo que presenti i expliqui  tan bé un món amb les seves memòries d'infància?

...Descripcio esplèndida del mestre i de l'escola. Es podria dir De família humil a premi Nobel gràcies a l'escola.

el blog de Vinyet Panyella 

el blog de Senderi: 

En El primer home, Albert Camus ens explica les arrels de la seva vida,  semblants a la història de tots els pobres. Dibuixa la seva  humil família com plena de tendresa però poc capaç d’expressar-la,  poderosa i vulnerable al mateix temps, compromesa de forma senzilla amb la pàtria francesa, més madrastra que mare, però també amb els seus conciutadans argelins, agermanats per la mateixa pobresa.

És una història obscura i lluminosa al mateix:  des del punt de mira d’un adult  amb una vida aposentada d’ intel•lectual francès reconegut amb un premi nobel,  Camus sent la necessitat de tornar a la seva infància i posar paraules allà on la seva mare callava, i d’explicar-nos amb una emoció extraordinària que aquella incapacitat  de convertir en paraules el profund amor que els unia no provenia sinó de la misèria.

Clarissa, de Stefan Zwig

Que bo, sempre Zweig
aquesta és la seva última novel·la, inacabada, i torna a la 1a Guerra Mundial.Una noia austríaca que s'enamora d'un francès, que no veu més i que en queda embarassada i un altre soldat li dóna el cognom...
Aquests personatges tan quotidians i que prenen aquesta força, dones molt sovint, són exemplars.

“Drama minúsculo, obra inconclusa, Clarissa supone un extraordinario análisis del corazón solitario cuyos sentimientos trataban de imponerse sobre las obligaciones de una patria herida”.
Óscar Brox, Détour http://www.acantilado.es/catalogo/clarissa/

Els estranys, de Raül Garrigasait

Primera guerra carlina. Solsona. Un prussià. Poca cosa més. M'adormia

Aquest deu ser el lloc, de Maggie O'Farrell

https://www.google.es/amp/www.catorze.cat/ampver.php%3fid=5553

Els vells amics, de Sílvia Soler

Buf! qué maloooo!

L'enigma de l'ocell blau, de Nii Aykwei Parkes

Thriller en un poblat africà. Apareix una matèria orgànica desconeguda i un forense la investiga. 

Bé. No és el que m'esperava quan ho vaig regalar a la Marta per la portada i la il·lustració de l'interior. Però complementa les últimes africanes que he fet.

Segons l’autor, aquesta novel·la parla del poder d’explicar històries, del que decidim explicar i el que decidim oblidar. Explora la idea del poder, de com es manifesta el poder des de moltes naturaleses: dins d’una casa, entre marit i muller, en la ciència, en el llenguatge i en les llengües… I el poder de les forces de l’ordre i de l’estat, prenyat de corrupció. I això es contraposa a les creences d’un petit poble i les seves tradicions i intuïcions 

(...)

El llibre mostra la desconnexió progressiva d’una societat en relació a la natura i tota la pèrdua de cultura que  això comporta. El vell caçador sap llegir el bosc, el jove Kayo ja ha perdut aquesta herència. L’autor comenta aquesta idea: ‘Hi ha coses que estan en perill de desaparèixer. Kayo s’adona al final del llibre que la seva educació no és completa i de tot el que ha perdut rebent una educació occidental. Això és un fet global, tendim a la uniformització. En l’àmbit científic és innegable: la manera de classificar les plantes, per exemple, és diferent i exclou un munt de noms que tradicionalment s’empraven per dir una mateixa cosa. Eren els matisos de la gent que vivia en la natura.’(vilaweb)

Incerta glòria (la pel·lícula) d'Agustí Villaronga

A mi em sembla una bona il·lustració de la novel·la però no una bona adaptació. M'agrada la fotografia i l'ambientació (el metro de Barcelona l'any 37!) però penso que el guió amaga la part important dels personatges amb uns diàlegs secs que no mostren bé la seva profunditat ni la

de la trama.

Les confessions de Rousseau

Primeres impressions: sinceritat i modèstia. Un excels de la cultura de tots els temps parla d'ell com d'un home mediocre, d'un jove mediocre almenys ( i de moment)

(...)

Impressionant! Gràcies, Xavier Antich. 

Curiós personatge: aïllat de tothom, tímid, amb totes les dificultats per tractar les dones, els amics, els aistòcrates, els intel·lectuals... (quin paranoic devia ser!). Les seves malalties, les seves aficions (el caminar...)

El segle XVIII en una primera persona lucidíssima!

I un llibre de viatges: Ginebra, Annecy, Chambery, Torí, París...

Los equinoccios, de Cyril Pedrosa

brutal

un dels millors còmics de mai

El cielo prometido,de Gregorio Luri

El mar, el mar, d'Iris Murdoch

El pati maleït, d'Ivo Andrić

L'acció se situa en una gran presó de Constantinoble, quan la ciutat era capital de l'Imperi Otomà. Un microcosmos humà, tancat i autosuficient, on conviuen lladres i assassins, delinqüents pintorescos de tota mena i també persones innocents, a l'espera que es decideixi el seu destí. Com fra Petar, principal protagonista d'aquesta obra coral. Al voltant de la figura d'aquest monjo de Bòsnia, Andrić teixeix un atractiu tapís literari compost pels relats que expliquen alguns dels presidiaris quan surten al gran pati, un espai que esdevé un protagonista més. (Time out)

La fille inconnue, dels germans Dardenne

Argelagues, de Gemma Ruiz

Els llibres s'encadenen i si l'avi de Vicenç Villatoro anava a petar aTerrassa, els de la Gemma Ruiz van anar a Sabadell. Que important va ser per a mi els altres catalans de Candel!

x     x     x

La història de la família pròpia no és un argument original. A mi em retorna al Villatoro que vaig llegir fa poc. A Argelagues el llenguatge és especialment cuidat i en aquests sentit és curiós que els dialectalismes de pagès de Castellterçol en recordin Pedra de tartera, que geogràficament és tan lluny. En canvi vitalment és tan aprop.




I és que amb 16 anys, la Remei deixa el seu Castellterçol natal per anar-se’n a treballar a Sabadell. I gràcies a això, Gemma Ruiz pot explicar una pila d’anys després “totes les convulsions d’un segle sense fer novel·la històrica”, diu Xavier Antich. Segons el pensador, les dones que retrata la periodista en el seu llibre són les Cassandres, Helenes de Troia i Antígones del nostre país. (Núvol)

El fons de la qüestió, de Graham Greene

Major Scobie lives in a colony in the West Coast of Africa during World War II, and is responsible for local security during wartime. His wife Louise, an unhappy, solitary woman who loves literature and poetry, cannot make friends. Scobie feels responsible for her misery, but does not love her. Their only child, Catherine, died in England several years before. Louise is a devout Catholic. Scobie, a convert, is also devout. Scobie is passed over for promotion to Commissioner, which upsets Louise both for her personal ambition and her hope that the local British community will begin to accept her. Louise asks Scobie if she can go and live in South Africa to escape the life she hates.

Zweig

Adeu a Europa. Pinzellades. Matisos perquè Zweig també va tenir les seves ombres. Molt interessant.

Una historia de locos, de Robert Guédiguian.

Armènia amb protagonistes trets d'un anunci de colònia

Sinopsis: París, 1981, un joven marsellés de origen armenio llamado Aram hace volar el coche del embajador de Turquía en París. Gilles Tessier, que pasaba en ese momento en bicicleta, queda gravemente herido. Aram huye y se une al Ejército de Liberación de Armenia en Beirut, hogar de la revolución armenia en esa época. Anouch, la madre de Aram, visita a Gilles en el hospital para pedirle perdón y él exige conocer a su verdugo. Una vez recuperado, va a Marsella en busca de venganza, pero la familia de Aram le da la bienvenida y acaba quedándose con ellos. Aram no está de acuerdo con sus compañeros en Beirut y decide conocer a Gilles, que acabará convirtiéndose en su portavoz.