Una bona novel·la gràfica sobre periodistes que se'n van a l'Orient Mitjà. Dibuixos molt bonics d'aquesta Sarah Glidden
La dibujante estadounidense Sarah Glidden acompaña a dos amigos reporteros —fundadores de una organización de periodismo sin ánimo de lucro— en un viaje por Turquía, Siria e Iraq con el fin de descubrir historias que ilustren el efecto causado por la guerra de Iraq en Oriente Próximo en general, y en los refugiados en particular. Al trío se une un amigo de la infancia y exmarine, cuyo servicio en Iraq aporta un punto de vista inesperado y a menudo desconcertante, tanto para las personas que van conociendo en el camino como para ellos mismos.https://salamandra.info/libro/oscuridades-programadas-cronicas-turquia-siria-e-irak
(això no és Dòria, això és Marta que me'l traspasa confessant-me l'impacte)
La prostituta que abans de ser executada confessa des de la presó a la psiquiatra/metgessa/periodista (?) que la visita, assegudes les dues al terra fred de la cel·la, la seva vida de filla, neboda, dona, amant, treballadora, prostituta i enamorada, sempre dominada per un home, sempre explotada.
És Egipte, però és a tot arreu i sempre, o quasi.
A sus 86 años, de los que Nawal el Saadawi no pierde ocasión de presumir, esta feminista, escritora, médica e izquierdista egipcia no deja indiferente a nadie. Ningún autor árabe, quizá ni siquiera el Nobel Naguib Mahfuz, goza de una popularidad internacional como la suya. Tampoco su protagonismo dentro del mundo árabe se queda corto, si bien en él su obra y sus posicionamientos provocan controversias de las que Saadawi está libre en Occidente, al que tanto critica y al que tanto debe. Saadawi fue la primera feminista árabe en diseccionar la opresión sexual de las mujeres árabes. Corría la década de los 60 y otras feministas, como Huda Sharawi, Doria Shafiq o Latifa al-Zayyat, ya se habían ocupado de su discriminación política, social y económica. Pero Saadawi metió el dedo en lo que el marxista sirio Bu Ali Yasin denominó “el triángulo tabú” de los árabes: sexo-religión-lucha de clases. Y lo hizo aunando psiquiatría, feminismo y literatura. Dispuso así de unas herramientas no solo para diseccionar la violencia como enfermedad social que apunta específicamente a las mujeres, sino para denunciarlo ante el gran público....
(més Dòria)
Al club de lectura el defineixo com Les Memòries de la Yourcenar, i explico que em sembla que l'autora aprofita aquest personatge més o menys "progre" de la història (pensador, pacifista, homosexual...) per justificar a través d'ell la seva (de la Yourcenar) visió del món.
Una bona lectura!
A veure si coneixeu aquesta que en parla!:
M'agrada que també valora les pàgines sobre l'amor i la mort d'Adrià.
De nou el club de lectura de Dòria em guia en les seleccions literàries. D'aquest sí que no n'havia sentit a parlar gens. A mi els contes no m'agraden gaire potser perquè em semblen o inconsistents o excessivament quotidians o massa surrealistes. Aquests relats m'han agradat molt i diria que no és un llibre de contes sinó la novel·la sobre un poble a partir de les coses que els passen als seus habitants. De nou ningú no s'inventa res i això sona molt a Sherwood Anderson i fins i tot a Kent
Haruf.
A més aquesta cardedeuenca escriu sobre l'Amèrica profunda (ha viscut als Estats Units) i això li dona el distanciament que trobo a faltar tants cops en la narrativa catalana.
http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/109-2019/794-el-cami-dels-esbarzers Dalmau fa allò que autors nord-americans com Sherwood Anderson com a precursor i Elizabeth Strout i Kent Haruf com a deixebles fan tan bé. Dalmau te veu pròpia i situa aquestes vides maldestres en un poblet a l'interior dels Estats Units, lluny de la realitat de l'autora.
El club de lectura de Dòria m'empeny a llegir aquesta novel·la, que ha agradat a quasi tothom. Jo també m'ho passo molt bé. La trama, la gent que viu i mor en aquesta vall de Molló (quina casualitat haver estat a Espinavell pocs dies abans), no és el més important i l'originalitat (ningú no s'inventa res, és veritat) la proporciona el tractament literari curiós: aquests narradors canviants a cada capítol i no sempre humans (els núvols, les trompetes de la mort, un cabirol, la muntanya, mateixa…) fan la lectura satisfactòria a part d'un llenguatge molt ben pensat i adaptat a cada situació ¿Potser una mica massa un exercici literari que amaga en conjunt la força dels personatges i de les seves circumstàncies vitals?
Ho comentem amb la Irene Solà al Club de lectura i és una sessió realment interessant.
aquí a Mataró Ràdio amb algun conegut que llegeix el poema de l'Hilari que dona nom al títol: (min 12:37)
El dret a la llibertat d'expressió manifestació, la llei mordassa i el Codi Penal. La presumpció de veracitat de la policia i de com la via administrativa és pitjor que la penal perquè elimina el dret de defensa i la presumpció d'innocència.
En aquest assaig s’analitzen, no únicament alguns dels casos on aquesta retallada de llibertats és més evident (presos polítics catalans com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, però també CDRs com Adrià Carrasco i Tamara Vila, tuitaires com Cassandra, cantants com Valtònyc, Cesar Strawberry i Pablo Hásel, i també Ermengol Gassiot, els nois d’Altsasu, Willy Toledo, etc… Una llarga llista de persones represaliades en base a la interessada interpretació d’unes lleis que enlloc de garantir drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de manifestació, restringeix el seu ús segons la finalitat de la causa que suporten. https://elmati.cat/ressenya-llibre-tu-calla-laura-huerga-blanca-busquets/
Un llibre que m’encanta malgrat alguns comentaris molt poc entusiastes. Hi ha llibres que van de menys a més i. Aquests va de més a molt més amb un final apoteòsic.
Detallisme interessant, presència de la maternitat com en pocs llibes, fils narratius que suggereixen, els quadres i al final els ports. Felicitats, Maggie.
La jove Lexie Sinclair somia en una vida extraordinària i, des del poblet on viu amb els pares i germans, planeja una fugida a Londres, la gran ciutat. Allà es trobarà amb l’Innes Kent, un jove sofisticat que l’introduirà en l’apassionant món del Soho bohemi dels anys cinquanta, i aprendrà l’ofici de reportera, coneixerà els artistes més importants del moment i es llançarà plenament a la vida i a l’amor. Anys més tard, al Londres contemporani, una jove pintora, l’Elina, navega vertiginosament per les primeres setmanes de maternitat, no acaba de trobar-se a ella mateixa i no pot recordar ni un sol detall sobre una petita gran qüestió: el part. Per a la seva parella, en Ted, la paternitat també està sent desconcertant: ha fet aflorar records perduts, plens d’imatges que no aconsegueix situar i que no sap d’on surten. O'Farrell se serveix de les dues protagonistes per fer un tapís literari, mentre vas llegint saps que totes dues històries acabaran connectades sense saber massa com, però la prosa d'O'Farrell s'encarrega que a partir de les veus de la Lexie i de l'Elina en Ted aconsegueixi saber qui és. Dues dones, dues maternitats i molta riquesa de matisos en la condició humana, així són els personatges d'O'Farrell, deu ser per això que ens agrada tant com escriu. http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/764-la-ma-que-prenia-la-meva
Una recomanació d'en Xavi Cortès, més de 1100 pàgines d'un passeig per la història del segle XX de Geòrgia i, per tant de la Unió Soviètica. La saga de la Stasia, el Kostia, la Christine, la Kitty, l'Elene, la daria, la NItsa ... i els seus paral·lels, els Eristavi... Tinc la sensació que cada personatge és una novel·la, una bona novel·la. Saga i família de dones però on l'únic home, el Kostia és sempre present, és sempre culpable. Bé, Xavier, bona recomanació.
Hay dos personajes que flotan permanentemente sobre la novela: Stalin, a quien nunca se le menciona con ese nombre, y Beria, el temido jefe de la policía secreta estalinista, a quien se le llama permanentemente en el libro "el pequeño gran hombre". "Los dos eran georgianos, los dos pesaron como una maldición sobre ese siglo y contar su historia sin nombrarlos es una manera de quitarles su poder", explicó la escritora.https://www.radiotelevisionmarti.com/a/la-octava-vida-saga-familiar-georgiana-stalin-beria-flotando-en-la-novela-/210375.html
Quines coses de llegir! I és que la Núria em diu que m'estan perdent (i no sé si vol dir l'esquerra, l'independentisme o qui...) i l'agafo pel títol . Però a mi em sembla poc radical... ( i a més tan afrancesat!)
algunes idees subratllades:
el dualisme biondat d'allò públic, maldat d'allò privat no porta gaire lluny...
el benestar socialdemòcrata va ser aconseguit amb la dominació dels pobles postcolonials
en el fons la dreta liberal és molt poc sensible als valors de la nació. La crisi l'han pagat els pobles i el medi ambient
El capitalisme actual està basat en les finances i està lligat al deute dels estats.
i en resum,
el capitalisme ha superat la cris transferint-la als estats
¿Qué significa ser de izquierda en el siglo XXI? ¿Cómo evitar la deriva conservadora de discursos originariamente revolucionarios? ¿Cuáles son los caminos para volver a articular la crítica de la dominación y la filosofía de la emancipación? En una conversación apasionante, orientada por Philippe Corcuff, Nancy Fraser y Luc Boltanski responden estas preguntas y se sumergen en nuestra actualidad política: crisis del capitalismo, posibilidades emancipadoras y amenazas posneoliberales o neoconservadoras. Es hora de relanzar los diálogos y las cooperaciones entre los intelectuales y los movimientos sociales. Sin embargo, a contrapelo del sentido común imperante, para ambos autores apartarse de las críticas más someras del neoliberalismo implica abandonar la nostalgia estatista. https://www.traficantes.net/libros/contra-la-izquierda-conservadora
Li tenia ganes a aquesta obra mestra. Tot està dit d'ella, no? Jo, que el personatge que m'interessa més és la Tony i el seu fat i la seva lucidesa i el seu desprendiment i la seva humanitat. I que em sorprèn com la Història passa com d'esquitllentes per aquesta novel·la.
(...) Sus novelas se caracterizan por una reproducción precisa de los detalles de la vida moderna y antigua, por un profundo análisis intelectual de las ideas y los personajes, por un punto de vista distanciado e irónico, combinado con un profundo sentido trágico. Sus héroes son con frecuencia personajes burgueses que sobrellevan un conflicto espiritual. Thomas Mann exploró también en la psicología del artista creativo. http://julio-nihilobstat.blogspot.com/2013/04/libros-que-he-leido-los-buddenbrook.html?m=199
Sí, sentit tràgic, és cert...
¿Qué pudo impulsar a Thomas Mann a narrar el ocaso de una familia de la alta burguesía alemana: cuatro generaciones de trabajo, riqueza, ocio, desengaño y decadencia? Escribió la obra en Múnich y en Italia, y tomó como modelo a su propia familia, algunos de cuyos miembros retratados jamás pudieron perdonarle la osadía. Fue su primera novela, y tuvo un éxito demoledor.
tot s’ensorra amb la tercera generació, encapçalada per Thomas Buddenbrook, un home seriós, pulcre, idealista, però víctima de les circumstàncies que li han tocat viure. El rumb de les vides dels seus germans són cada qual pitjor: Tony no té sort amb el seu primer matrimoni, però tampoc amb el segon, i a la seva filla no li anirà gaire millor. A Clara la vida no li regala tampoc bones cartes, mentre que Christian és el germà amb un caràcter més clarament contraposat al de Thomas: és impuntual, irrespectuós, mandrós, incapaç de mantenir una feina ni una vida mínimament estable. Cada caiguda vital d’aquests personatge costa diners a la casa Buddenbrook i suposa un maldecap per a Thomas, que poc a poc es va veient derrotat. La quarta generació ja són les cendres d’una foguera que va ser esplendorosa en el passat. La vida burgesa dels Buddenbrook s’ha apagat, mostrant-nos així que no hi ha cap gran fortuna que tard o d’hora no es pugui convertir en pols.
(...)
no hi ha dos llibres de Thomas Mann que s’assemblin gaire, cada llibre és del seu pare i la seva mare, si m’ho permeteu, i aquesta és una de les grandeses d’aquest autor, que llegeixes La muntanya màgica, La mort a Venècia, Els Buddenbrook o Doktor Faustus i són universos totalment diferents. En canvi, sabem que la vida de Thomas Mann és darrera de cadascuna d’aquestes novel·les. Llàstima que ell mateix calés foc als seus diaris íntims, quan vivia als Estats Units, l’any 1945, després d’haver marxat de l’Alemanya de Hitler. La de vida (privada, privadíssima) i literatura que hi devia haver en aquells quaderns.no hi ha dos llibres de Thomas Mann que s’assemblin gaire, cada llibre és del seu pare i la seva mare, si m’ho permeteu, i aquesta és una de les grandeses d’aquest autor, que llegeixes La muntanya màgica, La mort a Venècia, Els Buddenbrook o Doktor Faustus i són universos totalment diferents. En canvi, sabem que la vida de Thomas Mann és darrera de cadascuna d’aquestes novel·les. Llàstima que ell mateix calés foc als seus diaris íntims, quan vivia als Estats Units, l’any 1945, després d’haver marxat de l’Alemanya de Hitler. La de vida (privada, privadíssima) i literatura que hi devia haver en aquells quaderns.
El sociòleg torna al barri obrer i comunista on es va criar i retroba la seva família reconvertida al marc mental de l'extrema dreta. Boníssim.
L'esquerra que abandona el concepte de classe social i la ultradreta que hi troba terreny adobat per proporcionar el concepte de grup atacat
El determinisme social
L'atac a la psicoanàlisi que psicologitza les qüestions socials
Un alliberament sexual que és més fàcil que no un alliberament social
Regreso a Reims es un ensayo que va de lo autobiográfico (joven de familia obrera, buen estudiante, que se marcha de Reims a París para vivir libremente su homosexualidad, que pronto se integra en el mundo intelectual…) a lo sociológico, al análisis de las formas de vida de la clase obrera en una ciudad francesa del siglo XX (la vivienda, la escuela, el trabajo…), a la construcción y reproducción de ideas, actitudes y pautas sociales en ese ámbito popular.
Y todo ello se expone a través de un relato cuyo eje lo constituye el recorrido vital del autor, su autoanálisis, pues Didier Eribon –intelectual, ensayista, profesor universitario– quiere explicar cómo se apartó –mediante la cultura, al adquirir otra condición, incluso sexual– de ese origen, al mismo tiempo que trata ahora –mediante la escritura– de regresar, de comprender a sus padres, a ese mundo que le rechazaba, que le avergonzaba, y del que necesitaba apartarse. https://elcuadernodigital.com/2017/12/11/regreso-a-reims/
Em sembla una gran pel·lícula, sí. I això que m’ha costat entrar-hi i acostumar-me al personatge que se m’ha fet molt desagradable. Però a poc a poc m’he deixat endur per moltes tensions diferents, la normalitat i l’anormalitat, especialment, però també pel paper de l’humor, de l’oci, dels mitjans de comunccació, de la política...
Li donaran l’Oscar al millor actor, no?
No tots els còmics amb què m’he trobat últimament són esplèndids. Aquí el criteri és mencionar només els que realment m’han cridat l’atenció en sentit positiu.
La casa, de Paco Roca
La enciclopèdia de la tierra temprana, de Isabel Greenberg
Una lectura moolt potent. Un devessall lingüístic, una lliçó de literatura. Investigo el simbolisme i tot encaixa: El monòleg interior, el flux de pensament, les converses que deriven, les metàfores caricaturesques, els símbols, l'ambient, les digressions... Ep! símbols i metàfores que identifico i no entenc, eh! les cariàtides, trencaments dels fils narratius, converses amb frases inacabades, barreja de son i vigília, sinestèsies (cares verdoses) repeticions de paragrafs
Em pregunto si val la pena fendir, esbatanar, fitar, fremir, apregonar, llord... Potser sí si Beli utilitzava aquest nivell de llenguatge. Que difícil deu ser traduir!
Beli basteix una obra d’alt contingut simbòlic i filosòfic, però també d’un elevadíssim valor formal. El ritme que Andrei Beliaconsegueix infondre en aquest text hermètic, oníric i fascinant és hipnòtic a estones i dinàmic en els diàlegs, ric en al·literacions i símbols i precís en les imatges. https://edicions1984.cat/cataleg/petersburg/
Andrei Beli (1880-1934) —pseudònim novel·lístic de Borís Bugàiev— es mostrà en Petersburg com un fervorós creient dels postulats puixkinians, disposat a deixar el fil narratiu en mans d’un narrador addicte a sorpreses i jocs de mans, a una escriptura que s’enlaira amb un art ingràvid i minuciós que, de seguida, pot transformar-se en una disbauxa estilística que assetja i desconcerta el lector. L’argument transcorre en l’any 1905, entre conxorxes revolucionàries, crides a la vaga general i atemptats per tal de subvertir el poder tsarista. A la ciutat de Petersburg, enmig d’aquesta violència latent, un jove estudiós de la filosofia de Kant, Nikolai Apol·lónovitx, fatxendós i víctima de les insatisfaccions de l’amor, rep un encàrrec fatídic per part d’una organització política clandestina. (...)
Però més enllà de la tensió argumentativa —que s’abandona i es recupera segons l’estat d’ànim i la voluntat del narrador—, l’autèntic centre des d’on creix Petersburg és la multiplicitat de perspectives que embolcallen els personatges, amb una veu que ens condueix entre les pàgines de la novel·la amb posat de tirania burlesca. Les comparacions grotesques, les descripcions d’un expressionisme caricaturesc i els retrats gogolians se succeeixen en una ciutat espectral, entre ombres xineses i una paleta de colors inversemblants. Andrei Beli és partidari d’oblidar-se —momentàniament— de les seues criatures i reproduir imatges fragmentades, llampecs de figures distorsionades per la llum vaporosa del capvespre, pels reflexos omnipresents del cel i del riu Nevà, que descomponen els contorns i els elements que ens podrien ajudar a reconéixer els personatges. En aquesta nebulosa tot és possible, una trobada entre amants, un ball de màscares que precipita la tragèdia, l’aparició intempestiva de conspiradors i policies, les tribulacions angoixoses del vell senador que es dissolen com el foc d’una vela que s’apaga, els actes irreflexius del fill que enllacen una teranyina narrativa on sovint es perden de vista els punts de subjecció. I quan tot indica que les peces disperses tornen a encaixar, el narrador prefereix de nou augmentar la nostra confusió: “De sobte… Però del de sobte ja en parlarem” http://eltrapezi.com/andrei-beli/http://eltrapezi.com/andrei-beli/:
Hero es la amante y sirvienta de Cherry, una mujer casada que, como consecuencia de una absurda y sucia apuesta, se ve obligada a urdir un plan para evitar que un amigo de su marido la fuerce. Así, durante 100 noches, Hero trata de distraer la atención de este hombre que, absorbido por historias reales de mujeres reales, pierde la noción del tiempo y olvida su propósito.
Tras un año en Jerusalén acompañando a su pareja, miembro de Médicos Sin Fronteras, Guy Delisle nos ofrece en Crónicas de Jerusalén, una de las novelas gráficas más esperadas, su personal visión de uno de los conflictos más enquistados de la actualidad.
Delisle nos muestra su lado hogareño, al tener que hacerse cargo del cuidado de sus hijos mientras su mujer está fuera, pero también, sobre todo, las numerosas peculiaridades, extravagancias y absurdos propios de Jerusalén que el autor va descubriendo en sus vagabundeos: las restricciones a la libertad de desplazamiento, los cacheos e interrogatorios sistemáticos, los enfrentamientos entre las diversas comunidades cristianas que gestionan el Santo Sepulcro... Todo ello aderezado con un estilo sobrio y un agudo sentido del humor. https://www.astiberri.com/products/cronicas-de-jerusalen
Acord per a un govern socialdemòcrata, en el qual l’autodeterminació de Catalunya brilla per la seva absència. Tal com estan les coses és l’únic a què podem aspirar. Que siguem aquí també és responsabilitat del procés liderat per Mas i Puigdemont al qual ens vam apuntar, il·lusos, amb il·lusió. Jo signo l’acord també amb l’esperança que pugui servir per aturar la pressió judicial i política contra l’autogovern català, en defensa de la llengua, l’escola i la cultura catalana i per millorar una mica les condicions de vida de les classes treballadores de tot l’Estat. I per oferir l’indult als presos i preses. I que continuïn les mobilitzacions pacífiques perquè aquest país demostri que no renuncia a exercir el dret d’autodeterminació.
Relectura possiblement, però quin goig descobrir-lo com si fos la primera vegada! Sembla que n’haguem d’estar literàriament farts de l’Holocaust però aquesta és una altra visió originalíssima i potser és que aquesta barbaritat és tan gran que permet perspectives i punts de vista molt diferents. Em despista d’entrada aquest to ingenu fins a la caricatura però a poc a poc es va situant en una mirada provocativa que fa un tomb amb una sopa de pastanaga i amb un capítol final sobre el retorn que tanca el llibre de forma meravellosa.
Més endavant, quan arriba al camp de concentració d’Auschwitz, sempre amb la idea que tot allò és una aventura que el portarà a treballar en una empresa que necessita mà d’obra, no s’acaba de sorprendre de trobar unes persones vestides amb aquella mínima peça de roba de ratlles que tantes vegades m’ha fet posar la pell de gallina. Si ho troba estrany, de seguida ho lliga al caràcter de presoners que tenen aquells desgraciats. Una mica més tard, quan ja l’han desposseït de qualsevol cosa que pugui recordar el seu passat – objectes, diners, roba… -, l’obliguen a posar-se l’infamant pijama i li tallen els cabells al zero, comprendrà que a partir d’aquell moment ell també és un presoner (Joaquim Carbó a https://www.nuvol.com/opinio/el-desti-dimre-kertesz/)
Doncs aquest Allen ens ha agradat molt. Torna a Nova York amb un amor fet ja d’una crítica duríssima al patetisme dels seus habitants, però l’ amor al cap i a la fi i ja se sap és cec. Hem rigut i ens ha semblat que aquestes actors joveníssims ho fan de conya.
una comedia romántica tan perfectamente fuera de tiempo, tan elegante en su minimalismo impresionista, tan irreal si se quiere, que entusiasma. Cuesta, eso sí, datarla. Ha estado retenida un año y más parece que sea una película de los años 30. De Lubitsch, dice Trueba. Pero eso, lejos de jugar en contra, la convierte en una pieza única e irrefutable. Bien están Timothée Chalamet (él), Elle Fanning (ella) y Selena Gomez (la hermana de la ex novia), pero nada comparable al monólogo fugaz y final de la veterana Cherry Jones (la madre rica). Esta última es la que aparece a la hora exacta. Prodigiosa. https://www.elmundo.es/metropoli/cine/2019/10/11/5d9de414fc6c83057e8b45cd.html
I la polèmica (que no sabia): No habría sido la primera vez que el neoyorquino aborda idilios entre mujeres menores de edad y hombres talludos en su cine, como demuestra su aplaudida Manhattan (1979), pero esta vez los medios estadounidenses no perdieron la oportunidad de relacionarlo con la resucitada polémica de su hija adoptiva. https://www.eldiario.es/cultura/cine/Nueva-York-mediatica-Woody-Allen_0_950855076.html
