Infeliç, de Turgènev

Un altre Turgènev, amb poc temps. No sabria dir quin és millor. si aquest o Fum. Ambient per l'estil i dones misterioses per l'estil. Aquest, més dramàtic i amb una estructura narrativa diferent, per allò del capítol sel mig a partir del diari d'ella.

En els cercles refinats de Moscou, un jove queda encisat en conèixer l’enigmàtica Susanna Ivànovna, fillastra d’un despòtic professor particular. Captivat pel misteri que l’envolta, vol saber-ne més coses, i entendre les tràgiques circumstàncies per les quals es troba sola i desemparada entre estranys, com «una coloma blanca enmig d’una bandada de corbs negres». L’amor més tràgic i les passions més fosques brillen com mai en l’exquisida prosa de Turguénev. https://vienaedicions.com/book/infelic

Exposició Teresa Lanceta al MACBA

Un plaer d'exposició. Els colors i els materials, les textures...

L’acte de teixir és per a Teresa Lanceta (Barcelona, 1951) una activació crítica de la imaginació que va més enllà dels límits materials. Per a ella, teixir es formula com un codi obert de ruptura i repetició des del qual es pot llegir, transformar i transmetre un coneixement sempre complex i plural. Una manera de fer sense cap esbós previ en què figura i fons, objecte i llenguatge, suport i imatge es construeixen alhora, assumint el que és imprevist, les errades i els encerts. Acceptar l’inesperat és per a Lanceta una forma d’aprenentatge d’un codi primigeni i universal que manifesta clarament una llei interna; una llei que traspassa fronteres físiques, temporals i culturals. Es tracta d’un coneixement «tècnic», d’una tekhné, que depèn d’un context geogràfic, cultural i humà determinat, ja sigui el barri del Raval de Barcelona –on Lanceta va viure– o l’Atles Mitjà –que va sovintejar anualment durant tres dècades. Són llocs on Lanceta torna esperonada pel seu interès en la feina de les dones, a través de la comunicació no verbal d’històries i afectes. https://www.macba.cat/ca/exposicions-activitats/exposicions/teresa-lanceta-teixir-com-codi-obert

No parlaràs mai un bon català, de Joan Mena

«No parlaràs mai un bon català». Joan Mena recorda la professora que li va llançar, amb menyspreu, aquest vaticini que no s'ha acabat complint. La seva família va arribar a Catalunya els anys seixanta, com tantes d'altres, anhelant un futur millor. Des de la pròpia experiència personal, aquest professor de filologia, ara en excedència, fa una sentida defensa del model d'immersió lingüística com a eina de cohesió social, d'integració cultural i de garantia per a la igualtat d'oportunitats. «Quan he defensat el model lingüístic de l'escola pública de Catalunya he notat la mirada rancuniosa de la dreta espanyola perquè el meu perfil desmunta les seves fal·làcies. Soc castellanoparlant i defenso la immersió lingüística perquè a qui més beneficia és a persones com jo. No soc independentista i vull una Espanya plurinacional i plurilingüe. La meva experiència vital rebat el seu relat contrari a un model que ens fa ser millors. Pretenc desfer tant la sentència judicial que avantposa els criteris polítics als pedagògics, com la sentència que em va fer aquella professora quan em va dir que no parlaria mai un bon català.»

 

Naufragis, Arqueologia submarina, al MAC

L’exposició, a l’abast de tots els públics, s’estructura en quatre grans àmbits: “exploradors del mar”, “de vaixells i mariners”, “excavant sota l’aigua” i “un patrimoni a protegir”. En ells s’exposa  una acurada selecció de més de dos cents objectes procedents de les excavacions realitzades pel CASC durant els últims 30 anys i de diversos museus i col·leccions d’arreu del país, alguns d’ells mai mostrats al gran públic. L’escenografia de la mostra, que ocupa 1000 m2, evoca un fons marí.

 http://www.macbarcelona.cat/ca/Exposicions/Exposicions-actuals/NAUFRAGIS-historia-submergida

El Museo de la rendición incondicional, de Dubravka Ugresic

(A mi el que m'agraden són les referències històriques i les peripècies personals, sobretot. El mosaic literari i el realisme màgic em costen més. Curiós que la mateixa autora accepti que el relat potser li surt avorrit.

Frase: "inventar la realidad és la auténtica tarea de la literatura. "

Abans d'acabar en rellegeixo trossos i m'agraden.)

Tras la guerra de los Balcanes, la ciudad de Berlín cobra vida gracias a la llegada de los expatriados, que luchan por preservar lo que les queda de su cultura y de una nación que ha sido eliminada del mapa, mientras sustituyen todo lo que una vez conocieron por lo nuevo y desconocido. Para aquellos cuya vida ha de caber en una maleta, los recuerdos pasan a ser su posesión más importante, pero a veces adoptan un significado extraño. Dubravka Ugrešić recompone así la vida de su madre a través de las fotos halladas en el fondo de un armario, en un antiguo bolso de piel. Y, a la vez, también su propia historia: sus años de profesora en Berlín, donde compartió apartamento con tres jóvenes indias; los encuentros nocturnos con sus amigas para cenar y echar las cartas del tarot; un viaje a Lisboa, adonde fue cargada de equipaje, pero sin llevarse absolutamente nada, dependiendo de cómo se mirase… Un collage de recuerdos que la autora fusiona para lograr un sublime retrato de la soledad del desterrado.https://impedimenta.es/producto/el-museo-de-la-rendicion-incondicional

El día antes de la felicidad, d'Erri de Luca

 

El día antes de la felicidad es una historia que transcurre en la Nápoles agitada de los años cincuenta. En ella encontramos a Smilzo, un niño huérfano, flacucho y algo introvertido, pero con grandes inquietudes por el saber. Primero devora todos los libros que encuentra en un escondrijo que descubre al pie de una estatua – donde un judío se ocultó durante la guerra –, después va saciando su sed de conocimiento a través de todos los libros que le presta Raimondo, el dueño de una librería; por otra parte, acude con interés al colegio y atiende en las clases con los cinco sentidos. Pero, sin lugar a dudas, lo que más le marca a Smilzo son las grandes lecciones y los sabios consejos de don Gaetano, su mentor, su maestro de vida, un hombre que mantiene largas conversaciones con él mientras juegan a la escoba y que le enseña todo lo que sabe, incluido el arte de leer los pensamientos 

https://marealiteraria.wordpress.com/2017/07/22/el-dia-antes-de-la-felicidad-de-erri-de-luca/

Beloved, de Toni Morrison

Toni Morrison m'havia agradat molt en les altres coses que n'havia llegit. Beloved figurava que era de lo milloret que havia escrit. Potser és que el realisme màgic ja em cansa una mica. En tot cas no m'ha impactat com la resta d'obres seves i és que per explicar l'esclavatge els fantasmes més aviat em sobren una mica. 

Una madre: Sethe, la esclava que mata a su propia hija para salvarla del horror, para que la indignidad del presente no tenga futuro posible. Una hija: Beloved, la niña que desde su nacimiento se alimentó de leche mezclada con sangre, y poco a poco fue perdiendo contacto con la realidad por la voluntad de un cariño demasiado denso. Una experiencia: el crimen como única arma contra el dolor ajeno, el amor como única justificación ante el delito, y la muerte como paradójica salvación ante una vida destinada a la esclavitud. Premio Nobel de Literatura 1993.
https://quelibroleo.com/beloved

A la conquesta del cos equivocat, de Miquel Missé.

El que em costa de comprendre és d'entrada el concepte d'identitat. No és que m'identifico com un home perquè tinc cos d'home: és que soc home perquè tinc cos d'home. Soc blanc perquè tinc la pell blanca

Però hi ha altres identitats que no puc justificar amb una dada objectiva. Soc català perquè... Soc mestre perquè...

I, per tant, es un problema que no entenc. 

---

El llibre ataca la meva incomprensió en la seva arrel i de vegades fins i tot sembla que m'endevini el pensament.

Però cert,  el gran problema és el llenguatge (o un dels).

---

Evidentment. El gènere és un constructe social.

---

No sé si el que diu és el que jo penso, el que jo entenc: en un món sense tensió de gènere no hi hauria persones trans

---

¿La idea central seria que no cal transformar el cos,  que cal transformar el sistema perquè accepti tots els cossos i totes les identificacions?

---

Menors trans: no és una identitat, és més interessant aproximar-se als malestars de gènere en la Infància I l'adolescència mitjançant una perspectiva crítica amb les normes de gènere. 

---

Cal deixar d'entendre la qüestió trans com u  fet biològic..., mèdic... és un fet social, cultural i políttic

---

És podria definir el llibre com una crítica a l'essencialisme trans?

---

El cos no és un error que cal corregir. 

---

El gènere no és als genitals, però tampoc no és al cervell: és un entramat de relacions i significats socials.

---

Però on encara discrepo una mica és en l’acceptació que un nen pugui sentir-se nena.

El relat més popular sobre la transsexualitat ha assenyalat que el malestar que tenim resideix en el nostre cos i que la solució és transformar-lo. Tanmateix, altres veus han volgut impugnar aquest relat amb noves preguntes: i si l’origen del nostre malestar no estigués al nostre cos?, continuaría el remei trobant-se al cos? Trobar una resposta a aquestes qüestions és un exercici col·lectiu que fa dècades que s’està forjant. Aquest llibre és part d’aquest exercici, de la batalla per guanyar el relat sobre l’origen del malestar de les persones trans i així desplaçar el discurs del cos equivocat per proporcionar una altra proposta. O, dit d’una altra manera: aquests cossos nostres, que ens van dir que estaven equivocats, volem reconquerir-los. https://www.editorialegales.com/libros/a-la-conquesta-del-cos-equivocat/9788417319724/

Crítica al identitarismo en las luchas LGTBI https://barcelonaencomu.cat/ca/post/critica-al-identitarismo-en-las-luchas-lgtbi

Entrevista a Miquel Missé 
https://www.sabadell.cat/ca/?option=com_content&view=article&id=67662&Itemid=2842

Fum, d'Ivan Turguènev

Que rus! I això que diuen que és el més europeu dels russos! D'entrada m’interessa la historieta romàntica i menys  els comentaris sobre la política  russa...però a poc a poc em va agafant aquest escepticisme crític sobre Rússia que desprenen alguns monòlegs. Que difícil deu ser ser rus! (Quina frase més apropiada per ser dita avui en dia amb el context de la guerra a Ucraïna) Cal dir que fa pensar en el Tolstoi de Ressurrecció.

En Grigori Mikhàilovitx Litvínov, un jove ben plantat, culte i raonable, espera la seva promesa Tatiana a la ciutat alemanya de Baden-Baden, el punt de trobada predilecte, a l’època, dels russos benestants. Però la seva vida fa un tomb quan topa per casualitat la captivadora Irina Pàvlovna, que anys enrere l’havia deixat per casar-se amb un militar ric i pretensiós que li va permetre assolir una posició social elevada. La flama de l’antic amor sembla que torna a néixer en ells, però ¿podrà trencar, aquest amor, les obligacions que tots dos han contret, o els destrossarà el cor per segona vegada? Retrat punyent i irònic de la burgesia, aquesta novel·la, que va suscitar indignació a la Rússia del seu temps, és una clara mostra de la millor narrativa del segle XIX. http://www.adesiaraeditorial.cat/ficha.aspx?cod=ACI000084

El present esquerp, de Raimon Obiols

M'agrada l'Obiols, que apart de polític és savi. Potser més que polític és savi. I, per tant, omple de cites les seves reflexions. També sobre el Procés però no només sobre el Procés.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/raimon-obiols-ens-presenta-lassaig-el-temps-esquerp/video/6151608/

Les palmeres salvatges, de William Faulkner

Faulkner m’enganxa i em trasbalsa en algunes pàgines tant com em costa. Però algunes escenes èpiques del presidiari arrossegant una barca i una dona embarassada per la plana inundada del Mississippi em quedaran ben gravades. Moments de gran plaer lector. L’altra història, la de la parella, m’ha interessat menys.

A Nova Orleans, el 1937, un home i una dona ho sacrifiquen tot per una passió il·lícita. Al Mississipí, deu anys més tard, un presidiari es llança a travessar el riu inundat i arrisca la llibertat per salvar una embarassada. A partir d’aquestes dues narracions, Faulkner compon una simfonia d’alliberació i condemna, de supervivència i autosacrifici. A Les palmeres salvatges s’entrellacen dues històries que basteixen una novel·la captivadora que confronta l’ésser humà amb les forces de la natura i, sobretot, amb les seves pròpies passions, sentiments i ambicions.

Amb una prosa que deixa bocabadat, William Faulkner ens regala, un cop més, una obra de gran inventiva impregnada a cada pàgina del país que va fer seu.https://edicions1984.cat/cataleg/les-palmeres-salvatges/

...
Però encara sobta més la temàtica, perquè és una portentosa i gairebé avant la lettre novel·la existencialista que tracta sobre la llibertat individual i la condició humana. També és una tràgica història d’amor.
https://www.nuvol.com/llibres/les-palmeres-salvatges-o-faulkner-enamorat-247846?utm_source=pocket_mylist

'Les palmeres salvatges', de William Faulkner: exaltació, sordidesa i fatalitat (diari Ara)

Jacques Derrida:democracia y soberanía, de Laura Llevadot

Conceptes que em provoquen: la llengua materna sempre invasora, la casa nostra avntsala del feixisme, la llei sempre antidemocràtica … fa pensar. D’aquí, salto a la Marina Garcés i la Filosofia inacabada.

 

“El pensamiento político de Jacques Derrida (1930-2004) se articula a partir de la noción de aporía. Su crítica a la soberanía, al Estado nación, a la violencia fundadora de toda ley, a la comunidad excluyente, a logo (falo) centrismo, a la representación... no deriva en un anarquismo ingenuo sino más bien en una exigencia ético-política. Se trata de, a pesar de vivir en los Estados que tenemos y de no haber superado la democracia representativa, permanecer abiertos a la heterogeneidad, a todo aquello que el Estado y su construcción jurídica excluyen. Si algo define la democracia, para Derrida, es el hecho de ser el único sistema abierto, el único capaz de permitir el derecho a la alteridad. Es esta exigencia de justicia la que desborda todo derecho y toda estructura estatal. La relación entre democracia y soberanía deviene así aporética, no tiene salida ni resolución, pero para todo Estado constituido, para todo sistema político que pretende cerrarse sobre sí mismo y legitimarse a partir de un principio fundador, la democracia será aquello tan difícil de realizar como de exorcizar. El resto no es sino total”

Génesis, d'E.O.Wilson

He de reconèixer que em decep profundament. Vaig córrer a comprar-lo amb urgència, després del Martí Domínguez sobre Lucreci i he entès molt poca cosa. La vida social de les formigues no m’interessa gens tot i que reconec que les teories devla sociobiologia són seductores.

Una descripción reveladora de los profundos orígenes de la sociedad

Durante eones, las mentes más grandes de la humanidad han carecido de respuestas confirmables a las preguntas que definen y explican el significado de la existencia humana: qué somos y qué nos creó. En Génesis, el célebre biólogo Edward O. Wilson examina la historia evolutiva y nos ofrece una descripción reveladora de los profundos orígenes de la sociedad.

Al afirmar que las creencias religiosas y las cuestiones filosóficas se pueden reducir a componentes puramente genéticos y evolutivos, y que tanto el cuerpo como la mente humanos poseen una base física que obedece a las leyes de la física y la química, Génesis demuestra que el único modo que tenemos para comprender el comportamiento humano es estudiar las diversas historias evolutivas de las especies no humanas. Wilson demuestra que se han observado al menos diecisiete (entre ellas la rata topo desnuda africana y el camarón que deja sus huevos en una esponja) que han desarrollado sociedades avanzadas basadas en niveles de altruismo y la cooperación parecidos a los humanos.

Ya sea escribiendo sobre dípteros que «bailan como acróbatas» o bancos de anchoas que se apiñan como medida de protección para parecer «un pez gigantesco», Edward O. Wilson elabora una obra innovadora sobre la teoría evolutiva con las observaciones biológicas y humanísticas por las que es conocido y admirado.

Desig, de Benet i Jornet

M’adormo. A la sortida la Marta me l’explica. Després el Toni diu que va plorar de tan dolenta com era i de lantraició aue representava respecte les intencions del Papitu.

Agafeu-me a mi, de Lolita Bosch

La tragèdia mexicana, la guerra invisible als ulls del món. El drama d'una mare, d'una família. Posa la pell de gallina. Les guerres "normals" són més comprensibles que les guerres pel negoci, encara que darrere de totes les guerres hi hagi negoci.

Avui, a Mèxic, han desaparegut 23 persones. Sí, en ple segle XXI, cada dia 23 joves són segrestats a causa del narcotràfic.
Un d?aquests desapareguts és en Roy Rivera. Una matinada de gener uns homes vestits amb uniforme de policia se?l van endur de casa, on dormia amb la mare i el germà petit. «Quin dels dos és el gran?», van preguntar. La mare va suplicar que se l?enduguessin a ella, que no fessin mal als seus fills, que encara eren joves, que tenien esperança, amics, amors, una vida per viure. Però en Roy els va dir: «Agafeu-me a mi. Jo soc el germà gran».
Lolita Bosch se centra en un cas real per denunciar una qüestió absolutament actual: els desapareguts a Mèxic i la lluita de les famílies per recuperar-los.
https://www.casadellibro.com/libro-agafeu-me-a-mi/9788429780055/12760153

Vaga d’ensenyament

Dimecres, 16 de març 

Vaga d'ensenyament de 5 dies. No la veig clara. No tant per les reivindicacions en sí com pel fet de la vaga en ella mateixa. Quan en parlo amb els que m'atreveixo dic que les vagues han de ser per motius laborals i que si l'educació del país no funciona és tot el país que s'hauria d'aturar en una protesta liderada pels estudiants i les famílies i amb el suport i col.laboració dels mestres. És com si els treballadors de les escombraries fessin vaga perquè els sistema és poc eficaç ecològicament.

 Aquest cop el detonant ha estat el calendari i el currículum i ara els sindicats corren a afegir-hi reivindicacions perquè no sigui dit. Però els dos detonants són molt discutibles i fins i tot poden ser molt aprofitats pels sectors educatius que van en contra del que penso jo i del que penso que ha de ser una educació progressista en allò personal i en allò social. És a dir dels mestres que no valoren les vacances que tenen i dels que no accepten currículums oberts on el rendiment de l’alumne no es mesura amb exàmens memorístics i amb notes. 

Estic molt sol amb aquests pensaments en els ambients polítics de què participo. A Babord i als Comuns una convocatòria de vaga és acceptada gairebé sense debat, forma part dels automatismes acrítics de l'esquerra. Jo penso que les vagues han de ser molt excepcionals. Ho dic per concepte ètic gairebé: avui en dia la vaga s'ha convertit en un mecanisme de la gent perjudicada per una injustícia (acceptem-ho) que perjudica directament qui no en té cap culpa . És com tall de carretera, sí, també em sembla un mecanisme de protesta injust. Cal buscar altres mecanismes de lluita, de protesta, de mobilització. Per mi l'única vaga que té sentit és la vaga general. És la convocatòria d'un sacrifici general per un objectiu general. I per a les lluites sectorials, promoguem el debat constant i la lluita constant per les militàncies polítiques i sindicals que forcen i pressionen els poders públics.

Són molts els disfuncionaments del sistema educatiu que mereixen resposta,  i protesta activa. Amb la vaga no sé si s'actua sobre els més de fons. Al contrari, s'obre una bretxa en la col.laboració imprescindible entre  mestres i famílies. 

Dijous 17

Responc el tuit de @apuente "Da mucha cosa escuchar la frase clasista de "la escuela no es un aparcaniños". Junto al educativo, la escuela tiene un papel fundamental en el reparto de los cuidados y la conciliación para la gente trabajadora. No tiene nada de malo que sea así ni debería ser menospreciado."

D’acord. Aleshores plantegem de manera diferent la tipologia i formació dels professionals que treballen a l'escola. I evidentment, el calendari, l'horari, el finançament, l'arquitectura… en el marc global de com la societat acull els infants (horari de les empreses, urbanisme, sanitat, oci…) 

America, America, Girl, Trenes rigurosament vigilados, Somni d'hivern (selecció Filmin febrer)

 

https://www.filmin.es/pelicula/america-america

https://www.filmin.es/pelicula/girl

https://www.filmin.es/pelicula/trenes-rigurosamente-vigilados

 https://www.filmin.es/pelicula/winter-sleep-sueno-de-invierno

Filmin Febrer

https://www.filmin.cat/pelicula/petite-maman?origin=searcher&origin-type=unique

https://www.filmin.cat/pelicula/loving?origin=searcher&origin-type=secondary

https://www.filmin.es/pelicula/senor

https://www.filmin.es/pelicula/ingrid-bergman-retrato-de-familia

https://www.filmin.es/pelicula/los-profesores-de-saint-denis

Maria Antonieta, de Stefan Zweig

Zweig és un gran biògraf, no cal que ho digui jo, però el personatge m’interessa menys que d’altres que li havia llegit, Fouché, Maria Estuard.. Però bona lectura, si, i els moments de la Revolució ajuden a entendre-la millor que segons quins llibres d’història. I els passatges de la Cort de Versalles em porten a Lully, Rameau, les òperes-ballet…

María Antonieta nació en Viena en 1755, hija del emperador austríaco Francisco I y de María Teresa. En mayo de 1770 contrajo matrimonio, cuando tenía catorce años, con Luis XVI de Francia. De nuevo la destreza de Stefan Zweig para el retrato y su finísima comprensión del alma humana se unen para dibujar un cuadro extraordinario de la más famosa víctima de la guillotina: su tormentosa llegada a Versalles, la frustración ante la frialdad de su esposo, su apasionado romance con el conde Von Fersen y, finalmente, el caos y el terror que la revolución trajo consigo

https://www.acantilado.es/catalogo/maria-antonieta/

María Antonieta nació en Viena en 1755, hija del emperador austríaco Francisco I y de María Teresa. En mayo de 1770 contrajo matrimonio, cuando tenía catorce años, con Luis XVI de Francia. De nuevo la destreza de Stefan Zweig para el retrato y su finísima comprensión del alma humana se unen para dibujar un cuadro extraordinario de la más famosa víctima de la guillotina: su tormentosa llegada a Versalles, la frustración ante la frialdad de su esposo, su apasionado romance con el conde Von Fersen y, finalmente, el caos y el terror que la revolución trajo consigo.https://tertuliabms.wordpress.com/2022/03/01/maria-antonieta-stefan-zweig/

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, de Tatiana Tibuleac

Molt bo, una història corprenedora, una relació materno-filial impressionant, la perspectiva  narrativa del fill malalt mental que et sacseja. Un gir de guió molt bo, desvetllat com tants cops a la contraportada. Editors, per què no deixeu que els autors ens sorprenguin en el moment que ells ho han decidit? La narració està feta de ganxos i de giragonses, no  hi interferiu!

La novela cuestiona qué es ser madre fuera de los estereotipos

Amor, odio y piedad en una novela que cuestiona lo que es ser madre fuera de los estereotipos. Tibuleac, que además, es periodista, señaló en una entrevista con Efe el pasado marzo que el hecho de haber informado durante años de asuntos sociales visitando lugares, como los orfanatos, «que nadie querría conocer » le influyó mucho para construir la novela.
«Todo el mundo cree que la novela está relacionada de alguna forma con mi relación con mi madre y no lo es, en absoluto. De hecho, no tengo claro la razón por la que lo escribí; es un libro que sucedió, que tuvo lugar», decía.
Y recordó cómo lo escribió en dos meses, sin volver a revisar el texto: «Me sentaba por la mañana, sin moverme, sin comer, como si estuviera abducida». Aunque reconoció que el libro sí tenía algo que ver con el hecho de que ella misma, como madre, se preguntaba en muchas ocasiones si era «una buena madre».

https://efeminista.com/novela-relacion-madre-hijo-ojos-verdes-verano/