Dezsö Kosztolányi: Anna Edes

M'agrada la història d'aquesta criada que entra al servei d'una família burgesa de Budapest, en el marc dels dies convulsos d'una revolució que evidentment desconeixia, a la Hongria de l'any 1919.

El "servei" com a símbol i exemple d'una tremenda injustícia social, reminiscències de l'Ancien Régime que encara perduren avui en dia.

El Marquet de les roques

Una passejada agradable pel parc de Sant Llorenç del Munt. Al peu del Montcau, amb aquestes roques tan típiques, arrodonides, granelludes, morades, un casalot enorme modernista que havia estat de la família d'en Joan Oliver, Pere Quart.

Gaziel: L'exprés de França

Bona entrada en el món de Gaziel, un personatge interessant, una prosa de primera.

Són fragments de les seves memòries, en què explica la seva primera escapada a París, molt jovenet, un segon capítol per mi excessivament novel·lesc sobre un episodi amorós amb una cabaretera, i molt interessant però molt breu el tercer capítol sobre els seus inicis en el món del periodisme.

en general no estic gaire d'acord (per no dir gens) amb les tesis de Gregorio Luri però em sembla com a mínim divertida la comparació entre la pedagogia moderna i l'art contemporani

Podríem fins i tot proposar una analogia entre les històries contemporànies de la pedagogia i de l’art. En tots dos camps ens trobaríem amb un creixent desprestigi de l’academicisme amb la ben intencionada confiança de que el rebuig del canon permet l’obertura del joc lliure de l’esperit, de les emocions, de l’espontaneïtat creativa de l’artista. La crisi de l’experiència estètica tradicional es correspon, fil per randa, amb la de la pràctica pedagògica tradicional. http://diarimaresme.com/entrevistes/l\'entrevista/gregorio-luri/

Ah!, però, aquesta gent que s'atreveixen a considerar-se per sobre de tots els postulats d'una disciplina sencera i secular!

2666

un pal!

(quina heterodòxia!)

més de 1100 pàgines que acabo no sé perquè

quatre parts que tenen molt poc a veure:

1quatre crítics en busca d'un autor candidat al Nobel desaparegut i ignot

2un professor universitari destinat a una ciutat de Mèxic que no saps què hi fa

3un periodista negre va a cobrir la informació d'un combat de boxa a la mateixa ciutat

4crims i crims i crims i cims i crims en aquesta ciutat

5la història de l'escriptor desaparegut i ignot

avorrit, obscur, pretensiós; potser ha estat culpa meva, ja passa

llegit a Internet:

Una obra maestra, indiscutiblemente la mejor novela de un autor excepcional. En palabras de Susan Sontag «el más influyente y admirado novelista en lengua española de su generación. http://www.anagrama-ed.es/titulo/NH_366

premio a la mejor novela de ficción de 2008 por el Círculo Nacional de Críticos Literarios de Estados Unidos.

Lo que aquí se persigue y se alcanza es la novela total, que ubica al autor de 2666 en el mismo equipo que Cervantes, Sterne, Melville, Proust, Musil y Pynchon.» (Rodrigo Fresán, Qué Leer)

2666 es un monumento literario

http://www.papelenblanco.com/novela/2666-es-la-novela-del-ano-segun-la-revista-time

2666 es una obra maestra, pero no todos estan preparados para entender las obras maestras, la historia tiene miles de ejemplos. (aquest deu anar per mi)

http://reginairae.blogcindario.com/2005/01/00054-2666-de-roberto-bolano.html

ha quedat al tinter

una bona versió del somni d'una nit d'estiu al festival Shakespeare de Mataró

La noche del diablo, un llibre sobre un personatge curiós, l'anomenat comte Rossi, líder feixista enviat per Mussolini a Mallorca als inicis de la Guerra civil

No mires para abajo , una pel·lícula argentina sobre la relació eròtica d'un noi amb una veïna que l'introdueix en el sexe tàntric

...

i alguna altra cosa

Poques lectures; agost de pins i vinyes

Paisatges vimbodinencs

Així és la guerra

Bé l'exposició al MNAC. Les fotos de Cappa m'interessen com a document històric però també com a experiència estètica i com a reflexió ètica. Dels milicians republicans als soldats americans, alemanys i xinesos , el sentiment quen la guerra és igual de bruta a tot arreu s'imposa. I especialment quan les dones que fugen de Barcelona l'any 39 em recorden fotografies de Bòsnia. O del Sudan o de ...

Laia Pérez, bé pel MNAC.

Joan MARAGALL: La Setmana Tràgica. Tres articles

Els famosos articles de Maragall posen els pèls de punta si els valores a la llum del seu temps i de la seva condició sociològica de burgès catòlic de Sant Gervasi. Impressionants.

Interessantíssima la introducció d'Ignasi Moreta on descobreixo que el famós article "La ciutat del perdó" no va ser publicat en el seu moment per pressions del propi Prat de la Riba; Moreta insinua que altrament li hauria anat a Ferrer i Guàrdia...

En una altra edició Hilari Raguer els explica

“Ah! Barcelona…”, escrit a finals de setembre, no vol denunciar a ningú, sinó trobar l’arrel del problema i l’origen de l’aixecament popular. “La ciutat del perdó”, escrit a l’octubre mentre començaven a executar-se als primers condemnats, és una demanda de l’aplicació de la justícia en la seva proporció adequada. “La iglésia cremada”, escrit al desembre, ens presenta un Maragall que ha viscut una experiència religiosa molt marcada en assistir a una celebració dins d’una església que ha estat saquejada i cremada. Una experiència que li va plantejar sentiments molt interioritzats.

article a l'Avenç

Ricard II, de Shakespeare

O el destronament d'un rei situat en un parking. Se'm fa estrany que una representació tan històrica i tan medieval es transporti a l'època actual però és cert que en el fons el tema de la pèrdua del poder és atemporal i que la caiguda en desgràcia d'un poderós es pot plantejar en qualsevol moment. Per mi l'espectacle té alts i baixos des del punt de vista de la interpretació (m'hi sobren algunes pallassades i massa sovint els actors es mostren insegurs i no acaben de transmetre la personalitat del personatge) però en Shakespeare sempre hi ha moments i especialment monòlegs que et remouen l'ànima.

venècia-trieste-croàcia juliol 2009

Claudio MAGRIS: Microcosmos

esplèndides evocacions del món de Trieste, del món de Magris: ens n'aprofitem perquè coincideix i no és casualitat amb diversos llocs i moments del nostre viatget: el cafè san Marco, les llacunes venecianes, l'illa de Cres... Un gènere peculiar, una literatura que m'omple.

Magris tiene un género unipersonal en el que es un maestro: la fusión de la literatura de viajes y la autobiografía. (Josean Pérez a "Rebufo")

Jesús del CAMPO: Castilla y otras islas

Un periodista es passeja per la Castella profunda i evoca a cada poble el record de mil batalles i fets històrics. De la Beltraneja al Empecinado, a Isabel la catòlica, al Cid -és clar- , a Pedro el Cruel. Una roadmovie una mica "a lo Espinàs" que em provoca passejades per la Wikipedia de les que m'agraden. Gràcies, Laia Grau.

ressenya al bloc "Encuentros de lecturas"

Tres lectures per un viatge

Arto PAASILINNA: La dulce envenenadora. Ho sento, princesa, una pocasoltada o l'amor gèlid dels finlandesos em deixa això... fred: una vella és maltractada per tres trinxeraires entre els quals el seu nebot i els va matant d'un en un però... ni cap ni peus, la veritat.

Donna LEON: Vestit per morir Un transvestit apareix mort en un parc de la ciutat de Mestre i Brunetti, el policia venecià, ho ha d'investigar. El millor, les referències a Venècia que són divertides quan ets a ... Venècia.

Francisco AYALA: Darwin y el diseño inteligente. Res d'espectacular. Em passa amb la ciència: o és tant de divulgació que no m'aporta res de nou o no és de divulgació i no entenc res.

Jordi CASANOVA: Petita història dels humans

les reflexions d'en Jordi sobre la ciència i la filosofia (o sobre la filosofia de la ciència) es llegeixen fàcils i bé com en una tertúlia de sobretaula on es parla de Déu i de l'ADN i de l'ànima i de l'evolució i de la moral i de la possibilitat de conèixer i de la diferència entre ciència i fe... Jo també sóc dels que penso que es queda curt, però en tot cas em provoca i em quedo ganes de discutir-li algunes coses i de demanar-li que un dia em resolgui alguns dels dubtes metafísics que m'acompanyen en temes de tant de calat. (dubtes metafíscs, jo? què va! ni un!)

(i mira dos posts seguits en aquest bloc parlant de cosinets)

V.O.S.

està bé això del Cesc Gay. Desperta somriures i provoca mirades curioses. Comèdia de situació: dues parelles que, bé, una no ho és, i ella queda embarassada de l'un però s'enamora de l'altre i el cine dinte del cine d'una manera molt original. L'Àgata molt guapa però fent el mateix paper de sempre.

Eça de QUEIRÓS: El mandarí

Conte magnífic sobre un pobre home a qui una aparició fàustica ofereix la possibilitat de fer-se multimilionari a canvi de la mort d'un mandarí desconegut de la Xina Oriental. Evidentment els diners no li reporten la felicitat sinó la mala consciència permanent que pren corporeïtat en la visió contínua del cadàver del mandarí i el seu papagai de paper. Em penso que deu ser un gran conte aquest.

50 anys de la mort de Riba

¿La Poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja

que és, com la Gràcia

o l'aigua pura i dura

d'una font emboscada

Miklós Bánffy: Los días contados

"Un llibre esplèndid" em diu la llibretera de la Gàbia de paper quan em confirma la tria que he fet; per la portada, pel tema, per l'editorial, per la solapa... Durant una setmana em submergeixo en l'ambient aristocràtic de la Transilvània de començaments del segle XX. Un "totxo" de 600 pàgines que llegeixo bé i fàcil i que m'interessa força des del punt de vista històric. Dos joves nobles , els seus amors, els seus jocs, els seus balls, les seves polítiques.... Una mica de tot. Per què hi ha tants llibres que se'ls compara amb Guerra i Pau?

Los días contados recrea el clima político y social en Hungría a principios del siglo XX: el resquebrajamiento del difícil equilibrio de la Monarquía Austrohúngara, la inestabilidad política que llevó el país al colapso y la evidente incapacidad para gobernar de la aristocracia, que hasta entonces había dirigido los destinos del estado.A través de las vidas de tres aristócratas de la entonces provincia húngara de Transilvania –el joven conde Bálint Abády, que acaba de regresar del extranjero para asumir las responsabilidades políticas y económicas propias de su posición; su primo László Gyerőffy, prometedor artista; y su amiga de infancia Adrienne Miloth–, Los días contados se erige como un gran fresco de la gran Hungría anterior a la primera guerra mundial que ya daba muestras de agotamiento.(http://mentesynquietas.wordpress.com/2009/05/29/los-dias-contados-de-miklos-banffy/)

i un altre que en sap:

Fineza, profundidad y clarividencia hacen que este libro escrito por un conde transilvano que perdió su condado y su país y casi su lengua (lo perdió todo menos las ganas de vivir, esto es, de escribir) valga por cien de los ya cansinos Roth, Amis, Auster, etc. Prueben el primer capítulo: cómo maneja la prosa, los personajes y las historias mientras el protagonista conduce un simón hacia el palacio de su infancia y todos los demás le rebasan por la derecha. Olemos el sudor de los caballos, nos ciega el polvo del camino (y el espejo) entramos y salimos de tantas vidas. Nos hablan de Proust y Lampedusa, pues bien: menos pose que ellos, más sustancia y pulso narrativo. Una novela de Stendhal escrita por otro conde,Tolstoi. (José Luis de Juan)

Séraphine

una pel·lícula francesa preciosa sobre una dona pobra i marginada, gairebé indigent, que pinta i que un marxant s'enamora dels seus quadres. Amb un detallisme fantàstic és un goig estètic de primera. M'encanta que a Cardedeu facin bones pel·lícules cada cap de setmana. em sembla que m'hi veuran sovint a l'Esbarjo.

I al final resulta que la història és real, molt real encara que sembli increïble.

Diuen a Sensacine.com: Esta historia sobre esta relación así de simple y sencilla, está cargada a través de un montaje lento, de la quietud y parsimonia del campo francés. Podemos enfatizar que su belleza cinematográfica está en varios aspectos: El primero a mi juicio, es la caracterización de la actriz Yolande Moreau en el proceso de sabiduría y talento del personaje principal Séraphine Louis, centro de atracción del filme. El otro sería la crónica de una artista, realizada desde las premisas estilísticas —impresionismo— e ideología del cine independiente de escasos recursos, aunque una película amorosamente realizada

i algú també. A mí me parece que este tipo de películas persiguen cierta concienciación del espectador progre sentimentaloide. Quiere parecer tanto cine de autor que se le ve el plumero. No está mal, pero tampoco... es para tanto.