Enllaç preciós sobre Dickens i Carner

http://calassur.blogspot.com.es/2012/02/els-dickens-de-carner.html?m=1

Així, doncs, amb la ferma convicció de voler consolidar el català com a llengua literària, Josep Carner aspira a dotar, amb les traduccions d'aquestes tres emblemàtiques novel·les, d'un clàssic al català com ja ho era en aquell temps el seu admirat Dickens (“el meu novel·lista”, també, segons afirmava Joan Maragall), havent de treballar, però, amb una llengua que, tal i com apunta en el Quadern gris Josep Pla tot parlant de Carner, literàriament estava per fer, ja que era “[...] pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, i d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país [...]”, pel que no és d'estranyar, doncs, que Carner aboqués en les traduccions de Dickens tot un gavadal d'expressions i de lèxic exuberant a fi i efecte de mostrar la riquesa lingüística del català, amb uns resultats, no obstant, que poden provocar al lector actual no sé si dir-ne un cert rebuig pel fet de copsar-hi un excés d'artifici i poca naturalitat.

Comancheria, de David Mackenzie

https://www.google.es/amp/s/m.blogdecine.com/criticas/comancheria-siempre-nos-quedara-el-western/amp

Donha Clara (Aquarius), de Kleber Mendonça Filho

"El segon llargmetratge del crític passat a cineasta Kleber Mendonça Filho (...) atorga tot el protagonisme a una figura encara insòlita en el cinema contemporani: una dona al voltant de la seixantena que esdevé l’heroïna d’una història de resistència" .(A l'Ara)

A mi m'agrada, malgrat que es fa llarga: primers plans intencionats, pinzellades per suggerir el/s personatge/s , de vegades l'actuació de la Braga és una mica excessiva, però. Mobbing en una zona turística brasilera, un tema d'actualitat que fa pensar.

Manchester by the sea, de Kenneth Lonergan

Esplèndida més enllà de l'actuació fantàstica i  oscaritzada del seu principal actor, una història molt maca del tio destrossat a qui toca tutoritzar el nebot.

David Copperfield, de Charles Dickens

En aquella edició taronja de Proa. La que vaig llegir als tretze anys encara que ara em sembli impossible. Captant com no ho vaig fer aleshores la fina ironia de Dickens. Sorprès per l'estructura en què s'encadenen els ambients i en cada un un personatge que es converteix en un secundari inoblidable:  la tia, el padrastre, el director de l'internat, l'amic, el protector, el boig lúcid... I només he llegit el primer volum.
Ah i la versió de Josep Carner, que avui en dia es deu considerar infumable! (i que a mi em fa glatir)

...

Alguns crítica parlen de personatges plans: no pas Steerforth!, que per cert com recorda Demian, fins i tot en la relació amb el protagonista i amb la seva pròpia mare...

  

...

Capitol 31. Retiro el que he dit d'Steerforth

...

En el fons Copperfield és bastant burro. Cosa que sobta quan el narrador és en primera persona.

Demian, de Hermann Hesse

Ordeno la llibreria i rellegeixo relíquies
...
El camí cap al mi mateix tan orientalista, que prefigura el Siddharta.
...
O l'odi a les masses que prefigura el feixisme?
...
El bé i el mal, Zaratrustra, Nietzche...

La cartoixa de Parma, d'Stendhal

tirem de wikipedia

Argumento[editar]

La cartuja de Parma narra la historia del joven patricio italiano Fabrizio del Dongo y sus aventuras durante los últimos años del dominio napoleónico en Europa. Los hechos transcurren principalmente en la ciudad de Parma y en el castillo familiar del lago de Como.

La tía de Fabrizio, la fascinante Gina, duquesa de Sanseverina, y su amante, el primer ministro del ducado, Conde Mosca, urden un plan para promocionar la carrera del adorado sobrino en la corte de Parma. Gina es objeto de las proposiciones del detestable príncipe Ranuccio-Ernesto IV, al que se ha jurado rechazar con todas sus fuerzas.

Fabrizio es arrestado por homicidio y encerrado en la torre Farnese,¹​ de la que logra fugarse con una soga y la ayuda de Clelia, la hija de su carcelero, de la que se enamorará irremediablemente durante su estancia en la torre.

Tony Erdmann, de Maren Ade

M'encanta veure una pel·lículua de la qual no sé res , només que "se'n parla molt" i que "em sembla que ha tingut molt boines crítiques" i que després d'un inici de "ai, ai , ai on m'he ficat?" es converteixi a poc a poc en un guió genial. Humor intel·ligent que fa trencar de riure, sense ser empalagós, Ritme  fantàstic malgrat quasi tres hores de durada i sortir pensant que en el fons és filosofia pura.
I dos actors de primera que ho borden, tant el més histriònic, que sempre és més fàcil, com ella que t'estimes de seguida malgrat la la seva sequedat.

crítica a blog de cine 

El sermó de la caiguda de Roma, de Jerôme Ferrari

Un professor de filosofia escriu sobre estudiants de filosofia; un kenyatta escriu sobre la història del seu país; Stendhal viatja a Itàlia i fa una novel·la sobre Parma, ...
Els escriptors sempre són darrera els seus escrits
...
I la guerra... les guerres... més properes o més llunyanes sempre com a teló de fons.
Ho diuen alguns: la nostra època, la més pacífica de la història.
...
Un bar cutre en un poble que endevines miserable i àrid..i estudiants de filosofia... i sant Agustí. Em passa con a moltes novel·les, els personatges envoltats d'una aura d'inconcreció.... no vull que m'ho posin difícil...
...
Els llibres se m divideixen entre aquells que són difícils d'acabar i aquells que només es deixen descobrir al final, que em  provoquen una sensació decebedora de no haver-ne sabut gaudir la literatura, decepció d pàgines i estones desaprofitades... voldria tornar enrere llavors però no ho faig mai.
Aquest és d'aquests.
Sí, al final sensació de gran literatura.
...
Finitto. Tancat. I tan tancat: simetria, i epíleg.
M'ho he passat bé.
Tanca aquests dies de baixa xollo.

Somnis en temps de guerra, de Ngugi wa Thiongo

Com amb Canetti, un escriptor explica la seva descoberta del món literari
...
I és clar records Chinua Abebe (és diu així?)
...
No, és diu Chinua Achebe

...

Potser es el mite,  tant com els fets reals,  allò que manté vida els somnis,  fins i tot en temps de guerra. (pàg.192)

..
costa al començament: després la combinació de l'exotisme del món tradicional africà amb la "normalitat" de la revolució, la guerrilla, la descolonització... em guanya
curiosíssima descripció de les xarxes escolars kenyates
la poligàmia, la circumcissió, els poblats, els nens descalços fent kilòmetres per anar a escola...

Em dic Lucy Barton, d'Elizabeth Strout

Una dona a l'hospital rep la visita  de la seva mare,  vinguda de l'Amèrica profunda,  de la pobresa i de la infància .
La visita es excepcional pero durant cinc dies mare i filla estableixen una relacio com no havien establert mai.

Homo deus, de Yuval Noah Harari

O sigui. Que estem deixant de ser humans.
...
Pla del llibre: l'humanisme és un somni. L'intent de complir-lo conduirà a ls seva destrucció.
...
La relació entre humans i animals és el millor model per preveure la futura relació entre humans isuperhumans
...
Relacio entre primeres religions i neolitic. El domini dels animals
...
Bon tema, la consciència dels animals. Per entendre la nostra, és clar.
...
Bones preguntes, les respostes no les entenc

¿Se puede decir algo sobre su futuro que la prospectiva científica o la ciencia-ficción no haya explorado ya? Se puede. Pero para ello se necesita un raro talento que bien podríamos nombrar como prejuicida. Los juicios de la inteligentísima prosa de Harari no manan de prejuicios cultivados por sus mayores. Sus argumentos recién hechos fluyen frescos como si el autor acabara de aterrizar en el planeta. Dos son las preguntas iniciales. ¿Qué es un humano? ¿Qué es la religión? (Babelia) llegir més

Patria

M'enganxa, però  avança tant en espiral que no avança.   pocs girs de guió.  cert simplisme.
...
Però quin plaer un totxo que es deixa llegir bé!
...
I aquella sensació de Va, un capítol més!
...
Espanyolista, no? Que tontos són els abertzales!
...
Però sí, és clar que és interessant la descripció de l'ambient al poble, a la presó, els que estan indefinits al mig del conflicte...
...
Detall narratiu, els  atemptats de Joxe Mari, la seva "sang" no surt.
...

Finitto.

Miren, Bittori, Arantxa, Joxe Mari, Joxian, Nerea, Gorka... Agur.

Silencio, d'Scorsese

Jesuïtes portuguesos al Japò.  tema interessant però ritme lent, actors poc creïbles i guió una mica massa caricaturesc. No em sembla reeixida.

Ramon Casas a sitges

http://museusdesitges.cat/ca/exposicions/ramon-casas-la-modernitat-anhelada

La desaparició de Wendy, de Josep Ma Benet i Jornet

 

MNAC Lluïsa Vidal

Qui és la desconeguda i singular pintora Lluïsa Vidal? (diari Ara)

El valle feliz, d'Anne Marie Schwarzenbach

M'hi porta en Matias Enardt, però les expectatives no es compleixen. El personatge és molt interessant però els seus sentiments i les seves explicacions són tan íntimes i personals que no aporten gaire cosa extrapolable.

Una estancia en el valle persa del río Lahr, es la excusa para reelaborar un texto anterior y convertirlo en el espejo de sus dramas íntimos. La de Annemarie Schwarzenbach fue una  vida corta pero intensa marcada por la angustia existencial, la homosexualidad, las drogas y la búsqueda de la identidad en largos viajes por Persia y Oriente, Europa, Estados Unidos y África. La inseparable amiga de Klaus y Erika Mann, la compañera de viaje de Ella Maillart, la amiga de Malraux y la gran pasión de Carson McCullers traza en estas páginas su relato biográfico más intimista y el más osado debido a una  sinceridad implacable. La vida en este valle, recreada años después, se convierte en una alegoría de la soledad, el amor y la muerte, pero también del esfuerzo por sobrevivir a pesar de verse a sí misma “perdida, apátrida, a merced del viento, del frío, del hambre… siempre sola, empujada hasta el mismo borde del abismo”. El recuerdo de lo vivido en este lugar, donde parecen acabar todos los caminos,  será también un acicate para renacer  y extraer de la memoria y las experiencias pasadas nueva energía para seguir adelante.

http://lalineadelhorizonte.com/editorial/125-el-valle-feliz.html

Elle, amb la Huppert, del Paul Verhoeven

A Ella la violen amb el cap cobert i de seguida endevinem qui és. S'ho pren amb filosofia i és que Ella és tot un personatge. Ella és una actuació espplèn dia però a mi la història em deixa absolutament fred.


"Protagonizada por una imperial Isabelle Huppert, 'Elle' puede presumir de ser una de las películas del año (...) no es sólo una mirada completamente corrosiva a los caprichos del deseo, también es una comedia despiadada sobre la familia"
Luis Martínez: Diario El Mundo 

"Las sorpresas se suceden y te atrapan. Es una película hipnótica y mórbida, con atmósfera, nada convencional. (...) Isabelle Huppert lo borda."
Carlos Boyero: Diario El País

Bé...

La mort de Lluis XIV, d'Albert Serra

Esplèndida recreació dels últims dies de Lluís XIV. Cap concessió, cap facilitat: dues hores dins la cambra del rei moribund, amb la càmera recreant-se en els rostres del monarca i dels seus acompanyants.I de sobte Léaud, esplèndid, es gira cap a tu en silenci durant un minut i només sona el Kirie de la Missa de Mozart. Brutal!
Un fracàs de públic és clar!


LA MORT DE LOUIS XIV, by Albert Serra (OFFICIAL TRAILER) from Andergraun Films on Vimeo.