dimarts, 13 de novembre del 2018

Terra sonàmbula, de Mia Couto

Recordaré un noiet i un vell en mig de la terra assolada per la guerra africana i un viatge cap a no sé on buscant uns guerrers.... I el recurs, gastat és cert, de trobar uns papers en algun lloc que expliquen una història. Original creació de paraules...



Escrita en portugués, el traductor nos advierte de la dificultad de su tarea ante la riqueza del texto (el autor suele jugar  con el lenguaje y crear neologismos, alterar la sintaxis, y servirse de la tradición oral y de los proverbios), con gran cantidad de frases escritas en alguna de las lenguas mozambiqueñas  que, Mia Couto, junto con el portugués,  ha utilizado en la novela.
Se inicia la historia con la llegada, a un machimbombo (autobús) quemado, de dos seres que parecen venir de la nada,  del lugar donde han sido despojados de todo, en un momento en el que parecía que todas las sombras habían caído sobre el mundo (esta situación inicial me recuerda, ahora, a la planteada en el libro “La carretera” de Cormac McCarthy, en la que un padre y un hijo caminan huyendo de un infierno apocalíptico). Los camineros, en este caso, son el crío Muidinga, abandonado a su suerte  y el viejo Tuhair que lo ha acogido bajo su protección.

dissabte, 10 de novembre del 2018

Vida de casa (Housekeeping) de Marilynne Robinson

Una passada de novel. la. I no es fàcil. Però Ruth i Sylvie t'embolcallen amb l'abric de la incomprensió, i se t'emporten com un llac d'aigües profundes que xucla personatges des del pont d'un tren nocturn.


A Vida de casa, la Ruth i la Lucille creixen òrfenes en un poblet insòlit d’Idaho anomenat Fingerbone, situat a la riba d’un llac immens i inquietant que ha segat la vida del seu avi per accident i de la seva mare per suïcidi. Abandonades per la mare i després per l’àvia i per les bestietes que la van succeir, les nenes queden a càrrec de la tieta Sylvie, una dona enigmàtica i excèntrica que sempre ha rodat món i que es cuida de la casa com una «sirena dins la cabina d’un vaixell». Les dues germanes modelen la seva identitat enfrontades a l’estira-i-arronsa entre els convencionalismes del poble i els «comportaments cada cop més erràtics» de la seva tia, entre l’enyorança del que han perdut i la solitud que els infon la seva permanència, entre l’amor que perdura i la transitorietat de les coses.
(Directe.cat)

dimarts, 30 d’octubre del 2018

La ciutat secreta del Toubkal

El noi silvestre, de Paolo Cognetti

Una mica més de lo mismo respecte de les 8 muntanyes. No aporta gaire és cert:

La solitud que l’autor vol trobar a la muntanya no és l’esperada. De tant en tant es topa amb gent, alguns pastors, alguns turistes… Amb un dels habitants locals trava certa amistat i comparteix sopars i converses. Però quan necessita no estar amb ningú, Cognetti va muntanya amunt, allà on té clar que no hi haurà cap persona. En el fons, amb aquestes petites fugides mira de trobar allò que des del principi buscava, la natura salvatge, el silenci i a ell mateix. El lector no ha de pensar que aquest «quadern de muntanya» és una mena de relat de supervivència, o de com l’home és capaç d’adaptar-se a un entorn hostil. Malauradament, tampoc veig en aquest llibret grans reflexions que em facin entendre amb profunditat els beneficis espirituals de l’aïllament i el contacte amb la natura, almenys els que sent l’autor. No dubto que existeixen; de fet, jo mateix els he experimentat, però quan un llegeix un llibre on algú ens vol explicar les seves vivències, tal com feia Thoreau, és d’esperar que vulgui trobar més humanisme, més pensament, més profunditat. I aquest relat se m’ha fet massa superficial. Vull dir que ens detalla petites coses que fa en el dia a dia que no aporten res en absolut i passa molt per sobre dels seus neguits existencials. No dic que no hi siguin, sinó que no telen prou calat. Vaja, que si l’autor diu que per culpa de determinades crisis se’n va a la muntanya, jo després vull que em digui com van les seves crisis, quin és el poder sanatori -segons ell- de la natura i la muntanya.
De fet, a mesura que m’apropava al final, la lectura, que té unes 170 pàgines, se m’ha fet pesadíssima, precisament per la superficialitat del relat. I quan he acabat de llegir el llibre, he pensat: “Això és tot?”. Entenc que Cognetti s’ha fet famós per Les vuit muntanyes, i segurament El noi silvestre és una obra menys madura, i per això sé que seguiré llegint-lo, però tenint en compte els assajos i les novel·les que s’estan publicant sobre l’experiència d’entrar en contacte amb la natura salvatge, aquestes petites memòries no m’han aportat gaire cosa, ni tan sols m’ha fet créixer el meu amor per la natura. 

Més sèries

Homeland: la Carrie. la CIA. Orient Mitjà. Saul Berenson i Peter Quin. I Brody

Mindhunter: un toc True detective. Unes entrevistes genials amb assassins. Els setantes ben retratats. l'FBI

divendres, 28 de setembre del 2018

Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti

L'amistat i la muntanya per les valls alpines del nord d'Itàlia per on vam passejar l'estiu anterior. Un plaer, una passejada per l'alta muntanya i per l'amistat entre dues persones tan distants com el Buno i el Piero, el camp i la ciutat. gran novel·la!

Un llibre clàssic: la història que narra i la manera de narrar-la. No hi ha, ni es pretén, gens d’innovació. Pietro és un nen de ciutat que estiueja en un petit poble on tenen lloc les dues experiències centrals de la seva infància: el descobriment de la muntanya en llargues caminades en companyia del seu pare, rude i entusiasta a parts iguals; i el descobriment de l’amistat en la persona de Bruno, el nen muntanyès que viu tot l’any al poble. A la segona meitat saltem a l’edat adulta: mort el pare, assistim al relat del retrobament entre Pietro, convertit en home de ciutat, i Bruno, adult com ell, que no ha sortit del poble encara. La veu de Pietro explica fins al final tota la història en un amable to convencional que, inevitablement, porta el ressò de London, Conrad i companyia. És un clàssic, dit sigui com a constatació, no com a judici de valor. 
https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20180306/critica-literariia-les-vuit-muntanyes-paolo-cognetti-6671680

El que fa de Les vuit muntanyes una novel·la ben especial és com Cognetti va desgranant les relacions humanes amb la muntanya com a testimoni. (...) A la llibreria, sovint, em trobo amb homes que a una determinada edat deixen de llegir novel·la, per només llegir assaig, com si ja ho haguessin llegit tot, jo sempre els dic que per entendre la realitat cal llegir ficció i Les vuit muntanyes de Cognetti m'ho demostren una vegada més.

 http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/760-les-vuit-muntanyes

dimecres, 29 d’agost del 2018

Opinions d'un pallasso, de Heinrich Bóll

Una bona novel·la passada de moda. És possible això? Doncs quan el tema és el "conflicte" religiós  a l'Alemanya dels anys 60, home, doncs potser sí.Per als lectors occidentals d'avui en dia instal·lats en aquesta societat majoritàriament agnòstica o en tot cas no practicant no sembla el tema més interessant. El post nazisme sempre és interessant és clar com a qüestió moral però la seva preseència a les pàgines és força reduïda.

Està bé però l'estructura de la novel·la basada en les trucades demanant diners d'aquest pallasso fet caldo pel fracàs econòmic i matrimonial.(..? MCR? .) 


http://diarios.detour.es/literaturas/heinrich-boll-temblor-por-juan-jimenez-garcia

.

El viatge de Nisha, de Iram Haq

Coincideixo amb algunes cítiques: tema interessant però falla pel seu maniqueïsme i per la seva inverossimilitud


Nisha, una chica de 16 años, vive en Noruega una doble vida. En casa es la perfecta hija paquistaní, pero cuando sale con sus amigos se convierte en una chica más occidental. Cuando su padre le pilla con su novio en la cama, sus dos mundos chocan. Para darle una lección, sus padres deciden mandarla a Paquistán, donde tendrá que adaptarse a aquella cultura.
https://www.filmaffinity.com/es/film835250.html

diumenge, 26 d’agost del 2018

Betelgeuse, de Leo

La continuació d'Aldebaran. A mi m'encanten aquests còmics de ciència ficció i línia clara.

La acción se sitúa unos seis años después de los acontecimientos narrados en el tomo anterior. La mantriz, ese extraño y casi mágico ser que habita los océanos del planeta Aldebarán, está emitiendo una señal a través del espacio en dirección al planeta Betelgeuse 6, supuestamente habitado por humanos. Igual que la otra vez, la actividad colonizadora de la raza humana no acaba de salir del todo bien, y resulta que allí están ocurriendo multitud de sucesos que necesitan una explicación. Kim Keller, completados estudios superiores en biología, es propuesta para embarcarse en una expedición clandestina destinada a estudiar el asunto, entre otras cosas debido a su conexión especial con la propia mantriz.



Esperant els propers (continuarà)

Un altar per la mare, de Ferdinando Camon

En la línia de Minúscula, una joieta.


L’altar real de la història, construït en dies i nits sense dormir, amb febre i fent un esforç titànic per ser a temps que l’altar sigui beneït pel capellà del poble, està elaborat pel marit de la dona inculta quant a coneixements acadèmics, però sàvia de vida útil per als altres, família i passavolants, i per a la terra que treballa sense plànyer ni hores ni esforços. L’altar literari, certament una obra d’art, el construeix el fill.
https://www.nuvol.com/noticies/ferdinando-camon-i-el-seu-altar-per-la-mare/

dijous, 23 d’agost del 2018

L'escola estressada

d'una entrevista amb en Xavier Aragay

L’escola està estressada i això es transmet als nens!
els mestres més innovadors acaben topant amb un sostre de vidre, que és la inèrcia i la cultura del centre…

els mestres més innovadors acaben topant amb un sostre de vidre, que és la inèrcia i la cultura del centre…

Per fer codocència, per exemple, has d’afrontar un canvi cultural que en aquest país encara no hem fet.

la pública té un problema d’inestabilitat de claustres,

Faig una crida a que el mètode científic s’instal·li en educació, que es facin més avaluacions de procés i d’impacte.



Noves sèries

Aquest any (aquest curs potser) ha estat el de l'eclosió particular de les sèries.
Reemprenc la llista (vegi's https://marti58.blogspot.com/2018/05/les-meves-series.html) de nou sense ordre ni concert:

Peaky Blinders
Outlander
The crown
Downton Abbey
Altered carbon

Stranger things 



La ciutat i La mansió, de Faulkner

Han quedat oblidats en aquest blog i era una injustícia



La ciutat
Aquest llibre és el segon volum de la trilogia de Faulkner sobre la família Snopes, símbol dels elements avariciosos i destructius que veia en el Sud de la postguerra nord-americana. Com la seva predecessora, El llogaret, i la seva successora, La mansió, La ciutat és una novel·la que es pot llegir com una unitat en si mateixa, del tot independent. L’autor hi explica la lluita despietada que en Flem Snopes sosté per conquerir la ciutat de Jefferson, Mississipí, amb episodis típicament faulknerians de gran profunditat i d’altres amb una bona dosi d’humor. «El que jo pretenc és explicar la veritat essencial d’aquelles persones i dels seus fets, aquest és l’objectiu; els fets en si no són gaire importants.»

Istanbul, Istanbul, de Burhan Somnez

La Cançó de la plana es com un préssec dolç i a continuació Istanbul, Istanbul és com un civet de senglar, saborós però contundent.

Tancats dins d’una cel·la subterrània d’Istanbul quatre homes esperen els seus interrogadors. Per fer més suportable el temps combaten el silenci compartint històries plenes de tendresa i dolor, bastint un relat coral que gira sempre al voltant de la ciutat que els empresona. Durant deu dies s’expliquen contes i vivències personals, desitjos i temors, anhels de futur i penes del passat; somnis. A poc a poc converteixen la ciutat en la protagonista real de la història, creant una paràbola lluminosa on conviuen el patiment i la il·lusió amb totes les seves contradiccions. http://periscopi.cat/antipoda/item/istanbul-istanbul

L'escriptor i advocat turc-kurd Burhan Sönmez dedica a la ciutat d'Istanbul una "carta d'amor" amb altes dosis de realisme, patiment i dolor a la novel·la 'Istanbul Istanbul', traduïda al català per Pelin Dogan i Miquel Saumell per a Edicions del Periscopi, com ha explicat el seu editor Aniol Rafel.
En roda de premsa, l'autor ha ressaltat la voluntat de mostrar una "visió sota terra" de la capital turca, sobre la qual existeix una gran tradició literària com el 'Decameró' i 'Les mil i una nits', però escrita des de la mirada de persones que estan patint.
Per als quatre protagonistes de la novel·la, que es troben dins d'una cel·la subterrània esperant el seu interrogadors, "no existeix ni Orient ni Occident, només poden mirar cap amunt", ha dit Sönmez (Ankara, 1965), que ha confessat haver rebut 100 amenaces de mort en les últimes setmanes.

La cançó de la plana, de Kent Haruf

Hauria d'estar prohibit que les contracobertes o les solapes dels llibres expliquessin res que passi més enllà de la pàgina 50. @Ed_Periscopi

x x x

Dos vells grangers expliquen a una joveneta embarassada de 17 anys el preu del blat i Kent Haruf ho converteix en una obra d'art.

x x x

He acabat "Cançó de la plana", de Kent Haruf, la millor lectura d'aquest estiu. La plana és la vida que passa feta de gent senzilla, que respiren, senten, callen... sense estridències @Ed_Periscopi


El ventall de personatges són exquisits però si n'hagués de triar algun sens dubte em quedaria amb els germans McPheron, Haruf els capgira la vida com un mitjó i s'adapten, s'hi troben bé i són capaços de defensar la Victoria Roubideaux aferrissadament. M'agrada molt el concepte d'amor que Haruf mostra als seus llibres, fugint del convencional i del que tothom pensa, no només l'amor entre parelles o familiars, l'estimar perquè sí. 



Aquests relats on sembla no succeïx res i és la mateixa vida que es mostra tal com l'han passat els protagonistes és prou realista com per angoixar-me. Que queda de nosaltres quan hem acabat? No vaig poder per això acabar Stoner de John Williams. (@Jos PetitF)
https://twitter.com/JosPetitF/status/1031417153193496577

Lleial al títol, l’autor uneix diverses veus per crear una novel·la coral que narra les vivències, les emocions i les relacions humanes d’una petita comunitat rural de Colorado, Holt. Mitjançant una prosa sòbria i aparentment senzilla, Haruf ens introdueix al paisatge de les planes altes, un univers ple de personatges genuïns i captivadors d’una gran complexitat emocional.

Així, coneixerem un professor d’institut anomenat Guthrie, que afronta la depressió i l’abandó de la seva dona i s’encarrega de la cura dels seus dos fills, Ike i Bobby; els McPheron, uns germans eixuts i matussers que ens sorprendran acollint la jove Victòria Roubideaux, embarassada i rebutjada per la seva mare; la Maggie Jones, una altra professora, a càrrec del seu pare amb Alzheimer. (...) (Núvol)


dimarts, 21 d’agost del 2018

Mujer bajando una escalera, de Bernard Schlink


Un més o menys thriller sobre un quadre i un advocat i una dona vella a Austràlia...
Schlink no està malament.

(...) un lienzo que conecta el presente con el pasado, cuando él era un joven e ingenuo abogado y le asignaron un caso que nadie en el bufete quería llevar. Un caso cuyo centro era ese cuadro. Estaba deteriorado, dañado, y había una disputa entre el propietario –el millonario Peter Gundlach–, el pintor y la mujer retratada –Irene Gundlach, la joven esposa del millonario–.Y el inexperto abogado se vio envuelto en esa historia triangular en la que no fue un mero testigo...
https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/mujer-bajando-una-escalera/9788433979544/PN_923

Teoria general de l'oblit, de José Eduardo Agualusa

És estrany i se.m fa pesat: el deixo a mitges


La vigília de la independència d’Angola, la Ludo, una noia portuguesa atemorida per l’agitació del carrer, construeix un mur de totxanes que l'aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys. Sobreviu cultivant verdures i caçant coloms amb l'única companyia del Fantasma, un pastor alemany albí, i escriu la seva historia a les parets amb trossos de carbó. Mentre ella observa el mon exterior i sembla enfonsar-se en l’oblit, el país transita traumàticament de l’alliberament a la república socialista, la guerra civil, la pau i el capitalisme cobdiciós.

http://periscopi.cat/antipoda/item/teoria-general-de-l-oblit

Mare de llet i mel, de Najat el Hachmi



Per mirar-se (per veure) les dones que corren per Vic tapades amb el mocador i la txil·laba(?) amb uns altres ulls.

Tres anys hi ha esmerçat Najat El Hachmi a escriure la novel·la Mare de llet i mel. Hi narra en primera persona la vida d’una dona musulmana del Rif, la Fatima, que ja adulta, casada i mare, deixa la seva família, el poblet on ha nascut, i emigra a Catalunya sola amb la seva filla, on malda per tirar endavant.
https://www.grup62.cat/llibre-mare-de-llet-i-mel/262500

Fills del ferro, de Jordi Casanova

L'he llegit amb un autèntic plaer, especialment la primera meitat i una mica més. Quins personatges , aquesta família Casanova!
Les fargues, el Ripollès, la industrialització, el catalanisme rural, la guerra i l'exili...
Escenes memorables: la Victòria Danés descobrint i amagant la seva edat, l'avi Ramon descobrint com els nazis havien copiat el seu reactor, l'àvia Cristina embarassada ajudant a passar exiliats pels Pirineus nevats...
He trobat a faltar l'enginyer Voisin i el biscuter però és cert que la història s'allargaria massa.
Quin material per a una sèrie de TV3! I encara més per a una sèrie de la BBC!
Per Casanova, Els fills del ferro té una sèrie de trets característics que el defineixen. En primer lloc, l'autor volia escriure sobre uns fets reals que haguessin succeït de veritat. Per això, l'escriptor s'ha volgut desmarcar d'aquelles novel·les històriques que, a partir d'uns fets reals, desenvolupen uns fets ficticis. ''Sempre m'han donat una sensació de terreny fals perquè, si hi introdueixes elements de ficció, poses en dubte la veracitat del llibre'', ha defensat.
(...)
l'obra se centra en el seu avi i no en el seu pare. ''Hi havia massa involucrament personal i no em veia amb cor d'escriure sobre el meu pare'', ha confessat. 

(la negreta és meva perquè , Jordi, hi estic absolutament d'acord i m'hi he trobat llegint La catedral del mar o Victus o Els estranys...)




Kyra Kyralina, de Panait Istrati


Una espècie de  relat de les mil i una nits que no m'acaba d'entrar fins al final. (harems, Istambul, mercaders d'espècies...)

Panait Istrati (1884-1935) és l’autor més danubià de totes les Romanies, conegut a Occident sobretot com a escriptor de llengua francesa a partir de la publicació de la novel·la Kyra Kyralina (París: Ed. Rieder, 1924). De pare grec –d’aquí el seu nom– i mare romanesa, immediatament va esdevenir un autor amb una doble identitat literària, quan Istrati mateix va publicar dues altres novel·les en llengua romanesa (Passat i futur i L’oncle Anghel) l’any 1925. Com ell digué: “primer de tot sóc i vull ser un escriptor romanès”.


A Kyra Kyralina, Stavru ens narra les peripècies a la llar materna al port de Braila, la vida viciada per un turc i, finalment, la recerca desesperada de Kyra als harems de Constantinoble amb el colofó de la descoberta de l’amistat i la llibertat.