Erase una Vez en Hollywood, de Quentin Tarantino

Per casualitat i gràcies a Mind hunter he investigat aquests dies la història de Charles Manson. Això em permet gaudir d'aquesta excel·lent evocació dels seixantes hollywoodiencs. I la veritat és que si hi vas no sabent-te la història, et perds la meitat de la gràcia de la pel·lícula. Perquè el gir final és espectacular.
Tarantino hi toca sempre, encara que d'entrada sembli superficial.

Fitxa a filmaffinity

i la polèmica:

“La familia Manson eran supremacistas blancos que querían empezar una guerra racial con la meta de matar gente negra”,señala Riley en Twitter. Y prosigue: “No eran ‘hippies’ lanzando críticas izquierdistas a los medios. Eran ultraderechistas”. Algo que, concluye el mensaje, “le da la vuelta a la alegoría de Tarantino”.

https://cinemania.20minutos.es/noticias/erase-una-vez-hollywood-tarantino-familia-manson/

Madame Bovary, de Gustave Flaubert

Llegeixo Madame Bovary en una traducció al català que en diuen clàssica (d'un tal Ramon Xoriguera). Llurs, novençans, endiumenjat, espillejar, emprar sotjar... Val la pena? Jo ho entenc perfectament, però em frena la lectura? O aquesta és la manera de salvar els mots també aquests? En tot cas, segur que allunya els lectors amb poc domini de la llengua, tant del català, com de la lectura dels clàssics, potser simplement de la lectura...

Veig que 62 va treure una altra traducció

      x x x

Dos moments esplèndids quan Emma s’abandona als amants. Especialment esplèndid el segon, quan el carruatge no para de voltar pels carrers de Rouen amb les cortines tancades.



     x    x    x

Lectura esplèndida per a l’estiu prejubilació. Què puc dir-ne? Que el personatge és impressionant especialment si el valores comparat amb l’estereotip que es tenia i es té de la personalitat i la mentalitat femenina. No només és l’amor i la fidelitat, és la maternitat, és l’autonomia, és l’individu. Un llibre absolutament feminista, és clar!

Negra la brisa lluent, de David Vann

El devoro, recomanació de l'esplèndida llibretera de Valls, el mite de Medea revisitat per l'autor d'aquella illa d'Alaska on es refugien un pare i un fill, Medea, la bruixa, la sacerdotessa, que es va tornant feminista, descreguda, republicana, que fuig sobre les aigües del mar Negre i que estableix amb els homes,-amants, pares, reis- una relació que ni Joc de Trons, tot explicat amb sintagmes nominals i amb una traducció que jo no hi entenc però em sembla magnífic a i de vegades sents com si fos Riba passejant-se per l'Odissea.

http://periscopi.cat/antipoda/item/negra-la-brisa-lluent

Tres raons per llegir Negra la brisa lluent, de David Vann (trad. de Yannick Garcia):
1. Mite feminista primordial
El mite de Medea està al moll de l’os de la narrativa occidental: un arquetip de dona explicat per homes (com tots els arquetips femenins del cànon literari de fins fa quatre dies). Medea, com Lady Macbeth, treu tota la ràbia i fel –i abjura del paper de mare i dona, suprema ofensa al patriarcat– per venjar-se del seu marit.
2.Una prosa d’impacte
David Vann –autor de prosa impressionista, vigorosa i absorbent, amb més imatge que verb– comença la narració amb Medea esquarterant el cadàver del seu germà per fotre son pare.
3.Amor i lliure albir
Medea vol modelar el món com ho fan els homes: amb força barbàrica, sense sentiments. El drama de la Medea de Vann no és que no pugui regnar sense un home, és que no està exempta dels pesos de l’amor i el lliure albir: en un món d’homes panxacontents que deleguen els assumptes terrenals en mans dels déus, ella s’empodera amb la certesa que “no hi ha déus, només homes”. Hi ha res més feminista que això? 
(Ricard Martín, "Tres raons per llegir...", Time Out Barcelona)https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=2135289616582383&id=248378771940153

El dolor, de Marguerite Duras

Continuant amb la memòria històrica, els moments de la Dumas esperant el seu marit s'afegeixen a la Delbo i La mesura dels nostres dies, i en aquest cas el directe posa els pèls de punta.

https://literaturas.alianzaeditorial.es/marguerite-duras-el-dolor.php

Recuerdo que al leerlo en el momento de su publicación me produjo una honda impresión por su crudeza…hasta el exceso. Dos, o tres, cuestiones destacan por su terrible dureza: por una parte, la descripción detalladísima del estado de salud, en su absoluta desorganización funcional, de Robert Antelme (Robert L.)a la llegada a París tras su paso por los campos de concentración nacionalsocialista ( Buchenwald y Dachau), cosa que provocó un enfado monumental en el aludido y parece que fue uno de los motivos fundamentales del alejamiento entre ambos; por otra, las escenas de tortura a que fue sometido un chivato que estaba integrado en la resistencia, torturas en las que la futura escritora, bajo el nombre de Thérèse – como ella misma señala: Thérèse c´est moi – no solo participa sino que alienta tratando de llevar las cosas al más extremo todavía  
https://kaosenlared.net/el-dolor-de-marguerite-duras/

Records del futur, de Siri Hustvedt

I a la pàgina 130 el deixo. Història plana malgrat el joc dels tres nivells narratius, el present, el diari del passat i la novel.la imaginava per l’autora. No em diu res. Fora.
Em sap greu perquè Allò que vaig estimar m’havia agradat molt

Mendelssohn

Úuuum-pa'-pa', Úuuum-pa'-pa', Úuuum-pa'-pa', se t'enganxa el ritme mendelssohnià que et ve de l'Spotify i busques en Felix a la Viquipèdia. La música clàssica normalment  sona en segon pla, mentre ocupen el front important dels teus pensaments les mongetes per sopar, el proper cap de setmana  a Vimbodí, uns informes que estan encara pendents, la tapisseria d'una butaca  o qualsevol element quotidià. Només de vegades amb més o menys consciència o voluntat es projecta a primera línia una melodia o un ritme. I a partir d'aleshores aquella música és teva. (Simfonia per a cordes número 8 adagio, Goethe va lloar enormement aquestes obres de joventut de M.)

Les nostres riqueses, de Kaouther Adimi

M'enganxa aquest personatge, aquest editor Edmond Charlot i aquest món algerià camusià,  difícil d'entendre perquè el colonialisme sempre em costa d'entendre (aquesta Europa instal·lada pel món que els francesos i els anglesos han retratat tants cops!)

L’estiu del 2017 un estudiant rep l’encàrrec de buidar una petita llibreria d’Alger que s’ha de convertir en una botiga de bunyols. Es tracta de la casa de lletres que Edmond Charlot va obrir l’any 1936 amb una idea revolucionària: instaurar un espai cultural i literari en un país convuls i conformista. La presència d’un inquietant guardià de la llibreria destorbarà la tasca del jove i li farà descobrir el poder de la literatura com a generador de memòria col·lectiva. 

Kaouther Adimi barreja passat i present, realitat i ficció, per explicar-nos la història de la llibreria i editorial que va esdevenir punt de trobada d’autors com Saint-Exupéry i André Gide, i que va desafiar la censura publicant el primer text d’Albert Camus. Amb sensibilitat i destresa l’autora guia el lector  pels carrers d’una ciutat on un home somiava reunir totes les veus del Mediterrani.http://periscopi.cat/antipoda/item/les-nostres-riqueses

Teoría de la creatividad, de Jorge Wagensberg

Quin plaer, llegir Wagensberg! Amb motiu de la  jubilació a l'escola (quin encert, companys) em van regalar la seva Teoría de la creatividad i aquests dies aquí Vimbodí l'estic gaudint de quina manera!

¿M'agrada perquè posa en paraules i argumenta amb una magnífica cadena de raonaments les meves intuïcions, els meus plantejaments? Ah!, aquesta defensa de la raó i de la ciència, aquesta valoració del progrés moral, aquestes afirmacions sobre què és la vida, què és el coneixement... que sovint no acabo d'entendre però que em provoquen noves preguntes o reafirmen vells dubtes!
Aquesta seva expressió del goig intel·lectual explicada en un altre llibre, amb quina intensitat, amb quina intimitat me la sento pròpia!

Somos una raza creadora de ideas. Sobre todo de ideas “sociales”. Wagensberg contrasta nuestra suerte con la de los extintos primos europeos, los neandertales. Reflejando ideas de Yuval Noah Harari, subraya que la ventaja de nuestros ancestros habría radicado en el desarrollo del arte y el lenguaje simbólico; particularmente en las capacidades para mentir y contar mitos que permiten ampliar la lealtad del pequeño grupo hasta coaliciones más sofisticadas.

https://elcultural.com/Teoria-de-la-creatividad

La guerre des pauvres, d'Éric Vuillard

Vuillard ja em va agradar molt amb L'ordre des jours (gràcies, Miquel Casares) i amb aquest m'ho torno a passar molt bé . V. repeteix amb l'estil de narrar la història la manera d'Stephen Zweig, (fent molt present el narrador, fent present les seves certeses i les que no ho són tant i plantejant els fets més com a versemblants que no pas com a verdaders.

Doncs síl els pagesos es devien revoltar molts cops al llarg de l'Edat Mitjana (i de totes les edats) i sempre en devien sortir malparats i al davant hi devia haver sempre il·luminats que com més radicals eren pitjor acabaven.

Il s'appelle Thomas Müntzer, il prêche la Parole divine en Saxe d'où il est chassé avant de s'installer en Bohème. Nous sommes aux alentours de 1520. Cet homme d'Église croit en une chrétienté authentique et pure et que tout est dans les Évangiles. Il pense qu'il existe « une relation directe entre les hommes et Dieu ». https://www.babelio.com/livres/Vuillard-La-guerre-des-pauvres/1103717


Entrevista a Vuillard a Ctxt: 

(...)
La mayoría de sus novelas tratan sobre hechos y personajes históricos.

Me intereso por la historia porque me resulta muy complicado hablar sobre el presente. El mundo en el que vivimos me parece ambiguo y disperso; la situación actual resulta muy confusa. Ninguno de nosotros podrá decir qué sucederá en el futuro. Es un futuro inquietante aunque, aparentemente, nada cambia.

(...)

(https://ctxt.es/es/20180912/Culturas/21684/nazismo-eric-vuillard-francia-segunda-guerra-elites-economicas-capitalismo-enric-bonet.htm)

L’alè, de Thomas Bernhardt

Tercera part de la pentalogia autobiogràfica, excel·lent B. com sempre, amb el seu estil repetitiu, però aquest es llegeix prou bé. La seva experiència en la cambra de morir, la sala per moribunds d'un hospital per a malalts pulmonars.

Després de la desfermada diatriba contra la societat austríaca de L’origen, amb el retrat d’una educació sempre repressiva (primer nazi i tot seguit catòlica), i del parèntesi d’alliberament narrat a El soterrani, on Bernhard abandona l’institut i es posa a treballar, L’alè i El fred destaquen pel relat descarnat de la brusca sotragada de la malaltia, que el deixa a les portes de la mort als 18 anys
https://elpais.com/ccaa/2013/06/14/quadern/1371230401_201007.html

I aquesta crítica detecta unes incorreccions garrafals que ja havia detectat jo també: 

Costa d’entendre que qui va traduir amb encert dos llibres de la sèrie ens lliuri ara uns textos deficients

(Déu n'hi do)

The Green book

Amb la Glòria al Texas o de com un trailer que et deixa absolutament escèptic amaga una pel·lícula magnífica amb un Viggo Mortensen fantastic, una guió divertit i unes pinzellades de descripció social del Sud dels Estats Units als anys de Kennedy amb certa mala baba. (i jo sense saber que havia guanyat l'Òscar)


curiositat de la peli: https://www.elle.com/es/living/ocio-cultura/a22883660/green-book-pelicula-oscar/

Bajo el paraguas del racismo, los prejuicios y la intolerancia, Green Book cuenta el esfuerzo por aprender, entender y conectar con el otro que realizan dos personas completamente diferentes, por dentro y por fuera, obligadas por las circunstancias a convivir durante varias semanas. Es la historia, como bien diría el capitán Renault en Casablanca, del "comienzo de una hermosa amistad". (https://www.elmundo.es/cultura/cine/2019/02/19/5c66f80dfdddfff13a8b45d2.html)

La dona de la muntanya

Pel·lícula ecologista, feminista, amb un ritme molt ben trobat, passa molt bé. Gran actuació.

A sus cincuenta años, Halla, profesora de canto, declara la guerra a la industria local del aluminio, que está contaminando su país. Para ello, toma todo tipo de riesgos con el fin de proteger el medio ambiente en Islandia. Pero su situación podría cambiar con la llegada inesperada una carta que da luz verde por fin a sus trámites de adopción de una niña. (FILMAFFINITY)

L'abadia de Northanger, de Jane Austen

Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine

Continua el fil de la Memòria, aquesta que porta majúscula. D’Auschwitz, a la “nostra” guerra el “nostre” exili. Perquè, i això és el que diu el llibre, aquesta guerra, aquest exili, també són nostres, dels que vam néixer els 50s i els 60s i n’hem sentit a parlar tant que s’ha ficat als nostres ossos. I ho llegeixo, primer amb la mandra de “oh, no! un altre cop la guerra i l’exili” però com amb la Charlotte Delbo. el que enganxa és que parla dels pòsits, de vegades tan potents que acaben formant part de la pròpia identitat.
I el porto per casualitat a la motxilla quan visito el 16, rue de Pessac a Bordeus on la família Roca va viure el seu exili, on m’imagino escenes que no sé si són veritat, la mare anant a buscar el pa o veient l’entrada dels nazis per les avingudes i les places.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-marta-marin-domine-escriptora-i-traductora-acaba-de-publicar-fugir-era-el-mes-bell-que-teniem/video/5817508/

La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo

Això sí que és una obra sensacional, un cop de puny ben donat sense grans gesticulacions, o com fer veure que el pitjor d'Auschwitz va ser el retorn. Memorable.

La diversitat dels punts de vista de cada una de les protagonistes sobta i contrasta amb la unitat de l'experiència dramàtica.

La mesura dels nostres dies no és reductible a la definició del llibre de memòries, del document testimonial. És una obra fragmentària. Està formada per una sèrie de monòlegs dramàtics rodejats de poemes. En cada monòleg s’hi expressa un Jo diferent amb la seva veu particular. En cada personatge hi conflueixen, en un major o menor grau, els diferents dilemes, paradoxes i problemàtiques del que significa haver sobreviscut a Auschwitz. (Oriol Roig a Núvol) (+)

“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”

Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l’alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:

“La ciutat estava plena
d’homes que jo no veia
el desconegut que avançava
era després de tants anys
el primer home que mirava.”

D’aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n’emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t’interpel·la i et modifica. (https://clubeditor.cat/llibres/la-mesura-dels-nostres-dies/)

I més:

https://www.catorze.cat/noticia/12023/tornar/entre/morts

I encara més: Xavier Antich parla del llibre:  

Jo només discrepo que a mi el llibre no se m'ha fet difícil.

Color de llet, de Nell Leyshon

Una petita joia. Una novel·la rural a l'Anglaterra del segle XIX on una noia empoderada que es diu ara explica l'opressió del pare a la granja i després la seva venda al vicari del poble. Entre Pedra de tartera i  aquella gal·lesa, la Rebecca Jones. Llenguatge fantàstic imitant la senzillesa de l'escriptura d'una noia que acaba de deixar l'analfabetisme.

I de nou, una editorial independent és un criteri. Gràcies L'Angle editorial.

La prova que el món de pagès serveix com a epicentre de qualsevol història tràgica.  (Manuel Lillo a El Temps)


És un panorama de dones embarassades en un cicle continu de violacions, embarassos i naixements de fills bords, com una fatalitat del destí. No explicarem què passa a la novel·la, simplement, cal constatar que, una vegada més -tant és Caterina Albert el 1898 o Nell Leyshon ara, sobre un fet ocorregut el 1831-, el fons de la història és el mateix: poderosos que agredeixen oprimits, molt especialment, homes que agredeixen dones. I sempre és una dona, una escriptora, la que parla d’aquests temes. Val molt la pena llegir Color de llet, amb una protagonista que aprèn a llegir i a escriure als 14 anys. I és capaç d’explicar als 15, amb una clarividència esfereïdora, amb una acceptació filla de segles d’opressió, en el moment decisiu de la seva vida, què li ha passat. I amb un final que si l’hagués llegit Català, tot i ser diferent del seu, li hauria fet fer un mig somriure. (Ll. A. Baulenas a l'Ara)

La biblioteca dels llibres rebutjats, de David Foenkinos

I em ve de gust la lectura ràpida i fàcil. La Marta deia que era molt fluix però a mi m'atrapa. En una  novel·la el tema m'ha d'interessar. El context potser millor dit. I el món de l'edició i dels escriptors m'és seductor

Aquest és curios: un thriller on l'investigador no apareix fins a la pàgina 150.

En un poblet de la Bretanya francesa, un bibliotecari decideix recollir tots els llibres refusats pels editors. Posa anuncis a les revistes literàries i en pocs anys reuneix prop d’un miler de manuscrits.

Aquest diu "desengrassant(sic) i amb una ironia que et fa relativitzar el món del llibre". I jo dic: desengrassant (sic també) i amb una ironia que et fa relativitzar alguns moments una mica massa patxangueros

Sí, hi ha gent que no li ha agradat especialment. Potser a mi m'ha anat bé després de Dostoievski:

“La biblioteca dels llibres rebutjats” és un llibre amb un peculiar sentit de l’humor. Una història coral simpàtica i agradable de llegir, però amb la que no m’he acabat d’implicar, sobretot pel pas d’un personatge a un altre, com sí vaig fer-ho amb “La delicadeza”. I, en aquest aspecte, ha estat una petita decepció. Per mi ha estat només bé, sense massa més. Potser esperava una altra “delicadesa”. (La finestra digital)

L'idiota, de Dostoievski

Confesso que m'he sentit desbordat i que la lectura ha estat una derrota contínua i que només al final he aixecat el cap. He respirat i he superat el cop de puny a la panxa i he recordat l'avi Joan i he dubtat de si el príncep rus que jo era tenia alguna cosa a veure amb aquest Lev Nikolàievitx Mishkin.

https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27idiota


Quizá no haya novela en donde los acontecimientos se anuden de manera tan vertiginosa como en la primera parte de este texto, cuyo inicio se desarrolla en un vagón de tercera clase de un tren que recorre, un gélido día de finales de noviembre, el camino entre Varsovia y San Petersburgo. (El País)


5 motius pe llegir L'idiota: https://es.rbth.com/cultura/80811-el-idiota

Quan érem orfes, de Kazhuo Ishiguro

Algunes coses no em quadren en aquesta història del detectiu famós que busca els seus pares que van desaparèixer fa vint anys a Shangai. Això sí, em fa gràcia la història de les concessions internacionals que em fa pensar tota l'estona en el Lotus blau de Tintín i que mai vaig entendre en què consistia. (Era el senyor Mitsubishi?)
En general no m'agrada que els personatges i les situacions se'm facin desconcertants i poc lògiques.

https://www.elestanteliterario.com/resenas-de-libros/cuando-fuimos-huerfanos-kazuo-ishiguro

Amor mundi, de Victoria Szpunberg

Protegir el més dèbil justifica l’aplicació de la violència? S’ho pregunta, al final d’una llarga carrera, una professora enfrontada a un dilema moral. L’Aurèlia, una mestra amb molts anys d’experiència a l’esquena, està a punt de jubilar-se. Però justament quan arriba el moment en què podrà descansar i deixar de treballar, s’ha d’enfrontar a una situació força habitual en les nostres aules: una nena assetja una altra alumna i, per tal de protegir la més dèbil, la mestra acabarà pegant l’assetjadora. Ella creu que ha fet el que havia de fer però, alhora, és plenament conscient que res no justifica la violència contra els infants. Ha fet el que és correcte o no? El dubte l’obsessionarà i farà que es qüestioni els valors i principis que han regit la seva vida i la pràctica de la seva professió. Només una monitora jove que la visita i la seva neboda la connectaran amb una realitat que cada cop li resulta més aliena.https://www.salabeckett.cat/publicacio/amor-mundi/



I jo em pregunto:

Hi ha un canvi de valors en la societat que implica un nou paper de l’escola i sobretot del paper del mestre? Han quedat antiquats els mestres vells? Són innovadors els mestres joves?

La permissivitat que es dona als alumnes ve de les noves metodologies educatives? Es mira la societat l’escola i els mestres d’una altra manera? Tenim els nens en una bombolla protectora?

És la innovació educativa una moda?

Viuen els alumnes realment l’escola com un lloc on poden fer el que volen? Ha de ser,l’escola un lloc de llibertat. Fins a quin punt?

Les xarxes socials i les tecnologies digitals contribueixen realment a millorar els aprenentatges? Quins són els seus avantatges i els seus inconvenients?

On queden els valors en el neoliberalisme educatiu? Continua sent l’escola el principal ascensor social? L’escola ha d’anar contra corrent promovent uns valors de tolerància, solidaritat i empatia?

En la realitat és tan clara la diferència entre l’assetjat I l’assetjador. No és també l’assetjador una víctima?

La innovació educativa actual què té a veure amb la dels 70 de Rosa Sensat? És realment una innovació? No ve fins i tot de començaments del segle XX Amb Ferrer i Guàrdia, Montessori, Dewey, Freinet... Som en un moment de revolució pedagògica?