Filmin

Aquí, les pel·lícules hi han sortit només quan eren en pantalla gran perquè les de la tele són quasi sempre una altra història que no mereix aquest honor; i perquè a més ja em sento desbordat quan un estiu es converteix en una col·lecció de llibres llegits, aleshores només faltaria afegir-hi de manera més o menys sistemàtica totes les pel·lícules que veig.

De totes maneres el descobriment d’aquesta col·lecció de Filmin (ah!, Netflix no tindria pas una cosa així) anomenada Les 50 millors pel·lícules del segle XXI ha estat una sorpresa molt agradable de la qual voldria deixar constància.

De moment, doncs, Caché, Synecdoque New York i Mulhollan Drive (https://www.cineclubdecaen.com/realisat/lynch/mulhollanddrive.htm  al sac de les pel·lícules que et deixen clavat per un motiu o un altre. Pel·lícules d’autor, d’art i assaig, per a intel·lectuals... digueu-ne com vulgueu però un ja té una edat per gaudir del que li dona la gana encara que les etiquetes de vegades et puguin ridiculitzar.

Polina, de Batien Vivès

Una altre còmic amb nom de noia. Boníssim. Un dibuix simplíssim en aparença que ho mostra tot. En consonançamamb la frase el mestre de ballet: allò que no mostres els altres no ho veuen.

Juliette, de Camille Jourdy

Dolç, càlid, bonic. Depresiu.

Una primavera en Chernobil, d’Emmanuel Lepage

una excel.lent sorpresa

Sèries

Ara estic amb You. He acabat Mind hunter, de lo milloret, i han quedat enrere (per citar només les dels últims temps) Line of duty, Sense 8, Paquita Salas, Stranger Things... També en mi les sèries han derrotat el cinema. (O en tot cas l’han arraconat fins a l’anècdota). Han derrotat la televisió i això ja no em sembla tan malament. No han derrotat la lectura. 

L’horari a mida és el gran avantatge. La capacitat de tria també. Només algunes poques, potser, passaran a la història com una obra d’art, però en el cinema i en la literatura i en totes les arts, també pasa que només una petita part, una punta de l’iceberg, interpel·la realment allò més profund que ens constitueix com a humans i això segurament és la condició perquè puguem parlar de qualitat i d’interès. Ni que sigui amb la disfressa de l’entreteniment.

Erase una Vez en Hollywood, de Quentin Tarantino

Per casualitat i gràcies a Mind hunter he investigat aquests dies la història de Charles Manson. Això em permet gaudir d'aquesta excel·lent evocació dels seixantes hollywoodiencs. I la veritat és que si hi vas no sabent-te la història, et perds la meitat de la gràcia de la pel·lícula. Perquè el gir final és espectacular.
Tarantino hi toca sempre, encara que d'entrada sembli superficial.

Fitxa a filmaffinity

i la polèmica:

“La familia Manson eran supremacistas blancos que querían empezar una guerra racial con la meta de matar gente negra”,señala Riley en Twitter. Y prosigue: “No eran ‘hippies’ lanzando críticas izquierdistas a los medios. Eran ultraderechistas”. Algo que, concluye el mensaje, “le da la vuelta a la alegoría de Tarantino”.

https://cinemania.20minutos.es/noticias/erase-una-vez-hollywood-tarantino-familia-manson/

Madame Bovary, de Gustave Flaubert

Llegeixo Madame Bovary en una traducció al català que en diuen clàssica (d'un tal Ramon Xoriguera). Llurs, novençans, endiumenjat, espillejar, emprar sotjar... Val la pena? Jo ho entenc perfectament, però em frena la lectura? O aquesta és la manera de salvar els mots també aquests? En tot cas, segur que allunya els lectors amb poc domini de la llengua, tant del català, com de la lectura dels clàssics, potser simplement de la lectura...

Veig que 62 va treure una altra traducció

      x x x

Dos moments esplèndids quan Emma s’abandona als amants. Especialment esplèndid el segon, quan el carruatge no para de voltar pels carrers de Rouen amb les cortines tancades.



     x    x    x

Lectura esplèndida per a l’estiu prejubilació. Què puc dir-ne? Que el personatge és impressionant especialment si el valores comparat amb l’estereotip que es tenia i es té de la personalitat i la mentalitat femenina. No només és l’amor i la fidelitat, és la maternitat, és l’autonomia, és l’individu. Un llibre absolutament feminista, és clar!

Negra la brisa lluent, de David Vann

El devoro, recomanació de l'esplèndida llibretera de Valls, el mite de Medea revisitat per l'autor d'aquella illa d'Alaska on es refugien un pare i un fill, Medea, la bruixa, la sacerdotessa, que es va tornant feminista, descreguda, republicana, que fuig sobre les aigües del mar Negre i que estableix amb els homes,-amants, pares, reis- una relació que ni Joc de Trons, tot explicat amb sintagmes nominals i amb una traducció que jo no hi entenc però em sembla magnífic a i de vegades sents com si fos Riba passejant-se per l'Odissea.

http://periscopi.cat/antipoda/item/negra-la-brisa-lluent

Tres raons per llegir Negra la brisa lluent, de David Vann (trad. de Yannick Garcia):
1. Mite feminista primordial
El mite de Medea està al moll de l’os de la narrativa occidental: un arquetip de dona explicat per homes (com tots els arquetips femenins del cànon literari de fins fa quatre dies). Medea, com Lady Macbeth, treu tota la ràbia i fel –i abjura del paper de mare i dona, suprema ofensa al patriarcat– per venjar-se del seu marit.
2.Una prosa d’impacte
David Vann –autor de prosa impressionista, vigorosa i absorbent, amb més imatge que verb– comença la narració amb Medea esquarterant el cadàver del seu germà per fotre son pare.
3.Amor i lliure albir
Medea vol modelar el món com ho fan els homes: amb força barbàrica, sense sentiments. El drama de la Medea de Vann no és que no pugui regnar sense un home, és que no està exempta dels pesos de l’amor i el lliure albir: en un món d’homes panxacontents que deleguen els assumptes terrenals en mans dels déus, ella s’empodera amb la certesa que “no hi ha déus, només homes”. Hi ha res més feminista que això? 
(Ricard Martín, "Tres raons per llegir...", Time Out Barcelona)https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=2135289616582383&id=248378771940153

El dolor, de Marguerite Duras

Continuant amb la memòria històrica, els moments de la Dumas esperant el seu marit s'afegeixen a la Delbo i La mesura dels nostres dies, i en aquest cas el directe posa els pèls de punta.

https://literaturas.alianzaeditorial.es/marguerite-duras-el-dolor.php

Recuerdo que al leerlo en el momento de su publicación me produjo una honda impresión por su crudeza…hasta el exceso. Dos, o tres, cuestiones destacan por su terrible dureza: por una parte, la descripción detalladísima del estado de salud, en su absoluta desorganización funcional, de Robert Antelme (Robert L.)a la llegada a París tras su paso por los campos de concentración nacionalsocialista ( Buchenwald y Dachau), cosa que provocó un enfado monumental en el aludido y parece que fue uno de los motivos fundamentales del alejamiento entre ambos; por otra, las escenas de tortura a que fue sometido un chivato que estaba integrado en la resistencia, torturas en las que la futura escritora, bajo el nombre de Thérèse – como ella misma señala: Thérèse c´est moi – no solo participa sino que alienta tratando de llevar las cosas al más extremo todavía  
https://kaosenlared.net/el-dolor-de-marguerite-duras/

Records del futur, de Siri Hustvedt

I a la pàgina 130 el deixo. Història plana malgrat el joc dels tres nivells narratius, el present, el diari del passat i la novel.la imaginava per l’autora. No em diu res. Fora.
Em sap greu perquè Allò que vaig estimar m’havia agradat molt

Mendelssohn

Úuuum-pa'-pa', Úuuum-pa'-pa', Úuuum-pa'-pa', se t'enganxa el ritme mendelssohnià que et ve de l'Spotify i busques en Felix a la Viquipèdia. La música clàssica normalment  sona en segon pla, mentre ocupen el front important dels teus pensaments les mongetes per sopar, el proper cap de setmana  a Vimbodí, uns informes que estan encara pendents, la tapisseria d'una butaca  o qualsevol element quotidià. Només de vegades amb més o menys consciència o voluntat es projecta a primera línia una melodia o un ritme. I a partir d'aleshores aquella música és teva. (Simfonia per a cordes número 8 adagio, Goethe va lloar enormement aquestes obres de joventut de M.)

Les nostres riqueses, de Kaouther Adimi

M'enganxa aquest personatge, aquest editor Edmond Charlot i aquest món algerià camusià,  difícil d'entendre perquè el colonialisme sempre em costa d'entendre (aquesta Europa instal·lada pel món que els francesos i els anglesos han retratat tants cops!)

L’estiu del 2017 un estudiant rep l’encàrrec de buidar una petita llibreria d’Alger que s’ha de convertir en una botiga de bunyols. Es tracta de la casa de lletres que Edmond Charlot va obrir l’any 1936 amb una idea revolucionària: instaurar un espai cultural i literari en un país convuls i conformista. La presència d’un inquietant guardià de la llibreria destorbarà la tasca del jove i li farà descobrir el poder de la literatura com a generador de memòria col·lectiva. 

Kaouther Adimi barreja passat i present, realitat i ficció, per explicar-nos la història de la llibreria i editorial que va esdevenir punt de trobada d’autors com Saint-Exupéry i André Gide, i que va desafiar la censura publicant el primer text d’Albert Camus. Amb sensibilitat i destresa l’autora guia el lector  pels carrers d’una ciutat on un home somiava reunir totes les veus del Mediterrani.http://periscopi.cat/antipoda/item/les-nostres-riqueses

Teoría de la creatividad, de Jorge Wagensberg

Quin plaer, llegir Wagensberg! Amb motiu de la  jubilació a l'escola (quin encert, companys) em van regalar la seva Teoría de la creatividad i aquests dies aquí Vimbodí l'estic gaudint de quina manera!

¿M'agrada perquè posa en paraules i argumenta amb una magnífica cadena de raonaments les meves intuïcions, els meus plantejaments? Ah!, aquesta defensa de la raó i de la ciència, aquesta valoració del progrés moral, aquestes afirmacions sobre què és la vida, què és el coneixement... que sovint no acabo d'entendre però que em provoquen noves preguntes o reafirmen vells dubtes!
Aquesta seva expressió del goig intel·lectual explicada en un altre llibre, amb quina intensitat, amb quina intimitat me la sento pròpia!

Somos una raza creadora de ideas. Sobre todo de ideas “sociales”. Wagensberg contrasta nuestra suerte con la de los extintos primos europeos, los neandertales. Reflejando ideas de Yuval Noah Harari, subraya que la ventaja de nuestros ancestros habría radicado en el desarrollo del arte y el lenguaje simbólico; particularmente en las capacidades para mentir y contar mitos que permiten ampliar la lealtad del pequeño grupo hasta coaliciones más sofisticadas.

https://elcultural.com/Teoria-de-la-creatividad

La guerre des pauvres, d'Éric Vuillard

Vuillard ja em va agradar molt amb L'ordre des jours (gràcies, Miquel Casares) i amb aquest m'ho torno a passar molt bé . V. repeteix amb l'estil de narrar la història la manera d'Stephen Zweig, (fent molt present el narrador, fent present les seves certeses i les que no ho són tant i plantejant els fets més com a versemblants que no pas com a verdaders.

Doncs síl els pagesos es devien revoltar molts cops al llarg de l'Edat Mitjana (i de totes les edats) i sempre en devien sortir malparats i al davant hi devia haver sempre il·luminats que com més radicals eren pitjor acabaven.

Il s'appelle Thomas Müntzer, il prêche la Parole divine en Saxe d'où il est chassé avant de s'installer en Bohème. Nous sommes aux alentours de 1520. Cet homme d'Église croit en une chrétienté authentique et pure et que tout est dans les Évangiles. Il pense qu'il existe « une relation directe entre les hommes et Dieu ». https://www.babelio.com/livres/Vuillard-La-guerre-des-pauvres/1103717


Entrevista a Vuillard a Ctxt: 

(...)
La mayoría de sus novelas tratan sobre hechos y personajes históricos.

Me intereso por la historia porque me resulta muy complicado hablar sobre el presente. El mundo en el que vivimos me parece ambiguo y disperso; la situación actual resulta muy confusa. Ninguno de nosotros podrá decir qué sucederá en el futuro. Es un futuro inquietante aunque, aparentemente, nada cambia.

(...)

(https://ctxt.es/es/20180912/Culturas/21684/nazismo-eric-vuillard-francia-segunda-guerra-elites-economicas-capitalismo-enric-bonet.htm)

L’alè, de Thomas Bernhardt

Tercera part de la pentalogia autobiogràfica, excel·lent B. com sempre, amb el seu estil repetitiu, però aquest es llegeix prou bé. La seva experiència en la cambra de morir, la sala per moribunds d'un hospital per a malalts pulmonars.

Després de la desfermada diatriba contra la societat austríaca de L’origen, amb el retrat d’una educació sempre repressiva (primer nazi i tot seguit catòlica), i del parèntesi d’alliberament narrat a El soterrani, on Bernhard abandona l’institut i es posa a treballar, L’alè i El fred destaquen pel relat descarnat de la brusca sotragada de la malaltia, que el deixa a les portes de la mort als 18 anys
https://elpais.com/ccaa/2013/06/14/quadern/1371230401_201007.html

I aquesta crítica detecta unes incorreccions garrafals que ja havia detectat jo també: 

Costa d’entendre que qui va traduir amb encert dos llibres de la sèrie ens lliuri ara uns textos deficients

(Déu n'hi do)

The Green book

Amb la Glòria al Texas o de com un trailer que et deixa absolutament escèptic amaga una pel·lícula magnífica amb un Viggo Mortensen fantastic, una guió divertit i unes pinzellades de descripció social del Sud dels Estats Units als anys de Kennedy amb certa mala baba. (i jo sense saber que havia guanyat l'Òscar)


curiositat de la peli: https://www.elle.com/es/living/ocio-cultura/a22883660/green-book-pelicula-oscar/

Bajo el paraguas del racismo, los prejuicios y la intolerancia, Green Book cuenta el esfuerzo por aprender, entender y conectar con el otro que realizan dos personas completamente diferentes, por dentro y por fuera, obligadas por las circunstancias a convivir durante varias semanas. Es la historia, como bien diría el capitán Renault en Casablanca, del "comienzo de una hermosa amistad". (https://www.elmundo.es/cultura/cine/2019/02/19/5c66f80dfdddfff13a8b45d2.html)

La dona de la muntanya

Pel·lícula ecologista, feminista, amb un ritme molt ben trobat, passa molt bé. Gran actuació.

A sus cincuenta años, Halla, profesora de canto, declara la guerra a la industria local del aluminio, que está contaminando su país. Para ello, toma todo tipo de riesgos con el fin de proteger el medio ambiente en Islandia. Pero su situación podría cambiar con la llegada inesperada una carta que da luz verde por fin a sus trámites de adopción de una niña. (FILMAFFINITY)

L'abadia de Northanger, de Jane Austen

Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine

Continua el fil de la Memòria, aquesta que porta majúscula. D’Auschwitz, a la “nostra” guerra el “nostre” exili. Perquè, i això és el que diu el llibre, aquesta guerra, aquest exili, també són nostres, dels que vam néixer els 50s i els 60s i n’hem sentit a parlar tant que s’ha ficat als nostres ossos. I ho llegeixo, primer amb la mandra de “oh, no! un altre cop la guerra i l’exili” però com amb la Charlotte Delbo. el que enganxa és que parla dels pòsits, de vegades tan potents que acaben formant part de la pròpia identitat.
I el porto per casualitat a la motxilla quan visito el 16, rue de Pessac a Bordeus on la família Roca va viure el seu exili, on m’imagino escenes que no sé si són veritat, la mare anant a buscar el pa o veient l’entrada dels nazis per les avingudes i les places.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-marta-marin-domine-escriptora-i-traductora-acaba-de-publicar-fugir-era-el-mes-bell-que-teniem/video/5817508/

La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo

Això sí que és una obra sensacional, un cop de puny ben donat sense grans gesticulacions, o com fer veure que el pitjor d'Auschwitz va ser el retorn. Memorable.

La diversitat dels punts de vista de cada una de les protagonistes sobta i contrasta amb la unitat de l'experiència dramàtica.

La mesura dels nostres dies no és reductible a la definició del llibre de memòries, del document testimonial. És una obra fragmentària. Està formada per una sèrie de monòlegs dramàtics rodejats de poemes. En cada monòleg s’hi expressa un Jo diferent amb la seva veu particular. En cada personatge hi conflueixen, en un major o menor grau, els diferents dilemes, paradoxes i problemàtiques del que significa haver sobreviscut a Auschwitz. (Oriol Roig a Núvol) (+)

“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”

Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l’alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:

“La ciutat estava plena
d’homes que jo no veia
el desconegut que avançava
era després de tants anys
el primer home que mirava.”

D’aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n’emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t’interpel·la i et modifica. (https://clubeditor.cat/llibres/la-mesura-dels-nostres-dies/)

I més:

https://www.catorze.cat/noticia/12023/tornar/entre/morts

I encara més: Xavier Antich parla del llibre:  

Jo només discrepo que a mi el llibre no se m'ha fet difícil.