Aires d'obra mestra. Però s'ha de tenir fetge. Jo en tinc i per tant aquesta exageració contínua i aquest recrear-se-se en el barraoquisme de la misèria napolitana se'm fa apassionant.
Veig també la.peli de Cavani -Mastroianni i li reconec el mèrit tot i que perd, és clar, al no poder reflectir el.monòleg interior d'autoficcció que estructura el llibre.
L’any 1943, el vent negre de la guerra sembra Europa de mort i destrucció. Aquell mateix any, el gran corresponsal de guerra Curzio Malaparte entra a Nàpols, acabada d’alliberar del jou nazifeixista, com a oficial d’enllaç de les forces aliades. Amb els americans, a la ciutat hi arriba una pesta que no corromp la carn, sinó l’ànima dels seus habitants. La ciutat —devastada i famolenca, vençuda i humiliada— s’entrega al caos i a la corrupció moral més abjecta. Partint de Nàpols, Malaparte i els oficials americans emprenen una tràgica odissea a través d’una Itàlia en runes, en què tot s’ha reduït a la lluita no pas per la llibertat, la dignitat, l’honor i la salvació de l’ànima, sinó per salvar la pròpia pell.
La pell és una novel·la tempestuosa i salvatge, ambigua i transgressora, d’una bellesa ardent. Una novel·la sobre la destrucció de l’ànima de vençuts i vencedors, sobre una Europa sense Déu.
Les veritats de la guerra segons Curzio Malaparte https://share.google/rzctbEWvSF0gtrnfU
https://youtu.be/0tMcl-a-WfU
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada