El mesurament del món

Una altra novel·la científica, com una segona part de l'altre llibre de títol gairebé idèntic. En aquest cas els protagonistes són els científics Gauss i Humboldt que comparteixen passió per les Matemàtiques i la Geografia respectivament. Me l'empasso amb un cap de setmana i recupero pretèrites afeccions i és que en això de ser de Lletres o de Ciències potser la frontera no és tan clara com sembla.

http://www.goethe.de/INS/es/mad/wis/tip/keh/esindex.htm
http://www.icatfm.cat/picatfm/accessible/item.jsp?seccio=icatfm&item=wcc_noticia&idint=1219
http://pjorge.com/2006/12/31/49-measuring-the-world-de-daniel-kehlmann/

Los acordes del destino

Una espècie de conte de les mil i una nits; un tocador de tar (instrument de corda iranià) mata el seu company cec que és més bon músic que ell i que a sobre s'ha enrotllat amb la seva dona. Hauria pogut estar bé i és curtet però m'agafa adormit i no m'interessa especialment.

Ai, les Mates! (dedicat a la Lourdes i el Simón)

El mestre de l'escola es deia Büttner i li agradava estomacar(...) Li encantava posar tasques que costessin molt de fer i que no es poguessin resoldre sense cometre algun error, de manera que al final hi hagués una excusa per treure la palmeta. (...)
Büttner els havia manat sumar tots els números de l'u al cent. Trigarien hores, i per més voluntat que hi posessin no aconseguirien fer-ho sense cometre algun error, pel qual els castigaria.(...)
Al cap de tres minuts (Gauss) ja era davant del pupitre del mestre amb la seva pissarra on havia escrit una sola línia.
Vaja, va dir Büttner, i va agafar la palmeta. La seva mirada va caure sobre el resultat i va aturar la mà en sec. Va preguntar què significava allò.
Cinc mil cinquanta.
Què?
A Gauss se li va fer un nus a la gola, tenia raspera i suava. Només desitjava ser al seu lloc, comptant encara com els altres, que seien amb el cap cot fent veure que no escoltaven. Es tractava de sumar tots els números de l'u al cent. Cent més u donava cent u. Noranta-nou i dos donava cent u. Noranta-vuit i tres donava cent u. Sempre cent u. I això es podia fer cinquanta vegades. O sigui, cinquanta per cent u.
(...)
Büttner li va exigir que jurés pel seu honor que ho havia calculat tot sol. Gauss ho va jurar, però quan li anava a explicar que no tenia cap importància, que només calia observar un problema sense prejudicis ni rutina, que llavors la solució es mostrava tota sola(...)Gauss va rebre l'última tongada de garrotades de la seva vida

Descobert a El mesurament del món de Daniel Kehlmann; fantàstica l'aventura de Gauss i Humboldt, la lectura que començo aquest cap de setmana i on he trobat aquesta perla. Per cert: la negreta és meva.

Camilleri: la presa de Macallè

Com sempre m'interessa l'escenari històric de moments que conec poc. (qui sap res de la guerra d'Abissína a casa nostra?) Però el personatge de Michilino no m'entra des de la primera pàgina perquè les precocitats intel·lectuals, sexuals i assassines d'aquest nen de sis anys me l'allunyen de la possibilitat real històrica (aquí sóc sempre tan breu que no sé si m'entén ).

http://www.vigata.org/traduzioni/macalle_es.shtml

i aquest diu una cosa semblant

El casalot

cap de setmana profitós a Tavertet i acabo el novel·lot de Dickens
La història d'una òrfena, Esther Summerson, adoptada per un home gran, solter, el Sr. Jarndyce, amo d'una gran mansió. Mares que apareixen, matrimonis que es fan i es desfan, personatges múltiples i diversos, assassinats i sospitosos, advocats, procuradors i escrivents, aristòcrates i policies, miserables ...immersos tots plegats en l'ambient del Londres del XIX amb boires fantàstiques i judicis interminables.
Em costa al començament: és molt llarga la presentació dels personatges i de la trama; al final la cosa s'accelera i la passejada pels últims capítols es fa molt gratificant.
Segur que els crítics deuen valorar les descripcions, els ambients, la ironia, el sistema doble en la narració...
Les dues pàgines inicials em semblen excel·lents: una descripció angoixant de la boira durant paràgrafs i paràgrafs per desembocar de sobte en la comparació amb la foscor i l'avorriment i la
grisor de la sessió al tribunal.

En Manel Pegagrega està fent una versió on-line de El Casalot (per cert amb el títol de Casa inhòspita)

Diari de lectura (a la manera de Lórien)

 "He deixat de tenir casa. No us vull aclaparar més. Tant de bo pugueu, a desgrat del ressentiment, oblidar la dona indigna en qui heu malgastat la gran generositat de la vostra estimació, que ara us defuig dominada per una vergonya més profunda encara que la vergonya amb què fuig de si mateixa, i que us escriu aquest últim adéu!"

S'afanya  a posar-se un vel i a vestir-se, deixa totes les joies i els diners, escolta, baixa l'escala en un moment que al vestíbul no hi ha ningú, obre la porta gran i la tanca, i es perd enmig del vent glaçat i penetrant.

(Ch. DICKENS: El casalot p. 966)

Això sí que ja és el clímax!  Li ha costat, però... (tot un estiu de fet;  ja en parlaré quan l'acabi)

Los girasoles ciegos

Jo havia llegit el llibre i m'havia agradat molt Però la pel·lícula se'm fa massa lenta i una mica falsa i l'encaix dels diferents contes em sembla poc reeixit. La Verdú i el Càmara estan bé però no m'agrada l'actuació del capellà i algunes escenes són molt forçades (que dolents els trossos amb nens!) . No ho sé . Potser li donaran molts Goyas,però!

Sicília

I aquí una selecció de fotografies del nostre viatget

Sicília 2008

Estiu 2008

M'ho passo bomba:

Denis Guedj: La mesura del món. En el marc de la Revolució francesa dos científics surten de París en direccions oposades per mesurar l'arc de meridià entre Dunkerque i Barcelona. Amb la sorpresa de la fonda del carrer Avinyó cantonada carrerAmple











Interessants a estones:

Herbert Rosendorfer: Cartas a la antingua China. Un xinès del segle X aterra al Munich dels anys 1970












DBC Pierre: Vernon Déu Little; Amèrica profunda: un noi és acusat de l'assassinat múltiple comès a l'institut per un amic seu.

Dos d'agost del 1958

cinquanta tombs de la Terra al voltant del sol

i...?

//////////
//////////
//////////
//////////
//////////

o també...

////////////
////////////
////////////
////////////
//

o també...

//////////////
//////////////
//////////////
////////

o sigui que...

El asombroso viaje de Pomponio Flato

I entre Nolotils i Paracetamols (Buscapina, no! diuen alguns) un oasi de tarda tranquil·la m'empasso l'última novel·leta d' Eduardo Mendoza que em fa somriure força: un patrici romà de viatge per Palestina ha d'ajudar el nen Jesús a defensar Sant Josep de l'acusació d'assassinat; en algun moment fins i tot hilarant!

Litiasi renal

La vida, les vacances, les lectures... entre parèntesis per una pedra al ronyó

http://ca.wikipedia.org/wiki/Litiasi_renal

Yo serví al rey de Inglaterra

A mi em sembla una pel·lícula esplèndida que aconsegueix una cosa molt difícil , que és tractar amb to de comèdia una situació històrica complicada.
En el marc de la Txecoslovàquia de mitjans del segle XX un cambrer va ascendint en la seva situació professional fent la gara-gara a l'alta burgesia del país. La perspectiva que hi aporta el mateix personatge al cap dels anys, després d'haver-se passat quinze anys en una presó comunista aporta un tel de sensibilitat i poesia que fa que tot plegat es doti d'una sensació d'equilibri molt ben aconseguida. O a mi m'ho va semblar així.

i perquè es vegi que no tothom pensa igual he trobat això a la xarxa...

20/07/2008 | | Pero, ¿que pretenden con esta pelicula? ¿a quien quieren engañar? prostitutas menores que se lo pasan bien, exiliados al mundo rural pseudo intelectules, desequilibrada haciéndose la mona, protagonista que no se parece en nada de joven y de viejo, momentos pretenciosos de musical que el director supone estelares , y una estética manida, poco original y absurda, además de malograr el reclamo sexual ... menos mal que se me ocurrió la gran idea de salirme del cine... Por no comentar la moralina... no figura ninguna mujer que no sea prostituta? |

Llibres que es queden a mitges

Fa mil anys que sóc aquí
poblet al sud d'Itàlia, un riuet d'oli apareix al mig del poble. Aquest premi LLibreter va de baixa...


La hoja plegada de William Maxwell
Chicago, anys 20 un noi primet i dèbil es fa amic d'un nouvingut "cachas"

Deudas y dolores de Phillip Roth
un que se li mor la mare, no s'entén amb el pare, es fica sense voler en el mig de la vida matrimonial d'una parella rara...

en les lectures estiuenques no tot són flors i violes...

I l'Eneida
però això és un plaer per anar degustant a poc a poc

Absalom!, Absalom!, de William Faulkner

Espaterrant! Una vella assignatura pendent que es va fer imprescindible quan vaig descobrir altres Faulkners. No em decep.
La història del coronel Sutpen i el seu designi maleït d'aconseguir i reclamar per a ell i la seva descendència la situació, el prestigi i el respecte que la societat del vell Sud faulknerià li deu. La història no té més importància: el coronel, els seus dos fills, Henry i Judith, l'amic Charles Bon, les germanes Ellen i Rose Coldfield... els narradors, Quentin i Shreve... la guerra, la sang, els esclaus, la dalla rovellada, la plantació, la pesquera, la història que pren cos des de tants costats diferents... Magistral la manera com Faulkner narra. En poques novel·les com les de Faukner he tingut la sensació que la literatura és un art que provoca sensacions més enllà de la història en sí que s'explica.

www.randomhouse.com/
(pàgina en anglès que compara les tres novel·les mes famoses de Faulkner)

http://ellamentodeportnoy.blogspot.com/
(el bloc d'un enamorat de Faulkner)

Vida i destí

Un monument: una narració situada en el marc de la segona guerra mundial centrada encara que no exclusivament en la família Shaposhnikov. Moltes històries a la vegada: el científic Viktor Schtrum, el comissari polític Nikolai Krimov, el comandant de tancs Piotr Novikov, les germanes Liudmila i Yevguenia... I centenars de personatges que creen un mosaic gegantí que retrata una època i que posa l'accent en la crítica de l'stalinisme.
Complementa Les benignes per l'època que descriu i per la descripció de la batalla de Stalingrad que ja ens comencem a saber de memòria i posa de costat els horrors dels dos règims.
Hi ha històries que enganxen més que les altres però em general em sembla plena de bons retrats de personatges que dubten i s'enfronten a situacions difícils. Jo recordaré especialment les indecisions del científic que s'enfronta amb la línia oficial del partit, les escenes als refugis de Stalingrad en què la cadena de comandament perd el seu sentit, el coronel que se la juga aturant l'atac dels tancs durant cinc minuts, la decisió de Yevguenia de tornar amb el seu exmarit, la carta de la mare jueva que sap que no veurà més el seu fill, les voltes i els moviments que fan els deportats que entren a la càmera de gas...

Interessant, evidentment.

I pel que sembla tothom l'ha llegit:
impressionsculturals.blogspot.com/
ciutadak.blogspot.com/
cat.bloctum.com/joanmilta/

i al tren de Sarrià, davant meu, una joveneta (de bon veure; vestidet curt de tirants apropiat per a la calor barcelonina) treu de la bossa... Miquel Strogoff Ed. Bruguera 1966 (com a mínim!) la mateixa versió mítica de la meva infància. Dubto si és estrangera però la versió és en català... treu un llapis i subratlla paraules...

baixo a la parada següent; ha estat vist i no vist però en quedo enamorat per tot el dia.

Arribo a casa els pares i m'enfilo a buscar el meu Miquel Strogoff de quan jo volia de gran ser maquinista de tren i potser conduir el transiberià! El trobo i el segresto.

Shakespeare Lear Broggi

Un deu en emocions l'espectacle del rei Lear a la Biblioteca de Catalunya. (la biblioteca de Banyoles m'obsequia amb el préstec previ de l'obra i ja des de la primera pàgina a la gandula de Tavertet es confirmen les expectatives)
Un rei desherededa la seva filla petita perquè ella li manifesta el seu amor amb sinceritat i es veu abocat a una follia senil en què l'acompanyen les hipocresies i les ambicions de la condició humana encara que també algunes fidelitats i lucideses.
La condició humana, doncs, i allò tan barroc que les coses no són allò que semblen.
Escenari impressionant la nau gòtica que ha descobert Broggi; un text que rellegiria encara més cops i que declamat pren nous matisos.
Va, seré una mica crític: als actors els falta una punta de genialitat i la distribució escènica per mi té inconvenients visuals i auditius; en general una mica d'encarcarament en la posada en escena. Moments brillantíssims pel seu efectisme o per la seva senzillesa s'alternen amb algunes solucions que quasi semblen infantils.
Però en cap moment se m'ha fet pesat i en sortim, la Marta, la Solde i jo, absolutament satisfets.

el vídeo!
petit resum i comentari sobre el rei lear a una pàgina de l'xtec

Prohibit mirar tele 5

(Però no ho estava ja?)

Tele 5 s'adhereix al manifest en defensa del castellà
http://www.telecinco.es/informativos/cultura/noticia/40420/Telecinco+se+adhiere+al+Manifiesto+de+la+defensa+del+castellano