Tender is the night

Tendra és la nit, novel·la d'ambient, realista, de personatges que parlen, es belluguen, s'estimen, s'odien, viatgen, viuen, ... sense que en el fons passi res més que això que ens passa a tots: que parlem, que ens belluguem, que ens estimenmn que ens odiem, que viatgem, que vivim. Fitzgerald presenta dos americans que passen les vacances a la Costa Blava francesa (pero també a d'altres llocs, París, Suïssa): Nick és un neuròleg casat amb Nicole, una pacient de l'alta societat i que es relacionen amb la creme de la creme dels estiuejants de la zona. Bon retrat dels "feliços" (?) anys 20 i em sembla excel·lent la versió de Terenci Moix amb un català riquíssim.




http://alexfigueras.blogspot.com/2008/06/lestimat-scott-fitzgerald.html

http://www.literalia.es/modules.php?name=News&file=article&sid=1007&mode=thread&order=0&thold=0

Quemar después de leer

(Dos treballadors d'un gimnàs volen guanyar diners amb uns documents secrets que han trobat a un ex agent de la CIA...)

El títol "Quemar después de leer", germans Cohen, John Malkovich, subtitulada ...alguns detalls suggerien un cert aire de pel·lícula interessant, fins i tot intel·lectual... però anar al cine sense saber gens què es va a veure té els seus riscos. No és que m'ho passi malament amb aquesta comèdia sobre la intel·ligència dels serveis d'intel·ligència pensada per al lluïment de 3 cracks de l'star system hollywoodià, Malkovich, Clooney i Pitt (ella , la dona, no sé com es diu). L'última escena em fa riure molt. Però què voleu que us digui...

L'any del pensament màgic

Esplèndid el monòleg de Marta Angelat a la Sala Beckett (gràcies, Toni). L'autora hi transcriu la seva pròpia experiència real de la mort consecutiva del marit i la filla en un periode de temps molt breu i del dol posterior. Sense excessos lacrimògens, amb serenitat i dolor a la vegada, amb un realisme de vegades esborronador. Una gran actuació plena de matisos i de canvis de registre. I com sempre el teatre en les sales petites quan és bo et deixa clavat a la butaca.
Una obra adequada per veure el dia dels Difunts.


crítica a Icat.fm
vídeo de la representació

La nena dels nou dits, de Laia Fàbregas

Els crítics ja l'han deixat prou bé, per tant jo em permetré dir que el llibre de la Laia Fábregas no m'ha agradat especialment, al cap i a la fi aquí només es tracta d'apuntar el que m'ha semblat a mi i no tinc cap intenció de "sentar càtedra" ni de fer crítica literària. I estic contentíssim del seu èxit i passo per davant de les llibreries esperant el moment en què estarà entre els deu llibres més venuts (A l'Actua a Mataró només de preguntar per l'autora em diuen ah sí espera't que no sé si me'n queda cap i era l 'últim). Estranya història. I a mi els llibres "estranys" em costen. I com que també em costen els llibres catalans encara més. L'Assemblea de Catalunya i Tejero en un llibre on una nena va perdent dits... costumisme socialpolític i fantasia em són difícils de casar. Però, Laia, tinc més confiança en els crítics que en mi mateix. I en tot cas em fa gràcia és clar que hi surti un mestre que es diu Martí. article i entrevista amb la Laia al Punt crítica a La Vanguardia vídeo de la Laia llegint un fragment del llibre

El cel pintat

La Laia Pérez m'acaba de decidir a arribar-me a Vic a veure l'exposició del baldaquí de Tost. Una exposició petita sobre una sola peça d'una ermita petita d'un poble petit però així són les coses en aquest nostre país, petit. Bonica la peça i l'exposició molt ben presentada. I la visita al Museu episcopal de Vic és tota una experiència absolutament recomanable, amb uns retaules romànics fantàstics i amb algunes marededéus gòtiques precioses! En fem una petita (també) visita guiada, per cert el dia que Cavall Fort celebra la seva festa a la Plaça Major de Vic. I apart de la imatge l'exposició afegeixo una portada de Cavall Fort de les més genials que en Cesc hi va fer mai (encara que no tinguin res a veure)

Ep! obligatori veure aquest blog
esportsdiversos.blogspot.com
l'autor és un autèntic crack de la blogosfera!

David Golder

De nou Irene Nemirovsky, ara amb una novel·la sobre un jueu milionari que sent pròxima la mort. La seva dona histèrica i una filla voluble i superficial intenten aprofitar-se'n fins el final. A Suite francesa em sembla recordar que el marit d'Irene explica com utilitzava fragments d'aquesta novel·la per intentar arrencar la seva dona de les mans dels nazis. Interessant Nemirovsky...

Santi Moix

Amb la Marta i la Montse S. compartim l'emoció per l'exposició d'en Santi Moix al Palau de Pedralbes. Escultures entre mironianes i dalinianes que mostren un món de bolets i garotes oníric i surrealista que va enganxant a mesura que t'hi passeges. M'agraden el color i la textura de l'esmalt i tot plegat suggereix un decorat ric i original apte per a un conte de fades.

http://www.flickr.com/photos/artceramics/sets/72157605984077380/

i un vídeo de l'exposició

El fotógrafo

Comparats amb les novel·les, els còmics són com un cafè curt o com un "chupito": en gaudeixes la brevetat, els estires, els escures... Aquí, de còmics, no en menciono gaires, però aquest, amb els seus tres volums me l'he fet durar almenys un parell d'anys i m'ha representat un plaer enorme. La barreja del dibuix acolorit amb les fotografies en blanc i negre m'ha semblat una combinació excepcional per explicar les aventures afganes d'aquest fotògraf individualista que forma part d'una expedició de Metges sense fronteres.

crítica extensa a Tebeosfera.com

Rock'n roll al Lliure

I divendres a la nit una obra de teatre dedicada a la meva generació. Txecoslovàquia del 68 al 90 amb banda sonora de Bob Dylan, Pink Floyd, Grateful dead, Pink Floyd, U2... una reflexió sobre el comunisme i les diferents maneres de viure'l, d'oposar-s'hi. Protagonistes un jove i un vell professors d'universitat amb les respectives situacions familiars que els envolten i que no sempre acabo d'entendre. M'agraden molt les interpretacions dels protagonistes principals (no tant algun altre) i hi ha moments amb diàlegs esplèndids d'aquells de rèpliques i contrarèpliques com bufetades.
I a mi em cau bé aquest vell professor estalinista (però és de veritat estalinista?) que continua amb una causa perduda i passada de moda però que és ple d'humanitat.

el vídeo
crítica a El País

El mesurament del món

Una altra novel·la científica, com una segona part de l'altre llibre de títol gairebé idèntic. En aquest cas els protagonistes són els científics Gauss i Humboldt que comparteixen passió per les Matemàtiques i la Geografia respectivament. Me l'empasso amb un cap de setmana i recupero pretèrites afeccions i és que en això de ser de Lletres o de Ciències potser la frontera no és tan clara com sembla.

http://www.goethe.de/INS/es/mad/wis/tip/keh/esindex.htm
http://www.icatfm.cat/picatfm/accessible/item.jsp?seccio=icatfm&item=wcc_noticia&idint=1219
http://pjorge.com/2006/12/31/49-measuring-the-world-de-daniel-kehlmann/

Los acordes del destino

Una espècie de conte de les mil i una nits; un tocador de tar (instrument de corda iranià) mata el seu company cec que és més bon músic que ell i que a sobre s'ha enrotllat amb la seva dona. Hauria pogut estar bé i és curtet però m'agafa adormit i no m'interessa especialment.

Ai, les Mates! (dedicat a la Lourdes i el Simón)

El mestre de l'escola es deia Büttner i li agradava estomacar(...) Li encantava posar tasques que costessin molt de fer i que no es poguessin resoldre sense cometre algun error, de manera que al final hi hagués una excusa per treure la palmeta. (...)
Büttner els havia manat sumar tots els números de l'u al cent. Trigarien hores, i per més voluntat que hi posessin no aconseguirien fer-ho sense cometre algun error, pel qual els castigaria.(...)
Al cap de tres minuts (Gauss) ja era davant del pupitre del mestre amb la seva pissarra on havia escrit una sola línia.
Vaja, va dir Büttner, i va agafar la palmeta. La seva mirada va caure sobre el resultat i va aturar la mà en sec. Va preguntar què significava allò.
Cinc mil cinquanta.
Què?
A Gauss se li va fer un nus a la gola, tenia raspera i suava. Només desitjava ser al seu lloc, comptant encara com els altres, que seien amb el cap cot fent veure que no escoltaven. Es tractava de sumar tots els números de l'u al cent. Cent més u donava cent u. Noranta-nou i dos donava cent u. Noranta-vuit i tres donava cent u. Sempre cent u. I això es podia fer cinquanta vegades. O sigui, cinquanta per cent u.
(...)
Büttner li va exigir que jurés pel seu honor que ho havia calculat tot sol. Gauss ho va jurar, però quan li anava a explicar que no tenia cap importància, que només calia observar un problema sense prejudicis ni rutina, que llavors la solució es mostrava tota sola(...)Gauss va rebre l'última tongada de garrotades de la seva vida

Descobert a El mesurament del món de Daniel Kehlmann; fantàstica l'aventura de Gauss i Humboldt, la lectura que començo aquest cap de setmana i on he trobat aquesta perla. Per cert: la negreta és meva.

Camilleri: la presa de Macallè

Com sempre m'interessa l'escenari històric de moments que conec poc. (qui sap res de la guerra d'Abissína a casa nostra?) Però el personatge de Michilino no m'entra des de la primera pàgina perquè les precocitats intel·lectuals, sexuals i assassines d'aquest nen de sis anys me l'allunyen de la possibilitat real històrica (aquí sóc sempre tan breu que no sé si m'entén ).

http://www.vigata.org/traduzioni/macalle_es.shtml

i aquest diu una cosa semblant

El casalot

cap de setmana profitós a Tavertet i acabo el novel·lot de Dickens
La història d'una òrfena, Esther Summerson, adoptada per un home gran, solter, el Sr. Jarndyce, amo d'una gran mansió. Mares que apareixen, matrimonis que es fan i es desfan, personatges múltiples i diversos, assassinats i sospitosos, advocats, procuradors i escrivents, aristòcrates i policies, miserables ...immersos tots plegats en l'ambient del Londres del XIX amb boires fantàstiques i judicis interminables.
Em costa al començament: és molt llarga la presentació dels personatges i de la trama; al final la cosa s'accelera i la passejada pels últims capítols es fa molt gratificant.
Segur que els crítics deuen valorar les descripcions, els ambients, la ironia, el sistema doble en la narració...
Les dues pàgines inicials em semblen excel·lents: una descripció angoixant de la boira durant paràgrafs i paràgrafs per desembocar de sobte en la comparació amb la foscor i l'avorriment i la
grisor de la sessió al tribunal.

En Manel Pegagrega està fent una versió on-line de El Casalot (per cert amb el títol de Casa inhòspita)

Diari de lectura (a la manera de Lórien)

 "He deixat de tenir casa. No us vull aclaparar més. Tant de bo pugueu, a desgrat del ressentiment, oblidar la dona indigna en qui heu malgastat la gran generositat de la vostra estimació, que ara us defuig dominada per una vergonya més profunda encara que la vergonya amb què fuig de si mateixa, i que us escriu aquest últim adéu!"

S'afanya  a posar-se un vel i a vestir-se, deixa totes les joies i els diners, escolta, baixa l'escala en un moment que al vestíbul no hi ha ningú, obre la porta gran i la tanca, i es perd enmig del vent glaçat i penetrant.

(Ch. DICKENS: El casalot p. 966)

Això sí que ja és el clímax!  Li ha costat, però... (tot un estiu de fet;  ja en parlaré quan l'acabi)

Los girasoles ciegos

Jo havia llegit el llibre i m'havia agradat molt Però la pel·lícula se'm fa massa lenta i una mica falsa i l'encaix dels diferents contes em sembla poc reeixit. La Verdú i el Càmara estan bé però no m'agrada l'actuació del capellà i algunes escenes són molt forçades (que dolents els trossos amb nens!) . No ho sé . Potser li donaran molts Goyas,però!

Sicília

I aquí una selecció de fotografies del nostre viatget

Sicília 2008

Estiu 2008

M'ho passo bomba:

Denis Guedj: La mesura del món. En el marc de la Revolució francesa dos científics surten de París en direccions oposades per mesurar l'arc de meridià entre Dunkerque i Barcelona. Amb la sorpresa de la fonda del carrer Avinyó cantonada carrerAmple











Interessants a estones:

Herbert Rosendorfer: Cartas a la antingua China. Un xinès del segle X aterra al Munich dels anys 1970












DBC Pierre: Vernon Déu Little; Amèrica profunda: un noi és acusat de l'assassinat múltiple comès a l'institut per un amic seu.

Dos d'agost del 1958

cinquanta tombs de la Terra al voltant del sol

i...?

//////////
//////////
//////////
//////////
//////////

o també...

////////////
////////////
////////////
////////////
//

o també...

//////////////
//////////////
//////////////
////////

o sigui que...