Ramon Casas a sitges

http://museusdesitges.cat/ca/exposicions/ramon-casas-la-modernitat-anhelada

La desaparició de Wendy, de Josep Ma Benet i Jornet

 

MNAC Lluïsa Vidal

Qui és la desconeguda i singular pintora Lluïsa Vidal? (diari Ara)

El valle feliz, d'Anne Marie Schwarzenbach

M'hi porta en Matias Enardt, però les expectatives no es compleixen. El personatge és molt interessant però els seus sentiments i les seves explicacions són tan íntimes i personals que no aporten gaire cosa extrapolable.

Una estancia en el valle persa del río Lahr, es la excusa para reelaborar un texto anterior y convertirlo en el espejo de sus dramas íntimos. La de Annemarie Schwarzenbach fue una  vida corta pero intensa marcada por la angustia existencial, la homosexualidad, las drogas y la búsqueda de la identidad en largos viajes por Persia y Oriente, Europa, Estados Unidos y África. La inseparable amiga de Klaus y Erika Mann, la compañera de viaje de Ella Maillart, la amiga de Malraux y la gran pasión de Carson McCullers traza en estas páginas su relato biográfico más intimista y el más osado debido a una  sinceridad implacable. La vida en este valle, recreada años después, se convierte en una alegoría de la soledad, el amor y la muerte, pero también del esfuerzo por sobrevivir a pesar de verse a sí misma “perdida, apátrida, a merced del viento, del frío, del hambre… siempre sola, empujada hasta el mismo borde del abismo”. El recuerdo de lo vivido en este lugar, donde parecen acabar todos los caminos,  será también un acicate para renacer  y extraer de la memoria y las experiencias pasadas nueva energía para seguir adelante.

http://lalineadelhorizonte.com/editorial/125-el-valle-feliz.html

Elle, amb la Huppert, del Paul Verhoeven

A Ella la violen amb el cap cobert i de seguida endevinem qui és. S'ho pren amb filosofia i és que Ella és tot un personatge. Ella és una actuació espplèn dia però a mi la història em deixa absolutament fred.


"Protagonizada por una imperial Isabelle Huppert, 'Elle' puede presumir de ser una de las películas del año (...) no es sólo una mirada completamente corrosiva a los caprichos del deseo, también es una comedia despiadada sobre la familia"
Luis Martínez: Diario El Mundo 

"Las sorpresas se suceden y te atrapan. Es una película hipnótica y mórbida, con atmósfera, nada convencional. (...) Isabelle Huppert lo borda."
Carlos Boyero: Diario El País

Bé...

La mort de Lluis XIV, d'Albert Serra

Esplèndida recreació dels últims dies de Lluís XIV. Cap concessió, cap facilitat: dues hores dins la cambra del rei moribund, amb la càmera recreant-se en els rostres del monarca i dels seus acompanyants.I de sobte Léaud, esplèndid, es gira cap a tu en silenci durant un minut i només sona el Kirie de la Missa de Mozart. Brutal!
Un fracàs de públic és clar!


LA MORT DE LOUIS XIV, by Albert Serra (OFFICIAL TRAILER) from Andergraun Films on Vimeo.

Brúixola, de Mathias Enard

Al final es converteix en una gran lectura. Com diuen alguns crítics l'enorme pes de l'erudició és un obstacle. Però al mateix temps per a mi és un al·licient que m'acaba enganxant. Les relacions entre Orient i Occident  es despleguen a través d'un ventall interessantíssim de personatges: escriptors, músics, arqueòlegs... Al final vaig endavant i endarrere com em passa sovint amb els llibres que no vull acabar.

Mathias Enard ens presenta, a Brúixola, en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible-, que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergim en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible: en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard, més que seguir una trama, el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una suggerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

http://www.nosaltresllegim.cat/tag/mathias-enard/

La negreta és meva. (MC)

The arrival, de Denis Villeneuve

A linguist works with the military to communicate with alien lifeforms after twelve mysterious spacecraft appear around the world.

http://www.investigacionyciencia.es/blogs/ciencia-y-sociedad/98/posts/em-la-llegada-em-o-cmo-el-lenguaje-construye-realidades-14960?utm_source=Twitter&utm_medium=Social&utm_campaign=tw

Davant la jubilació, de Thomas Bernhard

L'obra és potent, però no tant com altres Bernhards. El nazisme persistent. La germana invàlida i dependent que observa els germnas amb mirada crítica és tot un símbol. Escenografia impactant que va perdent l'efecte al llarg de l'obra. És la sordesa o l'acústica deficient la que em posa difícil la comprensió?

Em va agradara més Almuerzo en casa de los Witggenstein
Però vaja, teatre del bo evidentment!

http://www.temporada-alta.net/es/programacion/470-davant-la-jubilacio.html

Kilòmetres a la Beckett, de Marilia Samper

L'obra que tots hauríem pogut protagonitzar. La història de les nostres famílies. Molt ben interpretada: amb naturalitat i senzillesa , que és com m'agraden les interpretacions teatrals.

http://www.nuvol.com/noticies/kilometres-teatre-biografic-i-documental/


Marilia Samper i Meritxell Yanes ens parlen de 'Kilòmetres', a la Sala Beckett del 29/09 al 16/10 from Sala Beckett on Vimeo.

Fatima, de Philippe Faucon

Cardedeu i el Verdi sempre ofereixen petites joes que omplen de satisfacció.
Em penso que després de veure Fatima em miraré d'una altra manera les dones que a les 7 del mati s'arrengleren esperant l'autobús per anat a fer feines a casa d'altri.

Esplendida pel·lícula  la d'aquesta dona algeriana, mare de dues filles estudiants,  qe lluita per sobreviure en el mon de la immigracio d'una abstracta banlieue francesa.

Tarde para la ira, de Raúl Arévalo

Les crítiques la deixen pels núvols i és cert que enganxa. Per la senzillesa amb què munta la història i pel bé com l'explica, ràpida i sense manies.
Un tio surt de la presó vuit anys després d'haver atracat un banc i es troba un tio molt raro que l'està esperant i que està enrollat amb la seva nòvia. Previsible? No tant!

https://www.youtube.com/watch?v=c2xBORnzYaI

Martin Eden, de Jack London

Una cambra. Una noia. Un sopar. Un cunyat. Llibres i cultura. La passió i la diferència de classe. Escrits per als diaris. La bugaderia. La noia parla amb la mare. Un passeig nocturn en barca. El bes.

Martin Eden es una novela autobiográfica y naturalista del estadounidense Jack London (1876-1916), publicada por entregas entre 1908 y 1909 en The Pacific Monthly y en forma de libro en ese último mismo año.

Como trata sobre la formación de un artista, puede considerarse perteneciente al género del Künstlerroman. Es la historia de un proletario, un muchacho de pueblo que se hace marinero y, a los veinte años, descubre en Oakland la cultura al ser acogido en una refinada familia burguesa, y se esfuerza en lograr una, como en Jude el oscuro de Thomas Hardy, mediante una formación autodidacta; Martin intenta convertirse en un escritor al principio con la ayuda de la hija burguesa de la familia, Ruth Morse, de la que está enamorado, pero esta luego lo abandona al ver que no alcanza del todo sus objetivos; Eden sin embargo persiste, lee mucho, escribe aunque los editores rechazan sus relatos y novelas, y al fin logra el reconocimiento y la fortuna; pero se desespera por haber obtenido solo un éxito a medias que le parece peor que un fracaso.

Notre Dame de Paris, Victor Hugo (2)

P. 276 li costa d'arrencar a aquests trama em comparació als Miserables. L'inici ha estat esplèndid amb l'elecció del papa dels bojos però després és perd en descripcions i aquí no passa res

P. 500
El llegeixo molt bé. Grans escenes.
A la trama, però, li falta chicha.
Un fil estrany. On és Gringoire? Que hi pinta el rei a la sala de Frollo? Per què és tan burra Esmeralda?

final:

sí, tot queda més tancat amb final força espectacular. 

valoro bones escenes però només els grans personatges se'm fan interessants.

M'empipa com m'ha costat treure'm del cap les imatges de Disney

tirem de Viquipèdia: La novel·la conté diversos temes propis del romanticisme. En primer lloc Quasimodo és una figura marginal però extremadament positiva, igual que la gitana, fruit de la fascinació dels romàntics per allò exòtic i situat als marges de la societat burgesa. L'amor com a motor de les accions (un amor no correspost, impossible), els elements de fulletó com la trobada amb la mare i el final tràgic són també típicament romàntics.

El llibre explora l'oposició entre el bé i el mal, la bellesa física i la lletjor (amb una parella principal semblant a la Bella i la Bèstia), els espais oberts (París) i tancats (l'església) i l'amor pur (Quasimodo) i el merament carnal (Frollo). Aquests antagonismes estructuren la novel·la, que denuncia la injustícia de les forces de l'ordre, les quals massa sovint persegueixen els pobres i no els autèntics instigadors dels crims, impedint la felicitat dels protagonistes.

L'ambient de l'obra és crepuscular i gairebé totes les escenes d'importància se situen tenint la catedral de Notre Dame com a eix principal (d'aquí que el seu nom sigui el títol original). Aquesta elecció no és causal, ja que l'església personifica l'estil gòtic i l'atmosfera que hi associaven els romàntics: una època fosca, amb la religió dominant un panorama amb presència d'elements misteriosos i grans passions. Els episodis s'encadenen com escenes de teatre, fet que reflecteix el vessant d'Hugo com a dramaturg, que passen tots a un sol escenari, que esdevé alhora decorat i personatge.

Notre dame de Paris, de Victor Hugo

P. 276 li costa d'arrencar a aquests trama em comparació als Miserables. L'inici ha estat esplèndid amb l'elecció del papa dels bojos però després és perd en descripcions i aquí no passa res

La confessió de la lleona, de Mia Couto

Digues que m'estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig

Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, d'Erasme de Rotterdam

Luri m'interessa pel llibre i l'acte a la No llegiu té la seva gràcia. Però el llibre, un cop formulada la tesi, és bastant rollo. Penso en els Assajos de Montaigne, que a  base d'anar d'un lloc a l'altre es fan molt més amens i empassables i superen molt millor la distància mental que representen cinc (?) segles.


«Fa 500 anys devia ser revolucionari i avui encara ens sobta per la seva claredat i intuïció.» Ignasi Aragay, Ara

«Una guia indispensable per fugir de la barbàrie i sensibilitzar els fills.» Ada Castells, La Vanguardia

«Una defensa apassionada de la immersió en la lectura, la literatura i l’humanisme des del bressol.» Gerard E. Mur, Núvol

«Aquest llibre d’Erasme il·luminarà molts pares i educadors: els animarà a deixar-se de plastilines, cordes i cordills, castanyades, activitats extraescolars de discutible solvència, lectures dolentes per mal escrites i altres falòrnies.» Jordi Llovet, El País

Estimats referents estimats, aquest cop exagereu. (sí ja sé que dir que no m'ha agradat Erasme és per enviar-me a l'infern)

Memòries d' Àfrica

Doncs sí.  sóc a Kenya i és ben bonic.
Poc a veure amb la pel·lícula. La senyora feudal es mira els negres amb paternalisme és clar però és una dona intel·ligent. Àfrica, quantes ànimes diferents...

Interessant enllaçar lectures sobre temes o llocs diferents. Comparat amb "Todo se desmorona" ara el contacte colonial ja està establert i consolidat. Amb quina rapidesa es va produir la substitució d'unes estructures de poder per unes altres! Quina revolució el colonialisme! Però és clar, les mentalitats i l'antropologia, amic, costa més de transformar! És més fàcil exterminar els lleons i els elefants!

Memòries d'Àfrica a  Viquipèdia

au, la novel·la sencera

Le fait du prince, d'Amélie Nothomb

Curiós i surrealista però distret. I vinga xampany...

La vie de Baptiste Bordave, une vie morose et banale, va soudainement changer quand, un jour, un homme sonne chez lui pour téléphoner et meurt subitement. Ne sachant que faire, il décide de prendre l'identité du mort et devient donc Olaf Sildur. Il découvre alors une nouvelle vie de luxe et de champagne en compagnie d'une magnifique femme.
https://fr.wikipedia.org/wiki/Le_Fait_du_prince