L'esperit del temps, de Martí Domínguez

M'empasso el Martí Domínguez de 400 pàgines en dos dies. Ritme vertiginós. Lectura frenètica. I em decep! (i ja d'entrada quan l'excusa narrativa d'un presoner justificant-se davant d'un comandant soviètic penso que no s'aguanta per enlloc) Quina merda que la narrativa dolenta pugui ser tan fàcil! (Agafo idees de la Lolita Bosch. He començat el seu curs online : la història no és la literatura, diu, i faig això fàcilment aplicabe a aquesta trama que podria ser interessantíssima sobre un metge nazi, segurament comparteixo amb la Lolita el desinterès per l'anomenada novel·la històrica). La trama podria ser interessantíssima, sí, les barbaritats que s'hi expliquen són noves fins i tot; no és el tema dels camps de concentració jueus sinó el de les pràctiques eugenèsiques per seleccionar la població ocupada germanitzable.  Però van passant els fets i la història sembla falsa, no perquè el personatge no sigui creïble, que no només ho és sinó que està inspirat en la figura del premi Nobel Konrad Lorenz, (recordo haver-lo estudiat a la facultat en alguna assignatura de psicologia). És que el personatge no se'm fa creïble com a persona. Recordo la sensació que em va provocar Les Benignes de Jonathan Little que et transmetia la sensació que tots hauríem pogut ser nazis. (quin cop de puny!).  Aquest no transmet res que arribi realment endins i l'horror t'arriba més aviat en form a d'avorriment. (Quina diferència també amb Imre Kerstesz!) Només el final, quan deixa el protagonista de ser metge, quan viu com a soldat la derrota em sento interpel·lat i encara més per l'epíleg en què veiem com les eminències nazis s'han incorporat sense problemes a la vida acadèmica vienesa. 

I després agafo Faulkner, Llum d'agost i el ritme torna a ser suau, lent com el del carro que avança pels camins polsegosos de l'Amèrica profunda dels anys 20(?) amb una noia embarassada recollida al camí . Endavant i endarrere per aclarir coses, gaudiment del llenguatge, un altre estil de lectura, com llegir Proust...

La gran caiguda. de Peter Handke,

Em costa desembolicar aquest text, superar l’entramat de dificultats lògiques, aquest laberint, aquesta espiral narrativa.  Un text que és com un camí oníric, el mapa d’un espai entre el bosc, la clariana i la ciutat on deambula un actor sense nom. Presència cinematogràfica de personatges boirosos. Una passejada  com  la de Handke i Wenders pel Berlín dels àngels. (És l'actor Bruno Ganz? No se m'havia acudit, fer protagonista un actor trenca la quarta paret). Un relat oral a la manera de Joyce?,  a la manera de Bernhardt? No ho sé, no hi entenc prou...)  Tot plegat no acabo de saber on va a parar si no és la boira, la contradicció i les vacil·lacions de la vida (bé, potser és això). Caminar de recules, alegria dolorosa, riure seriosament...

Des del matí fins a la nit, la narració d’una jornada sencera d’un actor que s’endinsa en l’arquitectura de les seves arrels més profundes. Des de la perifèria fins al centre d’una ciutat, el camí que segueix és el de la seva pròpia vida. La solitud i el descens, descrits en tercera persona, acompanyaran el protagonista buscant la relació personal amb allò que succeeix.

L’actor, ja retirat, troba un seguit de personatges interiors plasmats en una metròpoli; ens mostra un viatge d’una realitat, la seva realitat, peregrinant cap al fons d’ell mateix i enfrontant-se al seu jo més íntim; el jo dels obstacles i dels reptes en les relacions pròpies i intersubjectives. Un paisatge amb figures estranyes ple de sensacions, pors i descobriments.http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/la-gran-caiguda/

No, Handke no és un escriptor fàcil. L’autor austríac (Griffen, Carintia, Àustria, 1942) pertany a aquella saga d’autors d’expressió alemanya que es plantegen la literatura com un lloc d’experimentació formal per a la provocació i l’autoconeixement, és agosarat i innovador, d’això no hi ha cap dubte. És un experimentador nat (...) La gran caiguda ens deixa moltes preguntes obertes, no és un llibre plaent; fa treballar el lector de valent: a què remet el títol? És un de les grans incògnites que planteja el text i que queda sense resoldre, el gran repte que empeny Handke a seguir escrivint i a nosaltres a seguir llegint.http://www.annarossell.com/blog/resenya-danna-rossell-peter-handke-gran-caiguda

altres crítiques: 

https://revistadeletras.net/peter-handke-la-gran-caida/

https://www.culturamas.es/2014/11/16/la-gran-caida-el-paseo-narrativo-de-peter-handke/

The house of Mapuhi i Els assassinats de la rue Morgue, de jackLondon i Edgar Allan Poe

( o contes que s'entenen)

Bajo el árbol de les toraya, de Philippe Claudel

Bé, continuar amb Claudel (aquest Claudel que em va costar diferenciar de l'altre) després d'haver tastat dues pel·lícules seves que ens han agradat (aviat faré llistat de Filmins com vaig fer de Netflixs) perquè a més  aquest protagonista director de cinema preocupat per la mort i la relació amb les dones (les ex i les noves jovenetes) no és Woody Allen sinó que és ell mateix.

El narrador de esta historia, un cineasta profundamente afectado por el fallecimiento de Eugène, su mejor amigo y confidente, descubre en los árboles de los toraya la síntesis del misterio de la vida y la muerte, como una llave maestra capaz de abrir ese recinto hermético en el que las personas escondemos las vivencias más íntimas. Asomándose al abismo de la pérdida, el narrador se encuentra, paradójicamente, cara a cara con la intensidad del amor, ese enigma insondable que nos liga al futuro mientras el presente desgarra nuestro ser.https://salamandra.info/libro/arbol-toraya

 "Almas grises" fue mi primera toma de contacto, hace ya unos cuantos años, con la escritura de este autor y cineasta francés al que me rendí incondicionalmente al comprobar que toda su producción posterior estaba a la altura de aquella primera obra que tanto disfruté.

A "Almas grises" le siguieron "La nieta del Sr. Linh", "El informe Brodeck", "Aromas" y ahora, "Bajo el árbol de los toraya", todas ellas publicadas por Ediciones Salamandra y entre las cuales resultaría muy difícil, sino imposible, elegir la mejor de todas, porque todas y cada una de ellas conforman el personal universo, intimista, cálido y poético que caracteriza el estilo de Claudel.http://boulevardliterario.blogspot.com/2017/04/bajo-el-arbol-de-los-toraya-philippe.html

ranking de sèries de Netflix que he vist

Menció especial:

Creedme !!
Mindhunter !!
Sex education !!
Black mirror !! alguns capítols)


Especialment interessants, curioses o entretingudes:

Paquita Salas !
Outlander !
Breaking bad !
Homeland !
House of cards !
The sinner !
Peaky Blinders !
Black sails !
Unorthodox !
Black earth rising !
The crown !
Narcos !
Stranger things !
Friends !
You!
El método Kominsky !


interessants puntualment:

el caso Alcàsser
Sense 8
3%
Altered carbon
Dark


(un altre dia posaré els fracassos)

Teseu, d'André Gide

Vaig prometre continuar amb Gide i en aquesta biblioteca de confinament vaig trobar aquesta evocació del mite de Teseu. Com que ja em ve de lluny (de nen) que trobo simpàtica la mitologia grega em sento molt còmode en la lectura i en aquesta visió tan subjectiva del personatge. Cruïlla de camins entre Monteverdi i Racine i aquell llibret de la mare (Figuras y leyendas mitológicas, editat l'any 41) amb una dedicatòria del seu  professor "a la más aventajada de entre todas sus alumnas"

Gide imagine un récit basé autour des réflexions de Thésée quant aux successives étapes de sa vie. Ce récit est écrit à la première personne. Thésée offre une réflexion sur la personnalité humaine, et autour de questions souvent développées par Gide au cours de son œuvre. Ce livre s'inscrit ainsi dans une lignée d'ouvrages gidiens – Saül (1903), Corydon (1924), Œdipe (1931), entre autres – s'inspirant des mythes sans réel souci d'historicité, mais simplement parce qu'ils présentent une multitude d'interprétations possibles.

Thésée est le dernier livre de Gide publié de son vivant. L'auteur met plus de vingt ans à élaborer ce récit. Pour ces raisons, il est souvent considéré comme un ouvrage constituant une somme gidienne, sur le plan du fond, comme de la forme

Envejo la gent que se sent trasbalsada per una lectura. Em penso que jo hauria de retornar als 13 anys per trobar un llibre que em sacsegés de veritat. (Un dia faré l'exercici:)

De tanto en tanto tenemos la suerte de que nos cae en las manos un libro que nos hace plantearnos cuestiones que ya creíamos resueltas sobre nosotros mismos, sobre como vivimos la vida y si vale la pena que la vivamos así. https://www.hislibris.com/teseo-andre-gide/

i encara 

probablemente Teseo no es más (ni menos) que el propio autor André Gide confesándose (tenía ya 77 años al escribir el libro) y dejándose ver entrelíneas en este escrito que podríamos calificar de memoria vital. No es, pues, una novela histórica al uso, ya que la vida de Teseo es una excusa para que el autor se exprese. Salvando las distancias, podría encontrarse un paralelismo con la “Casandra” o la “Medea” de Christa Wolf, obras en las que, a través de la historia que se narra, vemos la mente pensante de la autora.

Un cor massa gran d'Eider Rodríguez

Els contes em costen molt. Potser perquè llegeixo de pressa i amb poca atenció (tal com menjo, també de pressa i mastegant poc, ja ho sé que és dolent) i el conte, amb la seva densitat de contingut, fa que si et passa per alt alguna cosa, al final et quedes amb cara de tonto pensant "Ja s'ha acabat?" "No l'he entès..."

Queixals trencats a destemps, un exmarit a qui cal cuidar, uns veïns ressorgits de les flames, l'extirpació d'un mioma, l'espera del retorn d'un desaparegut. Els personatges d'aquests relats es troben en aquell moment d'inflexió on sembla que tot està a punt d'esmicolar-se, quan la rutina s'ensorra i s'intensifica el diàleg entre l'emoció i la raó. Sense concessions ni filtres, l'autora observa la línia que separa l'amor del dolor, una frontera gairebé imperceptible que determina les accions dels que decideixen ser fidels a ells mateixos encara que sigui contra la moral establerta.

Aquest volum mostra l'obra d'una autora descarnada que treballa amb la matèria del que ens fa humans i d'allò que ens allunya de ser-ho. Incisiva, elegant i original, aconsegueix sorprendre'ns a cada pàgina.

Premi dels llibreters de Guipúscoa i premi Euskadi de Literatura 2018.http://periscopi.cat/antipoda/item/un-cor-massa-gran

La porta estreta, d'André Gide

Oscar Wilde, en còmic , i en pel·lícula em porten a André Gide. Diu que es van conèixer i van ser molt amics. (entre altres coses els unia l'homosexualitat). Aquest relat (nouvelle?) m'entra molt bé amb aquesta contradicció entre la passió amorosa i el misticisme religiós. Insistiré en Gide.

Pla deia:

NO FA GAIRE EM DEIA UN AMIC MEU que Carles Riba manté que André Gide (que acaba de morir) ha estat l'escriptor francès que ha escrit la seva llengua de la manera més absolutament distingida del seu temps, que ha estat l'últim gran escriptor de llengua francesa.

Això em sembla exactíssim.

http://www.lletres.net/pla/gide.html

i continua (curiós):

Sembla que fou un notable pianista –a jutjar pels testimonis de les persones que el pogueren sentir part darrera la porta. No pogué tocar mai davant de la gent. Es descomponia. Tenia el schock. Era, en aquest sentit, un intèrpret absolutament privat, burgès, egoista, tancat en ell mateix. Escriví sobre música molt bé i el seu llibre sobre Chopin és una meravella.

i que bo que és Pla:

Les poques vegades que juntament amb altres periodistes vaig tenir ocasió d'escoltar Gide en un terreny corrent (amb motiu de l'escàndol que produí el seu "Voyage au Congo", llibre ferotge contra el capitalisme i el sistema colonial) em semblà un home d'un tracte i d'una distinció exquisits, tolerant, d'una sociabilitat sense afectació, naturalíssima. Això contrastava amb la seva presència física, que era forta i espessa, i les seves faccions abruptes d'home calb i al mateix temps molt pelut, amb unes celles pobladíssimes que feien ombra els seus ulls d'una manera gairebé dramàtica, i els seus braços i les seves mans forts i peluts. Més aviat semblava un camperol, gairebé un cavernari, que la idea que hom es fa d'un poeta. Però el físic, aquí, importa relativament. Gide em confirmà una vegada més que els homes que admeten la diversitat i la discussió solen ésser de bon tracte, i que els que creuen que tot és u i el mateix són violents í tenen sempre l'estaca a punt. Aquesta és una paradoxa de gran rendiment per a comprendre la vida.

I acaba valorant:

Les seves novel·les, admirablement escrites, són molt dolentes. Són dolentes les seves novel·les de la primera manera ("Isabelle", "La porte étroite", etc.) són dolentíssimes; les de la seva segona manera ("Les caves du Vatican", "Les faux monnayeurs") i, en canvi, les de la seva tercera manera ("L'école des femmes", "Robert") són potables. No té Gide l'estil dels novel·listes. Potser escriu massa bé. 

Pedro Páramo, de Juan Rulfo

Després del fracàs de l'Edna O'Brien, amb  només una pàgina t'adones de què és bona literatura. El llegeixo amb atenció, endavant i endarrere tants cops com faci falta i el subratllo com un estudiant de 3r d'ESO. (que benevolent que soc, va! de 1r de batxillerat!). Escric a Facebook: Potser el realisme màgic ja no està de moda però les modes literàries (ni les altres en general) m’interessen molt poc. Aquest anar i venir de la vida a la mort (de fet de la mort a la mort) endavant i endarrere en el temps m’ha semblat fascinant. Aquest castellà mexicà, una delícia...

Un d'aquests inicis per saber-se de memòria:

"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo. «No dejes de ir a visitarlo —me recomendó. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.» Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después de que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.
Todavía antes me había dicho:
—No vayas a pedirle nada. Exígele lo nuestro. Lo que estuvo obligado a darme y nunca me dio... El olvido en que nos tuvo, mi hijo, cóbraselo caro."



Las 159 páginas de Pedro Páramo son atravesadas por ánimas en pena, caballos desbocados, prófugos que regresan a su atroz punto de partida. Territorio donde los tiempos y las identidades se diluyen, la novela sigue el curso circular del mito; nada lineal (ninguna trama con sentido de la consecuencia) puede pasar en ella porque sus personajes han sido expulsados de la Historia; encarnan «un puro vagabundear de gente que murió sin perdón y que no lo conseguirá de ningún modo».http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/leccion-de-arena-pedro-paramo--0/html/8e41d8c5-eb11-426c-b685-e38e132f46a7_2.html

a Youtube es troben coses molt curioses:

Carta a D. Història d'un amor, d'André Gorz

Aquest filòsof marxista francès en la seva vellesa escriu una carta a la seva dona excusant-se de no haver reconegut el paper important que va tenir en la seva vida i en la seva obra. Gorz em sonava a la llibreria del pare (he vist que hi havia un llibre seu traduït per Solé Tura que devia ser llibre de referència de les esquerres dels 70s...)

Com sempre cal malfiar-se de les explicacions que les editorials ens ofereixen a les solapes i les contracobertes, perquè malgrat que l'obra és cert que és una joieta no és la declaració d'amor a una persona gran que aquí se'ns pinta:
«Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai. Dins el pit hi tinc, una altra vegada, un buit que em devora i que només omple l’escalfor del teu cos vora el meu», escriu André Gorz l’any 2006 a Doreen Keir, la dona que ha estat al seu costat des que es van conèixer a Lausana l’any 1947. La Carta a D.és la demostració que es pot, alhora, estar enamorat i ser lúcid, i de manera sostinguda en el temps, però també és el balanç d’una vida al centre de l’ebullició política i intel·lectual de l’Europa de la segona meitat del segle xx.https://edicions1984.cat/cataleg/carta-a-d-historia-dun-amor/

Difícil agregar algo más que no sea la recomendación inmediata de la lectura de esta pequeña joya literaria, a medio camino entre el ensayo y la autobiografía. También es una referencia obligada para quienes quieran comprender un cierto costado de la intelectualidad francesa de los años 40 del siglo pasado, ligada al marxismo y al existencialismo y que evoluciona, con Gorz, hacia el ecologismo y la política.https://papelenblanco.com/carta-a-d-historia-de-un-amor-andr%C3%A9-gorz-d394c87017dc

I per cert, es van suicidar tots dos junts un any després que ell escrivís aquest llibre https://www.lemonde.fr/disparitions/article/2007/09/24/le-philosophe-andre-gorz-s-est-suicide-avec-sa-femme_959048_3382.html

Jimmy Corrigan, de Chris Ware

El Toni que me'l deixa en deia el Bekett del còmic i jo hi afegeixo  el Joyce amb aquest seguiment quotidià del protagonista encara més quotidià i de les seves fantasies i somnis. Brutal! la catedral de la novel·la gràfica!

Jimmy Corrigan és un humil i solitari home de mitjana edat que coneix el seu pare per primera vegada en una celebració del dia d'acció de gràcies a Michigan. Jimmy és un personatge estrany i trist, amb una mare dominant i amb molt poca vida social. Jimmy intenta escapar de la seva infelicitat a través d'una gran imaginació que ho fa involucrar-se en situacions incòmodes. Una història paral·lela se situa a l'Exposició Universal de Chicago (World's Columbian Exposition) de 1893 on es mostra l'avi de Jimmy com un nen petit i solitari i la seva difícil relació amb un pare abusiu, el besavi de Jimmy. Una altra història mostra a Jimmy com un nen solitari producte d'un divorci, el que suggereix que aquest és el Jimmy "real", mentre que les aventures del "noi més llest del món" són, probablement, les seves fantasies.https://ca.wikipedia.org/wiki/Jimmy_Corrigan,_the_Smartest_Kid_on_Earth


(...) Ware ya no era autor de la pandilla de Eisner, Spiegelman o Moore, ahora las comparaciones eran con Joyce, Kafka, Faulkner o Beckett.(...)https://www.caninomag.es/critica-jimmy-corrigan-el-chico-mas-listo-del-mundo-el-legado-de-chris-ware/ (per cert un crítica boníssima i completíssima)
I aquí un article de fons molt bo: http://revistalaboratorio.udp.cl/un-raudal-continuo-de-imagenes-predecibles-tiempo-y-cuerpo-en-jimmy-corrigan-el-chico-mas-listo-del-mundo-de-chris-ware/

La professora de piano, de Janice Y.K.Lee

Llegeixo bé, en època de confinament, aquesta història del Hong Kong de la 2a Guerra Mundial i la postguerra. Amb una trama cronològicament desballestada, molt poc linial però que se segueix prou bé. No aporta res d'especial però està bé l'accent sobre el col·laboracionisme i el mestissatge. En tot cas el tancament, l'empresonament, l'entrar i el sortir i el passeig difícil,  fan pensar en això que estem vivint aquests dies.
HongKong ja és difícil d'entendre i la 2a Guerra Mundial a l'Àsia també és més complexa que a Europa! i amb l'estranya presència de Japó al continent... (vg l'esplèndid El Lotus blau) M'agraden aquests llibres en situacions històriques i geografies confuses!

El 1942, Will Truesdale, un anglès acabat d'arribar a Hong Kong, s'enamora apassionadament de Trudy Liang, una bella eurasiàtica que freqüenta els salons de la bona societat. La seva història d'amor es veu de seguida amenaçada per la invasió japonesa, que tindrà terribles conseqüències per a tots dos i per a tots els membres de la seva fràgil comunitat, que acabaran traint-se els uns als altres en els dies més foscos de la guerra. Deu anys més tard, Claire Pendleton arriba a Hong Kong, on és contractada com a professora de piano pels Chen perquè ensenyi la seva filla. Claire se sent seduïda per la vida social de la colònia. Aviat coneix un individu i hi té un afer. Al cap de poc descobreix que el comportament enigmàtic del seu amant amaga un passat molt fosc.https://www.amazon.es/professora-piano-OTROS-MAGRANA/dp/8498675871

Una família americana, de J.D.Vance

Està bé aquesta autobiografia d'aquest jove advocat americà i del seu ascens social des de l'ambient de la família humil dels Apatxes en què neix. Me'l deixa el Simon perquè s'hi sent identificat, ell que és fill d'un cabrer de l'Andalusia profunda.
En resum: això de l'ascens social té molt a veure amb la motxilla d'afecte i d'expectatives que un porta i no és (només) un problema de diners.
Ah! I que quan emigres la pobresa et persegueix.

Una família americana explica al món la història de tres generacions de hillbillies. El que la majoria de nord-americans anomenen hillbillies, rednecks o escòria blanca, per a Vance, són veïns, família i amics. Gent blanca, pobra i de classe treballadora que ara és castigada amb severitat per la desindustrialització. Persones desmoralitzades, ressentides i radicalitzades, addictes a la desesperança. Són els qui van fer president Trump. http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1211/una-familia-americana


El llibre va encendre un debat apoteòsic, en el si de l'opinió pública d'uns Estats Units en estat de xoc, incapaç d'explicar-se com el poble havia enviat un senyor de color taronja tan vulgar i tan filldeputesc i tan perillós com Donald Trump a jugar amb els botonets vermells del Despatx Oval. La virulència amb què uns analistes han elevat les memòries de J. D. Vance —en el moment de publicació del llibre un autèntic desconegut de poc més de trenta anys— a la categoria de llibre clau per entendre qui dimonis va votar a aquest tio és proporcional a la virulència que altres analistes han utilitzat per desacreditar-lo. I tots, diria jo tan modestament, ho han intentat explicar en clau política, en clau interna, mentre que jo, profundament estranger, profundament ignorant de les subtileses de la política nord-americana, l'he llegit en clau cultural. (I juraria que Vance ho agrairia).
http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1211/una-familia-americana

i del pròleg d'en Graupera (que no vaig llegir)
Una família americana. Unes memòries reveladores per entendre els EUA d’avui, amb traducció d’Albert Torrescasana, és un llibre important, crucial: el riquíssim debat que ha obert en la societat americana –més enllà del fenomen editorial que ha comportat–, així ho certifica. Vance ha posat el dit a la nafra, ha tocat os. Les seves memòries revelen una veritat poc o gens coneguda, la dels hillbillies –o classe treballadora nord-americana, blanca i pobra. I ho fan exhibint un gran talent literari i l’autenticitat que beuen de la pròpia experiència. Una veritat, la dels hillbillies, que les persones preocupades per l’esdevenir del nostre món no podem obviar de cap manera… Perquè la tenim més a prop que no ens pensem.

L'hort dels cirerers, de Txèkhov

Lectura de coronavirus:

M'empasso L'hort dels cirerers com a complement als Txhèkhov de la Nemirovsky i Ginsburg que he llegit fa poc. Al YouTube versions diferents de l'obra fa curiós i és interessant que d'un mateix text en surtin possibilitats tan diferents. 

L'obra es refereix a una dona de l'aristocràcia russa i la seva família en el seu retorn a una finca de la família (que inclou un hort, o més exactament un verger, de cirerers gran i ben conegut), just abans que se subhasti per pagar la hipoteca. Mentre que es presenten opcions per salvar el patrimoni, la família, essencialment no fa res i l'obra acaba amb la finca venuda a un fill d'un vell serf, i amb la família sentint el soroll del jardí dels cirerers quan es talla.https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27hort_dels_cirerers

Pasqual, que afronta su segundo chéjov tras Les tres germanes, bromeó diciendo que si a todo el mundo se le pone cara de "aburrimiento intelectual" al hablar de Beckett, con Chéjov "la gente pone los ojos en blanco y se lentifica; parece que sea un universo lleno de silencios y pausas, nostálgico. Y resulta que Chéjov dice bien claro que L'hort... es una comedia, e incluso discute con Stanislavski porque opina que éste lo enfoca como una tragedia". Consideró Pasqual que el tópico de un Chéjov lento y melancólico obedece a la tradición de los rusos blancos en París, "que proyectaban su nostalgia sobre un autor que no tenía nada de nostálgico".https://elpais.com/diario/2000/02/16/catalunya/950666865_850215.html

La batalla d'Occident, d'Éric Vuillard

De nou Vuillard, aquest m'agrada menys que els altres dos, però després del pont sobre el Drina passo estones intentant entendre això tan complicat que és la 1a Guerra Mundial

De l’ambició d’un estrateg alemany a l’assassinat d’un arxiduc, del Camí de les Dames a la
batalla del Somme, del gas mostassa als camps de presoners, La batalla d’occident alterna
retrats íntims amb escenes èpiques o commovedores per oferir un relat molt personal de la
Gran Guerra irrigat amb una erudició i una ironia constants.
Revisant de manera polèmica el primer conflicte mundial, aquest «Art de la guerra» confronta
les estratègies militars amb les seves conseqüències desastroses a través d’unes quantes
jornades decisives. La desfeta no té precedents, la carn de canó només haurà servit els
interessos financers i polítics d’uns responsables sense escrúpols: occident ha entrat definitivamenten la modernitat.https://www.grup62.cat/llibre-la-batalla-doccident/299090




Vuillard coloca en el foco de su interés narrativo la Historia misma, con sus causas y consecuencias, su orografía visible y la tectónica subterránea que la explica. Eso expulsa la noción de personaje singular, que es sustituido por un protagonismo difuso y colectivo. A la vez, se diluye la estructura argumental, reconvertida en una serie de episodios cuyo sentido e interrelación están dictados por los acontecimientos históricos, lo que significa que si el lector carece de este conocimiento previo (aquí la guerra europea de 1914) puede quedar desconcertado e incluso fuera de juego. Pero si es capaz de seguir las líneas de coherencia que traza la mirada microscópica de Vuillard, descubrirá con asombro —y consternación— el reverso azaroso, grotesco, brutal, ridículo y abyecto de las grandes convulsiones históricas.https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20191025/critica-eric-vuillard-la-batalla-de-occidente-7700447

El pont sobre el Drina, d'Ivo Andric

És una gran novel·la, tot i que no passa fàcilment. El símbol d'aquest pont que uneix Orient i Occident, és molt potent però la història d'aquests pobles és complicada per a nosaltres - i això que els catalans en sabem de convivència-conflicte de llengües i cultures, però res a veure amb allò d'allà: fins que no entenc que els habitants d'aquest poble de Bòsnia no són bosnis sinó que són serbis i que Bòsnia forma part nominalment de l'imperi otomà però de facto de l'austrohongarès el garbuix dificulta la lectura. M'hauria agradat parlar-ne amb en Francesc Bechdeju i el grup de Dòria.

blog de rosa d'ibur amb alguns fragments:

https://rosadibur.wordpress.com/2016/09/25/el-pont-sobre-el-drina/


I en Jordi Morell a Catorze amb la meva edició:

És una edició de butxaca, esgrogueïda i desgastada, d'El pont sobre el Drina. A la portada hi ha la reproducció d'un segell antic de Bòsnia, amb la imatge esquemàtica d'un pont de quatre ulls, de perfil triangular, amb un vèrtex sobre el pilar central, apuntant al cel. El dibuix, poc precís, recorda més les formes estilitzades del pont de Mostar que no pas el de Visegrad, molt més llarg i robust. Per culpa d'aquesta portada, durant molt temps, l'home confonia els dos ponts. https://www.catorze.cat/noticia/10156/visegrad

El pont de veritat:

Gina, de Maria Climent

Potser és una lectura més complexa del que sembla. Aquesta història d'aquesta noia del Delta que no sap si és lesbiana o no, que es vol quedar embarassada, que té esclerosi múltiple, que es fa gran anant de Deltebre a París, que al cap dels anys envia les cartes que ha anat escrivint a aquesta coneguda (?) parisenca, que té una terapeuta alemanya mig sonada ..., potser són massa coses. En tot cas, el dialecte ebrià dona consistència al personatge.

"La Gina, és un personatge que s'acaba de fer gran i el llibre el que vol fer és mostrar i acompanyar-la en este procés. Ella és una persona que se sent i és pràcticament adolescent i té una vida en pocs problemes aparents, i de cop s'ha d'endinsar en la vida adulta, una vida que ella esperava que seria la mar de plàcida on tot ho tenia de cara, però ha d'afrontar un problema que no s'esperava. El diagnòstic d'una esclerosi múltiple i una dificultat per quedar-se embarassada. Com és? Ella es defineix molt bé, diu: jo sempre he sigut intenseta però a la vegada de cares cap endins constreta. Crec que és una bona definició."

(entrevista a Maria Climent)

http://www.aguaita.cat/noticia/16195/maria/climent/quan/deixes/sentir/aqui/dins/no/se/remou/res/estas/fotut

Comentari als "Experts" d'Icat: (04:20)

Anton Txèkhov, de Natàlia Ginzburg

(temps de crisi important. Temps de coronavirus. Confinats a casa. Ja veurem com acaba tot això. Aquí continuem amb les lectures.)
No m'agrada tant com el de la Némirovsky. La Ginzburg va més per feina i no li dona temps suficient al personatge per anar-se dibuixant, a ell i a les seves relacions.

Con su intuición de las constelaciones familiares y de las pasiones calladas, Natalia Ginzburg narra la vida breve de Antón Chéjov (1860-1904), desde su juventud en Taganrog y sus primeros años en Moscú, los inicios como escritor humorístico y su trabajo como médico rural, hasta su viaje al campo de Sajalín, sus primeros éxitos como autor teatral, la enfermedad, los últimos años en Yalta y la muerte prematura en Badenweiler. En este hermoso libro, como si se tratara de uno de aquellos azares del destino, la escritora italiana consigue de manera asombrosa ese tono que el retratado dominaba de manera magistral, y nos ofrece un pequeño pero hermoso bocado de quien fue, es y será siempre uno de los mejores retratistas del alma humana.http://www.acantilado.es/catalogo/anton-chejov/

La mort d'Ivan Illitx i La sonata a Kreutzer, de Tolstoi

Dos Tolstoi de cop, dos relats curts que va escriure després dels dos monstres de Guerra i Pau i Anna Karènina. Dos relats curts per parlar de la vida/mort i de l'amor/matrimoni. Sensacionals tots dos. Jo trobo més subtil La mort d'Ivan Illitx, més  descarnada la Sonata a Kreutzer. I al club de lectura es debat sobre si Tolstoi era feminista o no. Pels temps que corrien..., i tant que ho era!

En esta brevísima novela, Lev Tolstói nos relata la historia de Pózdnyshev, un hombre que se casa enamorado y dispuesto a llevar una vida de tranquila felicidad doméstica. Pero las dulzuras de la luna de miel pronto dejan paso a la rudeza de la vida cotidiana, cuando el amor se quita la máscara y queda la descarnada realidad. Cuando por último entran en escena los celos, el final trágico se precipita: Pózdnyshev quitará la vida a su mujer. (...) La primera parte de la novela, en la que el protagonista se dedica a narrar sus reflexiones acerca de lo que suponen las relaciones entre hombres y mujeres, es magistral. Tolstói se sirve de un personaje que ha tocado fondo, un asesino, para poner en su boca pensamientos que nadie más podría expresar sin causar escándalo y que sin embargo, están llenos de razón.https://www.solodelibros.es/sonata-a-kreutzer-lev-n-tolstoi/

¿Estamos preparados para la muerte? Poco más o menos esa es la pregunta que se plantea en La muerte de Iván Ilich: si el ser humano puede llegar a aceptar su condición de mortal, si puede congraciarse con la idea de desaparecer. Evidentemente, Tolstói no ofrece respuestas… porque no las hay. La naturaleza se revela caótica, desenfrenada, ignota, y el propósito del ser humano se nos desvela como una banalidad; nuestro afán de trascendencia choca con la idea de finitud, por lo que no hay consuelo ni reconciliación posibles. Iván Ilich encara su muerte con miedo, pero sobre todo con frustración: ¿es posible que una vida termine de forma casi anecdótica, sin mayor importancia?https://www.solodelibros.es/sonata-a-kreutzer-lev-n-tolstoi/

Tolstoi en viu:

Frankisstein, de Jeanette Winterson

Doncs prometia però se'm fa desagradable. Mary Shelley m'interessa però aquest Homo Deus novel·lat no m'aporta res després de Harari. Potser és que tot plegat és massa punki. Ara feia temps que no deixava un llibre a la meitat.

A ‘Frankissstein’, Jeanette Winterson planteja un futur on la intel·ligència artificial està tan desenvolupada com per elaborar noves formes de vida artificials. En aquest context, que inclou des d’androides fins a robots sexuals, coneixem dos científics: el doctor Victor Stein, que treballa en el camp de la robòtica, i el doctor Ry Shelley. A través d’aquests dos personatges, Winterson representa una societat on els conflictes heteropatriarcals no s’han vist erradicats, on la vida artificial no ha esborrat els debats sobre els gèneres i on la possibilitat de transcendència es concreta en un ordinador que assimila els records i els pensaments del cervell de l’individu. I mentrestant, Winterson ens parla de Mary Shelley i del seu ‘Frankenstein’ com a embrió de tot plegat.https://beteve.cat/artic/jeanette-winterson-frankisstein/