Otra vida por vivir, de Theodor kallifatides

Diu que no en sabíem a res d’aquest autor a Espanya. Que això es el primer que  es publica. De fet a la Viquipèdia no té ni pàgina en català. He llegit el llibre de pressa i malament en aquesta setmana de preocupació i dol. No m’ha entusiasmat especialment. Això passa amb els llibres. Hauria pogut ser un bon acompanyament per la vivència del final del Salvador. En tot cas aquest home, Kallifatides, em cau bé.

 

Poco más de 150 páginas de una prosa desnuda y vibrante, dotada de una fibrosa humanidad, casi frágil, reveladora y hermosa en la rabia contra el escenario arrasado de un país que es (fue) el suyo. Pasear por Atenas certificaba una brutalidad evidente. «Nunca había visto mi ciudad así. La pobreza era una vieja compañera, pero aquella indigencia no. Había visto las barracas de los refugiados del Ponto y de Asia Menor en barrios como el Polígono e Ilísia. Pobreza, sí, pero todo limpio y bien cuidado... Por primera vez no me sentía cómodo caminando solo por la noche en Atenas. Eso era la humillación más grande, el destierro definitivo. Tener miedo de los demás, y que los demás tengan miedo de ti. Hemos dejado de ser individuos aislados para convertirnos en tribus. Por un lado, nosotros; por el otro, los extranjeros». https://www.elmundo.es/cultura/laesferadepapel/2019/09/24/5d850361fdddffe2698b45de.html

Entrevista a Kallifatides

Todo en vano, Walter Kempowski

Hi ha moltíssimes novel·les sobre la segona Guerra Mundial. Però tinc la sensació que aquesta és una de les grans.

Enyorava gaudir pel com s'expliquen les coses. Coses a més interessants. En el fons, la reacció de l'home (i la dona) en situacions límit. I aquí l'originalitat (potser és la meva ignorància ) d'aquest pas del temps relaxat, en suspens, veí en contrast d’una situació dramàtica i explosiva d’un front brutal tan sols a 50 km. En una guerra que sabem com va acabar, en un èxode i un pànic que sabem com van ser. Com en una novela policíaca on el lector sap qui és l'assassí però no ho saben els protagonistes. Perspectiva narrativa objectiva, múltiples punts de vistes,  detalls que cohesionen la història (Heil Hitler, un microscopi infantil, un adulteri insinuat...) De sobte una frase, un paràgraf diferent, digressor però no massa que et desperta... És una novel·la per a un curs de crítica literària? 

Quan penso en aquests personatges, misteriosos, opacs, seductors, que plans que apareixen els de tantes altres novel·les, previsibles, esterotipats, coneguts... 

hablar de 'Todo en vano' (Libros del Asteroide), su primera novela traducida al castellano, es hablar del punto de vista. Es tan trascendental la decisión del escritor sobre quién va a contar la historia, o a través de qué ojos va a contarla, como la del director de cine sobre dónde va a poner la cámara, y en su novela más ambiciosa, Kempowski cuenta la guerra desde la distancia: desde una casa de campo, la mansión Georgenhof, donde el conflicto es algo lejano, un eco que se aproxima, una amenaza que se cierne sobre sus habitantes.

https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20200616/critica-libro-todo-en-vano-walter-kempowski-libros-asteroide-ecos-canonazos-8002267

The novel builds gradually, dreamily at times, with simple prose and lots of short sections, a quiet undercurrent of growing unease getting steadily stronger, always ignored, put aside till tomorrow. After all, how does one leave a life? No one can quite make the radical decision to go, even as the trickle of refugees from the east becomes a stream, passing stolidly between the Georgenhof and the houses opposite, bearing with them the loss of what they have left behind and the few small, saved details of their lives.

https://www.theguardian.com/books/2015/nov/28/all-for-nothing-walter-kempowski-review-novel

«Siendo tantas las novelas cuyo tema es Alemania bajo el nazismo, conviene decir cuanto antes que esta no solo es una gran novela, sino que es, además, singular.» José María Guelbenzu (Babelia – El País)

«Mezcla de brillante novelista y de cronista inapreciable de la guerra y posguerra alemana, el caso de Walter Kempowski es prácticamente único en el panorama de la literatura alemana del pasado siglo.» Mercedes Monmany (ABC Cultural)

«La toma de distancia le permite a Kempowski abordar la guerra en una de sus facetas más inquietantes: la ambigüedad. En el frente todo es blanco y negro, amigos y enemigos, pero en Georgenhof predomina el gris.» Mauricio Bernal (El Periódico)

http://www.librosdelasteroide.com/-todo-en-vano

El soroll del temps, de Julian Barnes

Un biopic de Xostakòvitx, a la manera de Zweig, tot i que la Marta diu que són estils molt diferents, però una biografia novel·lada que ens aproxima a un personatge que exemplifica el que va representar l’stalinisme per al món de la cultura. Barnes sempre és una garantia.

És de matinada i un home fuma al replà de casa, davant de l’ascensor. A la maleta du una muda, pasta de dents i tres paquets de tabac. Es tracta de Dmitri Xostakóvitx, que espera, inquiet, la visita de la NKVD, la temuda policia secreta, i té encara l’esperança que se l’enduguin només a ell i no a tota la família. Sap que l’exili o Sibèria no serien les pitjors opcions.

Així arrenca l’esperada nova novel·la de Julian Barnes, que recrea tres moments en què el compositor rus va sentir l’amenaça directa del Poder soviètic: Xostakóvitx va haver de viure i crear —sobreviure i subsistir— sota el terror impune d’un règim totalitari.

Una gran novel·la sobre la lluita d’un home excepcional per mantenir la seva llibertat creativa i la seva integritat moral, a risc de passar a la història com un covard.

Atrapa la llebre, de Lana Bastasic

Ha estat molt lloada per la crítica i m’ho passo bé i és molt recomanable, però em costa una mica el personatge de la Lejla, tan exagerat, tan passat de voltes, tan incomprensible... Tot plegat com la situació en qualsevol dels països de la ex-Iugoslàvia, potser tan incomprensible com aquella guerra (tan incomprensible com totes les guerres?)

Els fets de la novel·la faran que la seua protagonista narradora, Sara, es plantegi també si és la mateixa persona que havia sigut en la seva infància, adolescència i joventut: què queda d’aquella nena de set anys i què queda de la seva millor amiga d’aquella època en una ciutat de Bòsnia, Banja Luka, que, durant la seva infantesa, també va veure trastornada la seva identitat amb la guerra dels Balcans.

El motiu que obligarà la protagonista a enfrontar-se al mirall és una trucada de la Lejla, la seva antiga amiga —i a la que no ha vist des de fa dotze anys— per a demanar-li que vagi a buscar-la a Mostar i la porti a Viena, on hi ha el seu germà, que totes dues creien mort.

https://www.eltemps.cat/article/9743/alicia-louise-al-pais-dels-balcans

https://www.ccma.cat/video/embed/6047862/

El nen de Prades, de Robert Valverdú

Doncs ajuda bastant a entendre això de les guerres carlines tan incomprensibles. I, clar, fa gràcia això que es passegi per la Mussara, per Gallicant, per Vallverd o la Riba... Sembla ben documentat i m’ho passo bé.

Els diferents renoms que se li atribueixen a Pere Balcells i Masgoret són una guia. El Nen de Prades, el Pastor de Prades, el Tigre del Priorat, el Senglar dels Boscos... reflecteixen la riquíssima personalitat que tenia. Crec que no hi ha cap personatge que doni a l’especulació literària i a la rumorologia popular tanta quantitat d’anècdotes com aquest guerriller.
https://www.diaridetarragona.com/reus/Vallverdu-El-Nen-de-Prades-va-despertar-fascinacio-entre-els-guerrillers-20190418-0061.html

Una república com si... d’Alaa Al Aswani

Compra d’aquest sant Jordi d’estiu tan estrany, d’aquest any tan estrany, m’agrada entendre no tant la revolució egípcia, que això ja m’imaginava el fracàs que va representar, sinó aquest país islàmic (àrab?), aquesta societat islàmica, el paper dels joves, de les dones, dels intel·lectuals, dels coptes... Això hi queda ben reflectit.

La novel·la em sembla fluixeta, pretensió d’abarcar massa cosa i aleshores queda falsa amb personatges i situacions caricaturescos i poc creïbles. Com si com compartís els defectes de les anomenades “novel·les històriques”.

En tot cas planteja conceptes interessants: aquesta suposada reticència del poble egipci als canvis, la seva tendència a la sumissió... I el paper dels Germans musulmans...

Però em sembla que L’Automòbil Club d’Egipte és una novel·la més complexa i més reeixida.

Mentre la mobilització popular es troba en el seu punt àlgid, l’Asma i en Mazen viuen el naixement del seu amor envoltats d’una immensa multitud. També hi ha en Khàled i la Dània, estudiants de medicina, que ajuden els ferits de la manifestació; ell és fill d’un simple xofer, ella és la filla del general Alwani, el cap de seguretat de l’Estat, que té ulls a tot arreu, especialment damunt d’ells dos. També hi ha l’Aixraf, un actor relegat a papers secundaris l’amargor del qual només es dissipa pels moments de passió amb la seva minyona Ikram i que acaba sentint-se endut pel fervor revolucionari. Cada persona encarna una faceta d’aquesta revolució que canvia el rumb del destí tant propi com del país. Esperança, desig, hipocresia, repressió, Al Aswani encaixa aquí les peces de la història egípcia recent i descriu l’ànima d’una revolució que també és la seva. Però, com Saturn, la revolta devora els seus fills, especialment en una república que només ho aparenta. Fins avui dia, la publicació de la novel·la està prohibida a Egipte. https://edicions1984.cat/cataleg/una-republica-com-si/

Entrevista a Al Aswani:

https://directa.cat/a-egipte-lislamisme-i-la-dictadura-militar-son-dues-cares-de-la-mateixa-moneda/

Mary, de Nabokov

La lectura en anglès me’l fa difícil i a més em molesta trobar-me de nou amb pensions, cambres i portes a Berlín. Però valoro aquesta història d’aquest exiliat rus que recupera per casualitat el record del seu primer i autèntic amor quan anuncia la seva entrada en escena...

Aquest protagonista absent, - no és l’únic cas, sí això ja està fet, (Rebeca?)-  és com una ombra que dona profunditat a la novel·la.

M’atreveixo a dir que Nabokov ja escrivia molt bé en la seva primera novel·la, escrita -com descobreixo després per a decepció de la meva pretensió de la versió original.- en llengua russa encara.

The novel was completely ignored at the time of its first publication – and yet it is a marvellous debut, full of subtle touches and an admirable restraint in telling three stories simultaneously. It is the tale of a first young love, an account of political exile, and the evocation of a dawning poetic imagination 

It is also full of what were to become the hallmarks of Nabokov’s mature literary style – verbal playfulness, ironic twists of story line, the juxtaposition of tenderness with the grotesque, and beautiful evocations of the textures of everyday life. https://mantex.co.uk/mary/

Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin

Una gran novel.la. Un cop superat el xoc de l’estil joycià, la dificultat del monòleg interior, de les digressions, la història de Franz Biberkopf , de la seva sortida de la presó i del seu rondar pels baixos fons berlinesos dels anys 20 es fa interessant i a poc a poc guanya elements d’intriga fins i tot. I aleshores la novel·la passa sola i t’enamorees del personatge i les seves “dones”

 

Wikipedia

https://es.wikipedia.org/wiki/Berlin_Alexanderplatz

La historia de Berlín Alexanderplatz es la historia de Franz Biberkopf, «peón de albañil y mozo de cuerda», de poco más de treinta años, que en un brote de violencia alcohólica mata a su novia –a la que previamente había prostituido-, y es condenado por ello a cuatro años de prisión. La novela comienza con su salida de la cárcel a ese Berlín inhóspito de 1928, sin oficio ni beneficio pero, a pesar de ello, con la intención de ser un hombre honrado. Es entonces cuando, realmente, como dice la novela, «empieza el castigo».

https://billardeletras.com/recursos-lectores/se-llama-muerte-y-es-segadora-berlin-alexanderplatz-de-alfred-doblin

El maestro Juan Martínez que estaba allí, de Manuel Chaves Nogales

me’l passa el Simón i és un llibre realment curiós. Les històries d’aquest bailaor de flamenc que es troba en mig de la revolució Russa donen una perspectiva molt original però que devia ser molt real del conflicte i de la situació de guerra. Tot és desmitificable i les revolucions encara més. I saber els detalls dels fets històrics sempre m’agrada: Ucraïna no és Rússia, Moscou no és sant Petersburg, guanyen els rojos, després els blancs, després els rojos, després els blancs... 

Después de triunfar en los cabarets de media Europa, el bailarín flamenco Juan Martínez, y su compañera, Sole, fueron sorprendidos en Rusia por los acontecimientos revolucionarios de febrero de 1917. Sin poder salir del país, en San Petersburgo, Moscú y Kiev sufrieron los rigores provocados por la Revolución de Octubre y la sangrienta guerra civil que le siguió.

El gran periodista sevillano Manuel Chaves Nogales conoció a Martínez en París y asombrado por las peripecias que éste le contó, decidió recogerlas en un libro. El maestro Juan Martínez que estaba allí conserva la intensidad, riqueza y humanidad que debía tener el relato que tanto fascinó a Chaves. Se trata, en realidad, de una novela que relata los avatares a los que se ven sometidos sus protagonistas y cómo se las ingeniaron para sobrevivir. Por sus páginas desfilan artistas de la farándula, pródigos duques rusos, espías alemanes, chequistas asesinos y especuladores de distinta calaña. www.librosdelasteroide.com/-el-maestro-juan-martinez-que

En van fer una obra de teatre pel que sembla

https://youtu.be/umDaKft3b9w

“Una de las grandezas de El maestro Juan Martínez.. es que cada uno de nosotros nos podemos identificar con él ¿Porque no tenemos derecho a no ser los más revolucionarios del mundo? Chaves Nogales fue un hombre de izquierdas, amigo de Azaña, que no perdió nunca cierta objetividad y cierta ecuanimidad, algo tan admirable en una situación dramática como fue la Guerra Civil. Fue capaz de decir a unos y a otros que no lo estaban haciendo bien y que ese no era el camino. Eso está en toda su obra. A mí, me gustaría conseguir esa limpieza de criterio”, proclama con admiración Lara. https://elpais.com/cultura/2018/02/24/actualidad/1519461114_202109.html?prm=ep-app-modalcompartir

La neu era bruta, de Georges Simenon

Després de l’Alexanderplalz em fa mandra de nou els baixos fons, els meublés, la prostitució, revolvers i navalles, però en la segona part del llibre aquest txitxarel-lo fill de la madam del prostíbules va a petar a la presó i es revela com un Rakòlnikov (no m’ho invemto jo és clar però és cert) escèptic i nihilista i autodestructiu i és el moment que la lectura es torna interessant i Simenon es revela com un gran.

Escrita el 1948 durant el periple de l’autor als EUA, és la narració encoberta dels crims comesos pel seu germà, activista de les SS belgues, està considerada una de les seves obres cabdals, on hi trobem la capacitat de Simenon per mostrar-nos les diferents cares que pot tenir un individu, en una novel·la on es reuneixen moltes de les seves influències. A part del Dostoievski de Crim i càstig, l’obra que ens ve al cap un cop hem llegit algunes pàgines de la novel·la, el Joseph Conrad d’El cor de les tenebres i l’ Stevenson d’ El club dels suïcides són altres dels referents en els que podem pensar, per l’atmosfera i cruesa dels fets, així com de la intenció desafiant i reflexiva envers el costat més tenebrós i incongruent de l’existència humana. Dividida en dues parts, la primera es centra en la inhumanitat del protagonista, en el seu dia a dia, fins que l’empresonen. La segona part trenca amb la primera, és la del monstre empresonat, lluitant contra els seus dimonis i alhora amb la situació que viu, engabiat i atemorit pel que li espera, circumstància que Simenon crea perquè el protagonista s’horroritzi de sí mateix, tal i com fa el Gregor Samsa de Kafka. https://www.bcncultura.cat/llibres/la-neu-era-bruta-de-georges-simenon/

Per veure i sentir Simenon:

https://youtu.be/vmptfA6WKX4

El puerto prohibido, de Teresa Radice i Stefano Turconi

Velers, tresors, ports inexistents entre la boira, morts que reviuen per fer-se amables i emprendre accions de justícia o viure amors impossibles, poemes de Blake, Coleridge i Wordsworth, un viatge de  Plymouth a Siam, al cap d’Hornos i l’illa de Pasqua i un dibuix, llapis ràpid i esborrany, que et guanya a poc a poc. (Tot i que anava pensant aquesta història dibuixada per Hugo Pratt!) Gran recomanació de la Mireia de la biblioteca.

L’estètica dels velers, Bourgeon, Black sails..., Stevenson... Rackham el Roig...

Abel, un náufrago que fue perdonado por la mar tras engullirle sin compasión, es recogido por una fragata al servicio de su Majestad Británica. Sin pasado, sin recuerdos, sin memoria y sin familia, intentará saber quién es y qué le ha ocurrido allende los mares. Ayudado por los habitantes del pueblo de Plymouth, Abel comenzará un viaje sin retorno a su interior que le llevará a descubrir sentimientos que no creía posible experimentar. Vive y siente esta historia de amor tan puro que desgarra el velo de la muerte... y el corazón de aquel que la lea.

https://www.dibbuks.es/es/catalogo/el-puerto-prohibido

Poesía, música, unos grandes personajes, una historia misteriosa… sin duda estamos frente a una de las GRANDES OBRAS (así en mayúsculas) del cómic BD actual, que ha ganado premios tan prestigiosos como el Premio Micheluzzi al Mejor Cómic 2016, entre otros. A través de un guion magnífico, Radice nos lleva como quiere a través del misterio que envuelve al protagonista con el puerto prohibido. Con un vocabulario muy rico en palabras técnicas sobre navegación y lleno de canciones originales que cantaban los marineros de la época, la sensación de estar en medio del océano, oliendo a sal y a pescado https://www.lacasadeel.net/2017/06/resena-de-el-puerto-prohibido-de-teresa-radice-y-stefano-turconi.html

La canción de Salomon, de Toni Morrison

Té gràcia això de rescatar de la biblioteca de casa un llibre de butxaca que ja no saps si havies llegit o no i del qual en tot cas no recordes RES. Tu només sabies que la Toni Morrison ja t'havia agradat molt. Aquest cop també.

Una novela poderosa, sensual y poética que explora la historia que une cuatro generaciones de una familia erróneamente llamada Dead.

A medio camino entre la fantasía mítica y la cruda realidad de los guetos negros en los años sesenta, La canción de Salomón narra la historia familiar de un próspero hombre de negocios que ha tratado de ocultar sus orígenes para integrarse en la sociedad blanca.

Pese a sus esfuerzos, su hijo decide tomar el camino opuesto. Lejos de rehuir a sus iguales como hizo su padre, entrará en un círculo de gente dispuesta a reaccionar contra la violencia de los blancos y emprenderá un viaje en busca de un tesoro que habrá de conducirle a los orígenes de su raza.

Una magnífica saga familiar a lo largo de tres generaciones, que le valió a Toni Morrison el Award National Book Critic's Circle de 1978. https://www.amazon.es/dp/B00JXTF14E/ref=dp-kindle-redirect?_encoding=UTF8&btkr=1

https://youtu.be/RTAQHbLFi84

Levels of life, de Julian Barnes

Una tercera part impressionant. Res del que he llegit sobre el dol i la mort m'havia arribat tant, em penso! I quina valentia començar parlant de globus aerostàtics i de Sarah Bernhardt.


Julian Barnes's new book is about ballooning, photography, love and grief; about putting two things, and two people, together, and about tearing them apart.

"You put together two things that have not been put together before. And the world is changed..." 

Sortir a robar cavalls

Narrada en primera persona per un home de setanta anys, Sortir a robar cavalls rememora un estiu d’infantesa en què dos nens, sense saber-ho, reprodueixen en els seus jocs secrets els conflictes dels adults en un poble a Noruega. La vida al bosc, la presència dels animals, la relació amb el pare pocs dies abans de la seva desaparició, el despertar de la consciència davant d’uns fets plens de guerra i d’amor, fan d’aquesta novel·la una obra màgica en què cada episodi es transforma en cosa viscuda. https://clubeditor.cat/llibres/sortir-a-robar-cavalls/

Un lloc anomenat Antany, d'Olga Tokarczuk

Inauguro la nova llibreria Ona amb la flamant premi Nobel. Un llibre impregnant de realisme màgic però en comptes de ser al Mèxic de Rulfo o a la Colòmbia de García Márquez és a la Polònia desgraciada del segle XX. Em costa al començament però aquestab saga familiar enganxa, farcida d'una originalitat mesuradament irreal i contextualitzada, que és el que a mi m'agrada.


                                         
Són diverses generacions les que lluiten per la felicitat a l’Antany, un indret fictici i mític al cor de Polònia, en aquesta enlluernadora novel·la en què realitat i màgia es fonen per crear un univers literari bell i esborronador. La Gran Guerra, sota les banderes del tsar; l’ocupació nazi i després la soviètica durant la Segona Guerra Mundial; el règim comunista, la corrupció i el pes de la dictadura... El pas de la història deixa sentir els seus efectes en els habitants de l’Antany i les seves vides. I els horrors i la il·lusió de felicitat del segle xx s’encarnen en un trencadís de personatges inoblidables i les seves històries entrecreuades, narrades en una construcció prodigiosa que ens fa passar dels anhels més profunds a l’humil mecanisme d’un molinet de cafè, dels deliris massa humans al silenci del miceli sota el bosc humit, mentre la modernitat avança inexorable sobre un món que semblava immune al pas del temps.https://www.grup62.cat/llibre-un-lloc-anomenat-antany/312774
L’Antany és  una població petita amb un terme prou gran (encara que no gaire) perquè hi passin dos rius i encabir-hi un bosc generós. Els seus habitants son com tots nosaltres, amb les seves flaqueses, les seves virtuts, defectes, rareses, somnis i obsessions. Com els grans i mítics llocs literàris (digue’ls-hi Comala, Macondo o Región) Antany representa tot el món i els seus habitants tota la humanitat. Gran és l’ambició de la Tokarczuk i lluny avança en el seu propòsit.https://strogoff.cat/2020/04/01/un-lloc-anomenat-antany-lectures-confinades-4/
doncs això, Comala, Macondo o Región

Trencar el silenci, Mireia Boya

M’he empassat en un dia el llibre de la @yeyaboya. Dona, assetjada, independentista, malalta, occitana... Els llibres bons són els que no ho comparteixes tot i t’obliguen a destriar. Tota la solidaritat cap a les seves lluites, però.https://twitter.com/marticasares/status/1268570571836739584

Em fa pensar molt, és cert, i potser li discutiria, en tot cas,  el paper gairebé exclusiu que concedeix a les dones en les coses bones del "procés" o la interpretació feminista que fa de l'assetjament que va patir. Chi lo sa?, de totes maneres...


entrevista a l'Àrtic de Betevé:

https://beteve.cat/artic/mireia-boya-busquet-trencar-el-silenci/

Permagel, d'Eva Baltasar

Cap entusiasme. No en recordaré res. Només que ha agradat a molta gent. Refullejo les pàgines per trobar-hi alguna cosa: un historial d'amors lèsbics (és significatiu, oi? algun dia deixarà de ser-ho?)  i tendències suïcides.
Pot ser que em costin molt les novel·les sense context?

Premi Llibreter 2018.

“Aquest llibre m’ha sacsejat. Us el recomano molt.” Eva Piquer
“He flipat com feia temps que no ho feia, molt, amb Permagel, de l’Eva Baltasar. Gran escriptora!” David Carabén
“Molt, molt, molt bo. Com m’ha dit un amic: Tindries menys feina si subratllessis les parts que NO vols subratllar.” Izaskun Arretxe

Potser l'hauré de rellegir.

La prosa de Baltasar és decidida i potent. “S’hi està bé, aquí”, diu la primera frase, i sembla, més que una introducció de la història, una reflexió que farà de seguida qui llegeixi aquesta obra tan original: perquè hi quedarà enganxat. Al final, una conclusió a mode de sentència: “Però és la vida, la salvatge que ens cerca i ens assetja”. Entremig, la trajectòria d’una dona suïcida que, tot i contemplant les possibilitats de la mort, ens explica els detalls íntims del cor, el cap i el cos com a forces poderoses de l’existència. La protagonista desplega el seu recorregut en capítols de totes mides: n’hi ha que ocupen una pàgina o un parell, altres que són més llargs, un que consta d’una sola línia. Hi planen la descripció de les emocions, els pensaments raonats, la consciència de la pell. Refugiada sota el propi permagel, l’heroïna no deixa de cercar recursos, escletxes o fragments més fins d’aquesta capa que la cobreix, per sortir a l’exterior i respirar fondo, abandonar la naturalesa pètria i fluir amb la vida que passa.https://www.nuvol.com/llibres/eva-baltasar-lheroina-permagel-51547

Pandèmia, Slavoj Zizek

N'hi ha que corren, realment!
Una epidèmia que no té causes només sanitàries i que forma part d'un problema global que és de la naturalesa i la societat a la vegada si és que algun cop s'han pogut separar.  Fa gràcia que encara algú es reclami de la paraula comunista i sigui un filòsof reconegut.
En tot cas la idea de la reivindicació de la resposta política a mi m'agrada.
I per aquí al mig trobo una frase de Kant que m'agrada. "Obeïu, però mantingueu el pensament lliure!" Tot i que investigada la diu al revés i no té tanta gràcia: "Penseu lliurement però obeïu!"

Con su inconfundible mezcla de Marx, el psicoanálisis de Lacan y la cultura popular de las series, películas y novelas actuales, Slavoj Zizek (Liubliana, 1949) se ha convertido en uno de los filósofos europeos más solicitados de las últimas décadas. Y era imposible que la pandemia causada por el coronavirus no fuera objeto de su reflexión. En un tiempo récord.

Anagrama publica online en castellano y catalán Pandemia , un sucinto ensayo que repasa los efectos de la crisis tanto en nuestras mentes como en un sistema socioeconómico que, dice, ya no funcionaba. La salida a un desastre que no es pasajero, señala, pasa por alguna forma de comunismo (...) https://www.lavanguardia.com/libros/20200507/481007665603/zizek-pandemia-libro.html

En su nuevo libro, el irreverente filósofo esloveno huye de la "reflexión ingenua" y aborda las que para él son las únicas soluciones a largo plazo: un nuevo comunismo, conciencia ecologista y una lucha por perder las menores libertades por el camino

https://www.eldiario.es/cultura/libros/Slavoj-Zizek-pandemia-cuarentena-militar_0_1024347870.html

El Xavier Antich i el David Fernández parlen del llibre  a El racó de pensar

Filmin maig Fase 1 del desconfinament

Un vodevil aristocràtic francès just abans de la 2a Guerra Mundial. Per a molt cinèfils.

 Molt maca: Amors i desamors i examors i postamors.  Monos aquesta parella d'italians i una narració curiosa. 

It's so long, Marianne o-o-oooh! Hydra, Canadà, Israel.  bastant pàjaro el Leonard!

 Fantàstica i commovedora. M'encanta ell i com aguanta la desmemòria d'ella. En un món de novel·les i pel·lícules on els homes són tots uns dèspotes, uns malparits i uns hipòcrites.... un model d'home que sap estimar.

Curiosa i original: mare i fill a cavall per les estepes de l'Àsia Central buscant-se.

Filmin sensacional

Magnífica. Una poetessa i una arquitecta al Brasil dels 50-60. Elizabeth Bishop, no la coneixia: premi Pulitzer.

Boníssima: Bruno Ganz, esplèndid en aquest semidocumental sobre els músics de l'última orquestra jueva que va tocar a l'Alemanya nazi.

Molt interessant: Una metgessa  a l'Aràbia integrista es presenta per alcalde per aconseguir que s'asfalti la carretera que porta a l'hospital

Hipnòtica: Una tintoreria amb teles que pengen, un marit estèril i violent, un nebodastre amant i un nen terrorífic. 

Preciosa: L'Afganistan dels talibans (imagino).  El monòleg de la dona de l'heroi en coma, que li confessa la seva vida interior.

Un clàssic: les diferents versions d'un asassinat. Però l'histrionisme japonès de l'època es fa pesat.

Un altre clàssic, però aquest és una delícia: àngels i dimonis per les carreteres de la Itàlia de la postguerra.