dimecres, 27 d’abril del 2022

A la conquesta del cos equivocat, de Miquel Missé.

El que em costa de comprendre és d'entrada el concepte d'identitat. No és que m'identifico com un home perquè tinc cos d'home: és que soc home perquè tinc cos d'home. Soc blanc perquè tinc la pell blanca

Però hi ha altres identitats que no puc justificar amb una dada objectiva. Soc català perquè... Soc mestre perquè...

I, per tant, es un problema que no entenc. 

---

El llibre ataca la meva incomprensió en la seva arrel i de vegades fins i tot sembla que m'endevini el pensament.

Però cert,  el gran problema és el llenguatge (o un dels).

---

Evidentment. El gènere és un constructe social.

---

No sé si el que diu és el que jo penso, el que jo entenc: en un món sense tensió de gènere no hi hauria persones trans

---

¿La idea central seria que no cal transformar el cos,  que cal transformar el sistema perquè accepti tots els cossos i totes les identificacions?

---

Menors trans: no és una identitat, és més interessant aproximar-se als malestars de gènere en la Infància I l'adolescència mitjançant una perspectiva crítica amb les normes de gènere. 

---

Cal deixar d'entendre la qüestió trans com u  fet biològic..., mèdic... és un fet social, cultural i políttic

---

És podria definir el llibre com una crítica a l'essencialisme trans?

---

El cos no és un error que cal corregir. 

---

El gènere no és als genitals, però tampoc no és al cervell: és un entramat de relacions i significats socials.

---

Però on encara discrepo una mica és en l’acceptació que un nen pugui sentir-se nena.


El relat més popular sobre la transsexualitat ha assenyalat que el malestar que tenim resideix en el nostre cos i que la solució és transformar-lo. Tanmateix, altres veus han volgut impugnar aquest relat amb noves preguntes: i si l’origen del nostre malestar no estigués al nostre cos?, continuaría el remei trobant-se al cos? Trobar una resposta a aquestes qüestions és un exercici col·lectiu que fa dècades que s’està forjant. Aquest llibre és part d’aquest exercici, de la batalla per guanyar el relat sobre l’origen del malestar de les persones trans i així desplaçar el discurs del cos equivocat per proporcionar una altra proposta. O, dit d’una altra manera: aquests cossos nostres, que ens van dir que estaven equivocats, volem reconquerir-los. https://www.editorialegales.com/libros/a-la-conquesta-del-cos-equivocat/9788417319724/



Crítica al identitarismo en las luchas LGTBI https://barcelonaencomu.cat/ca/post/critica-al-identitarismo-en-las-luchas-lgtbi



divendres, 15 d’abril del 2022

Fum, d'Ivan Turguènev

Que rus! I això que diuen que és el més europeu dels russos! D'entrada m’interessa la historieta romàntica i menys  els comentaris sobre la política  russa...però a poc a poc em va agafant aquest escepticisme crític sobre Rússia que desprenen alguns monòlegs. Que difícil deu ser ser rus! (Quina frase més apropiada per ser dita avui en dia amb el context de la guerra a Ucraïna) Cal dir que fa pensar en el Tolstoi de Ressurrecció.


En Grigori Mikhàilovitx Litvínov, un jove ben plantat, culte i raonable, espera la seva promesa Tatiana a la ciutat alemanya de Baden-Baden, el punt de trobada predilecte, a l’època, dels russos benestants. Però la seva vida fa un tomb quan topa per casualitat la captivadora Irina Pàvlovna, que anys enrere l’havia deixat per casar-se amb un militar ric i pretensiós que li va permetre assolir una posició social elevada. La flama de l’antic amor sembla que torna a néixer en ells, però ¿podrà trencar, aquest amor, les obligacions que tots dos han contret, o els destrossarà el cor per segona vegada? Retrat punyent i irònic de la burgesia, aquesta novel·la, que va suscitar indignació a la Rússia del seu temps, és una clara mostra de la millor narrativa del segle XIX. http://www.adesiaraeditorial.cat/ficha.aspx?cod=ACI000084




dimarts, 12 d’abril del 2022

El present esquerp, de Raimon Obiols

M'agrada l'Obiols, que apart de polític és savi. Potser més que polític és savi. I, per tant, omple de cites les seves reflexions. També sobre el Procés però no només sobre el Procés.










dilluns, 4 d’abril del 2022

Les palmeres salvatges, de William Faulkner

Faulkner m’enganxa i em trasbalsa en algunes pàgines tant com em costa. Però algunes escenes èpiques del presidiari arrossegant una barca i una dona embarassada per la plana inundada del Mississippi em quedaran ben gravades. Moments de gran plaer lector. L’altra història, la de la parella, m’ha interessat menys.



A Nova Orleans, el 1937, un home i una dona ho sacrifiquen tot per una passió il·lícita. Al Mississipí, deu anys més tard, un presidiari es llança a travessar el riu inundat i arrisca la llibertat per salvar una embarassada. A partir d’aquestes dues narracions, Faulkner compon una simfonia d’alliberació i condemna, de supervivència i autosacrifici. A Les palmeres salvatges s’entrellacen dues històries que basteixen una novel·la captivadora que confronta l’ésser humà amb les forces de la natura i, sobretot, amb les seves pròpies passions, sentiments i ambicions.

Amb una prosa que deixa bocabadat, William Faulkner ens regala, un cop més, una obra de gran inventiva impregnada a cada pàgina del país que va fer seu.https://edicions1984.cat/cataleg/les-palmeres-salvatges/



...
Però encara sobta més la temàtica, perquè és una portentosa i gairebé avant la lettre novel·la existencialista que tracta sobre la llibertat individual i la condició humana. També és una tràgica història d’amor.
https://www.nuvol.com/llibres/les-palmeres-salvatges-o-faulkner-enamorat-247846?utm_source=pocket_mylist


'Les palmeres salvatges', de William Faulkner: exaltació, sordidesa i fatalitat (diari Ara)



dimarts, 22 de març del 2022

Jacques Derrida:democracia y soberanía, de Laura Llevadot

Conceptes que em provoquen: la llengua materna sempre invasora, la casa nostra avntsala del feixisme, la llei sempre antidemocràtica … fa pensar. D’aquí, salto a la Marina Garcés i la Filosofia inacabada.


 


“El pensamiento político de Jacques Derrida (1930-2004) se articula a partir de la noción de aporía. Su crítica a la soberanía, al Estado nación, a la violencia fundadora de toda ley, a la comunidad excluyente, a logo (falo) centrismo, a la representación... no deriva en un anarquismo ingenuo sino más bien en una exigencia ético-política. Se trata de, a pesar de vivir en los Estados que tenemos y de no haber superado la democracia representativa, permanecer abiertos a la heterogeneidad, a todo aquello que el Estado y su construcción jurídica excluyen. Si algo define la democracia, para Derrida, es el hecho de ser el único sistema abierto, el único capaz de permitir el derecho a la alteridad. Es esta exigencia de justicia la que desborda todo derecho y toda estructura estatal. La relación entre democracia y soberanía deviene así aporética, no tiene salida ni resolución, pero para todo Estado constituido, para todo sistema político que pretende cerrarse sobre sí mismo y legitimarse a partir de un principio fundador, la democracia será aquello tan difícil de realizar como de exorcizar. El resto no es sino total”



dissabte, 19 de març del 2022

Génesis, d'E.O.Wilson

He de reconèixer que em decep profundament. Vaig córrer a comprar-lo amb urgència, després del Martí Domínguez sobre Lucreci i he entès molt poca cosa. La vida social de les formigues no m’interessa gens tot i que reconec que les teories devla sociobiologia són seductores.





Una descripción reveladora de los profundos orígenes de la sociedad

Durante eones, las mentes más grandes de la humanidad han carecido de respuestas confirmables a las preguntas que definen y explican el significado de la existencia humana: qué somos y qué nos creó. En Génesis, el célebre biólogo Edward O. Wilson examina la historia evolutiva y nos ofrece una descripción reveladora de los profundos orígenes de la sociedad.

Al afirmar que las creencias religiosas y las cuestiones filosóficas se pueden reducir a componentes puramente genéticos y evolutivos, y que tanto el cuerpo como la mente humanos poseen una base física que obedece a las leyes de la física y la química, Génesis demuestra que el único modo que tenemos para comprender el comportamiento humano es estudiar las diversas historias evolutivas de las especies no humanas. Wilson demuestra que se han observado al menos diecisiete (entre ellas la rata topo desnuda africana y el camarón que deja sus huevos en una esponja) que han desarrollado sociedades avanzadas basadas en niveles de altruismo y la cooperación parecidos a los humanos.

Ya sea escribiendo sobre dípteros que «bailan como acróbatas» o bancos de anchoas que se apiñan como medida de protección para parecer «un pez gigantesco», Edward O. Wilson elabora una obra innovadora sobre la teoría evolutiva con las observaciones biológicas y humanísticas por las que es conocido y admirado.

divendres, 18 de març del 2022

Desig, de Benet i Jornet

M’adormo. A la sortida la Marta me l’explica. Després el Toni diu que va plorar de tan dolenta com era i de lantraició aue representava respecte les intencions del Papitu.



Agafeu-me a mi, de Lolita Bosch

La tragèdia mexicana, la guerra invisible als ulls del món. El drama d'una mare, d'una família. Posa la pell de gallina. Les guerres "normals" són més comprensibles que les guerres pel negoci, encara que darrere de totes les guerres hi hagi negoci.



Avui, a Mèxic, han desaparegut 23 persones. Sí, en ple segle XXI, cada dia 23 joves són segrestats a causa del narcotràfic.
Un d?aquests desapareguts és en Roy Rivera. Una matinada de gener uns homes vestits amb uniforme de policia se?l van endur de casa, on dormia amb la mare i el germà petit. «Quin dels dos és el gran?», van preguntar. La mare va suplicar que se l?enduguessin a ella, que no fessin mal als seus fills, que encara eren joves, que tenien esperança, amics, amors, una vida per viure. Però en Roy els va dir: «Agafeu-me a mi. Jo soc el germà gran».
Lolita Bosch se centra en un cas real per denunciar una qüestió absolutament actual: els desapareguts a Mèxic i la lluita de les famílies per recuperar-los.
https://www.casadellibro.com/libro-agafeu-me-a-mi/9788429780055/12760153

dijous, 17 de març del 2022

Vaga d’ensenyament


Dimecres, 16 de març 

Vaga d'ensenyament de 5 dies. No la veig clara. No tant per les reivindicacions en sí com pel fet de la vaga en ella mateixa. Quan en parlo amb els que m'atreveixo dic que les vagues han de ser per motius laborals i que si l'educació del país no funciona és tot el país que s'hauria d'aturar en una protesta liderada pels estudiants i les famílies i amb el suport i col.laboració dels mestres. És com si els treballadors de les escombraries fessin vaga perquè els sistema és poc eficaç ecològicament.


 Aquest cop el detonant ha estat el calendari i el currículum i ara els sindicats corren a afegir-hi reivindicacions perquè no sigui dit. Però els dos detonants són molt discutibles i fins i tot poden ser molt aprofitats pels sectors educatius que van en contra del que penso jo i del que penso que ha de ser una educació progressista en allò personal i en allò social. És a dir dels mestres que no valoren les vacances que tenen i dels que no accepten currículums oberts on el rendiment de l’alumne no es mesura amb exàmens memorístics i amb notes. 


Estic molt sol amb aquests pensaments en els ambients polítics de què participo. A Babord i als Comuns una convocatòria de vaga és acceptada gairebé sense debat, forma part dels automatismes acrítics de l'esquerra. Jo penso que les vagues han de ser molt excepcionals. Ho dic per concepte ètic gairebé: avui en dia la vaga s'ha convertit en un mecanisme de la gent perjudicada per una injustícia (acceptem-ho) que perjudica directament qui no en té cap culpa . És com tall de carretera, sí, també em sembla un mecanisme de protesta injust. Cal buscar altres mecanismes de lluita, de protesta, de mobilització. Per mi l'única vaga que té sentit és la vaga general. És la convocatòria d'un sacrifici general per un objectiu general. I per a les lluites sectorials, promoguem el debat constant i la lluita constant per les militàncies polítiques i sindicals que forcen i pressionen els poders públics.


Són molts els disfuncionaments del sistema educatiu que mereixen resposta,  i protesta activa. Amb la vaga no sé si s'actua sobre els més de fons. Al contrari, s'obre una bretxa en la col.laboració imprescindible entre  mestres i famílies. 


Dijous 17



Responc el tuit de @apuente "Da mucha cosa escuchar la frase clasista de "la escuela no es un aparcaniños". Junto al educativo, la escuela tiene un papel fundamental en el reparto de los cuidados y la conciliación para la gente trabajadora. No tiene nada de malo que sea así ni debería ser menospreciado."



D’acord. Aleshores plantegem de manera diferent la tipologia i formació dels professionals que treballen a l'escola. I evidentment, el calendari, l'horari, el finançament, l'arquitectura… en el marc global de com la societat acull els infants (horari de les empreses, urbanisme, sanitat, oci…) 

divendres, 4 de març del 2022

Maria Antonieta, de Stefan Zweig

Zweig és un gran biògraf, no cal que ho digui jo, però el personatge m’interessa menys que d’altres que li havia llegit, Fouché, Maria Estuard.. Però bona lectura, si, i els moments de la Revolució ajuden a entendre-la millor que segons quins llibres d’història. I els passatges de la Cort de Versalles em porten a Lully, Rameau, les òperes-ballet…


María Antonieta nació en Viena en 1755, hija del emperador austríaco Francisco I y de María Teresa. En mayo de 1770 contrajo matrimonio, cuando tenía catorce años, con Luis XVI de Francia. De nuevo la destreza de Stefan Zweig para el retrato y su finísima comprensión del alma humana se unen para dibujar un cuadro extraordinario de la más famosa víctima de la guillotina: su tormentosa llegada a Versalles, la frustración ante la frialdad de su esposo, su apasionado romance con el conde Von Fersen y, finalmente, el caos y el terror que la revolución trajo consigo
https://www.acantilado.es/catalogo/maria-antonieta/


María Antonieta nació en Viena en 1755, hija del emperador austríaco Francisco I y de María Teresa. En mayo de 1770 contrajo matrimonio, cuando tenía catorce años, con Luis XVI de Francia. De nuevo la destreza de Stefan Zweig para el retrato y su finísima comprensión del alma humana se unen para dibujar un cuadro extraordinario de la más famosa víctima de la guillotina: su tormentosa llegada a Versalles, la frustración ante la frialdad de su esposo, su apasionado romance con el conde Von Fersen y, finalmente, el caos y el terror que la revolución trajo consigo.https://tertuliabms.wordpress.com/2022/03/01/maria-antonieta-stefan-zweig/

dijous, 3 de març del 2022

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, de Tatiana Tibuleac

Molt bo, una història corprenedora, una relació materno-filial impressionant, la perspectiva  narrativa del fill malalt mental que et sacseja. Un gir de guió molt bo, desvetllat com tants cops a la contraportada. Editors, per què no deixeu que els autors ens sorprenguin en el moment que ells ho han decidit? La narració està feta de ganxos i de giragonses, no  hi interferiu!



La novela cuestiona qué es ser madre fuera de los estereotipos

Amor, odio y piedad en una novela que cuestiona lo que es ser madre fuera de los estereotipos. Tibuleac, que además, es periodista, señaló en una entrevista con Efe el pasado marzo que el hecho de haber informado durante años de asuntos sociales visitando lugares, como los orfanatos, «que nadie querría conocer » le influyó mucho para construir la novela.
«Todo el mundo cree que la novela está relacionada de alguna forma con mi relación con mi madre y no lo es, en absoluto. De hecho, no tengo claro la razón por la que lo escribí; es un libro que sucedió, que tuvo lugar», decía.
Y recordó cómo lo escribió en dos meses, sin volver a revisar el texto: «Me sentaba por la mañana, sin moverme, sin comer, como si estuviera abducida». Aunque reconoció que el libro sí tenía algo que ver con el hecho de que ella misma, como madre, se preguntaba en muchas ocasiones si era «una buena madre».
https://efeminista.com/novela-relacion-madre-hijo-ojos-verdes-verano/

dijous, 24 de febrer del 2022

El somni de Lucreci , de Martí Domínguez

M'interessa molt, aquesta història de la ciència, quasi sempre molt divulgativa i comprensible, a partir del paper que hi va tenir l'escriptor romà Lucreci i la seva filosofia materialista, la seva poesia materialista(!)

Epicur, Botticelli, Galileu, Darwin , E. O. Wilson... 


Martí Domínguez ret tribut al poeta Titus Lucretius Caro, que un segle abans de Crist va escriure De rerum natura (‘Sobre la naturalesa’), un poema enciclopèdic que combina la bellesa de la forma i el contingut científic. Precursor de levolucionisme, el text destil·la un ateisme incisiu que va ser silenciat per lEsglésia durant segles. El somni de Lucreci narra precisament la redescoberta del poeta romà a principis del segle XV, quan es va recuperarla darrera còpia del text en un remot monestir alemany, una troballa que va impressionar els pensadors del Renaixement i de la Il·lustració i que va influir en levolucionisme darwinista. Martí Domínguez destaca la vigència de lobra de Lucreci, que ha impregnat la ciència moderna. Lucreci ja parla del pensament empíric en contraposició amb la superstició, i descriu lhome com un producte de la natura, alliberat dels déus. El somni de Lucreci és un llibre contra el dogmatisme i el fanatisme religiós. És un cant a la ciència, al pensament lliurepensador i il·lustrat, i un clam contra la intolerància. Lucreci anima a pensar, i això sempre és necessari.https://www.casadellibro.com/libro-el-somni-de-lucreci/9788475884486/2236374







dilluns, 21 de febrer del 2022

Apeirogon, de Colum McCann

Me'l deixa l'Edith i està molt bé realment. Fins a la meitat. Després "más de lo mismo". Un jueu i un palestí a qui han assassinat les filles es troben en l'acció política per la pau a Israel. Estructura narrativa curiosa i explicació d'una història de què desconeixia molts vessants com sempre. I això m'agrada. 


En Rami Elhanan i en Bassam Aramin viuen a prop l’un de l’altre però habiten móns completament diferents. En Rami és israelita. En Bassam és palestí. La matrícula del cotxe d’en Rami és groga, la d’en Bassam, verda. En Rami triga un quart d’hora per arribar al West Bank. El mateix viatge, per a en Bassam, dura una hora i mitja. 

Tots dos homes han perdut la filla. La Smadar, filla d’en Rami, tenia tretze anys quan va ser assassinada per un terrorista suïcida en plena zona comercial, mentre passejava amb les seves amigues. L’Albir, filla d’en Bassam, en tenia deu el dia que va morir assassinada per una bala d’un policia fronterer davant de l’escola. I, contra tot pronòstic, aquests dos homes es fan amics i decideixen posar el seu dol al servei de la pau.

Apeirògon és una novel·la extraordinària i impactant, narrada en mil i una vinyetes curtes i punyents que sovint agafen volada cinematogràfica, i ressegueix la vida d’en Rami i en Bassam, i la improbable amistat que els uneix, alhora que ens parla de l’experiència de creuar un punt de control a la carretera, de sobreviure a la presó, de les migracions dels ocells i de les marques de les bales, entre moltes altres coses. Una lectura poderosa i reveladora, una història alhora íntima i col·lectiva, commovedora i plena d’esperança.

https://www.laltraeditorial.cat/llibre/apeirogon/



diumenge, 13 de febrer del 2022

Carol; El médico de Budapest; El procés, d'Orson Wells (selecció Filmin gener)

https://www.filmin.es/pelicula/carol?origin=searcher&origin-type=secondary

Una joven de 20 años, Therese Belivet (Rooney Mara), trabaja en unos grandes almacenes de Manhattan y sueña con una vida más plena cuando conoce a Carol (Cate Blanchett), una mujer seductora atrapada en un matrimonio de conveniencia sin amor. Cuando surge la inmediata e irremediable atracción entre ellas, la inocencia de su primer encuentro se atenúa y su conexión se vuelve incontrolable. Mientras Carol se libera de las ligaduras del matrimonio, su esposo (Kyle Chandler) pone en duda su competencia como madre cuando su relación con Therese y su estrecha amistad con su mejor amiga Abby (Sarah Paulson) sale a la luz. Carol abandonara la comodidad de su casa para huir con Therese, en un viaje de auto-descubrimiento y liberación.

https://www.filmin.es/pelicula/el-medico-de-budapest?origin=searcher&origin-type=primary

Un reconocido cardiólogo deja su trabajo en Budapest y vuelve a su pueblo natal a orillas del Danubio para ejercer de médico de familia igual que hiciera su padre años atrás. Allí, tras reencontrarse con viejos amigos y conocidos, empieza a ganarse el respeto de la comunidad hasta que sale a la luz un secreto de su pasado.

Basada en la novela inacabada de Franz Kafka Joseph K. se despierta encontrando a la policía en su habitación. Le dicen que debe ir a un juicio, pero no le informan de lo que ha sido acusado. Para averiguar el motivo de su acusación y protestar por su inocencia, intenta ver lo que hay detrás del sistema judicial. Pero dado que sus averiguaciones no dan frutos, parece no haber escapatoria para él en esta pesadilla kafkiana.

https://www.filmin.es/pelicula/el-proceso-1962?origin=searcher&origin-type=secondary





diumenge, 30 de gener del 2022

Junil a la terra dels bàrbars, de Joan Lluís-Lluís

M’ho passo bé i me l’empasso ràpid, molt ràpid. Però no em sembla gaire més que una bona novel·la juvenil, un típic viatge iniciàtic que podria donar molt més de sí, tant com a novel·la d’aventures , com a novel·la més reflexiva sobre l’esclavatge, sobre la tensió romans-bàrbars, sobre la literatura, la oralitat… M’imagino una bona saga de la Laura Gallego per a nois d’ESO. (I quasi de 6è de Prinària)




En primer lloc, el que atrau de Junil a les terres dels bàrbars, ambientada a l’Imperi Romà de l’emperador August, al començament de l’era cristiana, és el to de rondalla, o de conte oral i meravellós, com si fos un mestre de l’artifici de la simplicitat nítida, que Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) sap mantenir encès al llarg de la novel·la sense caure en cap moment en el parany de fer arqueologia folklòrica. (El País)

Joan-Lluís Lluís no consigue hacer siempre verosímil una época tan remota y unos personajes cuya mirada ingenua recuerdan al buen salvaje de Rousseau. Lo que pesa en la novela, que al fin y al cabo es de aventuras con un desenlace claro, es la capacidad narrativa del escritor https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20210907/critica-junil-a-les-terres-dels-barbars-joan-lluis-lluis-12050571


https://youtu.be/b2AVYW1XrrM







divendres, 21 de gener del 2022

Gent normal, de Sally Rooney

Està bé llegir-lo després del Mishima. La iniciació en l’amor i el sexe, amb una diferència  de 70 anys i milers de kilòmetres no només geogràfics sinó també culturals. Com m’agrada el començament, l’amor dels millenials, en diuen. A lo vulgar serien dos “follamigos”, no? La traducció en diu amics-amb-drets Contradiccions socioeconòmiques interessants barrejades amb la contradicció de rols de gènere. Ella, encantadora!

...

Sí m'ha agradat molt! "He acabat Gent normal i m'ha semblat sublim! Personatges de carn i ossos que emocionen i fan patir a part de lliçó magnífica sobre la psicosociologia amorosa actual. Quin plaer!"

L'han feta en sèrie, no sé si tinc ganes de veure-la. M'he fet tan meus aquests dos!



En Connell i la Marianne han crescut al mateix poble de l’interior d’Irlanda, però en realitat provenen de dos mons molt diferents. La Marianne és una noia orgullosa, inadaptada i solitària. En Connell és un dels nois més populars de l’institut. També és el fill de la dona de fer feines de la mansió on viu la Marianne. Quan, tot i les diferències socials, sorgeix entre ells una connexió especial, provaran de mantenir-la oculta.
Gent normal és una història delicada sobre com una persona pot transformar la vida d’una altra. És també una novel·la contundent sobre la incomunicació, sobre com ens sentim, sobre com necessitem els altres per ser qui som i, sobretot,
quines relacions de poder i domini s’estableixen dins les relacions amoroses. És irònica i seductora, perspicaç i atrevida.
https://periscopi.cat/llibre/antipoda/gent-normal



La percepció de l’amor que se’n desprèn no és com en els antics mites –com ara Tristany i Isolda– d’un amor etern sinó un amor imperfecte, intermitent –ara entro, ara surto–, igualitari, fluctuant, dialèctic, tendre, en què l'enamorada és capaç d’admetre que el seu company pot viatjar als Estats Units per seguir un curs de creació, i ella, mentrestant, restar a Anglaterra. La vida encara és prou ampla per a tot, i més. La volatilitat juvenil.

Aquest desenllaç, obert, de via ampla, és una de les felices obertures de les tensions de la novel·la, que és un desplegament d’arguments, raons i conductes. Ara bé, l’obra conté un fons amarg, de gelatina, fluida, inquietant, de què la narradora s’enlaira amb un escreix d’intel·ligència verbal treballada en els debats orals universitaris.

https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/46235/conversio-i-amor-a-la-irlanda-contemporania-gent-normal-de-sally-rooney


diumenge, 9 de gener del 2022

Confessions d’una màscara, de Yukio Mishima

Està (va) boig, és clar. Però que bonic aquest duel entre l'amor i el desamor, l'hetero i l'homosexualitat, el desig de viure i el desig de morir...

 


Dins les fèrries i immutables estructures tradicionals del Japó dels anys trenta i quaranta del segle passat, amb la guerra de rerefons, en Koo-chan, un jove esmerlit i malaltís (alter ego de l’autor), s’inicia en la vida i descobreix que els impulsos que el mouen són ben diferents dels de la resta dels joves de la seva edat: les noies no li fan ni fred ni calor; l’olor de suor dels cepats portadors d’excrements i els pantalons arrapats dels xicots que fan gimnàstica l’esperonen d’allò més en la seva descoberta del sexe, i, per acabar-ho d’adobar, sent una fascinació irrefrenable pels vessaments de sang i per la mort. Per sobreviure li cal una màscara, una màscara que, en massa èpoques fosques de la història, ha permès camuflar, al Japó i a tot arreu, el jo veritable de moltes persones.
 http://www.adesiaraeditorial.cat/ficha.aspx?cod=ACI000082

Vídeo sobre Mishima i el seu suïcidi