dimarts, 15 de setembre de 2020

The tale, de Jennifer Fox

Un guió que em sembla esplèndid per tractar el tema de l'assejament sexual. Fantàstica la intriga amb què acompanyem el descobriment dels fets en la memòria de la protagonista i aquest desdoblament de personatges que s'enfronten a ells mateixos. Pederàstia, sí, tractada sense embuts, jo diria que amb prou delicadesa. la Laura Dern està sensacional.



Reencontrada con un pasado que había logrado aislar con cierto éxito en una esquina de su cabeza, Jennifer (a la que aquí da vida una excelente, para variar, Laura Dern) se decide a volver a explorar los hechos, partiendo primero del cuento que escribió en su día para sobrevivir a lo sucedido y echando mano después de fotos, cartas y declaraciones de gente que la rodeaba en aquel momento. Esta vez, el objeto del documental es su propia vida.https://www.blogger.com/blog/post/edit/1123974945222554755/4840900259976206799

Men have excused, explained, downgraded, or denied their experiences for far too long, and it’s now Fox’s prerogative to tell her story as she sees fit, building to a confrontation with Bill in the present (now played by John Heard) that isn’t as cathartic for us as it must have been for her — but again, “The Tale” is her story, and we might just be surprised how many other women do identify.https://variety.com/2018/film/reviews/the-tale-review-laura-dern-1202670927/




dissabte, 12 de setembre de 2020

Una temporada para silbar, d’Ivan Doig

(Quina pena quan baixa el germà del tren... Que bé que anava la història... 

... i la novel.la va agradant però quan saps que aquest tio ha escri 16 novel.les sobre el mateix tema és una petita decepció...

I que una novel.la tan costumista tingui aquesta dosi d'intriga vol dir que l'estructura és boníssima 
...
Quantes coses endevinades!
...
Senyor Eduard Castanyo, he pensat en tu tota l’estona
...
A ningú se li ha acudit fer-ne una de les millors pel·lícules sobre educació? Paper per a un mestre oscaritzable. I nens a cavall cap a l'escola amb el fons de les Rocalloses...)


Doncs una novel·la esplèndida! De vegades les novel·les són bones; de vegades a més són un plaer. Me l’empasso amb tres dies. Aires de Kent Haruf però molts anys abans... aires claríssims de Wallace Stegner a Angle de repòs... El passat torna com el cometa Halley tant per als inspectors d’educació com per als que en fugen per motius inconfessables.





No cocina, pero tampoco muerde”. Así comienza el anuncio en el que Rose Llewellyn, una viuda de “buenas costumbres y disposición excepcional”, se ofrece en el otoño de 1909 como ama de llaves; la frase capta de inmediato la atención de Oliver Milliron, un viudo con tres hijos y poca maña en las tareas domésticas, que la contrata para poner un poco de orden en su casa de Marias Coulee, Montana.
http://www.librosdelasteroide.com/-una-temporada-para-silbar

Doig's strengths in this novel are character and language—the latter manifesting itself at a level of old-fashioned high-octane grandeur not seen previously in Doig's novels, and few others': the sheer joy of word choices, phrases, sentences, situations, and character bubbling up and out, as fecund and nurturing as the dryland farmscape the story inhabits is sere and arid. The Whistling Season is a book to pass on to your favorite readers: a story of lives of active choice, lived actively.


dimecres, 9 de setembre de 2020

Alabama Monroe, de Felix Van Groeningen

Una parella belga, un granger hippie, una tatuadora, una nena amb càncer, moments bonics en un guió interessant. Totes les crítiques parlen de la seva meravellosa banda sonora però és que el country i jo...




Hay convicción y fuerza en los actores y buena mano ejecutora en Van Groeningen, también una banda sonora carismática, pero todo puesto al servicio de una falsa trascendencia El País

Nacida de una obra de teatro (escrita, producida e interpretada por Johan Heldenbergh, protagonista del flm) que brotó como airada respuesta a un hecho político (el veto de la Administración de George W. Bush a la investigación con células madre), 'Alabama Monroe' propone un choque constante en su trama, discurso y forma. Así, Didier y Elise (una luminosa Veerle Baetens), la pareja que vive un drama familiar que nos recuerda al de 'Declaración de guerra' (Valérie Donzelli, 2011), no pueden ser más diferentes: agnóstico y reservado él; sensibilísima, soñadora y tatuada ella.https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a525004/alabama-monroe/

Antes del invierno, de Philippe Claudel

Claudel... escriptor i cineasta interessant... senzill , proper, la parella quan passen els anys, amb actors bons,



Nada parece empañar la felicidad de Paul, un neurocirujano de 60 años, y su mujer Lucie. Sin embargo, un día empiezan a recibir ramos de flores anónimos; al mismo tiempo, Lou, una joven de 20 años, empieza a cruzarse constantemente en el camino de Paul. Será entonces cuando empiecen a caer las máscaras: ¿son todos ellos lo que aparentan ser? ¿La vida de Paul y Lucie es realmente la que habían soñado? (FILMAFFINITY)

L'Acusació

dilluns, 7 de setembre de 2020

Dos Filmins sobre la terra i la misèria

Dues bones pel·lícules a Filmin: El prado, una molt bona versió cinematogràfica a partir del que deu ser una molt bona obra de teatre sobre la lluita d’un vell irlandès perquè no el desposseexin del camp que la seva família té arrendat des de fa dècades, i, en la línia, Lazzaro felice, també sobre la misèria i l’esclavatge pagès a la Itàlia profunda amb la mirada del neorealisme i amb el referenmt de Miracolo a Milano de qui recordo allò de Cinque deddi Cinque deddi! per la semblança de la mirada ingènua, estulta, mancada... 





dilluns, 31 d’agost de 2020

El infinito en un junco, d'Irene Vallejo

Gran llibre. La història dels llibres és la història de la Humanitat. Aquí, la història de l' origen dels llibres és la història de l'Antiguitat:  

Alexandre Magne, la Biblioteca d'Alexandria, Homer, Sòcrates, Safo, Ptolemeu, Cleòpatra, Roma, Hipàtia, Marcial ... en desordre i sense pretensions de resum 

I els joncs, els papirus, els pergamins, els còdexs...

Amb la gràcia de contrastar-ho amb David Bowie, Internet, Messi, Youtube, i la Modernitat en general.

Per cert, un llibre així d'una catedràtica aragonesa s'ha de traduir al català?

https://youtu.be/cbgjaZwALn4


<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/2LKsW5Jb2b8" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen></iframe>



«Un libro muy original: la historia de los libros, el alfabeto, las bibliotecas... contada con erudición y amenidad, sentido del humor y elegancia, haciendo paralelismos con el presente». 
LAURA FREIXAS

Este es un libro sobre la historia de los libros. Un recorrido por la vida de ese fascinante artefacto que inventamos para que las palabras pudieran viajar en el espacio y en el tiempo. La historia de su fabricación, de todos los tipos que hemos ensayado a lo largo de casi treinta siglos: libros de humo, de piedra, de arcilla, de juncos, de seda, de piel, de árboles y, los últimos llegados, de plástico y luz.

Es, además, un libro de viajes. Una ruta con escalas en los campos de batalla de Alejandro y en la Villa de los Papiros bajo la erupción del Vesubio, en los palacios de Cleopatra y en el escenario del crimen de Hipatia, en las primeras librerías conocidas y en los talleres de copia manuscrita, en las hogueras donde ardieron códices prohibidos, en el gulag, en la biblioteca de Sarajevo y en el laberinto subterráneo de Oxford en el año 2000. Un hilo que une a los clásicos con el vertiginoso mundo contemporáneo, conectándolos con debates actuales: Aristófanes y los procesos judiciales contra humoristas, Safo y la voz literaria de las mujeres, Tito Livio y el fenómeno fan, Séneca y la posverdad… 

Pero, sobre todo, esta es una fabulosa aventura colectiva protagonizada por miles de personas que, a lo largo del tiempo, han hecho posibles y han protegido los libros: narradoras orales, escribas, iluminadores, traductores, vendedores ambulantes, maestras, sabios, espías, rebeldes, monjas, esclavos, aventureras… Lectores en paisajes de montaña y junto al mar que ruge, en las capitales donde la energía se concentra y en los enclaves más apartados donde el saber se refugia en tiempos de caos. Gente común cuyos nombres en muchos casos no registra la historia, esos salvadores de libros que son los auténticos protagonistas de este ensayohttps://www.siruela.com/catalogo.php?id_libro=3948&completa=N

El encanto particular de este libro reside en su estilo. Vallejo ha decidido sabiamente prescindir o liberarse del estilo académico y ha optado por la voz del cuentista, la historia entendida no como ristra de documentos citados, sino como fábula. Otros autores (Greenblatt, Turner, Straten, Cánfora, Reynolds, Wilson, Casson y muchos más) proveen el trasfondo histórico y filológico de la historia del libro antiguo, pero para el lector común y corriente (a quien reivindicaba Virginia Woolf) es más conmovedor y más inmediato este encantador libro de Vallejo, por ser simplemente un homenaje al libro de la parte de una lectora apasionada.https://elpais.com/cultura/2019/12/13/babelia/1576233551_245377.html




dimarts, 25 d’agost de 2020

Hong-sang-soo

De nou Filmin, ara des de Vimbodí via Ipad més o menys resolts temes de conexió. Un camí curiós seguint aquest director coreà, un fil que va de En la playa sola de noche durant el confinament (també m’hi retorna la Ciel·la amb Schubert), no saber si t’agrada o no , a The day after, m’encurioseix però la logística m’impedeix acabar-la, després Ahora sí, antes no vista en dues parts,  enamorar-me de la Kim Min-hee i finalment En otro país amb la Huppert; descobrir que la Kim-min-hee és a tot arreu, descobrir els tics del director, en els personatges precisament de directors borratxos i faldillers, els detalls  de les declaracions d’amor passades per soju, els ambients quotidians, sòrdids, gens estètics... I després descobrir la mateixa sensació en El hotel a orillas del río, (ara la recordo amb la Marta i la Glòria al Texas.)

A Vimbodí discutim amb la Laia  si es pot veure cinema amb l’Ipad i jo cada cop soc més escèptic amb els dogmatismes

(T’imagines Schubert amb soju i amb la Kim-min-hee?) 












dissabte, 22 d’agost de 2020

Els ullastres de Manhatan, de Ponç Pons

Va ser un descobriment. (Què em va portar a triar un llibre com aquest sense tenir-ne cap referència? la coberta? l’editorial? la menorquinitat?  la psemipoemitat?...) Original combinació de les reflexions neoiorquines, en forma de dietari senzill i d’una peculiar tirallonga èpica sobre la història de Menorca. García Lorca i Neruda com a referents però la pròpia mida del llibret li proporciona la perspectiva i la mesura adequada que impedeix la pressumptuositat que alguns li atribueixeen. La Ciel.la em parla de la polèmica que ha provocat a Menorca i a mi em sembla molt exagerada i fora de lloc. Els menorquins haurien d’estar orgullosos d’aquest llibre.



A principis de l’any 2007 el poeta Ponç Pons partia, acompanyat de na Roser, la seva dona, cap a Nova York convidat per dues universitats interessades en la seva obra: el Center King Juan Carlos I de la Universitat de Nova York i la Rochambeau House de la Universitat de Boston. A Nova York, hi van estar uns dies, allotjats a l’hotel Roger Smith, situat a l’illa de Manhattan. Mentre van ser allà tingueren ocasió de passejar per les avingudes de la ciutat i de visitar-ne, de forma intensa, espais emblemàtics i sobretot llocs relacionats amb la cultura, una experiència que, en arribar a l’hotel, el poeta reflectia en un quadern, com sempre escrit a mà i amb un bolígraf de tinta blava. Aquell dietari, nascut en terres americanes, ha sortit publicat durant aquest Sant Jordi estrany, dolorós, preocupant, que acabam de viure amb el títol Els ullastres de Manhattan editat per Quaderns Crema. https://peregomila.wordpress.com/2020/05/28/els-ullastres-de-manhatann-del-poeta-ponc-pons/




M’encanta trobar crítiques que diiuen el contrari del que penso:

Els ullastres de Manhattan de Ponç Pons no té la força del relat d’aquest Pons primigeni que patia una productiva demència senil. En el llibre, d’altra banda, a diferència de Poeta en Nueva York, no s’hi detecta cap crítica social ni tampoc cap mena d’autocrítica. El missatge narcisista és sempre el mateix. L’autor del llibre és una bona persona, llegeix molt i enyora Menorca a la qual considera la millor illa del món (més que Manhattan, per suposat). La saturació de citacions literàries fa encara més feixuga i artificiosa la lectura. És com si l’escriptor se sentís insegur i fos incapaç de tenir pensaments propis sense aconseguir abans el vistiplau trampós dels autors clàssics que ha llegit. Ponç Pons practica la seducció fins a l’embaf, però ningú ha dit que la seducció sigui una qualitat literària. L’eufonia, apropiada i molt vàlida en la poesia, aquí converteix el text en melassa i no en una exacta combinació de colors. Com una imposició rutinària de marca, l’escriptor sembla veure’s obligat a afegir-hi vocables dialectals -salmaienc, feruma, somorgull, cobrómbol, estarot...- per a recordar una menorquinitat originària que tots els seus lectors donam per suposada.
Un altre Ponç, en Puigdevall, ja va assenyalar aquests defectes o d’altres que he obviat en una duríssima crítica publicada al diari El País, arran de la publicació del seu també poc afortunat "Dillatari".
Com he dit, en Ponç Pons s’està assemblant cada vegada més al presoner de l’analogia de la caverna de Plató. Rodejat d’aduladors, viu dins el seu propi món de fantasia i, sense capacitat crítica i autocrí
tica, és cada vegada més incapaç de reflectir el món que l’envolta. Les redundàncies comencen a ser massa habituals i perilloses, fins i tot els duplicats, i corre el risc de convertir-se, literàriament parlant, en aquell Pons que voltava pels bars de Sant Gervasi de Cassoles de Barcelona i que contava una història, sempre la mateixa història, paraula per paraula, a canvi d’una gerra de cervesa.                          
SALMAIENC. Adjectiu. Que fa un poc de gust de sal. Record que a l’entrada del pati del col·legi salesià de Ciutadella, Calós, hi havia una font. L’aigua que hi rajava era salmaienca. Com la literatura recent de Ponç Pons." (Joan Pons https://www.facebook.com/100004380396364/posts/1719710964851567/)

Aquí va tota la polèmica

divendres, 21 d’agost de 2020

Apuntes para un naufragio, de Davide Enia

Evocar i enfrontar-se als fantasmes propis, o als familiars mentre descrius, investigues o vius una situació ben diferent i fins i tot dramàtica potser no és del tot original. Fins i tot em sona que alguna illa ha estat escenari algun cop d’aquest doble repte. (relacions pares-fills, càncers...) En tot cas, aquí, Enia se’n surt prou bé. Primer em molesta una mica aquesta presència protagonista del narrador quan el que descriu és un fet que semblaria no admetre digressions. Però potser no aguantaríem el mal tràngol si no ho fes així. En tot cas no es tracta de construir un llibre més lleuger i passador! I la mort-vida individual és un bon contrast per entendre el valor de tanta mort col·lectiva, de tant de dolor, de tanta injustícia, de tanta merda de món, de sistema...


https://youtu.be/CdtCkMG8Ld8


Entrevista a Davide Enia: https://ojs.uv.es/index.php/zibaldone/article/view/7910/pdf



Pero Apuntes para un naufragio es algo más. El autor viaja a Lampedusa con su padre, cardiólogo ya retirado y aficionado a la fotografía. Los días que pasan en la isla en los viajes que realizan sirven para repasar y reforzar su relación, basada más en hechos que en palabras y plagada de recuerdos. También merece mencionarse al tío Beppe, hermano de su padre, también médico y ahora gravemente enfermo. La enfermedad ha servido para unir más todavía a su tío con su sobrino y a Beppe con su hermano. Esta parte está imbricada en el desarrollo de la narración y sirve para subrayar la necesidad de preocuparse por las personas concretas que uno conoce, el mayor tesoro que se tiene entre manos. https://adolfotorrecilla.blogspot.com/2020/07/apuntes-para-un-naufragio-de-davide-ena.html


dimarts, 18 d’agost de 2020

Otra vida por vivir, de Theodor kallifatides

Diu que no en sabíem a res d’aquest autor a Espanya. Que això es el primer que  es publica. De fet a la Viquipèdia no té ni pàgina en català. He llegit el llibre de pressa i malament en aquesta setmana de preocupació i dol. No m’ha entusiasmat especialment. Això passa amb els llibres. Hauria pogut ser un bon acompanyament per la vivència del final del Salvador. En tot cas aquest home, Kallifatides, em cau bé.



 Poco más de 150 páginas de una prosa desnuda y vibrante, dotada de una fibrosa humanidad, casi frágil, reveladora y hermosa en la rabia contra el escenario arrasado de un país que es (fue) el suyo. Pasear por Atenas certificaba una brutalidad evidente. «Nunca había visto mi ciudad así. La pobreza era una vieja compañera, pero aquella indigencia no. Había visto las barracas de los refugiados del Ponto y de Asia Menor en barrios como el Polígono e Ilísia. Pobreza, sí, pero todo limpio y bien cuidado... Por primera vez no me sentía cómodo caminando solo por la noche en Atenas. Eso era la humillación más grande, el destierro definitivo. Tener miedo de los demás, y que los demás tengan miedo de ti. Hemos dejado de ser individuos aislados para convertirnos en tribus. Por un lado, nosotros; por el otro, los extranjeros». https://www.elmundo.es/cultura/laesferadepapel/2019/09/24/5d850361fdddffe2698b45de.html

Entrevista a Kallifatides

dilluns, 10 d’agost de 2020

Todo en vano, Walter Kempowski

Hi ha moltíssimes novel·les sobre la segona Guerra Mundial. Però tinc la sensació que aquesta és una de les grans.

Enyorava gaudir pel com s'expliquen les coses. Coses a més interessants. En el fons, la reacció de l'home (i la dona) en situacions límit. I aquí l'originalitat (potser és la meva ignorància ) d'aquest pas del temps relaxat, en suspens, veí en contrast d’una situació dramàtica i explosiva d’un front brutal tan sols a 50 km. En una guerra que sabem com va acabar, en un èxode i un pànic que sabem com van ser. Com en una novela policíaca on el lector sap qui és l'assassí però no ho saben els protagonistes. Perspectiva narrativa objectiva, múltiples punts de vistes,  detalls que cohesionen la història (Heil Hitler, un microscopi infantil, un adulteri insinuat...) De sobte una frase, un paràgraf diferent, digressor però no massa que et desperta... És una novel·la per a un curs de crítica literària? 

Quan penso en aquests personatges, misteriosos, opacs, seductors, que plans que apareixen els de tantes altres novel·les, previsibles, esterotipats, coneguts... 


hablar de 'Todo en vano' (Libros del Asteroide), su primera novela traducida al castellano, es hablar del punto de vista. Es tan trascendental la decisión del escritor sobre quién va a contar la historia, o a través de qué ojos va a contarla, como la del director de cine sobre dónde va a poner la cámara, y en su novela más ambiciosa, Kempowski cuenta la guerra desde la distancia: desde una casa de campo, la mansión Georgenhof, donde el conflicto es algo lejano, un eco que se aproxima, una amenaza que se cierne sobre sus habitantes.

https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20200616/critica-libro-todo-en-vano-walter-kempowski-libros-asteroide-ecos-canonazos-8002267

The novel builds gradually, dreamily at times, with simple prose and lots of short sections, a quiet undercurrent of growing unease getting steadily stronger, always ignored, put aside till tomorrow. After all, how does one leave a life? No one can quite make the radical decision to go, even as the trickle of refugees from the east becomes a stream, passing stolidly between the Georgenhof and the houses opposite, bearing with them the loss of what they have left behind and the few small, saved details of their lives.

https://www.theguardian.com/books/2015/nov/28/all-for-nothing-walter-kempowski-review-novel


«Siendo tantas las novelas cuyo tema es Alemania bajo el nazismo, conviene decir cuanto antes que esta no solo es una gran novela, sino que es, además, singular.» José María Guelbenzu (Babelia – El País)

«Mezcla de brillante novelista y de cronista inapreciable de la guerra y posguerra alemana, el caso de Walter Kempowski es prácticamente único en el panorama de la literatura alemana del pasado siglo.» Mercedes Monmany (ABC Cultural)

«La toma de distancia le permite a Kempowski abordar la guerra en una de sus facetas más inquietantes: la ambigüedad. En el frente todo es blanco y negro, amigos y enemigos, pero en Georgenhof predomina el gris.» Mauricio Bernal (El Periódico)

http://www.librosdelasteroide.com/-todo-en-vano



divendres, 7 d’agost de 2020

El soroll del temps, de Julian Barnes

Un biopic de Xostakòvitx, a la manera de Zweig, tot i que la Marta diu que són estils molt diferents, però una biografia novel·lada que ens aproxima a un personatge que exemplifica el que va representar l’stalinisme per al món de la cultura. Barnes sempre és una garantia.


És de matinada i un home fuma al replà de casa, davant de l’ascensor. A la maleta du una muda, pasta de dents i tres paquets de tabac. Es tracta de Dmitri Xostakóvitx, que espera, inquiet, la visita de la NKVD, la temuda policia secreta, i té encara l’esperança que se l’enduguin només a ell i no a tota la família. Sap que l’exili o Sibèria no serien les pitjors opcions.

Així arrenca l’esperada nova novel·la de Julian Barnes, que recrea tres moments en què el compositor rus va sentir l’amenaça directa del Poder soviètic: Xostakóvitx va haver de viure i crear —sobreviure i subsistir— sota el terror impune d’un règim totalitari.

Una gran novel·la sobre la lluita d’un home excepcional per mantenir la seva llibertat creativa i la seva integritat moral, a risc de passar a la història com un covard.


Atrapa la llebre, de Lana Bastasic

Ha estat molt lloada per la crítica i m’ho passo bé i és molt recomanable, però em costa una mica el personatge de la Lejla, tan exagerat, tan passat de voltes, tan incomprensible... Tot plegat com la situació en qualsevol dels països de la ex-Iugoslàvia, potser tan incomprensible com aquella guerra (tan incomprensible com totes les guerres?)

Els fets de la novel·la faran que la seua protagonista narradora, Sara, es plantegi també si és la mateixa persona que havia sigut en la seva infància, adolescència i joventut: què queda d’aquella nena de set anys i què queda de la seva millor amiga d’aquella època en una ciutat de BòsniaBanja Luka, que, durant la seva infantesa, també va veure trastornada la seva identitat amb la guerra dels Balcans.

El motiu que obligarà la protagonista a enfrontar-se al mirall és una trucada de la Lejla, la seva antiga amiga —i a la que no ha vist des de fa dotze anys— per a demanar-li que vagi a buscar-la a Mostar i la porti a Viena, on hi ha el seu germà, que totes dues creien mort.


El nen de Prades, de Robert Valverdú

Doncs ajuda bastant a entendre això de les guerres carlines tan incomprensibles. I, clar, fa gràcia això que es passegi per la Mussara, per Gallicant, per Vallverd o la Riba... Sembla ben documentat i m’ho passo bé.
Els diferents renoms que se li atribueixen a Pere Balcells i Masgoret són una guia. El Nen de Prades, el Pastor de Prades, el Tigre del Priorat, el Senglar dels Boscos... reflecteixen la riquíssima personalitat que tenia. Crec que no hi ha cap personatge que doni a l’especulació literària i a la rumorologia popular tanta quantitat d’anècdotes com aquest guerriller.
https://www.diaridetarragona.com/reus/Vallverdu-El-Nen-de-Prades-va-despertar-fascinacio-entre-els-guerrillers-20190418-0061.html

dijous, 30 de juliol de 2020

Una república com si... d’Alaa Al Aswani

Compra d’aquest sant Jordi d’estiu tan estrany, d’aquest any tan estrany, m’agrada entendre no tant la revolució egípcia, que això ja m’imaginava el fracàs que va representar, sinó aquest país islàmic (àrab?), aquesta societat islàmica, el paper dels joves, de les dones, dels intel·lectuals, dels coptes... Això hi queda ben reflectit.
La novel·la em sembla fluixeta, pretensió d’abarcar massa cosa i aleshores queda falsa amb personatges i situacions caricaturescos i poc creïbles. Com si com compartís els defectes de les anomenades “novel·les històriques”.
En tot cas planteja conceptes interessants: aquesta suposada reticència del poble egipci als canvis, la seva tendència a la sumissió... I el paper dels Germans musulmans...
Però em sembla que L’Automòbil Club d’Egipte és una novel·la més complexa i més reeixida.

Mentre la mobilització popular es troba en el seu punt àlgid, l’Asma i en Mazen viuen el naixement del seu amor envoltats d’una immensa multitud. També hi ha en Khàled i la Dània, estudiants de medicina, que ajuden els ferits de la manifestació; ell és fill d’un simple xofer, ella és la filla del general Alwani, el cap de seguretat de l’Estat, que té ulls a tot arreu, especialment damunt d’ells dos. També hi ha l’Aixraf, un actor relegat a papers secundaris l’amargor del qual només es dissipa pels moments de passió amb la seva minyona Ikram i que acaba sentint-se endut pel fervor revolucionari. Cada persona encarna una faceta d’aquesta revolució que canvia el rumb del destí tant propi com del país. Esperança, desig, hipocresia, repressió, Al Aswani encaixa aquí les peces de la història egípcia recent i descriu l’ànima d’una revolució que també és la seva. Però, com Saturn, la revolta devora els seus fills, especialment en una república que només ho aparenta. Fins avui dia, la publicació de la novel·la està prohibida a Egipte. https://edicions1984.cat/cataleg/una-republica-com-si/



Entrevista a Al Aswani:
https://directa.cat/a-egipte-lislamisme-i-la-dictadura-militar-son-dues-cares-de-la-mateixa-moneda/

Mary, de Nabokov

La lectura en anglès me’l fa difícil i a més em molesta trobar-me de nou amb pensions, cambres i portes a Berlín. Però valoro aquesta història d’aquest exiliat rus que recupera per casualitat el record del seu primer i autèntic amor quan anuncia la seva entrada en escena...
Aquest protagonista absent, - no és l’únic cas, sí això ja està fet, (Rebeca?)-  és com una ombra que dona profunditat a la novel·la.
M’atreveixo a dir que Nabokov ja escrivia molt bé en la seva primera novel·la, escrita -com descobreixo després per a decepció de la meva pretensió de la versió original.- en llengua russa encara.

The novel was completely ignored at the time of its first publication – and yet it is a marvellous debut, full of subtle touches and an admirable restraint in telling three stories simultaneously. It is the tale of a first young love, an account of political exile, and the evocation of a dawning poetic imagination 
It is also full of what were to become the hallmarks of Nabokov’s mature literary style – verbal playfulness, ironic twists of story line, the juxtaposition of tenderness with the grotesque, and beautiful evocations of the textures of everyday life. https://mantex.co.uk/mary/

dimarts, 28 de juliol de 2020

Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin

Una gran novel.la. Un cop superat el xoc de l’estil joycià, la dificultat del monòleg interior, de les digressions, la història de Franz Biberkopf , de la seva sortida de la presó i del seu rondar pels baixos fons berlinesos dels anys 20 es fa interessant i a poc a poc guanya elements d’intriga fins i tot. I aleshores la novel·la passa sola i t’enamorees del personatge i les seves “dones”

 


Wikipedia

https://es.wikipedia.org/wiki/Berlin_Alexanderplatz


La historia de Berlín Alexanderplatz es la historia de Franz Biberkopf, «peón de albañil y mozo de cuerda», de poco más de treinta años, que en un brote de violencia alcohólica mata a su novia –a la que previamente había prostituido-, y es condenado por ello a cuatro años de prisión. La novela comienza con su salida de la cárcel a ese Berlín inhóspito de 1928, sin oficio ni beneficio pero, a pesar de ello, con la intención de ser un hombre honrado. Es entonces cuando, realmente, como dice la novela, «empieza el castigo».

https://billardeletras.com/recursos-lectores/se-llama-muerte-y-es-segadora-berlin-alexanderplatz-de-alfred-doblin

dissabte, 25 de juliol de 2020

El maestro Juan Martínez que estaba allí, de Manuel Chaves Nogales

me’l passa el Simón i és un llibre realment curiós. Les històries d’aquest bailaor de flamenc que es troba en mig de la revolució Russa donen una perspectiva molt original però que devia ser molt real del conflicte i de la situació de guerra. Tot és desmitificable i les revolucions encara més. I saber els detalls dels fets històrics sempre m’agrada: Ucraïna no és Rússia, Moscou no és sant Petersburg, guanyen els rojos, després els blancs, després els rojos, després els blancs... 



Después de triunfar en los cabarets de media Europa, el bailarín flamenco Juan Martínez, y su compañera, Sole, fueron sorprendidos en Rusia por los acontecimientos revolucionarios de febrero de 1917. Sin poder salir del país, en San Petersburgo, Moscú y Kiev sufrieron los rigores provocados por la Revolución de Octubre y la sangrienta guerra civil que le siguió.
El gran periodista sevillano Manuel Chaves Nogales conoció a Martínez en París y asombrado por las peripecias que éste le contó, decidió recogerlas en un libro. El maestro Juan Martínez que estaba allí conserva la intensidad, riqueza y humanidad que debía tener el relato que tanto fascinó a Chaves. Se trata, en realidad, de una novela que relata los avatares a los que se ven sometidos sus protagonistas y cómo se las ingeniaron para sobrevivir. Por sus páginas desfilan artistas de la farándula, pródigos duques rusos, espías alemanes, chequistas asesinos y especuladores de distinta calaña. www.librosdelasteroide.com/-el-maestro-juan-martinez-que

En van fer una obra de teatre pel que sembla


“Una de las grandezas de El maestro Juan Martínez.. es que cada uno de nosotros nos podemos identificar con él ¿Porque no tenemos derecho a no ser los más revolucionarios del mundo? Chaves Nogales fue un hombre de izquierdas, amigo de Azaña, que no perdió nunca cierta objetividad y cierta ecuanimidad, algo tan admirable en una situación dramática como fue la Guerra Civil. Fue capaz de decir a unos y a otros que no lo estaban haciendo bien y que ese no era el camino. Eso está en toda su obra. A mí, me gustaría conseguir esa limpieza de criterio”, proclama con admiración Lara. https://elpais.com/cultura/2018/02/24/actualidad/1519461114_202109.html?prm=ep-app-modalcompartir