dimecres, 28 de setembre de 2016

Fatima

Cardedeu i el Verdi sempre ofereixen petites joes que omplen de satisfacció.
Em penso que després de veure Fatima em miraré d'una altra manera les dones que a les 7 del mati s'arrengleren esperant l'autobús per anat a fer feines a casa d'altri.

Esplendida pel·lícula  la d'aquesta dona algeriana, mare de dues filles estudiants,  qe lluita per sobreviure en el mon de la immigracio d'una abstracta banlieue francesa.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Tarde para la ira, de Raúl Arévalo

Les crítiques la deixen pels núvols i és cert que enganxa. Per la senzillesa amb què munta la història i pel bé com l'explica, ràpida i sense manies.
Un tio surt de la presó vuit anys després d'haver atracat un banc i es troba un tio molt raro que l'està esperant i que està enrollat amb la seva nòvia. Previsible? No tant!



Martin Eden, de Jack London

Una cambra. Una noia. Un sopar. Un cunyat. Llibres i cultura. La passió i la diferència de classe. Escrits per als diaris. La bugaderia. La noia parla amb la mare. Un passeig nocturn en barca. El bes.

dissabte, 20 d’agost de 2016

Notre Dame de Paris, Victor Hugo

P. 276 li costa d'arrencar a aquests trama em comparació als Miserables. L'inici ha estat esplèndid amb l'elecció del papa dels bojos però després és perd en descripcions i aquí no passa res

P. 500
El llegeixo molt bé. Grans escenes.
A la trama, però, li falta chicha.
Un fil estrany. On és Gringoire? Que hi pinta el rei a la sala de Frollo? Per què és tan burra Esmeralda?

final:
sí, tot queda més tancat amb final força espectacular. 
valoro bones escenes però només els grans personatges se'm fan interessants.
M'empipa com m'ha costat treure'm del cap les imatges de Disney

tirem de ViquipèdiaLa novel·la conté diversos temes propis del romanticisme. En primer lloc Quasimodo és una figura marginal però extremadament positiva, igual que la gitana, fruit de la fascinació dels romàntics per allò exòtic i situat als marges de la societat burgesa. L'amor com a motor de les accions (un amor no correspost, impossible), els elements de fulletó com la trobada amb la mare i el final tràgic són també típicament romàntics.
El llibre explora l'oposició entre el bé i el mal, la bellesa física i la lletjor (amb una parella principal semblant a la Bella i la Bèstia), els espais oberts (París) i tancats (l'església) i l'amor pur (Quasimodo) i el merament carnal (Frollo). Aquests antagonismes estructuren la novel·la, que denuncia la injustícia de les forces de l'ordre, les quals massa sovint persegueixen els pobres i no els autèntics instigadors dels crims, impedint la felicitat dels protagonistes.
L'ambient de l'obra és crepuscular i gairebé totes les escenes d'importància se situen tenint la catedral de Notre Dame com a eix principal (d'aquí que el seu nom sigui el títol original). Aquesta elecció no és causal, ja que l'església personifica l'estil gòtic i l'atmosfera que hi associaven els romàntics: una època fosca, amb la religió dominant un panorama amb presència d'elements misteriosos i grans passions. Els episodis s'encadenen com escenes de teatre, fet que reflecteix el vessant d'Hugo com a dramaturg, que passen tots a un sol escenari, que esdevé alhora decorat i personatge.


dimarts, 16 d’agost de 2016

Notre dame de Paris, de Victor Hugo

P. 276 li costa d'arrencar a aquests trama em comparació als Miserables. L'inici ha estat esplèndid amb l'elecció del papa dels bojos però després és perd en descripcions i aquí no passa res

dimarts, 2 d’agost de 2016

Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, d'Erasme de Rotterdam

Luri m'interessa pel llibre i l'acte a la No llegiu té la seva gràcia. Però el llibre, un cop formulada la tesi, és bastant rollo. Penso en els Assajos de Montaigne, que a  base d'anar d'un lloc a l'altre es fan molt més amens i empassables i superen molt millor la distància mental que representen cinc (?) segles.


«Fa 500 anys devia ser revolucionari i avui encara ens sobta per la seva claredat i intuïció.» Ignasi Aragay, Ara

«Una guia indispensable per fugir de la barbàrie i sensibilitzar els fills.» Ada Castells, La Vanguardia

«Una defensa apassionada de la immersió en la lectura, la literatura i l’humanisme des del bressol.» Gerard E. Mur, Núvol

«Aquest llibre d’Erasme il·luminarà molts pares i educadors: els animarà a deixar-se de plastilines, cordes i cordills, castanyades, activitats extraescolars de discutible solvència, lectures dolentes per mal escrites i altres falòrnies.» Jordi Llovet, El País

Estimats referents estimats, aquest cop exagereu. (sí ja sé que dir que no m'ha agradat Erasme és per enviar-me a l'infern)

Memòries d' Àfrica

Doncs sí.  sóc a Kenya i és ben bonic.
Poc a veure amb la pel·lícula. La senyora feudal es mira els negres amb paternalisme és clar però és una dona intel·ligent. Àfrica, quantes ànimes diferents...

Interessant enllaçar lectures sobre temes o llocs diferents. Comparat amb "Todo se desmorona" ara el contacte colonial ja està establert i consolidat. Amb quina rapidesa es va produir la substitució d'unes estructures de poder per unes altres! Quina revolució el colonialisme! Però és clar, les mentalitats i l'antropologia, amic, costa més de transformar! És més fàcil exterminar els lleons i els elefants!




dilluns, 1 d’agost de 2016

Le fait du prince, d'Amélie Nothomb

Curiós i surrealista però distret. I vinga xampany...
La vie de Baptiste Bordave, une vie morose et banale, va soudainement changer quand, un jour, un homme sonne chez lui pour téléphoner et meurt subitement. Ne sachant que faire, il décide de prendre l'identité du mort et devient donc Olaf Sildur. Il découvre alors une nouvelle vie de luxe et de champagne en compagnie d'une magnifique femme.
https://fr.wikipedia.org/wiki/Le_Fait_du_prince

diumenge, 31 de juliol de 2016

El so de la meva veu, de Ron Butlin

Un bon retrat de l'alcoholisme en primera persona. Hi entres a poc a poc i l'adicció es deixa conèixer també lentament amb la seva força, amb el dolor que produeix a qui la porta dins i al seu entorn. A sobre és curt.
http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/el-so-de-la-meva-veu/


Xavier Antich

Quin plaer degustar l'Antich a trossets aquest estiu. Subratllant frases i aturant-se per assaborir el pensament. I els havia tingut davant cada diumnege i no hi havia entrat! I és que l'agrupament els dóna cos i t'ajuda a entrar en situació: un article reforça l'altre com moviments diferents d'una simfonia que es gaudeixen més quan es contrasten l'un amb l'altre...


En principi la filosofia hauria de servir per a això: per entendre les coses que ens passen, des de les coses quotidianes fins als grans problemes de la humanitat. La filosofia no té tema, és senzillament una forma de plantejar els problemes sorgits en l’experiència humana. La funció de la filosofia és fer bé les preguntes, com deia Heidegger: discutim els temes que afecten tothom, però tractem de plantejar bé les qüestions, de posar ordre a les discussions...entrevista amb en Xavier Antich a El nacional : 

dissabte, 30 de juliol de 2016

La llengua salvada, d'Elias Canetti

No m'és fàcil i em xoca que la seva enorme fama no se m'aparegui en forma d'entusiasme ràpid. En tot cas, la història dels sefardites i l'aproximació de l'autor al món literari i de la cultura de la mà de la mare vídua m'acaben provocant  la curiositat i creant l'interès. He de reconèixer que l'he acabat en diagonal


Aquesta "crònica d´una adolescència" s´obre amb un record de gran càrrega simbòlica: Un home s´acosta a l´infant Elias Canetti i li demana que li ensenyi la llengua, aleshores treu una navalla i diu que la hi tallarà, però a l´últim moment es repensa i li diu: "Avui encara no, demà." La llengua salvada és el primer volum, centrat en els primers vint anys d´aquest segle, d´una gran novel·la autobiogràfica que Canetti continuà amb La torxa a l´orella i El joc d´ulls. Aquí pesen, sobretot, la figura dels pares i les circumstàncies de la formació del caràcter. Però hi ha també, paral·lelament, una reflexió històrica i moral sobre la rica complexitat d´Europa.



Els ulls del germà etern, de Stefen Zweig

preciós relat de Zweig sobre la dificultat, (la impossibilitat?) de la cerca de la justícia i de la virtut.

Els ulls del germà etern, llibre curiosíssim dins l'obra de Stefan Zweig, està escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda. Narra la història de Virata, home just i virtuós, el jutge més cèlebre del regne, que després de viure voluntàriament en pròpia carn la condemna a les tenebres destinada als assassins més sanguinolents, redescobreix el valor absolut de la vida i reconeix en els ulls del germà etern la impossibilitat intrínseca de tot acte judicatiu. Virata esdevé, després de la seva renúncia, un home anònim a qui espera, un cop mort, un oblit encara molt més perenne, el de la història que continua adelerada prescindint de l'home més just de tots els temps.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Lolita, de Nabokov

de moment diré, això que Lolita és qualsevol cosa menys una novela eròtica. que els dos personatges són espaterrants i que val la pena de submergir-s e en la descripció d'aquestsa passió que acaba com diuen els crítics convertint-se en amor.

He de reconèixer que em costa molt entendre qui és el "dolent".

I després, divertit veure els canvis que hi va fer Kubrick a la pel·lícula.

Nabokov, asegura la escritora Marta Sanz, “invitó a reflexionar sobre el significado de lo obsceno y sobre nuestra propia hipocresía( ...)tras llegar a las librerías (el libro) generó una estela de escándalo y acusaciones por desafiar tabúes y poner a la sociedad ante el espejo de deseos oscuros.”. (/cultura.elpais.com)
I és veritat que d'entrada sobta com és d'absolutament incorrecta políticament la trama i el llegeixes i quasi el folraries i penses que t'hauries d'amagar d'algunes amigues i conegudes. Després, però, et dóna argumetns per justificar-ne la grandesa literària, que vol dir humana evidentment.

dimarts, 12 de juliol de 2016

Dins el cor del mar, de Nathaniel Philbrick

La història del naufragi del balener Essex que va inspirar Melville a escriure Moby Dick.
En un cap de setmana tavertetenc -el juliol on s'està més fresc és entre els murs gruixuts i la foscor de les finestres petites-  em submergeixo, i mai tan ben dit, en aquesta aventura apassionant. La gràcia  a més dels comentaris sociològics sobre la convivència de blancs i negres en una xalupa...
Després miro la peli i un "gustassu"

dimecres, 6 de juliol de 2016

Una noia a l'hivern, de Philipp Larkin

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/12/02/babelia/1449067815_512323.html
Aixo si que es literatura. D'entrada que ,m'enganxi amb els temps lectors que em corren ja és molt. Sorprèn. Com sorprèn! no la trama sinó precisament l'antitrama. Que acompanyar una col.lega de feina al dentista sigui tan important per exemple...
Esplèndid


diumenge, 3 de juliol de 2016

NataliaGinzburg, Querido Miguel

Inacabat. Anys 70 Un noi que desapareix i se, n va a Anglaterra i la mare i la grmana des de Roma li envien cartes,  i ell estava ficat en política, i els seus amics  i les seves amants... buf!

dissabte, 25 de juny de 2016

La sega, de Martí Domínguez

Els maquis al Maestrat. Recorda Almudena Grandes. Molt bé. Punt de vista del nen també. Guerrillers i guardies civils. Masovers i mestres rurals. Històries d'amor. Només deu anys abans que naixés jo! Què són deu anys?