dilluns, 20 de novembre de 2017

La por, de Gabriel Chevallier

La 1a Guerra Mundial de nou tant ben narrada! Té més bona fama literària la 1a Guerra Mundial que la 2a (segur que ja està estudiat) Tot sona: les trinxeres l'allistament, els hospitals... amb frases esplèndides sobre la merda que era tot allò i com era impossible entendre-ho des de fora.

I quan trobes que un llibre està tan ben escrit dubtes si no serà que està molt ben traduït!



Si nous nous permettons de revenir sur cet auteur c'est parce que « La Peur », son œuvre majeure, parue en 1930 aux éditions Le Dilettante, est injustement restée dans l'ombre malgré les rééditions courageuses de 1951 et 2008.
Pourtant quel livre!
Ce roman autobiographique écrit à la première personne et au présent demeure probablement le récit le plus fort et le plus réaliste de ce que fut l'horreur des champs de bataille de 14-18.
D'abord parce qu'il couvre intégralement toute la période historique de la guerre. Depuis la mobilisation du narrateur jusqu'à l'armistice, le lecteur partage le quotidien de Jean Dartemont alias Gabriel Chevallier, qu'il suit pas à pas dans son parcours sanglant et absurde de combattant du front, de permissionnaire désabusé ou de blessé de guerre tire-au- flanc.

http://www.jprissoan-histoirepolitique.com/le-coin-du-bachotage/documentation-pedagogique-l-aridite-et-les-deserts/lapeurromanautobiographiquedegabrielchevallier

Detroit, de Kathryn Bigelow

Bona recreació dels aldarulls racials que hi va haver a Detroit l'any 1967. amb una història, que pel que sembla va ser certa, de l'assassinat d'uns negres per part d'una patrulla de policia. Encerta el guió i la narració que evoluciona del quasi documental a la realitat ficcionada (m'ho acabo d'inventar) i a l'escena final del típic judici però presentat de manera original com a pinzellades. Només li retrec un timing massa llarg de la part central i un personatge (el guarda de seguretat negre) molt ben actuat però poc creïble


Doncs mira , l'he encertat bastant:  I això del muntatge també ho vaig pensar: el ritme és trepidant

 Para ello, recurre a una estructura de tragedia operística: una obertura de cómic en la que se sientan las bases históricas; un primer acto en el que se presenta a los diversos personajes; un segundo acto central que es el meollo de la cuestión, ocupa más de la mitad del metraje, se desarrolla en un único y claustrofóbico escenario (un motel), rezuma violencia y es la razón de ser de la película; y un tercero que relata el destino final de todos. Rodado con una cámara tan nerviosa como los propios protagonistas, con un montaje eléctrico y con una fotografía tan oscura como la mente de algunos y la piel de otros, el filme genera una tensión que por momentos se hace insoportable y angustiosa.
http://www.elmundo.es/metropoli/cine/2017/09/14/59b7cbf5e2704e0b5e8b4712.html

divendres, 20 d’octubre de 2017

la remor de les onades, de Yukio Mishima

Ràpid i facilet, senzill, però agradable. Història romàntica amb un ritme tan pla que sorprèn. No passa res i acaba (ull spoiler) bé.




Com deiem Mishima converteix la historia en molt més. En una reivindicació de la voluntat humana, en un elogi de la vida rural en un poble de pescadors i al respecte que s'ha de tenir a les tradicions. Trobem que es una obra absolutament poètica però sense ser cargant, el paisatge i el remor de les ones es una constant al llarg del relat, la relació que tenen els personatges amb el mar i la natura m'ha recordat a El vell i el mar de Hemingway, tot i que a diferencia del americà, Mishima fa un elogi de la voluntat humana i a la fermesa de caràcter que tot ho pot i tot ho venç.http://demicosimicas.blogspot.com.es/2011/12/la-remor-de-les-onades-de-yukio-mishima.html

El poder i la glòria, Graham Greene

Un dels títols mítics recordats. No acabo de trobar el ritme tot i que li reconec els mèrits. És que aquest país el tenim que no se'ns permet la serenor necessària per a la lectura?

La frontera, Franco Vegliani

Bona,bona, bona!!!! Magris la recomana i ja és una garantia. Segona guerra mundial un soldat croataitalià retroba de la mà d'un vell pescador les cartes d'un oficial de la Primera Guerra Mundial que no sap ben bé de quin país és. Cal dir que el tema és d'actualitat?

“Uno dei libri più belli della letteratura triestina del dopoguerra, ricco di malinconia e di asciutta poesia. Una frontiera divide due mondi, ma è diversa da entrambi, e non contiene altra speranza e altro dovere che il suo imperativo: varcare, separare, separarsi”. Sellerio Editore Palermo
https://laslecturasdeguillermo.wordpress.com/2013/01/12/la-frontera-de-franco-vegliani/

Blade Runner , la segona part

Jo la trobo digna. El guió de vegades grinyola, però la posada en escena em sembla esplèndida i continua tocant temes asimovians molt posats al dia. pel poc que vaig al cine ultimament, encertada!

diumenge, 10 de setembre de 2017

Silas Marner, de George Eliot

En vigílies de Diada i d'inici de curs acabo Silas Marner. Una novel·la victoriana preciosa i que va de menys a més. La història d'un teixidor de passat obscur, de present obscur en un poble on el "dolent" el repectable Geoffrey Cass també té un passat obscur.
És també una novel·la dickensiana? La ciutat, la fàbrica, els baixos fons de les ciutats angleses del XIX no hi surten de manera evident però són el teló de fons que contrasta amb la vida del poble i la trama simple i folchitorresca.

"debemos recordar que los lectores victorianos no leían solo por placer sino a modo de aprendizaje moral. Esperaban encontrar en sus lecturas una carga moral y didáctica y que las obras reflejasen no tanto la realidad tal cual era sino como se deseaba que esta fuese; esto es, un lugar en el que los malos y perversos (los otros) eran castigados y los buenos (ellos, claro) recompensados. Teniendo esto en consideración, podremos afrontar la muy recomendable lectura de Silas Marner sin reprochar demasiado a la autora su deuda manifiesta a lo largo de toda la novela con la fábula y la parábola moralizante. "
http://carmenyamigos.blogspot.com.es/2016/02/silas-marner-de-george-eliot.html



Eliot ofrece, como se puede ver, una historia de corte sentimental, directa y sencilla: no hay tramas secundarias, el número de personajes es muy reducido y la acción es mínima, circunscribiéndose a la relación de Silas con sus convecinos. Unos mimbres escasos que, sin embargo, sirven para construir una novela sutil, intensa y brillante. Lo que en apariencia podría constituir un obstáculo —la ausencia de conflictos— es, en realidad, uno de los aciertos del texto;


https://www.solodelibros.es/silas-marner-george-eliot/

divendres, 18 d’agost de 2017

Entre dones soles

Torí. Després de la guerra mundial. Una modista entra en contacte amb un món de classe alta, entre el qual una noia acaba d'intentar-se suïcidar.
Impressiona és clar saber que Pavese es va suïcidar en un hotel de Torí un any després d'escriure la novel.la. La relació banal que s'estableix entre aquestes (principalment) dones contrasta amb la situació dramàtica inicial però en genral el llibre no m'acaba d'engrescar ni atreure.



Els que en saben no hi estan d'acord Entre dones soles és una de les millors novel·les de Pavese. Qui la llegeixi ho percebrà, se sentirà irresistiblement atret per les alegries i les misèries d’uns personatges que són ben bé de carn i ossos. (Francesc Vallverdú)

“Entre dones soles“ (1949). Aquesta novel·la esta considerada un exemple etològic de la narrativa de la postguerra europea, que presentava una àmplia gamma de corrents –neorealisme, objectivisme, Nouveau Roman- que compartien en rebuig a la novel·la tradicional decimonònica, i per tant , a la complexitat dels personatges, a la magnitud i rellevància de la intriga, a la confrontació de valors morals, i encara que sovint s’oblidi, a la passió. Aquests corrents opten per espais contemporanis, personatges plans i accions vulgars. El narrador –el recurs tècnicament més elaborat- no valora, ni jutja el que narra. I en conseqüència, el lector es troba sense horitzons i uns personatges que es relacionen entre ells amb gestos banals i paraules buides .  (biblioteca defigueres)
Ben explicat, jo m'he trobat bastant així.



dimarts, 1 d’agost de 2017

La ignorància, de M. Kundera

Un Kundera ja passat al francès. Algú ha dit que K. ès un desplaçat de la història. En tot cas és segurament un tio que no se sent còmode amb el seu paper. Als seus 80s llargs ja se li'n deu fotre bastant
En tot cas viudetats i exilis . Som allò que perdem.

Curiós que la presència de Praga no és mai la de Txecoslovàquia (la geogràfica almenys)

Curiós també aixo

El juego lingüístico entre la ignorancia y la añoranza sólo es posible en catalán y en español, y tal vez por eso la novela ha sido publicada antes en estas lenguas que en la propia versión original francesa. A menos que haya sido por otras razones, quizá de tipo más estratégico: la anterior novela de Kundera, La identidad (1997; publicada en español al año siguiente), recibió muy malas críticas en Francia, y no se puede descartar que Kundera ­tan atento a la dimensión pública de su carrera literaria­ haya decidido demorar la aparición del libro en francés hasta ver la reacción del público y la crítica de nuestro país.(conversacionesenlabiblioteca)

dissabte, 29 de juliol de 2017

El primer home, d'Albert Camus

Camus, Canetti, Bernhardt, ... qui més recordo que presenti i expliqui  tan bé un món amb les seves memòries d'infància?
...Descripcio esplèndida del mestre i de l'escola. Es podria dir De família humil a premi Nobel gràcies a l'escola.

el blog de Vinyet Panyella 


el blog de Senderi: 
En El primer home, Albert Camus ens explica les arrels de la seva vida,  semblants a la història de tots els pobres. Dibuixa la seva  humil família com plena de tendresa però poc capaç d’expressar-la,  poderosa i vulnerable al mateix temps, compromesa de forma senzilla amb la pàtria francesa, més madrastra que mare, però també amb els seus conciutadans argelins, agermanats per la mateixa pobresa.
És una història obscura i lluminosa al mateix:  des del punt de mira d’un adult  amb una vida aposentada d’ intel•lectual francès reconegut amb un premi nobel,  Camus sent la necessitat de tornar a la seva infància i posar paraules allà on la seva mare callava, i d’explicar-nos amb una emoció extraordinària que aquella incapacitat  de convertir en paraules el profund amor que els unia no provenia sinó de la misèria.

dijous, 27 de juliol de 2017

Clarissa, de Stefan Zwig

Que bo, sempre Zweig
aquesta és la seva última novel·la, inacabada, i torna a la 1a Guerra Mundial.Una noia austríaca que s'enamora d'un francès, que no veu més i que en queda embarassada i un altre soldat li dóna el cognom...
Aquests personatges tan quotidians i que prenen aquesta força, dones molt sovint, són exemplars.

“Drama minúsculo, obra inconclusa, Clarissa supone un extraordinario análisis del corazón solitario cuyos sentimientos trataban de imponerse sobre las obligaciones de una patria herida”.
Óscar Brox, Détour http://www.acantilado.es/catalogo/clarissa/


dijous, 20 de juliol de 2017

divendres, 14 de juliol de 2017

L'enigma de l'ocell blau, de Nii Aykwei Parkes


Thriller en un poblat africà. Apareix una matèria orgànica desconeguda i un forense la investiga. 
Bé. No és el que m'esperava quan ho vaig regalar a la Marta per la portada i la il·lustració de l'interior. Però complementa les últimes africanes que he fet.

Segons l’autor, aquesta novel·la parla del poder d’explicar històries, del que decidim explicar i el que decidim oblidar. Explora la idea del poder, de com es manifesta el poder des de moltes naturaleses: dins d’una casa, entre marit i muller, en la ciència, en el llenguatge i en les llengües… I el poder de les forces de l’ordre i de l’estat, prenyat de corrupció. I això es contraposa a les creences d’un petit poble i les seves tradicions i intuïcions 
(...)
El llibre mostra la desconnexió progressiva d’una societat en relació a la natura i tota la pèrdua de cultura que  això comporta. El vell caçador sap llegir el bosc, el jove Kayo ja ha perdut aquesta herència. L’autor comenta aquesta idea: ‘Hi ha coses que estan en perill de desaparèixer. Kayo s’adona al final del llibre que la seva educació no és completa i de tot el que ha perdut rebent una educació occidental. Això és un fet global, tendim a la uniformització. En l’àmbit científic és innegable: la manera de classificar les plantes, per exemple, és diferent i exclou un munt de noms que tradicionalment s’empraven per dir una mateixa cosa. Eren els matisos de la gent que vivia en la natura.’(vilaweb)

Buf! qué maloooo!

diumenge, 11 de juny de 2017

Incerta glòria (la pel·lícula) d'Agustí Villaronga

A mi em sembla una bona il·lustració de la novel·la però no una bona adaptació. M'agrada la fotografia i l'ambientació (el metro de Barcelona l'any 37!) però penso que el guió amaga la part important dels personatges amb uns diàlegs secs que no mostren bé la seva profunditat ni la
de la trama.


dissabte, 3 de juny de 2017

Les confessions de Rousseau


Primeres impressions: sinceritat i modèstia. Un excels de la cultura de tots els temps parla d'ell com d'un home mediocre, d'un jove mediocre almenys ( i de moment)

(...)

Impressionant! Gràcies, Xavier Antich. 

Curiós personatge: aïllat de tothom, tímid, amb totes les dificultats per tractar les dones, els amics, els aistòcrates, els intel·lectuals... (quin paranoic devia ser!). Les seves malalties, les seves aficions (el caminar...)

El segle XVIII en una primera persona lucidíssima!

I un llibre de viatges: Ginebra, Annecy, Chambery, Torí, París...