diumenge, 13 abril de 2014

Crim i càstig de Dostoievski

En vigílies manxegues acabo la lectura de Crim i Càstig (petit orgull de dir que és la tercera de lectura, cosa que el situa en el número u del meu rànking personal). L'acabo amb passió altre cop, malgrat les interrupcions; però cada cop que el reprenc, Raskòlnikov i els seus dubtes (i la seva pusil·lanimitat gosaria afirmar?) se m'emporten, no tant perquè els seus dilemes morals puguem dir que siguin d'absoluta actualitat (em semblaria agafat pels cabells dir-ho) com per la "trempera" narrativa de l'anar-se mostrant a poc a a poc els  motius del crim i els passos angoixosos del penediment. La sort de no tenir memòria és que el pots tornar a llegir com si tot fos nou i a sobre així desmuntes els falsos mites que et semblava recordar (on és la història romàntica d'amor amb Sònia?) . Temes a desenvolupar: relacions amb Els Miserables (connexions de la trama i amb el personatge de Jean Valjean),  amb la Muntanya màgica (aquest Svidrigàilov no podria formar part de la troupe de pacients del balneari?) , ... (quines penques que tinc, com m'atreveixo?)

anar-ho llegint en paral·lel amb qualsevol altra cosa condemnava l'altra cosa  de quina manera a la insignificància moral i literària més aboluta (em sap greu per Canadà)

he trobat un article excel·lent
de la Teresa Barjau
http://www.narrativaseglexix.com/index.php?option=com_treballs&view=treball&id=7&Itemid=53

i per cert la versió de Nin, brutal!:
"Romangué en aquest estat durant molt de temps. De tant en tant semblava deixondir-se, i, en tals minuts, s 'adonava que ja era negra nit; la idea d'aixecar-se, però, no li venia al senderi. Finalment, s'adonà que llostrejava. Jeia, tot esborneiat encara, al sofà, de cara al sostre. Arribava fins a ell del carrer, d'una manera destacadissa, una cridòria horrible..."

diumenge, 6 abril de 2014

Nebraska

Si hi ha l'Espanya profunda, l'Amèrica profunda deixa-la córrer!. El millor és possiblement la galeria de personatges secundaris  esperpèntics i el protagonista, aquest vell que s'endinsa en el pou de l'Alzeimher, a qui queden poques restes de dignitat i a qui el fill  acompanya per les rectes infinites de les carreteres nordamericanes que tant coneixem!. I el final, que et deixa amb un somriure a la boca, almenys! Un blanc i negre bonic i lent i una història ben portada.

.



La llàstima és que Payne no sigui capaç de donar ironia a cullerada generosa sense sentir
remordiments. (Josep Lambies a Time Out) (llegir la crítica)


diumenge, 16 març de 2014

Pedra de tartera

He tornat a llegir Pedra de tartera i he tornat a gaudir-lo absolutament. La trajectòria vital d'aquesta noia pallaresa, adoptada per la seva tia, creua la història del segle XX a Catalunya (i la política i la sociologia!) des de la perspectiva de la ruralitat. Una novel·la condensada, un relat curt però potent. I un llenguatge espaterrant, Gràcies Mari Barbal (l'any que ve Premi d'Honor, eh?)


 quan ets al Rincón del vago,és que ja ets un clàssic, no? (em penso que és la primera vegada que l'enllaço en aquest bloc ). exemple del nivell d'anàlisi d'aquesta pàgina: El llenguatge que predomina en l'obra es un llenguatge amb trets típics de l'época, ja que hi han moltes paraules de poble i expressions i paraules mal dites.

diumenge, 9 març de 2014

115 dies a l'Ebre, d'Assumpta Montellà

La batalla de l'Ebre, explicada amb detall pels pocs protagonistes que queden vius. La veritat és que m'ho empasso. hi descobreixo la importància dels sapadors-pontoners, de les crescudes provocades des del Segre, les barbaritats de Lïster,  la desigualtat de forces i especialment de l'aviació,  la crueltat d'alguns comissaris polítics,  la poca capacitat militar de Franco,  les alternatives dia-nit perdent i reconquerint una cota a Pàndols i a Cavalls;  la importànca de tres o quatre quilòmetres,  la set, el menspreu dels soldats cap al "politiqueig", el paper de Negrín ("Resistir es vencer").....








el bloc de l'Assumpta Montellà

el programa que el  Via Llibre de TV3 hi va dedicar. Molt recomanable!:

diumenge, 2 març de 2014

L'home que volia arribar lluny, de Hans Fallada

http://www.vilaweb.cat/noticia/4104805/20130414/avanc-editorial-lhome-volia-arribar-lluny-hans-fallada.html

http://www.racodelaparaula.cat/2013/06/lhome-que-volia-arribar-lluny-hans-fallada/

http://www.ara.cat/premium/llegim/Lhome-arribar-heroi-segle-XX_0_988701168.html

La germandat del raïm, de John Fante

El fill escriptor ajuda el pare paleta a aixecar l'última paret de la seva vida. Italoamericans a la Califòrnia dels anys 70. Dostoievski derrotat pel vi, la literatura amb poc sentit quan la vida és  feta de companyonia mediterrània. Aquests perdedors que juguen  cartes en un bar de mala mort o que beuen i s'emborratxen sota una pèrgola emparrada, són realment els més perdedors de tots?

 Sí, quan vegi les arrugues que solquen el rostre i les mans grogoses del pare i, tot ell, es commogui en entendre que el pare només vol fer l’últim encàrrec de la seva vida amb ell per ensenyar-li com es puja una paret dreta… encara que la que acaben pujant sigui torta i deformada. Qui n’aprèn més, el pare vell o el fill no tan jove? 

dissabte, 1 març de 2014

diumenge, 23 febrer de 2014

Robert Redford, Cuando tot está perdido

Ell solet xoca amb un contenidor al mig de l'oceà Índic i es pasa una setmana naufragant. Hem de dir allò de gran interpretació i he de reconèixer que no em va avorrir del tot tenint en compte el que podia haver estat: un únic actor en tota la pel·lícula i un un únic diàleg que és un moment que diu Merda! ...

Para Redford, todas esas razones convertían Cuando todo está perdido en un proyecto "muy atractivo, porque dentro del cine actual no hay muchas oportunidades de hacer una película como esta, que es una experiencia cinematográfica pura", explica en la entrevista el actor, cuyo personaje en la película no tiene ni nombre; aunque eso tampoco importa.

dissabte, 22 febrer de 2014

translations/traduccions, de la Perla 29

Una obra de teatre absolutament suggerent en aquest escenari meravellós que és la sala de la Biblioteca de Catalunya.
primera meitat del Segle XIX: En un poble d'Irlanda hi arriba una tropa de soldats anglesos que vénen a cartografiar el país i a canviar els noms dels topònims gaèlics adaptant-los a l'anglès: la llengua, la memòria històrica, la dominació d'un poble sobre el seu veí, la pobresa dels irlandesos, enamoraments que s'inicien, fins i tot còmiques incomprensions lingüístiques ... I l'escenari i les actuacions que contribueixen a donar una aire d'autenticitat que em sedueix absolutament. Gran espectacle!






http://www.timeout.cat/barcelona/ca/teatre/traduccions-translations

http://www.butxaca.com/ca/teatre/cartellera/details/traduccions-translations/18704

diumenge, 9 febrer de 2014

Un mundo común, Marina Garcés

"(...) la honestidad no es la virtud de un código moral que un sujeto ajeno al mundo puede aplicarse a sí mismo sin atender a lo que le rodea. Desde ahí, no hay "un hombre honesto" capaz de convivir, más allá de su honestidad, con la hipocresía y con la barbarie de su entorno. La honestidad es a la vez una afección y una fuerza que atraviesan cuerpo y conciencia para inscribirlos, bajo una posición, en la realidad. Por eso la honradez, de alguna manera siempre es violenta y ejerce una violencia. Esta violencia circula en una doble dirección: hacia uno mismo y hacia lo real. Hacia uno mismo, porque implica dejarse afectar y hacia lo real porque implica entrar en escena."

(la negreta és meva)

(dedicat al meu amic Simón)

dilluns, 3 febrer de 2014

Digueu-ne son, de Henry Roth

El Nova York de començaments de segle des dels ulls d'un nen jueu, en David. El pare dèspota, la mare massa bona, els amics, el carrer, el rabí, el tramvia d'on surten xispes... I un llenguatge curós en què la traducció respecta bé la intenció de mostrar els matisos de l'argot, del yiddish, de l'anglès de barriada... I una narració original amb moments faulknerians amb monòlegs interiors joycians i faulknerians en què vola el pensament en què s'encadenen les sensacions més enllà de la lògica gramatical...  jo d'això no hi entenc, però és un joc que m'agrada.




















les notes de traducció d'en Xavier Pàmies

un llibre extraordinari (Robert Saladrigas a Catalunya Radio)



una bona crítica:
http://biblioteca.ucm.es/blogs/sinololeonolocreo/260.php

dissabte, 25 gener de 2014

La lladre de llibres, de Markus Zusak

Digueu-me elitista però no m'agrada gens trobar-me els llibres que llegeixo a les llistes de best sellers ni a les banderoles dels fanals.
Però La lladre de llibres m'ha agradat. No té una especial profunditat intel·lectual, però és una novel·la ben explicada que té bons detalls poètics i un plantejament narratiu original. M'agrada aquesta narradora i tant que sí! Aporta un distanciament de la història  que ens separa d'un excessiu sentimentalisme i hi ha bons secundaris, una de les claus de les bones novel·les i les bones pel·lícules: m'agraden la mare, el nen atleta, la dona de l'alcalde... alguns simplement apuntats... El Führer és un Hitler especial, el jueu és atípìc... I un petó que no es dóna  ronda la història com un pal de paller.
Al final, la pell de gallina i això que ho saps i que sóc dur nomalment per a aquestes coses!

Aniré a veure la peli i em temo que no m'agradarà.

http://www.campana.cat/index.php/llibres/294



diumenge, 12 gener de 2014

a propósito de Llewyn Davis, dels germans Coen

Aquest cantant de música folk no té l'èxit de Bob Dylan. Més aviat tot li va de mal en pitjor, des del gat que s'escapa del pis on ha passat la nit fins als embarassos i avortaments de les seves amants -ocasionals-. Una mica depriment però el personatge està ben trobat, bona l'ambienbtació a l'Amèrica dels inicis dels anys 60 i alguns secundaris caricaturescs sensacionals: els visitants a casa els pares del seu antic partenaire mort, la dona que toca l'arpa(?) al tuguri on ell canta, els dos acompanyanyts del cotxe en el viatge a Chicago... Humor jueu woodyallenià?. Els germans Coen l'encerten.

A próposito de Llewyn Davis huele a Nueva York por los cuatro costados; a ese Greenwich Village de 1961 cuyos escenarios estaban tomados por músicos de jazz y bluesmen y en cuyas calles todavía podía sentirse el regusto bohemio y drogota de los años de gloria del movimiento beat
(La balada del perdedor: a propósito de los hermanos Coen)


Inside Llewyn Davis trailer por Flixgr

banda de la pel·lícula a l'Spotify

IX fòrum d'innovació educativa a l'ICE de l'UAB


http://ice.uab.cat/FORUM13/index.php


Algunes idees recurrents:


  • La innovació no pot ser una iniciativa individual. Imprescindible el treball en equip, imprescindible el treball de centre. ajudar-se amb el treball en xarxa.
  • Necessària una relectura i una reinterpretació del  currículum (no hi estic gaire d'acord; el currículum ja està prou bé: simplement no cal confondre'l amb els libres de text)
  • Necessitat d'explicar a les families. és normal que tinguin la percepció de l'escola de fa trenta anys. cal per a això convidar-les a entrar a l'escola!
  • El més difícil és perpetuar les innovacions. Problema de la inestabilitat de les plantilles.  Cal documentar! Dificultat de perpetuar innovacions d'Infantil a Primària, de la ESO al Batxillerat i a la Universitat
  • No deixar d'aprendre; el professorat aprèn de l'alumnat; l'escola aprèn de l'entorn
  • Necessitat de lideratges distribuïts; no a l'assemblearisme mal entès; tothom és capaç de liderar alguna cosa; confiança en les persones i en els processos
  • Escoltar l'alumnat
  • Hi ha un moment que les escoles fan un  click; no sabem com provocar-lo però sempre és a l'inici de la innovació
  • Aprenem dels errors i els fracassos


Algunes idees que destaco:


  • incorporar la recerca a les classes habituals més que dedicar-los estones pròpies (Ramon Grau)
  • trencar models mentals: públic-privat, esforç-motivació... (Màrius Martínez)
  • el més important és trencar barreres (Màrius Martínez)
  • practiquem la cultura de la possibilitat, el "i per què no?..."(Màrius Martínez)
  • Cal documentar; no només allò que va bé sinó també allò que no va bé!(Màrius Martínez)
  • Posar la tecnologia  en mans dels alumnes i no dels professors (Jordi Adell)
  • Mirar l'educació infantil Mirar l'educació informal
  • Tancar la porta de la classe i fer el que vols?  així no anem enlloc(Agnès Barba)
  • Els equips informatics ja detecten les emocions: (Joan Subirats)
  • Sistema nacional de masses educatiu public. Tot està en qüestió:  Nomes queda l'educatiu (Joan Subirats)


em sorprèn:
  • Comissions de treball 10pares 1mestre !!!!
  • Assemblees d'infants (escola Els Encants)

Frases
  • Per a la innovació és imprescindible la barreja de perspectives i sortir de la cultura de la queixa Roser Argemí)
  • Hem innovat pequè no podíem sobreviure d'una altra manera (Carme Oriol)
  • Les escoles descobreixen que hi ha coses que no estan bé i que no està bé que no ho estiguin (Màrius Martínez)
  • No tant "bones pràctiques" com "pràctiques de referència" (o res no és copiable) (Màrius Martínez)
  • Una dieta rica sempre és adequada encara que després en vingui una de pobra (sobre com justificar a les famílies el treball innovador que després no té continuïtat (Màrius Martínez)
  • La innovacio és fer coses estadísticament improbables (Martí Olivella)
  • No hi ha res mes pràctic que una bona teoria (Jordi Adell)
  • De les TIC en traiem el que hi posem(Jordi Adell)
  • La societat té problemes i la Universitat departaments (Joan Subirats)
  • LA innovacio de dretes està basada en la competivitat la d'esquerres en la col·laboració (Joan Subirats)
  • Com comencem? I.P.: Espais x trobarse J.S.: Pensar inductivament i no deductivament Mirar l'educ infantil i el lleure educatiu, píndoles d'experts Incrustar l'escola a l'entorn
Hauria preguntat
  • Davant de la complexitat del sistema ( del món) com prioritzem els aspectes que necessitem innovar?
  • Innovem de vegades en coses que no caldria innovar?
  • Són les competències bàsiques un component innovador per al sistema?
Hauria tuitejat

  • "Jornades pedagògiques: allò que alguns mestres consideren teoria allunyada de les aules"

A seguir:
Fernandez Anguita
Evgeny morozov

dilluns, 30 desembre de 2013

NIts fredes, de Ba Jin

El pobre Wang Wenxuan viu amb la seva mare i la seva dona que es barallen com a gat i gos mentre ell es va morint. M'entra a poc a poc, potser per la llunyania cultural que,ja en algun altre cas m'ha provocat una especial sensació de fredor. Però al final te l'estimes el pobre Wuang.

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=829

Mai havia trobat una crítica que parlés del tacte de la coberta...

L'edició és superatractiva. No te la pots treure dels dits. El tacte suau i una mica gomós de la coberta és impagable. El paper, amb un lleuger toc groguenc que li dóna un aspecte clàssic, és del gruix ideal. La lletra té la mida adequada... així, doncs, he de felicitar @Viena_ (http://xines.blogspot.com.es/2013/06/nits-fredes.html)

Els tres tenors al Jamboree


jazz  de primera al local més emblemàtic. 
http://www.masimas.com/jamboree/concerts-jazz/barcelona/els-tres-tenors
Diversos coneguts en escena.

dissabte, 28 desembre de 2013

La reconquesta a les valls de l'Anoia i el Gaià, de Josep Iglésies

La lenta reconquesta i repoblació per aquesta esquena d'ase que és la serralada prelitoral en aquests sectors desconeguts de Querol, la Llacuna, Ancosa...

Hi entenc perquè la Conca de Barberà es diu així i idees potents com els repobladors amagant-se en les petites valls i clarianes i aprofitant-se dels enclaus abandonats cent i dos-cents anys abans.

dijous, 26 desembre de 2013

12 anys d'esclavitud

Un negre lliure dels estats del nord és segrestat i venut com a esclau i ha de treballar a les plantacions de Georgia. El seu nivell cultural li serà un obstacle i un ajuda al mateix temps per  resistir i per sortir-se'n. Llarga i de ritme lent em sembla que tampoc no aporta grans coses. Diguem que digna des del punt de vista cinematogràfic: guió, imatge, música... oscaritzable, doncs.

Inesperades vacances vimbodinenques

Montsant rogenc
El diumenge els pagesos cremen rostolls i el fum es barreja amb la calitja anticiclonica
El mar amb brillantors joganeres s'estén enllà per la seva immensa planúria
Priorat emboirat
Les Muntanyes de Prades vesteixen la Història de pobles abandonats i masos enrunats
L'ànima es disfressa per una estona de patriotisme amb el desig de fer-ne de tot això un país



https://picasaweb.google.com/108135886363860798918/SeleccioAlcoverMussara02?authkey=Gv1sRgCOGi9tKSkeqvbA#slideshow/5959836128514591378

diumenge, 15 desembre de 2013

Acumulació de cultura

quatre encerts:

Woody Allen: Blue Jasmine; pel contrast entre dos móns oposats que comparteixen en el fons i evidentment les misèries de la condició humana.


Pissarro: pel plaer d'apropar-me i allunyar-me de cada quadre (posant-me i traient-me les ulleres) en un vaivé d'admiració  i per l'homogeneïtat de la proposta: m'agrada, almenys aquest cop que l'artista i el comissari m'estalviïn els sobresalts.

Raimon  a Mataró: que gran que és Raimon! les Cançons de la roda del temps, Ausiàs March, Com un puny... Quin cant d'amor a tot! Quina intel·ligència!


Espriu al CCCB: Només en veiem una part; val la pena ni que sigui nopmés per veure el nen Espriu fent el pallasso davant de la càmera.


buff, aquest blog està desbordat!