diumenge, 15 de juliol de 2018

Maria Estuard, d'Stephen Zweig

Bon preàmbul d'un viatge a Londres i Escòcia.Que bo és Zweig fent literatura, fent psicologia, fent història a partir dels personatges més grans. Entre Shakespeare i Joc de trons, la història d'aquesta dona reina, vídua, assassina,,, que cavalca, que escriu meravellosos sonets, que conspira, que s'enamora.. no és una novel·la, és una sèrie que enganxa capítol a capítol

diumenge, 10 de juny de 2018

Lou Andreas Salomé, de Cordula Kablitz

El personatge es mereixia una pel·lícula millor.En tot cas content d'haver pogut saludar aquesta psicoanalista que va enamorar Nietzche, Rilke, i potser Freud i uns quants altres.
Aquest cop les tantes corones de llorer són absolutament sorprenents. (la crítica està d'acord amb mi). Ella està bé però els altres actors són patètics.




diumenge, 6 de maig de 2018

La vida soñada de Rachel Waring, de Stephen Benatar

De nou Impedimenta.
Sembla que és una espècie de llibre maleït, que va tardar moltíssim a tenir cert èxit.
Una història sobre el camí cap a la bogeria d'una dona en podríem dir mediocre? vulgar? quotidiana? irrellevant?
En tot cas un sentit de l'humor britànic que la fa fàcil d'empassar i curiosíssima.



Considerada por críticos como John Carey una de las obras capitales de la literatura inglesa del último cuarto del siglo XX, y recientemente recuperada por NYRB, La vida soñada de Rachel Waring es una obra maestra del humor, el horror y la locura.
Rachel Waring es una mujer feliz. Quizá demasiado. Una tía lejana le ha dejado en herencia una mansión georgiana en Bristol, y de la noche a la mañana decide romper con todo. Así que, sin pensárselo dos veces, deja atrás su aburrida vida en Londres, se despide de su trabajo de oficinista y de su deprimente compañera de piso y se transforma en la mujer que siempre quiso ser: devota del amor, la creatividad y la belleza, y siempre con una canción en los labios. Instalada en su nueva casa, Rachel contrata los servicios de un atractivo jardinero, empieza a escribir un libro e impresiona a todos con un optimismo casi insano. Sin embargo, a medida que Rachel se sumerge más y más en un mundo de lujo y de placeres, su entorno empieza a cuestionar lo excéntrico de su comportamiento y lo evidentemente enfermizo de su euforia.

I jo una mica això també:

Compré ‘La Vida Soñada De Rachel Waring‘ sin saber de qué iba el libro o quien era su autor, Stephen Benatar, simplemente porque tenía una fantástica portada repleta de mariposas. No se debe juzgar un libro por su portada a menos que estés haciendo (como yo) el reto Librópatas 2015, en el que se pide precisamente eso: escoger un libro sin saber nada de él. Cuando leí la sinopsis supe que no había fallado: una mansión georgiana, una mujer excéntrica, un jardinero atractivo. ¿Qué más podía pedir? http://www.libropatas.com/libros-literatura/la-vida-sonada-de-rachel-waring-excentrica-divertida-y-un-poco-sordida/

Les meves sèries

Feia temps que volia fer aquest apunt (gràcies Carme Bové)

Primer Joc de trons és clar



I després sense ordre ni concert

Breaking bad
True detective
Big little lies
Wolf hall
Black mirror
The leftovers
Vikings
The wire
Secretos de un matrimonio
Borgen
Westworld
El fin de un imperio
La manada 


i abandonades
Los Soprano
Los Durrell
House of cards
Lost
The handmaid's tale

dilluns, 16 d’abril de 2018

Un beau soleil interieur, de la Binoche (de Claire Denis hauríem de dir, no?)

El Truffaut de Girona, un altre model a imitar, tot i que la Marta i jo hi estem pràcticament sols.

La Xesca ens avisa: cadascú a la seva, que dels altres no en trauràs res.
( i menys dels homes, sempre burros com una sola de sabata, sobretot al cinema)


divendres, 6 d’abril de 2018

Amb la corda al coll, de Josep Conrad

i de nou Conrad a batzegades . Per què em costa? Per què aquestes interrupcions? Per què la son? Endevino un argument esplèndid, un(s personatges) esplèndids però no m’emocionen en absolut. De vegades passa que t’emprenyes amb tu mateix que no t’agradi una cosa. Amb Conrad em passa. I he intentat tres vegades que m’agradi El cor de les tenebres.

dilluns, 2 d’abril de 2018

Inch'Allah, de Anaïs Barbeau-Lavalette


Crítiques diverses, però dona elements per conèixer la situació dels palestins des d'aprop.

aquí hi és tota (de moment):
https://www.youtube.com/watch?v=AMOZaRiTElQ

i aquí el trailer






Empantanados, de Joan Coscubiela

El que menys m'agrada és el subtítol. Per altra banda, de Coscubiela ja fa temps que dic que me n'agraden els arguments però no les conclusions.
I en tot cas em sembla intel·ligent i ètic que no parli del Dante Fachín.

M'atreveixo amb idees bàsiques?:
L'independentisme resposta local a una crisi global que afecta la situació no resolta de l'encaix de Catalunya a Espanya. Resposta legítima.
El procés, una ingenuïtat, una pseudoastúcia, i una il·legalitat -que vol dir una falta de democràcia-.
Gravetat de la fractura que ha provocat i de la tensió emocional
Paper molt important dels mitjans de comunicació. Dels dos costats però molt també dels públics de la Generalitat
El procés provoca una sana enveja pe la seva capacitat de mobilització. Però no es poden donar respostes simples a situacions complexes
...
(més o menys)

dissabte, 31 de març de 2018

El nen perdut, de Thomas Wolfe

Hi ha llibres molt bons i hi ha delícies. El cercle de Viena normalment l'encerta amb les delícies. Fantástica literatura la de Thomas Wolfe.

Quin començament!
" La llum va arribar i se’n va anar i va tornar, el retruny de les campanades de les tres en punt va ressonar a través de la ciutat amb el seu bronze atapeït, els ventijols d’abril van espargir l’aigua de la font en làmines d’arc iris, fins que el brollador va tornar al seu lloc i bategà, just quan en Grover entrava a la Plaça...."



Si decideixes llegir literatura, literatura de veritat, aquella que es proposa anar més enllà d’un passatemps efímer, et trobes sovint amb llibres que, de bon començament, no saps com afrontar, que no saps on et volen dur —fins i tot, que no saps si estaràs disposat a deixar-te portar enlloc per ells— ja que no t’ofereixen cap escenari, forma o plantejament recognoscible, sinó que es despleguen al teu davant com un territori inexplorat que hauràs d’anar descobrint amb paciència i dedicació; que t’exigiran un esforç i una complicitat —i el que és més important, diàleg— amb l’autor que no sempre serà (prou) recompensat. (...) ( Xavier Serrahima

dijous, 29 de març de 2018

La filla de l'optimista, d'Eudora Welty

Que bé quan un llibre va de menys a més (quasi sempre van de més a menys). Esplèndida tercera part quan Laurel es queda sola a casa.

En la tradición de la más brillante novela sureña —de la que forman parte William Faulkner, Truman Capote, Robert Penn Warren y Carson McCullers—, narra la historia de Laurel McKelva, una mujer de mediana edad que viaja a Nueva Orleans para hacerse cargo de su padre, un juez retirado que ha de someterse a una operación quirúrgica. http://impedimenta.es/libros.php/la-hija-del-optimista


dilluns, 26 de març de 2018

Descolonitzant la ment

Interessantíssims assajos sobre la necessitat de preservar la llengua i la cultura en un context neocolonial




Descolonitzar la ment, referència imprescindible en els estudis sobre postcolonialisme, no només defensa la importància de recuperar la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica, sinó que també ens mostra els esdeveniments vitals que han contribuït a elaborar el pensament de Ngũgĩ wa Thiong’o.

El llibre desenvolupa temes com la redistribució del poder, la lluita de classes o la importància de la posició dels intel·lectuals en aquesta lluita, i també aprofundeix en conceptes com el neoesclavisme, l’imperialisme i el neocolonialisme tractant-los des d’una perspectiva cultural. A partir de la seva experiència personal, Thiong’o explica que les armes conquereixen el país, però que és la política cultural colonial i neocolonial la que subjuga el poble(...) 
http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/descolonitzar-el-centre/


Descolonitzar la ment vol dir lluitar contra la jerarquia de conceptes que no admeten ser jerarquitzats, la llengua, la cultura o la identitat nacional. No n’hi ha, de jerarquies. L’autor se n’adona després dels fets de Kamirithu, i que comença a narrar en la veu de la dona que el ve a buscar: “Hem sentit dir que vostè té molta educació i que escriu llibres. Per què vostè i altres com vostè no venen a educar el poble?”. La seva obra de teatre li costa la presó, la prohibició d’impartir classes a la universitat i, finalment, l’exili. Les cultures dominants no es deixen prendre el terreny fàcilment, es tracta d’una qüestió de saber, però també de poder, de vigilància i de càstig.(...) (Francesc Serés a El País)

diumenge, 18 de març de 2018

Tres anuncis als afores,

És una peli fantàstica i Francess M Dormand està fantàstica però voleu dir que no fa sempre el mateix paper?



Mildred Hayes (Frances McDormand), una mujer de 50 años cuya hija adolescente ha sido violada y asesinada, decide iniciar por su cuenta una guerra contra la Policía de su pueblo, Ebbing, al considerar que no hacen lo suficiente para resolver el caso y que se haga justicia. Su primer paso será contratar unas vallas publicitarias denunciando la situación y señalando al jefe de policía, William Willoughby (Woody Harrelson), como responsable principal de la pasividad policial. (FILMAFFINITY)



Dies a Birmània, George Orwell

Em passejo pel colonialisme britànic amb els ulls crítics d'Orwell. Anys 20, Birmània, poblet de províncies on els anglesos dominadors viuen absolutament amargats de la vida, amb els seus odis als autòctons, els seus deliris de grandesa i Orwell descriu tan bé les seves misèries com la jungla o la calor i la suor.

Dies a Birmània, també titulada La Marca és una novel·la de l'escriptor britànic George Orwell. Es va publicar el 1934, i estaba vagament basada en els cinc anys que Orwell havia pasat com a policia a Birmània. El llibre tracta sobre els últims dies de l'imperialisme britànic prèviament a la Segona Guerra Mundial. Els editors es mostraven reticents a publicar el llibre per por a possibles demandes per libel. Cap oficial britànic retirat va interposar cap demanda alguna, però el llibre no estaba disponible a l'Índia i a Birmània en el moment de la seva publicació. Els personatges de la novel·la estaben basats en personatges reals i només darrere de la insistència dels editors van ser canviats alguns noms de persones i ubicacions. La novel·la ha estat comparada amb altres treballs similars junt amb novel·listes britànics com a Graham Greene i Somerset Maugham. (Viquipèdia)


sí, i tant que vaig pensar en Graham Greene!


Allò que vaig estimar, de Siri Hustvedt


Passejant per les galeries del SoHo (Nova York), l’historiador de l’art Leo Hertzberg queda fascinat per un quadre i comença a buscar-ne l’autor. Entre els dos homes sorgirà una profunda amistat que els unirà per a tota la vida, tant a ells com a les seves famílies.
Trenta anys després, en Leo recorda la seva vida: el seu matrimoni, la seva amistat amb en Bill, el pintor; el naixement d’en Matt (el seu fill) i el d’en Mark (el fill d’en Bill), les segones núpcies d’en Bill amb la Violet, el seu èxit dins del món de l’art... i poc a poc anirà ens anirà desvelant foscos secrets guardats durant massa anys. (...)  http://www.angleeditorial.com/all-que-vaig-estimar-374



(...) Molts elements hi trobem, en aquest relat de caire psicològic que ens endinsa en l’ambient artístic de la Nova York dels 70 i 80, disquisicions sobre el sentit de l’art, descripcions minucioses de les exposicions artístiques, el negoci…i també els diferents nivells que podem trobar en les relacions humanes, tot amanit per l’existència de punts foscos que no fan més que engrandir-se a mida que avancem en la novel·la i que suposen el veritable leitmotiv d’aquesta. Un motiu recurrent que crec que deixarà indiferent a poca gent i que farà replantejar-se certs moments d’Allò que vaig estimar (Jordi Fàbregas a Directe.cat)

Una mujer fantastica, de Sebastian Lelio



Visca la Plataforma del cinema de Vilassar de Mar!

diumenge, 11 de febrer de 2018

Amazona, de Clare Weiskopf

Una cineasta entrevista al mig de la selva colombiana la seva mare vella però encara forta, una dona que a l'època hippie va fugir del món i es va refugiar a la selva. La filla li retreu l'abandó dels seus fills just al moment en què ella està embarassada. Fantàstica pel·lícula sobre la relació mare-filla i sobre el que en podríem dir l'ètica de la llibertat.

Ah si a Vilassar de Mar poguéssim veure pel·lícules com aquesta , que formen part de la campanya del Documental del mes...



L'última temptació de Crist, de Nikos Kazantzakis

No cal ser creient perque t'arribi al fons de l'ànima la història del Crist de Kazantzakis. Menys per als que vam mamar en la nostra infància el catecisme holandès i els llibres de l'editorial Estela

Amb polèmica o sense, L’última temptació de Crist no deixa de ser una novel·la excepcional, on Kazantzakis ens presenta de manera magistral els dubtes i els turments interiors d’en Jesús, un pària, un senzill fuster de Natzaret que fabrica creus per als romans. Malvist pels jueus perquè col·labora amb l’ocupant, malvist fins i tot per la seva mare i els seus parents, i sentint-se culpable d’haver abocat a la prostitució la seva cosina Maria Magdalena ―que ell, malgrat tot, continua desitjant―, decideix purificar-se en un monestir del desert i inicia, a continuació, la seva tasca evangelitzadora acompanyat d’uns deixebles covards i pusil·lànimes, els apòstols, que l’abandonen quan les coses comencen a anar mal dades....
https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-lultima-temptacio-de-crist-de-nikos-kazantzakis/

Kazantzakis

Dóna un cop d'ull al tuit de: @marticasares: https://twitter.com/marticasares/status/962633217328271361?s=09

divendres, 12 de gener de 2018

Sí, de Thomas Bernhard

No és fàcil com tots els Bernhard. El final em destarota: un austríac depressiu passeja per un bosc d'alerços amb una persa que acaba resultant més depressiva que ell.

Desde el primer momento, del mismo modo que al "corredor de fincas" Moritz, nos agrede sin miramientos un narrador vehemente, que no nos soltará hasta haber dicho todo lo que tiene que decir. Desde la primera frase, una larga parrafada erizada de conjunciones que se atropellan y de incidentes que se imbrican, la cosa está clara: o bien dejamos el libro, o bien tomamos impulso para no detenernos hasta el final. Todo, entonces, se esclarece muy rápidamente, las alusiones se precisan, los agravios se apuntalan con argumentos sobrecogedores, con ejemplos alucinantes y grotescos, retomados y desarrrollados sin dejar nada en la sombra. Lo sabremos todo sobre Moritz y su familia, sobre los dos Suizos ("y sobre todo la Persa"), lo que viene a buscar en ese agujero perdido, poblado de inquietantes austríacos, donde compran a precio de oro un terreno invendible, para construir allí una mansión de pesadilla.
"Sí es una obra de arte, y todo aquel que no quiera perderse la literatura de su tiempo, debe leerla... Si existe una literatura actual en lengua alemana capaz d subsistir al lado de Musil y de Kafka, hela aquí"


(em penso que és del pròleg de Luis Goytisolo a l'edició castellana)

https://www.casadellibro.com/libro-si/9788433930088/382014

i un comentari a fons del gran Kovaklski

http://elmundodekovalski.blogspot.com.es/2010/11/si-de-thomas-bernhard.html

Paradisos oceànics, d'Aurora Bertarana

“Els savis somreien amb desdeny i publicaven discretes ironies saludant l’aparició de Paradisos Oceànics. Una dona, sense demanar-los consell, gosava escriure i publicar un llibre entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius. Amb elegants calfreds m’acusaven de deixeble de Rousseau. Els molestava que, sense com va ni com ve, jo pugés, amb un saltiró a la plataforma del “tramvia de l’anomenada”, on ells ja anaven estrets i fent equilibris per no perdre el lloc.” http://www.nollegiu.cat/aurora-bertrana/