dimecres, 22 de gener de 2020

Tu calla! de Laura Huerga i Blanca Busquets

El dret a la llibertat d'expressió manifestació, la llei mordassa i el Codi Penal. La presumpció de veracitat de la policia i de com la via administrativa és pitjor que la penal perquè elimina el dret de defensa i la presumpció d'innocència.




En aquest assaig s’analitzen, no únicament alguns dels casos on aquesta retallada de llibertats és més evident (presos polítics catalans com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, però també CDRs com Adrià Carrasco i Tamara Vila, tuitaires com Cassandra, cantants com Valtònyc, Cesar Strawberry i Pablo Hásel, i també Ermengol Gassiot, els nois d’Altsasu, Willy Toledo, etc… Una llarga llista de persones represaliades en base a la interessada interpretació d’unes lleis que enlloc de garantir drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de manifestació, restringeix el seu ús segons la finalitat de la causa que suporten.
 https://elmati.cat/ressenya-llibre-tu-calla-laura-huerga-blanca-busquets/


diumenge, 12 de gener de 2020

La mà que prenia la meva de Maggie o’Farrell

Un llibre que m’encanta malgrat alguns comentaris molt poc entusiastes. Hi ha llibres que van de menys a més i. Aquests va de més a molt més amb un final apoteòsic.
Detallisme interessant, presència de la maternitat com en pocs llibes, fils narratius que suggereixen, els quadres i al final els ports. Felicitats, Maggie.



La jove Lexie Sinclair somia en una vida extraordinària i, des del poblet on viu amb els pares i germans, planeja una fugida a Londres, la gran ciutat. Allà es trobarà amb l’Innes Kent, un jove sofisticat que l’introduirà en l’apassionant món del Soho bohemi dels anys cinquanta, i aprendrà l’ofici de reportera, coneixerà els artistes més importants del moment i es llançarà plenament a la vida i a l’amor. Anys més tard, al Londres contemporani, una jove pintora, l’Elina, navega vertiginosament per les primeres setmanes de maternitat, no acaba de trobar-se a ella mateixa i no pot recordar ni un sol detall sobre una petita gran qüestió: el part. Per a la seva parella, en Ted, la paternitat també està sent desconcertant: ha fet aflorar records perduts, plens d’imatges que no aconsegueix situar i que no sap d’on surten.



O'Farrell se serveix de les dues protagonistes per fer un tapís literari, mentre vas llegint saps que totes dues històries acabaran connectades sense saber massa com, però la prosa d'O'Farrell s'encarrega que a partir de les veus de la Lexie i de l'Elina en Ted aconsegueixi saber qui és. Dues dones, dues maternitats i molta riquesa de matisos en la condició humana, així són els personatges d'O'Farrell, deu ser per això que ens agrada tant com escriu. http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/764-la-ma-que-prenia-la-meva

divendres, 10 de gener de 2020

La vuitena vida (per a la Brilka), de Nino Haratischwili)

Una recomanació d'en Xavi Cortès, més de 1100 pàgines d'un passeig per la història del segle XX de Geòrgia  i, per tant de la Unió Soviètica. La saga de la Stasia, el Kostia, la Christine, la Kitty, l'Elene, la daria, la NItsa ... i els seus paral·lels, els Eristavi... Tinc la sensació que cada personatge és una novel·la, una bona novel·la. Saga i família de dones però on l'únic home, el Kostia és sempre present, és sempre culpable. Bé, Xavier, bona recomanació.


L'escriptora tracta, en aquesta immensa novel·la, l'herència dels valors familiars, la importància de parlar sobre el passat i el poder de la cultura per evitar tornar a donar ales als errors històrics comesos des d'una perspectiva de gènere que, assegura, li sorprèn que cridi tant l'atenció. https://www.elmon.cat/cultura/nino-haratischwili-escriptora-s-ha-de-defensar-la-llengua-d-alla-on-sents-que-tens-casa-teva_2073245102.html

Hay dos personajes que flotan permanentemente sobre la novela: Stalin, a quien nunca se le menciona con ese nombre, y Beria, el temido jefe de la policía secreta estalinista, a quien se le llama permanentemente en el libro "el pequeño gran hombre". "Los dos eran georgianos, los dos pesaron como una maldición sobre ese siglo y contar su historia sin nombrarlos es una manera de quitarles su poder", explicó la escritora.https://www.radiotelevisionmarti.com/a/la-octava-vida-saga-familiar-georgiana-stalin-beria-flotando-en-la-novela-/210375.html


dimecres, 8 de gener de 2020

Contra la izquierda conservadora, de Nancy Fraser et al.

Quines coses de llegir! I és que la Núria em diu que m'estan perdent (i no sé si vol dir l'esquerra, l'independentisme o qui...) i l'agafo pel títol . Però a mi em sembla poc radical... ( i a més tan afrancesat!)
algunes idees subratllades:
el dualisme biondat d'allò públic, maldat d'allò privat no porta gaire llunyt...
el benestar socialdemòcrata v aser aconsegit  amvb la domincació dels pobles postcolonials
en el fons la dreta liberal és molt poc sensible als valors de la nació. La  crisi l'han pagatv els poble i el medi ambient
El capirtalisme actual està basat en les finances iu està ligfat al deute dels estats.

i en resum,
el capitalisme ha superat la cris transferint-la als estats


¿Qué significa ser de izquierda en el siglo XXI? ¿Cómo evitar la deriva conservadora de discursos originariamente revolucionarios? ¿Cuáles son los caminos para volver a articular la crítica de la dominación y la filosofía de la emancipación? En una conversación apasionante, orientada por Philippe Corcuff, Nancy Fraser y Luc Boltanski responden estas preguntas y se sumergen en nuestra actualidad política: crisis del capitalismo, posibilidades emancipadoras y amenazas posneoliberales o neoconservadoras. Es hora de relanzar los diálogos y las cooperaciones entre los intelectuales y los movimientos sociales. Sin embargo, a contrapelo del sentido común imperante, para ambos autores apartarse de las críticas más someras del neoliberalismo implica abandonar la nostalgia estatista. https://www.traficantes.net/libros/contra-la-izquierda-conservadora

dimarts, 10 de desembre de 2019

Sempre hem parlat per nosaltres, de Najat el Hachmi

  • Per al que no estava preparada era per les noies alienades ni per a l'esquerra que caigut en la trampa del relativisme culturall
  • en contra d'un feminisme Islàmic perquè l'islam no és feminista
  • hi ha una nova tendència a Europa de mantenir el vel que ja hi havia al Marroc
  • l'Alcorà és un autèntic despropòsit a l'hora de normativitzar la vida de la societat
  • els cabells, un element molt important d'identitat individual
  • sense educació no hi ha Llibertat
  • l'imperdible que tanca el vel és un símbol de l'auge de l'islamisme
  • reivindicació de les mestres que es van oposar al relativisme i van imposar la prohibició del mocador a l'aula
  •  el feminisme Islàmic no és feminisme, és islamisme blanquejat. No hi ha feminismes, hi ha masclismes (o masclisme expressat de diferents maneres) 
  • la història va vom va I quant als drets conquerits les dones occidentals van al capdavant

    Entrevista amb la Najat sobre el llibre:
    https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-najat-el-hachmi-que-acaba-de-publicar-lassaig-sempre-han-parlat-per-nosaltres-feminisme-i-identitat/video/5923746/

dilluns, 2 de desembre de 2019

Els Budenbrook, de Thomas Mann

Li tenia ganes a aquesta obra mestra. Tot està dit d'ella, no? Jo, que el personatge que m'interessa més és la Tony i el seu fat i la seva lucidesa i el seu desprendiment i la seva humanitat. I que em sorprèn com la Història passa com d'esquitllentes per aquesta novel·la.


(...) Sus novelas se caracterizan por una reproducción precisa de los detalles de la vida moderna y antigua, por un profundo análisis intelectual de las ideas y los personajes, por un punto de vista distanciado e irónico, combinado con un profundo sentido trágico. Sus héroes son con frecuencia personajes burgueses que sobrellevan un conflicto espiritual. Thomas Mann exploró también en la psicología del artista creativo. https://app.getpocket.com/read/2796071099

Sí, sentit tràgic, és cert...

¿Qué pudo impulsar a Thomas Mann a narrar el ocaso de una familia de la alta burguesía alemana: cuatro generaciones de trabajo, riqueza, ocio, desengaño y decadencia? Escribió la obra en Múnich y en Italia, y tomó como modelo a su propia familia, algunos de cuyos miembros retratados jamás pudieron perdonarle la osadía. Fue su primera novela, y tuvo un éxito demoledor.

tot s’ensorra amb la tercera generació, encapçalada per Thomas Buddenbrook, un home seriós, pulcre, idealista, però víctima de les circumstàncies que li han tocat viure. El rumb de les vides dels seus germans són cada qual pitjor: Tony no té sort amb el seu primer matrimoni, però tampoc amb el segon, i a la seva filla no li anirà gaire millor. A Clara la vida no li regala tampoc bones cartes, mentre que Christian és el germà amb un caràcter més clarament contraposat al de Thomas: és impuntual, irrespectuós, mandrós, incapaç de mantenir una feina ni una vida mínimament estable. Cada caiguda vital d’aquests personatge costa diners a la casa Buddenbrook i suposa un maldecap per a Thomas, que poc a poc es va veient derrotat. La quarta generació ja són les cendres d’una foguera que va ser esplendorosa en el passat. La vida burgesa dels Buddenbrook s’ha apagat, mostrant-nos així que no hi ha cap gran fortuna que tard o d’hora no es pugui convertir en pols.
(...)
no hi ha dos llibres de Thomas Mann que s’assemblin gaire, cada llibre és del seu pare i la seva mare, si m’ho permeteu, i aquesta és una de les grandeses d’aquest autor, que llegeixes La muntanya màgicaLa mort a VenèciaEls Buddenbrook o Doktor Faustus i són universos totalment diferents. En canvi, sabem que la vida de Thomas Mann és darrera de cadascuna d’aquestes novel·les. Llàstima que ell mateix calés foc als seus diaris íntims, quan vivia als Estats Units, l’any 1945, després d’haver marxat de l’Alemanya de Hitler. La de vida (privada, privadíssima) i literatura que hi devia haver en aquells quaderns.no hi ha dos llibres de Thomas Mann que s’assemblin gaire, cada llibre és del seu pare i la seva mare, si m’ho permeteu, i aquesta és una de les grandeses d’aquest autor, que llegeixes La muntanya màgicaLa mort a VenèciaEls Buddenbrook o Doktor Faustus i són universos totalment diferents. En canvi, sabem que la vida de Thomas Mann és darrera de cadascuna d’aquestes novel·les. Llàstima que ell mateix calés foc als seus diaris íntims, quan vivia als Estats Units, l’any 1945, després d’haver marxat de l’Alemanya de Hitler. La de vida (privada, privadíssima) i literatura que hi devia haver en aquells quaderns. 


dimecres, 27 de novembre de 2019

Regreso a Reims

El sociòleg torna al barri obrer i comunista on es va criar i retroba la seva família reconvertida al marc mental de l'extrema dreta. Boníssim.

L'esquerra que abandona el concepte de classe social i la ultradreta que hi troba terreny adobat per proporcionar el concepte de grup atacat

El determinisme social

L'atac a la psicoanàlisi que psicologitza les qüestions socials

Un alliberament sexual que és més fàcil que no un alliberament social

Regreso a Reims es un ensayo que va de lo autobiográfico (joven de familia obrera, buen estudiante, que se marcha de Reims a París para vivir libremente su homosexualidad, que pronto se integra en el mundo intelectual…) a lo sociológico, al análisis de las formas de vida de la clase obrera en una ciudad francesa del siglo XX (la vivienda, la escuela, el trabajo…), a la construcción y reproducción de ideas, actitudes y pautas sociales en ese ámbito popular. 
Y todo ello se expone a través de un relato cuyo eje lo constituye el recorrido vital del autor, su autoanálisis, pues Didier Eribon –intelectual, ensayista, profesor universitario– quiere explicar cómo se apartó –mediante la cultura, al adquirir otra condición, incluso sexual– de ese origen, al mismo tiempo que trata ahora –mediante la escritura– de regresar, de comprender a sus padres, a ese mundo que le rechazaba, que le avergonzaba, y del que necesitaba apartarse. https://elcuadernodigital.com/2017/12/11/regreso-a-reims/

divendres, 22 de novembre de 2019

Joker

Em sembla una gran pel·lícula, sí. I això que m’ha costat entrar-hi i acostumar-me al personatge que se m’ha fet molt desagradable. Però a poc a poc m’he deixat endur per moltes tensions diferents, la normalitat i l’anormalitat, especialment, però també pel paper de l’humor, de l’oci, dels mitjans de comunccació, de la política...
Li donaran l’Oscar al millor actor, no?

dimecres, 20 de novembre de 2019

Més còmics esplèndids

No tots els còmics amb què m’he trobat últimament són esplèndids. Aquí el criteri és mencionar només els que realment m’han cridat l’atenció en sentit positiu.

La casa, de Paco Roca
La enciclopèdia de la tierra temprana, de Isabel Greenberg


divendres, 15 de novembre de 2019

Peterburg, d'Andrei Beli

Una lectura moolt potent. Un devessall lingüístic, una lliçó de literatura. Investigo el simbolisme i tot encaixa: El monòleg interior, el flux de pensament, les converses que deriven, les metàfores caricaturesques, els símbols, l'ambient, les digressions... Ep! símbols i metàfores que identifico i no entenc, eh! les cariàtides,  trencaments dels fils narratius, converses amb frases inacabades, barreja de son i vigília, sinestèsies (cares verdoses) repeticions de paragrafs

Em pregunto si  val la pena fendir, esbatanar, fitar, fremir, apregonar, llord... Potser sí si Beli utilitzava aquest nivell de llenguatge. Que difícil deu ser traduir!




Beli basteix una obra d’alt contingut simbòlic i filosòfic, però també d’un elevadíssim valor formal. El ritme que Andrei Beliaconsegueix infondre en aquest text hermètic, oníric i fascinant és hipnòtic a estones i dinàmic en els diàlegs, ric en al·literacions i símbols i precís en les imatges. https://edicions1984.cat/cataleg/petersburg/

Andrei Beli (1880-1934) —pseudònim novel·lístic de Borís Bugàiev— es mostrà en Petersburg com un fervorós creient dels postulats puixkinians, disposat a deixar el fil narratiu en mans d’un narrador addicte a sorpreses i jocs de mans, a una escriptura que s’enlaira amb un art ingràvid i minuciós que, de seguida, pot transformar-se en una disbauxa estilística que assetja i desconcerta el lector. L’argument transcorre en l’any 1905, entre conxorxes revolucionàries, crides a la vaga general i atemptats per tal de subvertir el poder tsarista. A la ciutat de Petersburg, enmig d’aquesta violència latent, un jove estudiós de la filosofia de Kant, Nikolai Apol·lónovitx, fatxendós i víctima de les insatisfaccions de l’amor, rep un encàrrec fatídic per part d’una organització política clandestina. (...)
Però més enllà de la tensió argumentativa —que s’abandona i es recupera segons l’estat d’ànim i la voluntat del narrador—, l’autèntic centre des d’on creix Petersburg és la multiplicitat de perspectives que embolcallen els personatges, amb una veu que ens condueix entre les pàgines de la novel·la amb posat de tirania burlesca. Les comparacions grotesques, les descripcions d’un expressionisme caricaturesc i els retrats gogolians se succeeixen en una ciutat espectral, entre ombres xineses i una paleta de colors inversemblants. Andrei Beli és partidari d’oblidar-se —momentàniament— de les seues criatures i reproduir imatges fragmentades, llampecs de figures distorsionades per la llum vaporosa del capvespre, pels reflexos omnipresents del cel i del riu Nevà, que descomponen els contorns i els elements que ens podrien ajudar a reconéixer els personatges. En aquesta nebulosa tot és possible, una trobada entre amants, un ball de màscares que precipita la tragèdia, l’aparició intempestiva de conspiradors i policies, les tribulacions angoixoses del vell senador que es dissolen com el foc d’una vela que s’apaga, els actes irreflexius del fill que enllacen una teranyina narrativa on sovint es perden de vista els punts de subjecció. I quan tot indica que les peces disperses tornen a encaixar, el narrador prefereix de nou augmentar la nostra confusió: “De sobte… Però del de sobte ja en parlarem” http://eltrapezi.com/andrei-beli/ http://eltrapezi.com/andrei-beli/:

dimecres, 13 de novembre de 2019

Dos de molt bons

Las 100  noches de Hero

Las cien noches de Hero
Hero es la amante y sirvienta de Cherry, una mujer casada que, como consecuencia de una absurda y sucia apuesta, se ve obligada a urdir un plan para evitar que un amigo de su marido la fuerce. Así, durante 100 noches, Hero trata de distraer la atención de este hombre que, absorbido por historias reales de mujeres reales, pierde la noción del tiempo y olvida su propósito.
http://impedimenta.es/prensa.php/lllas-cien-noches-de-herogg-2#item_5350



Cronicas de jerusalen



Tras un año en Jerusalén acompañando a su pareja, miembro de Médicos Sin Fronteras, Guy Delisle nos ofrece en Crónicas de Jerusalén, una de las novelas gráficas más esperadas, su personal visión de uno de los conflictos más enquistados de la actualidad.

Delisle nos muestra su lado hogareño, al tener que hacerse cargo del cuidado de sus hijos mientras su mujer está fuera, pero también, sobre todo, las numerosas peculiaridades, extravagancias y absurdos propios de Jerusalén que el autor va descubriendo en sus vagabundeos: las restricciones a la libertad de desplazamiento, los cacheos e interrogatorios sistemáticos, los enfrentamientos entre las diversas comunidades cristianas que gestionan el Santo Sepulcro... Todo ello aderezado con un estilo sobrio y un agudo sentido del humor. 
https://www.astiberri.com/products/cronicas-de-jerusalen



dimarts, 12 de novembre de 2019

Acord PSOE - Podemos

Acord per a un govern socialdemòcrata, en el qual l’autodeterminació de Catalunya brilla per la seva absència. Tal com estan les coses és l’únic a què podem aspirar. Que siguem aquí també és responsabilitat del procés liderat per Mas i  Puigdemont al qual ens vam apuntar, il·lusos, amb il·lusió. Jo signo l’acord també amb l’esperança que pugui servir per aturar la pressió judicial i política  contra l’autogovern català, en defensa de la llengua, l’escola  i la cultura catalana i per millorar una mica les condicions de vida de les classes treballadores de tot l’Estat. I per oferir l’indult als presos i preses. I que continuïn les mobilitzacions pacífiques perquè aquest país demostri que no renuncia a exercir el dret d’autodeterminació.

De moment això

dilluns, 4 de novembre de 2019

Sense destí, d’Imre Kertesz

Relectura possiblement, però quin goig descobrir-lo com si fos la primera vegada! Sembla que n’haguem d’estar literàriament farts de l’Holocaust però aquesta és una altra visió originalíssima i potser és que aquesta barbaritat és tan gran que permet perspectives i punts de vista molt diferents. Em despista d’entrada aquest to ingenu fins a la caricatura però a poc a poc es va situant en una mirada provocativa que fa un tomb amb una sopa de pastanaga i amb un capítol final sobre el retorn que tanca el llibre de forma meravellosa.


Més endavant, quan arriba al camp de concentració d’Auschwitz, sempre amb la idea que tot allò és una aventura que el portarà a treballar en una empresa que necessita mà d’obra, no s’acaba de sorprendre de trobar unes persones vestides amb aquella mínima peça de roba de ratlles que tantes vegades m’ha fet posar la pell de gallina. Si ho troba estrany, de seguida ho lliga al caràcter de presoners que tenen aquells desgraciats. Una mica més tard, quan ja l’han desposseït de qualsevol cosa que pugui recordar el seu passat – objectes, diners, roba… -, l’obliguen a posar-se l’infamant pijama i li tallen els cabells al zero, comprendrà que a partir d’aquell moment ell també és un presoner (Joaquim Carbó a https://www.nuvol.com/opinio/el-desti-dimre-kertesz/)

diumenge, 3 de novembre de 2019

Dia de pluja a Nova York, de Woody Allen

Doncs aquest Allen ens ha agradat molt. Torna a Nova York amb un amor fet ja d’una crítica duríssima al patetisme dels seus habitants, però l’ amor al cap i a la fi i ja se sap és cec. Hem rigut i ens ha semblat que aquestes actors joveníssims ho fan de conya.


https://youtu.be/IwRsgSN7iR8

https://www.elmundo.es/metropoli/cine/2019/10/11/5d9de414fc6c83057e8b45cd.html

una comedia romántica tan perfectamente fuera de tiempo, tan elegante en su minimalismo impresionista, tan irreal si se quiere, que entusiasma. Cuesta, eso sí, datarla. Ha estado retenida un año y más parece que sea una película de los años 30. De Lubitsch, dice Trueba. Pero eso, lejos de jugar en contra, la convierte en una pieza única e irrefutable. Bien están Timothée Chalamet (él), Elle Fanning (ella) y Selena Gomez (la hermana de la ex novia), pero nada comparable al monólogo fugaz y final de la veterana Cherry Jones (la madre rica). Esta última es la que aparece a la hora exacta. Prodigiosa. https://www.elmundo.es/metropoli/cine/2019/10/11/5d9de414fc6c83057e8b45cd.html

I la polèmica (que no sabia):

No habría sido la primera vez que el neoyorquino aborda idilios entre mujeres menores de edad y hombres talludos en su cine, como demuestra su aplaudida Manhattan (1979), pero esta vez los medios estadounidenses no perdieron la oportunidad de relacionarlo con la resucitada polémica de su hija adoptiva. 
https://www.eldiario.es/cultura/cine/Nueva-York-mediatica-Woody-Allen_0_950855076.html

dilluns, 28 d’octubre de 2019

Bon dia mitjanit, de Jean Rhys

No hi entro gaire .


La Sasha Jansen és una anglesa de mitjana edat que torna a París el 1938 després d’una llarga absència i allà s’enfronta als pensaments i les emocions que li desperta la ciutat on va estimar; tot li recorda que ja no és jove, i sobretot no pot oblidar la pèrdua ni el dolor. Busca consol en la beguda i en les converses amb estranys, alguns tan perduts i desesperats com ella. Els pensaments de la Sasha pivoten entre el passat i el present mentre ella va entrant i sortint de cafès sòrdids i d’habitacions d’hotel la misèria de les quals intenta ignorar dient-se que allà, almenys, serà lluny de qualsevol perill: https://www.editorialminuscula.com/blog/2019/09/06/novetat-bon-dia-mitjanit-de-jean-rhys/

La edad del desconsuelo, de Jane Smiley

Té la seva gràcia aquest home obsessionat per l’amant possible de la seva dona i aquesta situació familiar en què les rebequeries de la filla prenen una importància decisiva.



«Nunca más volveré a ser feliz», musita Dana en el asiento trasero del coche familiar, sin reparar en que piensa en voz alta. Al oírlo, Dave, su marido, siente que ambos están a punto de perder todo aquello que una vez desearon: sus años de apacible matrimonio, tres hijas, la próspera clínica dental que comparten. Ahora Dave está convencido de que Dana se ha enamorado de otro hombre y, de manera inesperada, decide que la mejor manera de salvar su relación es evitar que su esposa descubra que él lo sabe.
En La edad del desconsuelo, Jane Smiley narra con asombrosa autenticidad los ritmos de lo cotidiano y cómo de pronto se ven sacudidos por una emoción inesperada, dando lugar a situaciones tragicómicas y a una demoledora meditación sobre la vida en pareja, la pérdida y la infelicidad. Citada por Jonathan Franzen como una de sus obras favoritas, La edad del desconsuelo es una novela emotiva y absorbente, tan divertida como triste, un poderoso retrato de la intimidad familiar, el miedo a perder al ser amado y la vulnerabilidad de amar.

Magda, de Meike Ziervogel


La gent de Hemso, d'August Strindberg


El pati Maleït, d’Ivo Andric

Es poden posar aquí les relectures? I tant! El pati Maleït es perdia en la desmemòria i la perspectiva de llegir el Pont sobre el Drina al Club de lectura de Dòria m’ha portat de nou a Andrić. Dos anys després sí que alguna cosa es deixava rememorar. Diria que aquest cop amb el llarg temps de Vimbodí i una certa recerca que m’ha apropat a la temàtica, la lectura s’ha fer més conscient i per tant posiblemente més profitosa.
Un relat que és com una nina russa d’històries dins d’històries i una presó kafkiana plena d’innocents i una Història passada que s’encaixa en el present...


Què podem aprendre i sentir en llegir El Pati Maleït?
PAU: El Pati Maleït, la presó on se situa la història, pot ser vist com una metàfora de la vida humana: una vida on estem limitats per un sistema, la censura, les estructures estatals, la beneiteria dels responsables polítics, els buròcrates, etc. És un món on els individus més lliures i savis acaben tancats a la presó…
JELENA: És una novel·la breu que s’hauria de llegir més d’una vegada perquè, en cada nova lectura, es troben nous significats i noves interpretacions https://www.nuvol.com/entrevistes/ivo-andric-el-pati-maleit/

dissabte, 26 d’octubre de 2019

L’estrangera, de Sergi Dovlàtov

En el fons el que m'agraden són les històries. Per això em desconcerten aquests contes que no tenen nus o no tenen desenllaç. Soc fill tambe de Juli Verne. La trama es potser l'element que valoro mes d'una bona novel.la. Però això va més per Ossípov, es clar.
... 


El Dovlàtov és una mica el complement de l'Ossípov. És la merda d'Amèrica, el desengany, la misèria moral... Aquesta noia emigrada de Russia als Estats Units sense motivi, en un ambiente mès aviat kafkià...



"Marússia Tataróvitx, filla d’alt funcionari soviètic, està acostumada a gaudir de privilegis i viu envoltada d’admiradors. No té motius raonables per voler abandonar Rússia. Però contra tot pronòstic, sense saber ben bé per què, com un caprici més o com una fugida endavant, decideix emigrar i s’instal·la a casa d’uns parents, a Queens. Allà s’hi troba una comunitat russa impermeable a la cultura americana i plena de personatges típicament dovlatians...."https://www.labreuedicions.com/lestrangera-de-serguei-dovlatov/