dissabte, 4 de juliol de 2015

Diversitat

Començo el meu miting al Pla dient qe el que he fet sempre molt malament era atendre ladiversitat i que aquest era el meu repte. I després vomito (una mica massa ) curriculum, competències, avaluació formativa, decàlegs dela Xarxa, enriquiment d'activitats i fins un poema d'un nen, una tija i una flor.
Vigila, Martí, vigila
No perdis mai el teu nord ...

divendres, 3 de juliol de 2015

òsmosi

Encomanar per òsmosi i no per transmissió o convenciment dirigista. Màxima modèstia. No proposar canvis sinó enriquiments de  les pràctiques a l'aula. L'Olga Esteve em penso que  hi toca molt.
Si fos així en política, no faríem revolucions; però, en fem?

dimarts, 30 de juny de 2015

Agradar

En política menys que enlloc no pots agradar tothom. Ni tan sols els teus amics, Rínxols.  Siguem coherents i intentem comunicar bé.  Però ni això no serveix.

diumenge, 28 de juny de 2015

Mandarines

estonians a Abjasia (o es Geòrgia? ) i txetsens i russos. ... es igual és la Guerra.  Amb majuscules . Com totes. Perquè és la Mort. Al cinema tot és fals diu el vellet protagonista i segurament és teatre posar dos enemics sota un mateix sostre però les mirades i els gestos i les amenaces i la convivència semblen molt molt reals.

CUP i ICV

CUP i ICV es podrien entendre si uns fossin capaços de fer autocrítica de la seva etapa de govern ( de participació en !) i els altres no pressuposessin la mala intenció en aquests errors i acceptessin que tothom qui governa s' equivoca.

Líquides

La Marta proposa que de les meves potsercerteses en digui certeses líquides a la manera de Zygmunt Bauman.  No en va les repenso mentre nedo. (Bona, Marta)

dissabte, 27 de juny de 2015

Indepes d'ICV

Massa incògnites arreu. Però les meves potser certeses: Cal votar explícitament quin ha de ser l'status del nostre país. Cal fer-ho contra la legalitat i la política espanyola. Cal no prejutjar el resultat. Cal unir els que tenen aquest objectiu, que es diu referèndum d'autodeterminació no acordat. Aquest és el plebiscit del 27S. Aquest és el full de ruta que cal negociar.  Cal convèncer ICV i Podem i sí que es pot fer. (Convèncer-los vull dir)

dimecres, 24 de juny de 2015

Vallvidrera amb Ella i Abraham

Tot baixant per la drecera
Que porta a la Budallera...

Ai no!

Maragall, “Boscos de Vallvidrera”, (1906)

Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!
Tenia el mar al darrera i al davant el Montserrat,
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l'eternitat.
Més enllà, d'altres carenes,
el Pirineu, tot nevat,
i aquell dolç país de França
que deu ser a l'altre costat...
Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!
Tot baixant per la drecera
he vist un arbre rosat:
ametller que presumies,
un altre se t'ha avançat.
- De massa matiner que era
ara em veus tan despullat:
les glaçades d'aquests dies
totes les flors m'han llevat;
pro encara en tinc unes quantes:
mira'm de l'altre costat.
- Ara veig que no tens culpa:
ametller, que Déu te guard,
que sens tu la bona nova
no m'ho hauria semblat.

dimarts, 23 de juny de 2015

Una paloma se posó sobre una rama a reflexionar sobre la existencia, de Roy Andersson

Un altre gènere: el de "pel·lícules que com més hi penses més t'agraden".
En aquest cas l'absurd em desconcerta però l'estètica  m'enganxa i l'humor evita l'avorriment. Cinema d'autor evidentment.
Obsessió per les línies de fuga.
Pe què han triat aquesta imatge per fer-ne el cartell promocial quan a la pel·lícula dominen imatges com les que poso a sota? (vaya un morro!)



comentari llarg sobre Roy Andersson a TVE




Galveston, de Nic Pizzolato

Me'l compro perquè llegeixo que l'autor és el guionista de True detective. Va ser per això.
I no està mal aquesta història d'aquest sicari cancerós que fuig per les carreteres de Louisiana i Texas amb una jove i una nena amb qui no l'uneix res.

Però Galveston, insisteixo, més enllà d’una trama molt ben parida i proveïda de carrerons foscos i demolidors cops d’efecte, és també i sobretot l’estil Pizzolatto: pausat i hipnòtic, realista i oníric alhora, amb uns personatges amb unes bones històries al darrere, sobretot el protagonista, quin paio, en Roy Cady: de carn i ossos, carregat de contradiccions i de misteri, perillós, romàntic, fascinant, un supervivent. Com la noia, la Rocky, que també. I com l’interessantíssim ventall de secundaris.

dilluns, 22 de juny de 2015

Violència

La violència potser es pot justificar en algun cas. Però amb quant de compte s'ha d'anar! Petit forat minúscul que saps que no deixarà de créixer...

diumenge, 21 de juny de 2015

Les héritiers o la Professora d'història

Pel·lícula correcta en el gènere "pel·lícules de nois de secundària que es porten malament fins que un mestrre amb mètodes pedagògics alternatius i innovadors els posa a ratlla". Una mica fàcil, una mica tòpica, però l'encerta en moltes coses.
Em fa gràcia que sigui Créteil i puc imaginar que aquests alumnes són aquells que van venir a Mataró quan vam fer un intercanvi amb l'escola Anxaneta.


El título original de esta lección a favor de la educación y la recuperación de la Memoria Histórica resulta más elocuente que el castellano: 'Los herederos', referencia tanto a esas nuevas generaciones que parecen haber olvidado de dónde vienen (los alumnos protagonistas) como a la propia responsabilidad que todos tenemos para asumir nuestra Historia común pasada y presente. Bien es cierto que la película de Marie-Castille Mention-Schaar se ajusta al sempiterno esquema de docente voluntarioso (Ariane Ascaride entregada a la causa), iluminando a alumnos problemáticos y/o marginados frente a la desidia de colegas y estamentos públicos y políticos.
Sin embargo, por muy conocida que nos resulte la tapa del libro (y, encima, con lo del concurso; todo muy made in USA) en sus páginas hay un discurso muy beligerante y necesario respecto al nuevo fascismo que nos está rodeando.
http://www.fotogramas.es/Peliculas/La-profesora-de-historia

dissabte, 20 de juny de 2015

Bernhard i Gould (El malaguanyat 2)

El virtuosisme no és el mateix que l'art. No tothom que toca el piano ho fa com Glenn Gould. De fet no ho fa ningú.  B. i la seva narrativa com una apissonadora. B. sempre enamorat del seu país i de la seva ciutat.

Amb un humor càustic i un to obsessiu, la novel·la explica l’experiència de dos companys de Glenn Gould que, commocionats davant el virtuosisme d’aquest, decideixen abandonar la seva carrera musical. Tot i ser, ambdós, alumnes avantatjats i talentosos, no poden suportar la idea de veure’s relegats a un segon pla per Glenn Gould. I no obstant abandonar el piano i fins i tot després de la mort de Gould, tant aquest com la música continuen obsessionant-los de la mateixa manera que quan s’hi dedicaven; de fet, tota la novel·la gira al voltant del que ha significat i continua significant per a ells l’art.

http://www.morirdefrio.com/2013/04/el-malaguanyat/

Avaluació

I des de fa mesos la pregunta és com introduir les competències en l'avaluació oficial del país sense que els mestres se't tirin a sobre. Que se t'hi tiraran igualment. Ah! I amb LA LOMCE pel mig és clar.
Misión imposible

dijous, 18 de juny de 2015

Desobediència

No comparteixo el culte a la desobediència que pregonen determinats col.lectius amb qui, en canvi, comparteixo altres criteris. Em planteja dubtes ètics importants i, m'atreviria, fins i tot,  a acusar-la d'antidemocràtica.

Bellvitge

Bellvitge em diu que som resolutius i jo entenc que vol dir que fem un bon tàndem. Suposo que tots els entrenadors valoren tenir un bon segon. Ho pensava també de La quan deia que m'enyorarà.

dimarts, 16 de juny de 2015

diumenge, 14 de juny de 2015

el Prat

Porto Abraham al parc i a la platja del Prat. Tres dones musulmanes resen en direcció a la Meca, sobre la gespa verda i ben cuidada i sota les copes frondoses dels pins mediterranis. La nova Catalunya. La línia de mar queda amagada pel petit pendent sorrenc on com un miracle l'acció potser d'un alcalde sense límit de mandat ha aconseguit fer rebrotar la vegetació natural.

Palpables

Fantàstica política municipal! Feta de noms, de cares, de persones... Feta de realitats palpables

dissabte, 13 de juny de 2015

Si se puede

El crit ressona  estranger al Saló de Cent i a la plaça Sant Jaume. Primer em molesta i me'n queixo. Em toca després reconeixer   que aquesta és també una llengua del país, que és la de molts catalans, que és la de l'emancipació dels humils a casa nostra. Que m'agrada, a més, compartir-lo amb Manuela Carmena. I si algú hagués entonat la Marsellesa?
I després m'emociona el Que sí nos representan!