dimecres, 22 octubre de 2014

ICV i el 9N

Amics, cosins i fills  no entenen la posició d’ ICV en aquests moments.
Penso en  veu alta i intento explicar algunes coses:

ICV  es manté ferma a no acceptar un procés d’alliberament nacional independent del procés d’alliberament social.  Per això no s’entén amb els plantejament (CiU,  ERC i ANC) que obvien la perspectiva social o  que pretenen  una pausa a l’espera que siguem independents i aleshores ja decidirem si som de dretes o d’esquerres.

ICV manté dintre seu sectors que no estan per la independència, que creuen que la lluita per la millora dels drets socials no passa per la construcció d’un estat independent, que se senten llunyans dels ideals nacionalistes,  i que interpreten que a Espanya hi ha sectors encara que poden contribuir a crear un nou marc constitucional que permeti un millor autogovern i un blindatge de les competències més essencials. ICV ha cregut que era convenient mantenir una posició que permetés la convivència dels sectors independentistes i federalistes que formen ara el partit. Resulta que també tenim dues ànimes ; cal renunciar a una? Un partit es defineix per la seva manera d’entendre l’organització de la societat. ¿És la forma, la mida de l’estat un dilema obligatori de resoldre per a un partit? Per què no deixar que aquest sigui un punt en què es deixi que el país sigui el qui decideixi?

Per això ICV manté el dret a decidir, l’autodeterminació, del poble de Catalunya com a principi bàsic  de la seva línia política actual. Davant la consulta del 9N la seva línia ha estat intentar garantir que totes les opcions hi tinguessin cabuda  i lluitar perquè l’onada independentista que s’ha produït per diversos motius no a sostragués  a la consulta la condició democràtica. Al final, i cal dir-ho molt clar, ha estat  l’Estat espanyol qui li ha sostret definitivament  aquesta condició al prohibir-la; la posició de la direcció d’ICV ha estat, llavors,  de no participar en aquest residu de consulta.

I ara és quan dic, des del meu recent  independentisme, que comparteixo tots els arguments d’ICV (o de la seva direcció) excepte la seva conclusió final. Penso que es podia  denunciar tot això, mobilitzar el país i participar en la votació, explicitant i deixant molt clar que aquesta consulta és només un pas més. Això era coherent i molt més fàcil d’explicar.

Els articulistes tenen temps per desenvolupar bé les seves idees; jo no







diumenge, 19 octubre de 2014

Lars and the real girl


On és la casa del meu amic?

Continuant amb les recomanacions d'en Jaume Cela per a les Jornades d'Ètica i cinema veig aquesta pel·lícula iraniana lenta i preciosa sobre la valentia que de vegades suposa portar fins a la darrera conseqüència un deure moral.

aquí hi és sencera i sense subtítols (durillo..) però per veure les imatges una estona ja val la pena

La película habla sobre un hecho aparentemente simple: un aplicado estudiante realiza una búsqueda para devolverle un cuaderno a su compañero en una villa vecina, ya que si su amigo no lo recibe al día siguiente, será expulsado. Por esa razón, este filme ha sido visto como una metáfora por el sentido del deber civil, sobre la lealtad y los héroes cotidianos. Las tradicionales creencias de la gente rural iraní son también mostradas en la película.
Esta película se encuentra entre los primeros diez puestos de la lista del BFI de Las 50 películas que deberías ver a los 14 años. (avui tiro de Wikipedia)
i una molt bona crítica a miradas.net

dissabte, 18 octubre de 2014

Retorn a Killybegs


Novel·la fantàstica per entendre el conflicte d'Irlanda del Nord. La misèria i la discriminació, els ghettos de Belfast, la presó, les vagues de fam i la tortura i la lluita i també les misèries de la lluita. Ben plantejada des del pun de vista narratiu amb aquesta incògnita de l'heroi alliberador que explica la història com a traïdor a la causa.

'Retorn a Killybergs', d'Edicions 1984, és la història d'una traïció, la de Denis Donalson, que ens explica la lluita d'Irlanda. Abans de començar sabem com acaba: el traïdor és executat. Això no impedeix que ens el llegim d'una tirada. Sense suspens, crea emoció i explica. No justifica, no el jutja. No el perdona. L'escriptor era amic íntim de Donalson i no ens explica la seva història, ni el seu desengany. No és cap relat fidedigne. L'autor es transforma en el protagonista, en Tyronne Meehan, una barreja de Chalandon i Donalson, i s'omple d'ell per explicar-nos la història d'un país i moltes coses més. (al vilaweb)

i la ficció pel que sembla no és tant ficció:

Però el que sembla més interessant és, precisament, aquesta transfiguració d’identitats que es produeix en la creació d’aquesta història. És bonic, ben fet, i fer-se la pregunta de en quin moment es barregen realitat i ficció, o quantes llicències s’ha pres l’autor més enllà de la veritat estricta,  si és que en algun moment ho fa, no aporta res de res a la interpretació d’aquesta història. És Sorj Chalandon qui posa veu en primera persona a Tyrone Meehan i és Tyrone Meehan qui parla de l’Antoine, el franceset, l’autor, el propi Sorj Chalandon, qui de manera indirecta es qüestiona el seu paper i la seva participació en l’univers d’Irlanda del Nord. (www.nuvol.com)

diumenge, 5 octubre de 2014

Notes sobre les notes

Reflexions d’un diumenge al matí  sobre avaluació, qualificació i justícia

(pel Francesc, la Muntsa, la Maria O., la Maria C. i el Simón) (també per la Guida)

Una qualificació és la traducció a una classificació estandaritzada dels resultats d’una avaluació i  té un objectiu d’informació o d’acreditació. Fa referència a una escala numèrica (normalment de 0 a 10) o a una escala graduada (normalment des de l’Insuficient a l’Excel·lent) .

La justícia té a veure amb donar a cadascú allò que li correspon, d’acord amb els seus mèrits o les seves característiques.

Una qualificació serà justa, per tant, si s’adequa realment  allò que s’avalua, si ho tradueix fidelment, si ho reflecteix amb correcció.

Què és el que s’avalua a l’escola? O, millor, dit, què és el que hauríem d’avaluar primordialment? Doncs l’assoliment d’una competència. Més que no pas  la comprensió d ‘uns continguts o  l’assoliment d’uns coneixements.  En les últimes propostes curriculars, inclosa la que està en estadi d’esborrany,  els anomenats criteris d’avaluació, relacionats amb els objectius d’etapa o amb les competències (que s’han desenvolupat i concretat per al final de l’etapa de primària) marquen allò que determinarà l’èxit de l’alumne en l’assoliment dels objectius.

Històricament i fins ara la qualificació s’ha entès especialment
a) Amb un criteri acreditatiu; dóna fe d’uns nivells que permeten accedir a uns nivells superiors. Avui en dia, a Primària això ja no és així.
b)     Amb un criteri de valoració del mèrit de l’alumne, de valoració de la relació “esforç-resultat” (com quan en un restaurant parlem de la relació qualitat-preu). Això donava i dóna peu a respostes del tipus premi-càstig.

Però , fent referència a aquesta visió relacionada amb el mèrit, que és la que ens porta a l’aplicació de criteris de justícia a una qualificació, cal dir que el mèrit personal és una variable independent del nivell d’assoliment de la competència (ja sabem que hi ha alumnes que ho assoleixen amb facilitat i d’altres amb gran esforç). És possible, no, és segur que el mèrit i l’esforç de l’alumne s’han de reconèixer i s’han d’informar. Però no ho barregem perquè sinó ens estem carregant l’autèntic sentit de l’avaluació.

En aquest sentit, és inapropiat valorar si  la nota d’una àrea és justa o injusta per a l’alumne: el que importa és saber  simplement és correcta o no,si  tradueix correctament o no el nivell competencial de l’alumne .

La nota té una tradició que ve de lluny i, per tant, és teòricament  comprensible per a les famílies: els pares i les mares van tenir notes i per tant les entenen; sovint més que els informes que se’ls faciliten. La nota, la qualificació, ajuda en tant que simplifica la informació.

Però aquest avantatge és alhora un inconvenient perquè impossibilita els matisos de què està plena la relació educativa i perquè, fruit de la interferència dels aspectes acreditatius del passat o de nivells superiors, estableix uns falsos nivells satisfactoris.

Què vol dir que 5 sobre 10 sigui suficient? Què vol dir que n’hi hagi prou amb aprendre la meitat dels continguts? Què vol dir que fallar tres preguntes de 10 sigui “Notable” (notable, vol dir que destaca sobre els altres!). ¿Podem considerar “excel·lent” fer bé una cosa senzilla , simplement perquè no hi ha cap error?

La nota, la qualificació, està, a més relacionada directament amb un  tipus d’activitat d’avaluació, l’examen, que orienta l’aprenentatge cap a l’èxit puntual i cap a l’aprenentatge efímer  més que no cap a la construcció d‘un autèntic coneixement durador.

 En resum que això de les notes li hem de donar un bon “revolcón”. Si en tenim l’oportunitat, fem-ho.!

Buf! Que tranquil que m’he quedat!

Com ho veieu?

Una abraçada


dissabte, 4 octubre de 2014

Inteligencia espiritual en los niños, de Francesc Torralba

(APUNTS)




I. EL ESTADO DE LA CUESTIÓN
  1. Educar en el desierto espiritual
La intel·ligència espiritual , modalitat d’intel·ligència que ens faculta per fer operacions transcendentals > benestar integral.
No independent d’altres intel·ligències
El retrocés de les pràctiques religioses, oportunitat per a l’autenticitat i risc per a la buidor. Les antigues pràctiques religioses han de ser font de renovació
L’espiritualitat no sempre és religiosa
L’espiritualitat s’expressa de manera molt quotidiana


  1. Lo espiritual en la educación
Espiritual: consciència, llibertat i responsabilitat (+enllà d’allò psicofísic)
Educació: trobada entre dues subjectivitats, pe això no pot ser neutral
Partim d’un sistema espiritual ambiental del qual ens podem desmarcar, l’educ. ens hi ha d’ajudar.
Reivindicació d’una espiritualitat específica de la infància que ha de ser respectada per l’educ.
L’espiritualitat, mur contra els mecanismes de la realitat que erosionen la nostra personalitat.


  1. Una constelación de significados
L’espiritualitat va més enllà de l’ètica
L’espiritualitat és un vincle amb la realitat aliena a l’ésser humà i alhora amb allò que li és més íntim (!MC)
També té a veure amb la cerca del significat de l’existència
És entesa també com el vincle amb una Realitat última present a totes les tradicions.
Espiritualitat= consciència


  1. Espiritualidad, religiosidad, confesionalidad


L’espiritualitat té a veure amb el ser; per això es relaciona amb tots els plans de l’ésser humà
La religiositat té a veure amb l’actuar en relació amb la Realitat fonamental (diversa segons els contextos però amb expressions universals com l’oració.)
La confessionalitat és l’adhesió a una determinada comunitat religiosa
D’aquesta triple distinció se’n deriven diferents maneres d’educar

(...)

diumenge, 28 setembre de 2014

Años de penitencia, de Carlos Barral

Més enllà de l'interès particular de trobar-hi la Universitat dels anys 40 o la mili a Santa Fe i Ronda que he sentit explicar tants cops, gaudeixo la prosa brillant, l'agudesa en la descripció dels personatges, l'anàlsi sociològica d'una època i d'un grup social i cultural destacat (Gil de Biedma, Goytisolo, Castellet, Oliart...). O els pescadors de Calafell... O els bars de putes...
Tot un personatge, Barral!



«Tú sabes que soy un anarquista ibérico y que lo que de verdad me importa es poner bien una coma en un verso», le había confesado a su amigo Alberto Oliart, quien se ha encargado ahora de prologar el nuevo volumen con un perfil biográfico que merece comentario aparte: describe al personaje, al amigo, al intelectual sensible que se ve sometido a las lecturas obligatorias como editor, al «personaje que por su convicción ética -explicó ayer- se ve obligado a mantenerse en primera línea de batalla a pesar de que no tiene espíritu combativo y de que lo que le gustaría es vivir retirado en Calafell».
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-02-03-2001/abc/Cultura/reunen-por-vez-primera-en-un-libro-las-memorias-de-carlos-barral_15732.html

dilluns, 22 setembre de 2014

Boyhood

Interessant experiment cinematogràfic que de seguida recorda la trilogia d'Abans del crepuscle/ la mitjanit/ l'alba, El mateix director, Richard Linklater, i el mateix actor,  Ethan Hawke, la mateixa idea, el pas del temps ficitici lligat al pas del temps real.
M'agrada observar com es va fent gran aquest noi, com es van fent grans els que l'acompanyen i a diferència de la trilogia anomenada aquí el pas del temps és gradualíssim, quasi imperceptible, com ho és en la realitat dels que ens acompanyen en la vida quotidiana. M'agrada observar els matisos en el canvi de les personalitats, en la conformació de les personalitats quan es tracta de nens  que es converteixen en nois.
I el noi aquest em sembla un actor esplèndid. Com el van detectar als sis anys? Ni els escrutadors futbolístics del Barça...!

En 'Boyhood', obra maestra que haría resucitar de alegría a André Bazin, Linklater ha ido mucho más allá que Apted. Rodando una semana al año durante 12 años con los mismos actores, dibujando la historia de una familia que parece robada de la propia vida, ha logrado captar el latido del tiempo en cada uno de los gestos de su devenir, en el modo en que afecta a nuestro vínculo con el mundo cuando este se está formando –vemos en qué se convierte Mason (Ellar Coltrane) de los 5 a los 17 años, ese periodo que identificamos con el relato de iniciación–; y en cómo la vida nos abre los ojos, cumple y frustra nuestros sueños (el personaje de la magnífica Patricia Arquette es, en este sentido, sintomático). En definitiva, en cómo el tiempo nos hace humanos. (Fotogramas)

absoutament d'acord

i, en canvi

Es claro y nítido que Ethan Hawke y Patricia Arquette se comen la pantalla y anulan al pequeño héroe en pleno crecimiento, que su presencia y sus vidas son más atractivas y apreciadas que la de nuestro joven protagonista y su sonámbulo andar (més Fotogramas)

què va, què va...

dimecres, 17 setembre de 2014

Mandelstam

M'agraden molt aquest poema; quina força els dos primers versos!
I la traducció d'Helena Vidal fa que el llenguatge llisqui de manera fantàstica!
Es mostra mandelstam-1.jpg.

diumenge, 14 setembre de 2014

Solaris

El trailer no té res a veure amb el que és la pel·lícula: aquí sembla un thriller d'acció i, en canvi, és d'una lentitud no apta per a tardes de diuemnge. Cal vèncer la nyonya per gaudir d'una història de ciència-ficció de les que m'agraden:   moralina filosòfica i amors intrínscament  impossibles.Estètica 2001 Odissea de l'espai, que és feta 4 anys abans.


Bien es cierto que su ritmo lento, y la aparente casualidad con la que se introducen algunas secuencias —ese paseo en coche por Akasaka, una ciudad japonesa, que se erige en doble metáfora del estado mental del personaje de Berton y del despegue de la nave en la que Kris viaja a Solaris—, pueden hacer, y hacen, de ‘Solaris’ un filme del que el espectador de a pie huiría irremisiblemente... http://www.blogdecine.com/

aquest trailer és molt més significatiu:


diumenge, 31 agost de 2014

Barcelona, any 64

La Barcelona de la meva infància. Un vídeo molt curiós.
Aspectes i Personatges de Barcelona, 1964 from Carles Barba on Vimeo.

estupor i tremolors d' Amelie Nothomb

He estat a punt de tirar-lo per la borda. De sobte vira i tot pren sentit. Sí, té gràcia. Li donaré una altra oportunutat a aquesta Amelie


la historia de una joven belga que empieza a trabajar en Tokio en una gran compañía japonesa. Pero en el Japón actual, fuertemente jerarquizado, la joven tiene el lastre de un doble handicap: es occidental y mujer, lo cual la convertirá en blanco de una cascada de humillaciones y de una progresiva degradación laboral que la llevará a pasar de la contabilidad a servir cafés, ocuparse de la fotocopiadora y finalmente encargarse de la limpieza de los lavabos masculinos.

i genial el comentari del rincón del vago: 

Es un libro escrito en prosa. Las frases son largas. Predomina la subordinación, en algunas partes predomina más la yuxtaposición. Predominan los verbos, pero los adjetivos tienen un papel dominante en algunas partes.

Senectud, d'Italo Svevo

Buf!
Trieste, anys 20 (suposo) un homenet més o menys mediocre s'enamora/juga amb rossa guapa i inicien una relació poc definida en la qual no se sap gaire què pretén cadascú. Tot  m'és llunyà i això que Trieste m'és simpàtic...
el deixo a la meitat. Em sap greu per en Vallcorba, just en aquest moment... ( i per James Joyce)

Escuetamente diría que este libro trata de la desbordante pasión que arrastra a un hombre de 35 años a los brazos de una joven, criatura de su imaginación. Un tema bastante trillado, dada la naturaleza ficticia de todo amor. Sin embargo, Italo Svevo lo afronta bajo una mirada particular a la que parece no escapársele ningún ángulo de la pasión o relación amorosa. (Revista de Letras)

dimecres, 27 agost de 2014

Memòries


Vimbodí és la biblioteca de memòries del pare. Aquests dies fullejo les de deGaulle, les de Paco Farreres, les de Carlos Barral. El segleXX en primera persona.

dijous, 21 agost de 2014

Las tres bodas de Manolita, d'Almudena Gandes

Madrid 1940s, Manolita, el seu germà Antonio, comunista guapo amagat, la seva germana Isa reclosa en un internat de Bilbao, escenes a la porta de la presó de Porlier, , el Palmera, transvestit, el Orejas, el xivato, (un real comissari Conesa), Silverio, el manetes, Eladia, la despampanant,... un món, una galeria de personatges increïbles- l'ambient de les dones que van a visitar els presos és potser el més original -. Novel·la potent potser una mica massa, en alguns trossos em cansa un mica.

"En los buenos tiempos las chicas se casan por amor. En los malos no siempre pueden elegir."


dimecres, 20 agost de 2014

August

M'agrada aquesta aproximació a la Roma imperial calidoscòpica en els narradors i amb l'acompanyament de grans personatges, de noms que retornen als llibres de literatura del Batxillerat, Ciceró, Horaci, Mecenes, Ovidi... Una passejada una mica light per la Roma imperial però a mi  m'agrada descobrir la batalla d'Actium, entendre Marc Antoni i Cleopatra i, com sempre, veure que en la Història, com en la vida, no hi ha bons i dolents. 

'August', de John Williams, narra la història sobre l’ascens al poder d’un dròpol de 18 anys que, entre traïdors, bergants, estafadors es va convertir en el primer emperador de Roma. www.timeout.cat
Home, n'hi ha que es passen!
 

L'alcohol i la nostàlgia, de Mathias Enard

Una joieta que em passa la Marta, un trio, el transsiberià, París, Moscou, drogues, Thomas Bernhardt...

Una lectura que dura un viatge d'avió des de les Canàries i que malgrat les dificultats de concentració enganxa  i emociona


Sovint és el punt de vista del narrador allò que ens fa estimar o avorrir una novel·la i només els grans autors són capaços de jugar amb ell i anar-nos-el mostrant o amagant perquè siguem a la fi nosaltres, els lectors, els qui arrodonim el relat amb la nostra pròpia veu. 

diumenge, 27 juliol de 2014

Siete cajas

Ja hem llegit moltes coses de l'Holocaust, però aquesta me l'empasso en un cap de setmana i té el seu interès. És la història real d'una família jueva, història descoberta per una descendent un cop queda en possessió d'unes caixes on els seus pares van amagar la identitat jueva durant la seva vida posterior, vida catòlica, barcelonina i "normal".  Endevino que les cartes estan una mica massa retocades però apart d'això posa els pèls de punta veure l'evolució i l'enfonsament en la tragèdia de famílies que eren absolutament "normals" (altre cop la parauleta amb cometes)

dijous, 17 juliol de 2014

Pasióndel dios que quiso ser hombre, de Rafel Argullol

Ser déu i ser home a la vegada és una monstruositat, diu Argullol. Ell , que no és ateu però que ha de deixat de ser anticristià es mira la figura de Jesucrist amb "carinyo",  ni que sigui per com l'ha gaudit a les obres d'art que milers d'artistes ens han llegat.