dissabte, 12 de gener de 2019

Del passat quan era present, de Maurici Serrahima

M'hi llenço de manera sorprenent. (la biblioteca de Vimbodí té això) arrossegat per la immersió en el catalanisme polític que ha suposat John Elliot.
Trobar-hi molt poc l'avi Joan obre totes les sospites que la Laia em confirma.
Molt interessants les referències literàries (Sagarra i Riba especialment)
Extraordinari testimoni de la primera (anava dir resistència però no, ni parlar-ne) clandestinitat catalanista en el franquisme.

... El lector ja endevina, des del primer volum, que les memòries de Serrahima constitueixen un document històric imprescindible i un text literari de primer ordre. Serrahima escriu, com tots els bons memorialistes, amb voluntat de notari, d’explicar el que passa, però també amb voluntat d’estil, i aquesta combinació acaba per resultar incòmoda de jutjar des de la posteritat: ni els historiadors de la literatura ni els historiadors de la realitat se’l fan prou seu.... (Llengua i literatura 18)

dimecres, 2 de gener de 2019

La idea d’Europa, de George Steiner


Gran començament  sobre els cafès d’Europa. Després també m’agrada la doble filiació d‘Atenes i Jerusalem... o sobre la caracterització dels paisatges del Vell continent oposats a les grans planes americanes, africanes, asiàtiques...l

La idea d’Europa reprodueix la conferència que va pronunciar George Steiner a Tilburg, en el marc del Nexus Instituut, el 2004. L’autor fa un recorregut pels trets que configuren la cultura Europeahttps://www.arcadia-editorial.com/llibres/la-idea-deuropa/.

L’origen dels altres, de Toni Morrison.

Després de la Garcés i Steiner em sembla menys interessant. Excepte un final sobre l’africaneïtat vista des de la perspectiva occidental i la barreja d’antigor i infantilisme que atribuïm a aquest continent o les seves cultures.

http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1256/l'origen-dels-altres

dissabte, 29 de desembre de 2018

Nova il·lustració radical, de Marina Garcès

No ens estem extingint, ens estan assassinant.
Contra els sabers establerts, un nou pensament crític. Perquè la cultura només és emancipadora si és crítica.
El futur és la continuïtat entre la biologia, la cultura i la tecnologia.
Les humanitats només ens salvaran si enfoquen la seva crítica cap a una nova manera d'entendre allò vivible (la dignitat humana).
Europa, escolta el món.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-marina-garces-filosofa-autora-de-lassaig-nova-illustracio-radical/video/5697790/

dijous, 6 de desembre de 2018

Per combatre aquesta època


https://www.arcadia-editorial.com/llibres/per-combatre-aquesta-epoca/

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/el-raco-de-pensar-rob-riemen-filosof-el-feixisme-es-el-contrari-de-la-decencia/audio/1016922/


Dietaris, de Sandor Marai

Llegir els dietaris de Marai en coincidència amb la lectura dels dietaris del pare, amb els moments de decadència del sogre i, encara més, en aquest dia del funeral per en Jordi Baldrich, se'm fa un  acte de passió intel·lectual i d'intensitat emocional notable. Ah, la vellesa i la mort.
No fa por la mort, fa por morir-se.

Catalans i escocesos

Nosaltres en la nit, de Kent Haruf

diumenge, 2 de desembre de 2018

Tres caras, de Jafar Bahani

Molt recomanable, tot i que no és fàcil. Les tres cares són tres actrius i a una d'elles només se la veu d'esquena!
Premi al millor guió perquè la idea és fantàstica però malgrat tot a mi em despisten unes quantes vegades.


Cine por lo bajini, como en «Tres caras», donde relata con absoluta sencillez un viaje que hace él mismo, junto a la actriz Benhaz Jafari, hasta un pueblo perdido para encontrar a la protagonista de un vídeo casero, una joven que pide socorro, y que anuncia su suicidio porque quiere ser actriz y su familia y su entorno se lo impiden por considerarlo indigno en una mujer.
(ABC)

dissabte, 1 de desembre de 2018

Soumission, de Michel Houellebecq


Curiós. La França islamitzada. Per què no? Amb tota la "normalitat" dels professors que tornen a la Universitat ara amb dret de tenir diverses esposes.


Francia, en un futuro próximo. A las puertas de las elecciones presidenciales de 2022. Los partidos tradicionales se han hundido en las encuestas y Mohammed Ben Abbes, carismático líder de una nueva formación islamista moderada, derrota con el apoyo de los socialistas y de la derecha a la candidata del Frente Nacional en la segunda vuelta. François, un profesor universitario hastiado de la docencia y de su vida sexual, que a sus cuarenta años se había resignado a una vida aburrida pero sosegada, ve cómo la rápida transformación que sucede a la llegada del nuevo presidente al Elíseo altera la vida cotidiana de los franceses y le depara a él un inesperado futuro. Los judíos han emigrado a Israel, en las calles las mujeres han cambiado las faldas por conjuntos de blusas largas y pantalones, y algunos comercios han cerrado sus puertas o reorientado el negocio. Y la Sorbona es ahora una universidad islámica en la que los profesores conversos gozan de excelentes salarios y tienen derecho a la poligamia. Al igual que Huysmans, el escritor del siglo XIX convertido al catolicismo al que consagró su tesis, François sopesará pronunciar las palabras que le abrirán las puertas de la religión islámica y de una nueva vida: «No hay más dios que Alá y Mahoma es su profeta.»
Sumisión llegó a las librerías francesas el mismo día del trágico atentado contra Charlie Hebdo y Houellebecq, acusado de islamofobia o de dar alas a la extrema derecha, afirmó: «No tomo partido, no defiendo ningún régimen. Deniego toda responsabilidad. He acelerado la historia, pero no puedo decir que sea una provocación, porque no digo cosas que considere falsas sólo para poner nerviosos a los demás.» Más allá de la polémica, Sumisión es una novela de «política ficción» –como 1984 Un mundo feliz–, una turbadora fábula política y moral, en la que coexisten intuiciones poéticas, efectos cómicos y una melancolía fatalista.
https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/sumision/9788433979230/PN_893


dissabte, 10 de novembre de 2018

Vida de casa (Housekeeping) de Marilynne Robinson

Una passada de novel. la. I no es fàcil. Però Ruth i Sylvie t'embolcallen amb l'abric de la incomprensió, i se t'emporten com un llac d'aigües profundes que xucla personatges des del pont d'un tren nocturn.


Vida de casa, la Ruth i la Lucille creixen òrfenes en un poblet insòlit d’Idaho anomenat Fingerbone, situat a la riba d’un llac immens i inquietant que ha segat la vida del seu avi per accident i de la seva mare per suïcidi. Abandonades per la mare i després per l’àvia i per les bestietes que la van succeir, les nenes queden a càrrec de la tieta Sylvie, una dona enigmàtica i excèntrica que sempre ha rodat món i que es cuida de la casa com una «sirena dins la cabina d’un vaixell». Les dues germanes modelen la seva identitat enfrontades a l’estira-i-arronsa entre els convencionalismes del poble i els «comportaments cada cop més erràtics» de la seva tia, entre l’enyorança del que han perdut i la solitud que els infon la seva permanència, entre l’amor que perdura i la transitorietat de les coses.
(Directe.cat)

dimarts, 30 d’octubre de 2018

La ciutat secreta del Toubkal

El noi silvestre, de Paolo Cognetti

Una mica més de lo mismo respecte de les 8 muntanyes. No aporta gaire és cert:

La solitud que l’autor vol trobar a la muntanya no és l’esperada. De tant en tant es topa amb gent, alguns pastors, alguns turistes… Amb un dels habitants locals trava certa amistat i comparteix sopars i converses. Però quan necessita no estar amb ningú, Cognetti va muntanya amunt, allà on té clar que no hi haurà cap persona. En el fons, amb aquestes petites fugides mira de trobar allò que des del principi buscava, la natura salvatge, el silenci i a ell mateix. El lector no ha de pensar que aquest «quadern de muntanya» és una mena de relat de supervivència, o de com l’home és capaç d’adaptar-se a un entorn hostil. Malauradament, tampoc veig en aquest llibret grans reflexions que em facin entendre amb profunditat els beneficis espirituals de l’aïllament i el contacte amb la natura, almenys els que sent l’autor. No dubto que existeixen; de fet, jo mateix els he experimentat, però quan un llegeix un llibre on algú ens vol explicar les seves vivències, tal com feia Thoreau, és d’esperar que vulgui trobar més humanisme, més pensament, més profunditat. I aquest relat se m’ha fet massa superficial. Vull dir que ens detalla petites coses que fa en el dia a dia que no aporten res en absolut i passa molt per sobre dels seus neguits existencials. No dic que no hi siguin, sinó que no telen prou calat. Vaja, que si l’autor diu que per culpa de determinades crisis se’n va a la muntanya, jo després vull que em digui com van les seves crisis, quin és el poder sanatori -segons ell- de la natura i la muntanya.
De fet, a mesura que m’apropava al final, la lectura, que té unes 170 pàgines, se m’ha fet pesadíssima, precisament per la superficialitat del relat. I quan he acabat de llegir el llibre, he pensat: “Això és tot?”. Entenc que Cognetti s’ha fet famós per Les vuit muntanyes, i segurament El noi silvestre és una obra menys madura, i per això sé que seguiré llegint-lo, però tenint en compte els assajos i les novel·les que s’estan publicant sobre l’experiència d’entrar en contacte amb la natura salvatge, aquestes petites memòries no m’han aportat gaire cosa, ni tan sols m’ha fet créixer el meu amor per la natura. 

Més sèries

Homeland: la Carrie. la CIA. Orient Mitjà. Saul Berenson i Peter Quin. I Brody

Mindhunter: un toc True detective. Unes entrevistes genials amb assassins. Els setantes ben retratats. l'FBI

divendres, 28 de setembre de 2018

Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti

L'amistat i la muntanya per les valls alpines del nord d'Itàlia per on vam passejar l'estiu anterior. Un plaer, una passejada per l'alta muntanya i per l'amistat entre dues persones tan distants com el Buno i el Piero, el camp i la ciutat. gran novel·la!

Un llibre clàssic: la història que narra i la manera de narrar-la. No hi ha, ni es pretén, gens d’innovació. Pietro és un nen de ciutat que estiueja en un petit poble on tenen lloc les dues experiències centrals de la seva infància: el descobriment de la muntanya en llargues caminades en companyia del seu pare, rude i entusiasta a parts iguals; i el descobriment de l’amistat en la persona de Bruno, el nen muntanyès que viu tot l’any al poble. A la segona meitat saltem a l’edat adulta: mort el pare, assistim al relat del retrobament entre Pietro, convertit en home de ciutat, i Bruno, adult com ell, que no ha sortit del poble encara. La veu de Pietro explica fins al final tota la història en un amable to convencional que, inevitablement, porta el ressò de London, Conrad i companyia. És un clàssic, dit sigui com a constatació, no com a judici de valor. 
https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20180306/critica-literariia-les-vuit-muntanyes-paolo-cognetti-6671680

El que fa de Les vuit muntanyes una novel·la ben especial és com Cognetti va desgranant les relacions humanes amb la muntanya com a testimoni. (...) A la llibreria, sovint, em trobo amb homes que a una determinada edat deixen de llegir novel·la, per només llegir assaig, com si ja ho haguessin llegit tot, jo sempre els dic que per entendre la realitat cal llegir ficció i Les vuit muntanyes de Cognetti m'ho demostren una vegada més.

 http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/760-les-vuit-muntanyes

dimecres, 29 d’agost de 2018

Opinions d'un pallasso, de Heinrich Bóll

Una bona novel·la passada de moda. És possible això? Doncs quan el tema és el "conflicte" religiós  a l'Alemanya dels anys 60, home, doncs potser sí.Per als lectors occidentals d'avui en dia instal·lats en aquesta societat majoritàriament agnòstica o en tot cas no practicant no sembla el tema més interessant. El post nazisme sempre és interessant és clar com a qüestió moral però la seva preseència a les pàgines és força reduïda.

Està bé però l'estructura de la novel·la basada en les trucades demanant diners d'aquest pallasso fet caldo pel fracàs econòmic i matrimonial.

.