dimecres, 29 d’agost de 2018

Opinions d'un pallasso, de Heinrich Bóll

Una bona novel·la passada de moda. És possible això? Doncs quan el tema és el "conflicte" religiós  a l'Alemanya dels anys 60, home, doncs potser sí.Per als lectors occidentals d'avui en dia instal·lats en aquesta societat majoritàriament agnòstica o en tot cas no practicant no sembla el tema més interessant. El post nazisme sempre és interessant és clar com a qüestió moral però la seva preseència a les pàgines és força reduïda.

Està bé però l'estructura de la novel·la basada en les trucades demanant diners d'aquest pallasso fet caldo pel fracàs econòmic i matrimonial.

.

El viatge de Nisha, de Iram Haq

Coincideixo amb algunes cítiques: tema interessant però falla pel seu maniqueïsme i per la seva inverossimilitud


Nisha, una chica de 16 años, vive en Noruega una doble vida. En casa es la perfecta hija paquistaní, pero cuando sale con sus amigos se convierte en una chica más occidental. Cuando su padre le pilla con su novio en la cama, sus dos mundos chocan. Para darle una lección, sus padres deciden mandarla a Paquistán, donde tendrá que adaptarse a aquella cultura.
https://www.filmaffinity.com/es/film835250.html

diumenge, 26 d’agost de 2018

Betelgeuse, de Leo

La continuació d'Aldebaran. A mi m'encanten aquests còmics de ciència ficció i línia clara.

La acción se sitúa unos seis años después de los acontecimientos narrados en el tomo anterior. La mantriz, ese extraño y casi mágico ser que habita los océanos del planeta Aldebarán, está emitiendo una señal a través del espacio en dirección al planeta Betelgeuse 6, supuestamente habitado por humanos. Igual que la otra vez, la actividad colonizadora de la raza humana no acaba de salir del todo bien, y resulta que allí están ocurriendo multitud de sucesos que necesitan una explicación. Kim Keller, completados estudios superiores en biología, es propuesta para embarcarse en una expedición clandestina destinada a estudiar el asunto, entre otras cosas debido a su conexión especial con la propia mantriz.



Esperant els propers (continuarà)

Un altar per la mare, de Ferdinando Camon

En la línia de Minúscula, una joieta.


L’altar real de la història, construït en dies i nits sense dormir, amb febre i fent un esforç titànic per ser a temps que l’altar sigui beneït pel capellà del poble, està elaborat pel marit de la dona inculta quant a coneixements acadèmics, però sàvia de vida útil per als altres, família i passavolants, i per a la terra que treballa sense plànyer ni hores ni esforços. L’altar literari, certament una obra d’art, el construeix el fill.
https://www.nuvol.com/noticies/ferdinando-camon-i-el-seu-altar-per-la-mare/

dijous, 23 d’agost de 2018

L'escola estressada

d'una entrevista amb en Xavier Aragay

L’escola està estressada i això es transmet als nens!
els mestres més innovadors acaben topant amb un sostre de vidre, que és la inèrcia i la cultura del centre…

els mestres més innovadors acaben topant amb un sostre de vidre, que és la inèrcia i la cultura del centre…

Per fer codocència, per exemple, has d’afrontar un canvi cultural que en aquest país encara no hem fet.

la pública té un problema d’inestabilitat de claustres,

Faig una crida a que el mètode científic s’instal·li en educació, que es facin més avaluacions de procés i d’impacte.



Noves sèries

Aquest any (aquest curs potser) ha estat el de l'eclosió particular de les sèries.
Reemprenc la llista (vegi's https://marti58.blogspot.com/2018/05/les-meves-series.html) de nou sense ordre ni concert:

Peaky Blinders
Outlander
The crown
Downton Abbey
Altered carbon

Stranger things 



La ciutat i La mansió, de Faulkner

Han quedat oblidats en aquest blog i era una injustícia



La ciutat
Aquest llibre és el segon volum de la trilogia de Faulkner sobre la família Snopes, símbol dels elements avariciosos i destructius que veia en el Sud de la postguerra nord-americana. Com la seva predecessora, El llogaret, i la seva successora, La mansió, La ciutat és una novel·la que es pot llegir com una unitat en si mateixa, del tot independent. L’autor hi explica la lluita despietada que en Flem Snopes sosté per conquerir la ciutat de Jefferson, Mississipí, amb episodis típicament faulknerians de gran profunditat i d’altres amb una bona dosi d’humor. «El que jo pretenc és explicar la veritat essencial d’aquelles persones i dels seus fets, aquest és l’objectiu; els fets en si no són gaire importants.»

Istanbul, Istanbul, de Burhan Somnez

La Cançó de la plana es com un préssec dolç i a continuació Istanbul, Istanbul és com un civet de senglar, saborós però contundent.

Tancats dins d’una cel·la subterrània d’Istanbul quatre homes esperen els seus interrogadors. Per fer més suportable el temps combaten el silenci compartint històries plenes de tendresa i dolor, bastint un relat coral que gira sempre al voltant de la ciutat que els empresona. Durant deu dies s’expliquen contes i vivències personals, desitjos i temors, anhels de futur i penes del passat; somnis. A poc a poc converteixen la ciutat en la protagonista real de la història, creant una paràbola lluminosa on conviuen el patiment i la il·lusió amb totes les seves contradiccions. http://periscopi.cat/antipoda/item/istanbul-istanbul

L'escriptor i advocat turc-kurd Burhan Sönmez dedica a la ciutat d'Istanbul una "carta d'amor" amb altes dosis de realisme, patiment i dolor a la novel·la 'Istanbul Istanbul', traduïda al català per Pelin Dogan i Miquel Saumell per a Edicions del Periscopi, com ha explicat el seu editor Aniol Rafel.
En roda de premsa, l'autor ha ressaltat la voluntat de mostrar una "visió sota terra" de la capital turca, sobre la qual existeix una gran tradició literària com el 'Decameró' i 'Les mil i una nits', però escrita des de la mirada de persones que estan patint.
Per als quatre protagonistes de la novel·la, que es troben dins d'una cel·la subterrània esperant el seu interrogadors, "no existeix ni Orient ni Occident, només poden mirar cap amunt", ha dit Sönmez (Ankara, 1965), que ha confessat haver rebut 100 amenaces de mort en les últimes setmanes.

La cançó de la plana, de Kent Haruf

Hauria d'estar prohibit que les contracobertes o les solapes dels llibres expliquessin res que passi més enllà de la pàgina 50. @Ed_Periscopi

x x x

Dos vells grangers expliquen a una joveneta embarassada de 17 anys el preu del blat i Kent Haruf ho converteix en una obra d'art.

x x x

He acabat "Cançó de la plana", de Kent Haruf, la millor lectura d'aquest estiu. La plana és la vida que passa feta de gent senzilla, que respiren, senten, callen... sense estridències @Ed_Periscopi


El ventall de personatges són exquisits però si n'hagués de triar algun sens dubte em quedaria amb els germans McPheron, Haruf els capgira la vida com un mitjó i s'adapten, s'hi troben bé i són capaços de defensar la Victoria Roubideaux aferrissadament. M'agrada molt el concepte d'amor que Haruf mostra als seus llibres, fugint del convencional i del que tothom pensa, no només l'amor entre parelles o familiars, l'estimar perquè sí. 



Aquests relats on sembla no succeïx res i és la mateixa vida que es mostra tal com l'han passat els protagonistes és prou realista com per angoixar-me. Que queda de nosaltres quan hem acabat? No vaig poder per això acabar Stoner de John Williams. (@Jos PetitF)
https://twitter.com/JosPetitF/status/1031417153193496577

dimarts, 21 d’agost de 2018

Mujer bajando una escalera, de Bernard Schlink


Un més o menys thriller sobre un quadre i un advocat i una dona vella a Austràlia...
Schlink no està malament.

(...) un lienzo que conecta el presente con el pasado, cuando él era un joven e ingenuo abogado y le asignaron un caso que nadie en el bufete quería llevar. Un caso cuyo centro era ese cuadro. Estaba deteriorado, dañado, y había una disputa entre el propietario –el millonario Peter Gundlach–, el pintor y la mujer retratada –Irene Gundlach, la joven esposa del millonario–.Y el inexperto abogado se vio envuelto en esa historia triangular en la que no fue un mero testigo...
https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/mujer-bajando-una-escalera/9788433979544/PN_923

Teoria general de l'oblit, de José Eduardo Agualusa

És estrany i se.m fa pesat: el deixo a mitges


La vigília de la independència d’Angola, la Ludo, una noia portuguesa atemorida per l’agitació del carrer, construeix un mur de totxanes que l'aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys. Sobreviu cultivant verdures i caçant coloms amb l'única companyia del Fantasma, un pastor alemany albí, i escriu la seva historia a les parets amb trossos de carbó. Mentre ella observa el mon exterior i sembla enfonsar-se en l’oblit, el país transita traumàticament de l’alliberament a la república socialista, la guerra civil, la pau i el capitalisme cobdiciós.

http://periscopi.cat/antipoda/item/teoria-general-de-l-oblit

Mare de llet i mel, de Najat el Hachmi



Per mirar-se (per veure) les dones que corren per Vic tapades amb el mocador i la txil·laba(?) amb uns altres ulls.

Tres anys hi ha esmerçat Najat El Hachmi a escriure la novel·la Mare de llet i mel. Hi narra en primera persona la vida d’una dona musulmana del Rif, la Fatima, que ja adulta, casada i mare, deixa la seva família, el poblet on ha nascut, i emigra a Catalunya sola amb la seva filla, on malda per tirar endavant.
https://www.grup62.cat/llibre-mare-de-llet-i-mel/262500

Fills del ferro, de Jordi Casanova

L'he llegit amb un autèntic plaer, especialment la primera meitat i una mica més. Quins personatges , aquesta família Casanova!
Les fargues, el Ripollès, la industrialització, el catalanisme rural, la guerra i l'exili...
Escenes memorables: la Victòria Danés descobrint i amagant la seva edat, l'avi Ramon descobrint com els nazis havien copiat el seu reactor, l'àvia Cristina embarassada ajudant a passar exiliats pels Pirineus nevats...
He trobat a faltar l'enginyer Voisin i el biscuter però és cert que la història s'allargaria massa.
Quin material per a una sèrie de TV3! I encara més per a una sèrie de la BBC!
Per Casanova, Els fills del ferro té una sèrie de trets característics que el defineixen. En primer lloc, l'autor volia escriure sobre uns fets reals que haguessin succeït de veritat. Per això, l'escriptor s'ha volgut desmarcar d'aquelles novel·les històriques que, a partir d'uns fets reals, desenvolupen uns fets ficticis. ''Sempre m'han donat una sensació de terreny fals perquè, si hi introdueixes elements de ficció, poses en dubte la veracitat del llibre'', ha defensat.
(...)
l'obra se centra en el seu avi i no en el seu pare. ''Hi havia massa involucrament personal i no em veia amb cor d'escriure sobre el meu pare'', ha confessat. 

(la negreta és meva perquè , Jordi, hi estic absolutament d'acord i m'hi he trobat llegint La catedral del mar o Victus o Els estranys...)




Kyra Kyralina, de Panait Istrati


Una espècie de  relat de les mil i una nits que no m'acaba d'entrar fins al final. (harems, Istambul, mercaders d'espècies...)

Panait Istrati (1884-1935) és l’autor més danubià de totes les Romanies, conegut a Occident sobretot com a escriptor de llengua francesa a partir de la publicació de la novel·la Kyra Kyralina (París: Ed. Rieder, 1924). De pare grec –d’aquí el seu nom– i mare romanesa, immediatament va esdevenir un autor amb una doble identitat literària, quan Istrati mateix va publicar dues altres novel·les en llengua romanesa (Passat i futur i L’oncle Anghel) l’any 1925. Com ell digué: “primer de tot sóc i vull ser un escriptor romanès”.


A Kyra Kyralina, Stavru ens narra les peripècies a la llar materna al port de Braila, la vida viciada per un turc i, finalment, la recerca desesperada de Kyra als harems de Constantinoble amb el colofó de la descoberta de l’amistat i la llibertat. 

la veritable vida d'en Sebastian Knight, de Vladimir Nabokov


Jo el trobo molt ben esrit, A @laurafreixas no sé què li deu semblar aquest relat del masclista Nabokov, però a mi m'agrada aquesta reescriptura de la vida d'un germà gran escriptor de prestigi mal biografiat. (elements autobiogràfics of course, i el tema del canvi de llengües que Nabokov va protagonitzar)
Como en una novela policíaca, «V» tratará de hallar la verdad acerca de ese hermano con el que apenas convivió, buscará en sus obras alusiones autobiográficas, se entrevistará con las mujeres que tuvo por amantes y con los testigos que pueden proporcionarle alguna luz. Pero, siempre anticonvencional, Nabokov hará que todas esas tentativas se frustren e irá dejando sucesivamente abiertos todos los interrogantes, pues esta fingida investigación sólo pretende delatar la falacia de nuestras certidumbres y recordarnos la radical incognoscibilidad del ser humano.

El malson, de Hans Fallada


No és el millor Fallada, però al final i contextualitzat amb l'autèntica vida de l'autor, com passa tan sovint, pren tot el seu sentit i la seva força.

Finals d’abril de 1945. Malgrat que la guerra ja s’ha acabat a Europa, el doctor Doll, un pessimista moderat, encara viu tenallat per la por. De nit l’assetgen malsons en els quals ell —i la resta d’Alemanya— malviu al fons d’un immens cràter provocat per una bomba. Per sobre de tot, vol vèncer el dimoni de la culpa col·lectiva, però es veu incapaç d’esmenar cap error des de la seva posició d’alcalde d’una petita ciutat ocupada per l’Exèrcit Roig.

La història immortal, d'Isak Dinesen


Recordant Orson Wells.

diumenge, 29 de juliol de 2018

Golden Hill, de Francis Spufford

No em desagrada i li lliguen els adjectus de brillant i estrany que algú dedica a la narrativa d'aquest senyor. com sempre els escenaris sorprenents m'agraden: Nova York 1750! amb 7.000 habitants, un lloc on Broadway és una broad way, una ciutat on corren poques monedes i on el protagonista se sorprèn que la gent usi papers per pagar... i altres detalls per l'estil.

El punt de partida argumental és clàssic i senzill. Richard Smith, un jove de Londres, arriba el dia de Tots Sants del 1746 a la ciutat de Nova York, que en aquells anys era una emergent colònia britànica, encara amb una important empremta holandesa, de poc més de set mil habitants i situada a la costa est d’un immens continent del qual no se sabia gairebé res. Enigmàtic, càndid i seductor, el jove Smith es presenta a les oficines del comerciant Lovell amb una lletra de canvi per valor de més de mil lliures. El problema és que ningú sap qui és aquest noi ni quin és el seu propòsit, ni tampoc si té diners o bé és un impostor que vol perpetrar una estafa. Són els enigmes que anirem descobrint de la mà del narrador melancòlic, un punt malèvol i enjogassat que Spufford s’inventa per poder contar la història. Només al final en 


La vida tranquil·la, Marguerite Duras

Estranya i avorridota. Seria la França profunda, això?

Francine Veyrenattes (Françou) ens explica —i s’explica— com en Nicolas, el seu germà, es baralla a mort amb l’oncle Jérôme; la vigilància discreta i segura que organitza la família entorn de l’agonitzant; com la llibertat que ha conquerit d’aquesta manera condueix en Nicolas a l’amor i, més tard, a la mort. Al mateix temps, Francine també arribarà a l’amor, i els seus pares a la folliahttps://www.edicionssidilla.cat/els-nostres-llibres/illa-roja-de-narrativa/870-la-vida-tranquil·la



diumenge, 15 de juliol de 2018

Maria Estuard, d'Stephen Zweig

Bon preàmbul d'un viatge a Londres i Escòcia.Que bo és Zweig fent literatura, fent psicologia, fent història a partir dels personatges més grans. Entre Shakespeare i Joc de trons, la història d'aquesta dona reina, vídua, assassina,,, que cavalca, que escriu meravellosos sonets, que conspira, que s'enamora.. no és una novel·la, és una sèrie que enganxa capítol a capítol