diumenge, 21 de maig de 2017

diumenge, 14 de maig de 2017

Argelagues, de Gemma Ruiz

Els llibres s'encadenen i si l'avi de Vicenç Villatoro anava a petar aTerrassa, els de la Gemma Ruiz van anar a Sabadell. Que important va ser per a mi els altres catalans de Candel!

dimecres, 10 de maig de 2017

El fons de la qüestió, de Graham Geeene

Major Scobie lives in a colony in the West Coast of Africa during World War II, and is responsible for local security during wartime. His wife Louise, an unhappy, solitary woman who loves literature and poetry, cannot make friends. Scobie feels responsible for her misery, but does not love her. Their only child, Catherine, died in England several years before. Louise is a devout Catholic. Scobie, a convert, is also devout. Scobie is passed over for promotion to Commissioner, which upsets Louise both for her personal ambition and her hope that the local British community will begin to accept her. Louise asks Scobie if she can go and live in South Africa to escape the life she hates.

diumenge, 7 de maig de 2017

divendres, 7 d’abril de 2017

Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro

Entenc perquè va agradar tant al pare. No és perquè aquest avi em recorda per caràcter l'avi Ram o n (o el que me n'han explicat) sinó per la manera com està narrat, amb la sinceritat del memorialista que se sap no historiador

http://www.nuvol.com/critica/vicenc-villatoro-un-home-que-sen-va/##

diumenge, 19 de març de 2017

Comancheria

https://www.google.es/amp/s/m.blogdecine.com/criticas/comancheria-siempre-nos-quedara-el-western/amp

diumenge, 12 de març de 2017

Donha Clara (Aquarius)



"El segon llargmetratge del crític passat a cineasta Kleber Mendonça Filho (...) atorga tot el protagonisme a una figura encara insòlita en el cinema contemporani: una dona al voltant de la seixantena que esdevé l’heroïna d’una història de resistència" .(A l'Ara)

A mi m'agrada, malgrat que es fa llarga: primers plans intencionats, pinzellades per suggerir el/s personatge/s , de vegades l'actuació de la Braga és una mica excessiva, però. Mobbing en una zona turística brasilera, un tema d'actualitat que fa pensar.




dissabte, 11 de març de 2017

Manchester by the sea

Esplèndida més enllà de l'actuació fantàstica i  oscaritzada del seu principal actor, una història molt maca del tio destrossat a qui toca tutoritzar el nebot.

dilluns, 27 de febrer de 2017

David Copperfield, de Charles Dickens

En aquella edició taronja de Proa. La que vaig llegir als tretze anys encara que ara em sembli impossible. Captant com no ho vaig fer aleshores la fina ironia de Dickens. Sorprès per l'estructura en què s'encadenen els ambients i en cada un un personatge que es converteix en un secundari inoblidable:  la tia, el padrastre, el director de l'internat, l'amic, el protector, el boig lúcid... I només he llegit el primer volum.
Ah i la versió de Josep Carner, que avui en dia es deu considerar infumable! (i que a mi em fa glatir)

...

Alguns crítica parlen de personatges plans: no pas Steerforth!, que per cert com recorda Demian, fins i tot en la relació amb el protagonista i amb la seva pròpia mare...
  
...

Capitol 31. Retiro el que he dit d'Steerforth


...
En el fons Copperfield és bastant burro. Cosa que sobta quan el narrador és en primera persona.

divendres, 17 de febrer de 2017

Demian, de Hermann Hesse

Ordeno la llibreria i rellegeixo relíquies
...
El camí cap al mi mateix tan orientalista, que prefigura el Siddharta.
...
O l'odi a les masses que prefigura el feixisme?
...
El bé i el mal, Zaratrustra, Nietzche...

diumenge, 5 de febrer de 2017

Tony Erdmann

M'encanta veure una pel·lículua de la qual no sé res , només que "se'n parla molt" i que "em sembla que ha tingut molt boines crítiques" i que després d'un inici de "ai, ai , ai on m'he ficat?" es converteixi a poc a poc en un guió genial. Humor intel·ligent que fa trencar de riure, sense ser empalagós, Ritme  fantàstic malgrat quasi tres hores de durada i sortir pensant que en el fons és filosofia pura.
I dos actors de primera que ho borden, tant el més histriònic, que sempre és més fàcil, com ella que t'estimes de seguida malgrat la la seva sequedat.

crítica a blog de cine 


dissabte, 28 de gener de 2017

El sermó de la caiguda de Roma, de Jerôme Ferrari

Un professor de filosofia escriu sobre estudiants de filosofia; un kenyatta escriu sobre la història del seu país; Stendhal viatja a Itàlia i fa una novel·la sobre Parma, ...
Els escriptors sempre són darrera els seus escrits
...
I la guerra... les guerres... més properes o més llunyanes sempre com a teló de fons.
Ho diuen alguns: la nostra època, la més pacífica de la història.
...
Un bar cutre en un poble que endevines miserable i àrid..i estudiants de filosofia... i sant Agustí. Em passa con a moltes novel·les, els personatges envoltats d'una aura d'inconcreció.... no vull que m'ho posin difícil...
...
Els llibres se m divideixen entre aquells que són difícils d'acabar i aquells que només es deixen descobrir al final, que em  provoquen una sensació decebedora de no haver-ne sabut gaudir la literatura, decepció d pàgines i estones desaprofitades... voldria tornar enrere llavors però no ho faig mai.
Aquest és d'aquests.
Sí, al final sensació de gran literatura.
...
Finitto. Tancat. I tan tancat: simetria, i epíleg.
M'ho he passat bé.
Tanca aquests dies de baixa xollo.