diumenge, 27 juliol de 2014

Siete cajas

Ja hem llegit moltes coses de l'Holocaust, però aquesta me l'empasso en un cap de setmana i té el seu interès. És la història real d'una família jueva, història descoberta per una descendent un cop queda en possessió d'unes caixes on els seus pares van amagar la identitat jueva durant la seva vida posterior, vida catòlica, barcelonina i "normal".  Endevino que les cartes estan una mica massa retocades però apart d'això posa els pèls de punta veure l'evolució i l'enfonsament en la tragèdia de famílies que eren absolutament "normals" (altre cop la parauleta amb cometes)

dijous, 17 juliol de 2014

Pasióndel dios que quiso ser hombre, de Rafel Argullol

Ser déu i ser home a la vegada és una monstruositat, diu Argullol. Ell , que no és ateu però que ha de deixat de ser anticristià es mira la figura de Jesucrist amb "carinyo",  ni que sigui per com l'ha gaudit a les obres d'art que milers d'artistes ens han llegat.

dimarts, 15 juliol de 2014

Tapiró, al MNAC

Pinzellades d'aquarel·la que detallen de manera sorprenent els rostres i els vestits d'aquests vells, d'aquestes noies, d'aquests xamans magrebins... Curiós i sorprenent. Val la pena...

dilluns, 14 juliol de 2014

El llogaret, de Faulkner

La història dels Snopes al Revolt del francès. L'he gaudit extraordinàriament i m'ha costat d'acabar-lo encara més extraordinàriament.. Recordaré però els moments d'absoluta emoció, cap com la meravellosa fugida de l'idiota amb la vaca.

divendres, 11 juliol de 2014

Adéu, Shangai, d'Angel Wagenstein

Els jueus que fugen dels nazis es refugien a Shangai l'any 38. Allà els espera un port franc envaït pels japonesos que acaben aliant-se amb els nazis i entrant en la segona guerra mundial després de Pearl Harbor. Espies, violinistes, dones fabuloses, lladres de  carrer, nazis que no ho són tant, jueus de primera i de segona... De nou aquest Wagenstein fa una novel·la que m'encanta.
I que em transporta al Lotus blau.

http://www.librosdelasteroide.com/-adios-shanghai


Temps de guerra, de Francesc Fontbona


diumenge, 6 juliol de 2014

El sueño de Ellis

No passarà  a la història del cinema, ni tampoc a la meva. Em va semblar mal explicada i avorrida

En 1921, Ewa y su hermana Magda dejan su Polonia natal y emigran a Nueva York. Cuando llegan a Ellis Island, a Magda, enferma de tuberculosis, la ponen en cuarentena. Ewa, sola y desamparada, cae en manos de Bruno, un rufián sin escrúpulos. Para salvar a su hermana, Ewa está dispuesta a aceptar todos los sacrificios y se entrega resignada a la prostitución. La llegada de Orlando, ilusionista y primo de Bruno, le devuelve la confianza y la esperanza de alcanzar días mejores. Con lo que no cuenta es con los celos de Bruno.http://www.filmaffinity.com/es/film236633.html

En la parte final, uno de los fragmentos de cine más portentosos de los últimos tiempos, todo se hace nebuloso, incierto, y los personajes aparecen y desaparecen en un baile de disoluciones que, a la vez, nos está hablando del carácter frágil y efímero del propio cine. Gray habla del país en el que vive y del medio en el que trabaja con la delicadeza de un orfebre, el último de los mohicanos.http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-194666/sensacine/

Jo no devia tenir el dia... 


dimarts, 24 juny de 2014

Collioure 1939



Miquel Izard, Entre la ira, la inquietud y el pánico

últimament i per diversos motius, (Rovira i Virgili,  la Jonquera-Agullana-Mas Perxers) m'he trobat molt amb  l'èxode republicà

el llibre és un devessall de cites que llegeixo en diagonal. En sembla que intenta exculpar els líders republicans i fins anarquistes de les barbaritats del juliol del 36 i al mateix temps rebla el clau de la barbaritat absolutament inhumana de la repressió franquista

dimarts, 17 juny de 2014

Els darrers dies de la Catalunya republicana, de Rovira i Virgili

Devoro amb passió aquest (fals) diari de A.R.i V. sobre l'èxode (la fugida) dels diputats republicans el gener del 39. Estil net, clar i ric; observacions psicològiques de primera; consideracions polítiques i patriòtiques molt lúcides; anècdotes espaterrants...




Quina emoció dies després retrobar el mas Perxers (gràcies, Maria)

diumenge, 25 maig de 2014

Gran Hotel Budapest

Boja, exagerada, caricaturesca, desmadrada. Les crítiques la comparen a Mortadelo y Filemón o a 13 Rue del percebe, però tal com tu i jo sabem això no és dolent en absolut. En aquest hotel de l'Europa central a inicis del segle XX, (les crítiques parlen d'Stephen Zweig tampoc acabo de veure que sigui molt adequat però és que ho diuen fins i tot els títols de crèdit) un maïtre impecable seductor de dames velles es veu embolicat en embolic d'herències i quadres robats.

dissabte, 24 maig de 2014

La riquesa d'uns quants beneficia a tothom?, de Zygmunt Bauman

olla barrejada d'idees i cites :

"Com més va, pitjors són les perspectives per aconseguir la igualtat entre les persones."

"La víctima principal de la desigualtat serà la democràcia"

"No és cert que la persecució del bé individual sigui el millor mecanisme per aconseguir el bé comú"

"Les estadístiques documenten que la distància que separa els qui estan al capdamunt de la jerarquia social respecte dels qui estan al capdavall creix ràpidament" (i ben documentadet)

i el que em sembla més potent :  la denúncia de la ideologia d'acceptació d'aquesta realitat i de conformitat amb la falta d'alternatives:; "quan les persones creuen que una cosa és certa fan , amb el seu comportament, que sigui certa" o "les grans injustícies del nostre temps són per a molts el paisatge de la normalitat"; i especialment interessant que  abans  la percepció de la injustícia afectava les situacions relatives, els canvis petits  i no a l'ordre establert, que es considerava natural; però ara és així?

"el missatge (que ens diuen) és clar: el camí cap a la felicitat passa per les botigues"
i es pregunta si "els plaers de la convivencialitat poden substituir la persecució de la riquesa"

va, ja n'hi ha prou...

La cinquena planta, de Manuel Baixauli

Un escriptor, en el fons el mateix Baixauli, (en el fons no gens en el fons) es recupera d'una malaltia que el deixa en un sanatori amb personatges misteriosos i una cinquena planta que existeix o no existeix?
Lovecraft sense monstres ni presències misterioses, una narració amb múltiples punts de vista, i una escriptura que em sembla amb força i original. M'ho passo molt bé.

entrevista amb Baixauli a TV3


el primer capítol en pdf


notícia sobre el llibre a Vilaweb

dissabte, 17 maig de 2014

El pes del plom, d'Aleix Fauró

Interessant l'obra de l'Aleix Fauró sobre el comerç d'armes. Sense caure en la demagògia i explicant-ho d'una manera que et manté l'atenció. El Tate diu que és madura. La Cristina que per un divendres al vespre voldria coses més light. En Carles mostra orgull de pare.











Interessants els vídeos que documenten els assajos: (llegiu-vos els comentaris al Youtube)

Ida (Sister of Mercy), de Pawel Pawlikowski

Una pel·licula polonesa esplèndida, de meravellosa fotografia en blanc i negre, un  plaer estètic de començament a final i una història molt interessant: una jove  monja polonesa  descobreix abans de prendre els hàbits de manera definitiva la seva identitat jueva i va a a la recerca dels seus orígens. Bon retrat de la Polònia comunista i especialment una dura denúncia de les misèries morals d'una població que de manera egoista es va aprofitar del drama de l'Holocaust. Gran actuació de la protagonista i de la seva companya de pantalla, la tia ex fiscal, alcoholitzada i descreguda que li fa de contrapunt magnífic.

La Maria Ojuel diu que ja era hora poder anar a veure una pel·lícula on la càmera no es belluga!

En Ida, la gran baza de Pawlikowski es una apuesta estética contundente -evocadora de Dreyer y de Bresson- de planos fijos y una composición que juega con el desequilibrio de los aires, enmarcados en un formato hoy en día tan poco habitual como el 4/3. Además, el director ha recurrido a un blanco y negro poco contrastado donde imperan los tonos medios, tan austeros como los paisajes -rurales y urbanos- de la Polonia de los años 60 en los que se desarrolla la trama . (Sala 1 Revista digital de cine)  

diumenge, 11 maig de 2014

Si Beethoven pogués escoltar-me


Beethoven Gener.  Al final no una història de la música sinó una història d'ell. Poc interessant però me l'empasso i em  serveix per descobrir moments musicals desconeguts  i interessants des de Faust al Lebrijano. (i per fer-ne una llista a l'Spotify amb més de cent cançons )
...

dilluns, 21 abril de 2014

La Manxa 2014

San Clemente, Tomelloso, Campo de Criptana, el Toboso, Almagro, Tablas de Daimiel, Daimiel, lagunas de Ruidera, Argamasilla de Alba...

una selecció per no abusar



si algú les vol veure totes

https://www.flickr.com/photos/113924403@N07/sets/72157644128479246/

8a simfonia de Mahler, dels 1000

Marta Juanola i 999 més interpretaven aquesta espaterrant simfonia de mahler.
Una de les experiències musicals més gratificants per la magnitud de l'obra i per la bona preparació amb que m'hi vaig presentar. (va estar bé saber-se això de les dues parts i primer un cant medieval i després el fragment del Faust i tota la pesca...)
Pablo González dirige Mahler: Sinfonía de los Mil on medici.tv.

diumenge, 13 abril de 2014

Crim i càstig de Dostoievski

En vigílies manxegues acabo la lectura de Crim i Càstig (petit orgull de dir que és la tercera de lectura, cosa que el situa en el número u del meu rànking personal). L'acabo amb passió altre cop, malgrat les interrupcions; però cada cop que el reprenc, Raskòlnikov i els seus dubtes (i la seva pusil·lanimitat gosaria afirmar?) se m'emporten, no tant perquè els seus dilemes morals puguem dir que siguin d'absoluta actualitat (em semblaria agafat pels cabells dir-ho) com per la "trempera" narrativa de l'anar-se mostrant a poc a a poc els  motius del crim i els passos angoixosos del penediment. La sort de no tenir memòria és que el pots tornar a llegir com si tot fos nou i a sobre així desmuntes els falsos mites que et semblava recordar (on és la història romàntica d'amor amb Sònia?) . Temes a desenvolupar: relacions amb Els Miserables (connexions de la trama i amb el personatge de Jean Valjean),  amb la Muntanya màgica (aquest Svidrigàilov no podria formar part de la troupe de pacients del balneari?) , ... (quines penques que tinc, com m'atreveixo?)

anar-ho llegint en paral·lel amb qualsevol altra cosa condemnava l'altra cosa  de quina manera a la insignificància moral i literària més aboluta (em sap greu per Canadà)

he trobat un article excel·lent
de la Teresa Barjau
http://www.narrativaseglexix.com/index.php?option=com_treballs&view=treball&id=7&Itemid=53

i per cert la versió de Nin, brutal!:
"Romangué en aquest estat durant molt de temps. De tant en tant semblava deixondir-se, i, en tals minuts, s 'adonava que ja era negra nit; la idea d'aixecar-se, però, no li venia al senderi. Finalment, s'adonà que llostrejava. Jeia, tot esborneiat encara, al sofà, de cara al sostre. Arribava fins a ell del carrer, d'una manera destacadissa, una cridòria horrible..."

diumenge, 6 abril de 2014

Nebraska

Si hi ha l'Espanya profunda, l'Amèrica profunda deixa-la córrer!. El millor és possiblement la galeria de personatges secundaris  esperpèntics i el protagonista, aquest vell que s'endinsa en el pou de l'Alzeimher, a qui queden poques restes de dignitat i a qui el fill  acompanya per les rectes infinites de les carreteres nordamericanes que tant coneixem!. I el final, que et deixa amb un somriure a la boca, almenys! Un blanc i negre bonic i lent i una història ben portada.

.



La llàstima és que Payne no sigui capaç de donar ironia a cullerada generosa sense sentir
remordiments. (Josep Lambies a Time Out) (llegir la crítica)