Los domingos d' Alauda Ruiz de Azúa

Una pel·lícula sobre la possibilitat de la religió i l'església de caure en una estructura sectària. Vista des del País Basc potser encara és més comprensible. Posa una mica la pell de gallina.

 

Ainara (Blanca Soroa), una joven idealista y brillante de 17 años, ha de decidir qué carrera universitaria estudiará. O, al menos, eso espera su familia que haga. Sin embargo, la chica manifiesta que se siente cada vez más cerca de Dios y que se plantea abrazar la vida de monja de clausura. La noticia pilla por sorpresa a toda la familia, provocando un abismo y una prueba de fuego para todos.
https://www.filmaffinity.com/es/film584300.html

Los domingos es una obra extremadamente compleja que se cuenta desde una transparencia inaudita. Está repleta de detalles, de una austeridad que esconde una precisión en cada encuadre que alcanza unos niveles de depuración exquisitos. En efecto, Los domingos confirma que Alauda Ruiz de Azúa es una directora de raza indómita por su sigilo y determinación a la hora de reflexionar sobre temas tabú y atreverse a mostrarlos de una forma tan áspera como profundamente reveladora. Ver Los domingos es como un acto de fe, no sabes cómo saldrás de la proyección, si fascinada o disgustada. Enorme cine. 

https://www.fotogramas.es/peliculas-criticas/a67994261/los-domingos-critica-pelicula-concha-de-oro-san-sebastian/

Material de construcció, d’Elder Rodríguez

Bona, bona. Aquesta novel·la de l’Elder Rodríguez m’agrada més que els seus contes. L’experiència de l’alcoholisme del pare en aquest País Basc on l’ETA és un teló de fons, sí, però la vida és feta de les persones molt més que no de la política.

 https://youtu.be/HjA7Vjzv1LU?si=zqejFZ4PEiAKP_yz

Un home reposa inert en un llit d’hospital després d’haver patit un ictus. Una dona l’observa, corpresa, des d’una distància que no sap com desfer, mentre es comença a qüestionar els fonaments emocionals sobre els quals s’ha construït la identitat. Així comença aquesta novel·la sobre una filla, però també sobre una mare, una tieta i una germana que es debaten entre la tendresa i el ressentiment cap a la figura d’un pare alcohòlic i imperfecte però alhora extremament humà.

Eider Rodriguez reviu en aquest text personal i íntim l’origen de la seva educació sentimental. Concebuda amb la certesa que algunes coses només es poden entendre si s’escriuen, aquesta obra transita per l’existència d’una família del País Basc que es dedicava a vendre material de construcció mentre a casa seva bregaven amb els silencis, les renúncies i l’amor.

Filmin novembre

Una veterinaria en la Borgoña

Cinco lobitos

Un amor en Escocia

Shiva Baby

Un cor massa gran d'Eider Rodríguez

Els contes em costen molt. Potser perquè llegeixo de pressa i amb poca atenció (tal com menjo, també de pressa i mastegant poc, ja ho sé que és dolent) i el conte, amb la seva densitat de contingut, fa que si et passa per alt alguna cosa, al final et quedes amb cara de tonto pensant "Ja s'ha acabat?" "No l'he entès..."

Queixals trencats a destemps, un exmarit a qui cal cuidar, uns veïns ressorgits de les flames, l'extirpació d'un mioma, l'espera del retorn d'un desaparegut. Els personatges d'aquests relats es troben en aquell moment d'inflexió on sembla que tot està a punt d'esmicolar-se, quan la rutina s'ensorra i s'intensifica el diàleg entre l'emoció i la raó. Sense concessions ni filtres, l'autora observa la línia que separa l'amor del dolor, una frontera gairebé imperceptible que determina les accions dels que decideixen ser fidels a ells mateixos encara que sigui contra la moral establerta.

Aquest volum mostra l'obra d'una autora descarnada que treballa amb la matèria del que ens fa humans i d'allò que ens allunya de ser-ho. Incisiva, elegant i original, aconsegueix sorprendre'ns a cada pàgina.

Premi dels llibreters de Guipúscoa i premi Euskadi de Literatura 2018.http://periscopi.cat/antipoda/item/un-cor-massa-gran

Asylum i He visto ballenas de Javier de Isusi

Els Reis de la Núria em porten Asylum i com ella diu, estava cantat que m'agradaria. M'agraden molt aquests dibuixos de llapis i aquarel·la i la història de tercera edat i refugiats és molt maca. Després busco de nou de Isusi i el trobo en aquesta història sobre presoners d'ETA i del GAL que encara m'agrada més.

Asylum
He visto ballenas

La última que ha contado, He visto ballenas (Astiberri), fue una de las primeras incursiones del cómic español en el conflicto vasco, sus desgarros y la vida después de la violencia. “Uno de mis objetivos era que pudiera leerlo gente de sensibilidades opuestas. A gente con familiares en la cárcel y a gente que ha vivido con escoltas les ha gustado muchísimo y esa es una de las mayores satisfacciones que he tenido”, cuenta. Gracias a este álbum fue el único español que compitió en el Festival Internacional de Angulema de 2015 por el premio a la mejor obra. No se le ha subido a la cabeza. “Los autores de cómic somos unos francotiradores locos. Un dibujante de cómic está más cerca de un artesano que de un artista, es un fabricante de historias”.
https://elpais.com/cultura/2015/07/22/actualidad/1437598476_641430.html


Con la actual crisis de los refugiados han aumentado los sentimientos xenófobos contra los extranjeros, pero no podemos olvidar que no hace tanto tiempo que fuimos los españoles los que llamamos a las puertas de Europa y América en busca de refugio, a raíz de la Guerra Civil. Algo que nos recuerda el cómic Memorias compartidas (CEAR-Euskadi/Astiberri), de Javier de Isusi (Bilbao, 1972).http://www.rtve.es/noticias/20170222/asylum-comic-recuerda-espanoles-tambien-fuimos-refugiados/1490664.shtml

Patria

M'enganxa, però  avança tant en espiral que no avança.   pocs girs de guió.  cert simplisme.
...
Però quin plaer un totxo que es deixa llegir bé!
...
I aquella sensació de Va, un capítol més!
...
Espanyolista, no? Que tontos són els abertzales!
...
Però sí, és clar que és interessant la descripció de l'ambient al poble, a la presó, els que estan indefinits al mig del conflicte...
...
Detall narratiu, els  atemptats de Joxe Mari, la seva "sang" no surt.
...

Finitto.

Miren, Bittori, Arantxa, Joxe Mari, Joxian, Nerea, Gorka... Agur.