L'estret camí cap al nord profund. de Richard Flanagan

 

Dorrigo Evans recorda les seves vivències com a presoner dels japonesos en la construcció del Ferrocarril de la Mort durant la Segona Guerra Mundial. Una tasca que europeus i americans havien definit com a impossible i que el Japó vol acomplir per guanyar la guerra i controlar tota Àsia.

Dorrigo, responsable de la vida de més de mil homes, farà l’impossible per salvar-los del destí gairebé inevitable i acceptarà representar el paper de líder, d’exemple, que tots necessiten però que ell no creu que sigui. En unes condicions infrahumanes, es resigna a sobreviure sense amor. Al camp de presoners intenta que els seus homes resisteixin el còlera, la fam i les tortures fins a l’endemà. Acabada la guerra i convertit en heroi, Dorrigo formarà una família i mirarà d’honorar i recordar els seus companys morts, però res d’això no importa si no pot estar amb l’única persona a qui ha estimat de debò.   http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/lestret-cami-cap-al-nord-profund/

El sentit d'un final, de Julian Barnes

 

Tony Webster és ara un jubilat de vida tranquil·la, divorciat amistosament, amb una filla i aparentment en pau amb la seva vida. Però quan rebi una carta d'un bufet d'advocats, es veurà abocat a revisar el seu passat, especialment els seus anys adolescents.
Just abans d'anar a la universitat, el seu grup d'amics es va ampliar amb l'Adrian Finn, el més seriós i intel·ligent de tots quatre. Amb fam de sexe i de llibres, sense noies, van viure un any molt intens i van jurar ser amics per sempre. Ara, passats més de quaranta anys, Tony Webster s'adona que molts fets potser no van passar com els havia recordat. Perquè la memòria és imperfecta i pot fer aflorar sorpreses. I, fins i tot, obligar-te a reinterpretar tota una vida. https://www.angleeditorial.com/el-sentit-un-final-353

La mida justa, de Jostein Gaarder

Me l'empasso en un dia. Una bona reflexió sobre la vida, la mort, la malaltia i el suïcidi. Pertany al gènere que m'invento de "caseta vora el llac".

La mirada de la mort cau sobre ell com una sentència inapel·lable. El diagnòstic és clar. Ara només cal decidir què fer amb el que li queda de vida. I per pensar, per fer net, decideix confinar-se (perdoneu) a una cabana de fusta perduda en el bosc a la vora d’un llac, durant una llarga nit catàrtica. Us pot semblar un argument sinistre i trist, però no. Tot i que estem davant d’un home que ha de decidir entre morir i continuar vivint, el to és diàfan i vital. L’honestedat brutal de l’Albert amb si mateix, amb els errors del seu passat, les meditacions sobre l’univers ‒és aficionat a l’astrofísica‒, la parella, els fills, la infidelitat, l’amistat. I per sobre de tot: què fer, ara? Visc? Moro?https://www.vilaweb.cat/noticies/fragment-la-mida-justa-de-jostein-gaarder/

Rabos de lagartija, de Juan Marsé

Los inolvidables personajes de esta novela, como la entrañable y desgarrada pareja formada por el adolescente David y su perro Chispa, el enamorado inspector Galván, o Rosa Bartra, la hermosa pelirroja embarazada, obedecen a una tristeza y una estafa histórica muy concretas, pero también a la estafa eterna de los sueños, encarnada aquí por las fantasmales apariciones de un padre libertario fugitivo y de un arrogante piloto de la RAF que, desde la vieja fotografía de una revista colgada en la pared, actúa como confidente del fantasioso David.https://www.casadellibro.com/libro-rabos-de-lagartija/9788426412843/706876

William Kentridge al CCCB

Al CCCB una exposició molt interessant de William Kentridge, un artista sudafricà, amb uns vídeos impactants que, sense ser explícits, reflecteixen l’experiència de l’apartheid i del postapartheid. Des del punt de vist tècnic curiosíssims i estèticament impactants.

  Una mica més: https://www.rtve.es/alacarta/videos/metropolis/metropolis-william-kentridge/4268603/

I Was, I Am, I Will Be, de Ilker Çatak

Que un matrimoni de conveniència derivi cap a una història d'amor no sembla un plantejament molt original però a mi m'ha semblat molt ben explicada, manté bé la tensió i no cau al pou temptador del cursilerisme malgrat el càncer de la protagonista. En canvi, t'apropa a la problemàtica de la immigració turca a a Alemanya i per extensió a la de tants altres llocs del món occidental.

Dos mundos opuestos chocan cuando Baran, un gigoló turco, se encuentra con Marion, una piloto alemán, en las playas de Marmaris. En su búsqueda de una vida mejor en Europa, Baran convence a Marion de llevarlo de regreso a Alemania, pero lo que comienza como un acuerdo de mera conveniencia comienza a convertirse en algo más profundo. "I was, I am, I will be" propone un examen de la imprevisibilidad y la progresión de la vida desde un pasado problemático hasta un presente complicado y la esperanzadora promesa del futuro.

https://www.filmin.es/pelicula/i-was-i-am-i-will-be

Under the skin, de Jonathan Glazer

Una misteriosa mujer (Scarlett Johansson) deambula por las calles de Escocia, arrastrando a hombres solitarios y confiados a un destino fatal... Adaptación surrealista de la novela homónima de Michel Faber. (FILMAFFINITY)

i un que l'explica: https://www.youtube.com/watch?v=MjyvY9IbxLk

Kuessipan, de Myriam Verreault

Abans en dèiem esquimals . Ara són inuits i van a l'institut a Quebec. M'agrada molt el personatge de la noia protagonista, grassa, (sí, ho dic, em sembla significatiu)  que es planteja el dilema de si val la pena el manteniment de les tradicions, gairebé de la identitat. Hi ha identitats retrògrades? 

Dos amigas inseparables crecen en una comunidad Innu. Mikuan vive en una familia amorosa, mientras que Shaniss vuelve a unir las piezas de una infancia robada. De niñas se prometen permanecer siempre juntas, pase lo que pase. Pero al amanecer de su decimoséptimo cumpleaños, su amistad se desmorona cuando Mikuan se enamora de un hombre blanco y comienza a soñar con dejar esta reserva demasiado pequeña para sus ambiciones. (FILMAFFINITY) 

Solitud, de Víctor Català

 Un plaer rellegirt Solitud, que vaig llegir fa molts molts anys. Llenguatge espectacular i un personatge molt ben definit, simbòlic, que defineix molt bé un feminisme avant-la lettre i una crítica social prou progressista venint de qui ve.

Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.https://lletra.uoc.edu/ca/obra/solitud-de-victor-catala/detall

Eulàlia Bosch al Museu de la Vida Rural

Al @MuseuVidaRural l’Eulàlia Bosch ens explicava que les escoles són el millor microcosmos des d’on explicar el cosmos. El miIlor encreuament de ciències i lletres per educar en la cultura de la sostenibilitat.

No diguis res, de Patrick Radden

Un llibre esplèndid sobre Irlanda del Nord i la lluita de l’Ira en els últims 50n anys. Sense saber-ne res el començo com una novel·la i a poc a poc es va convertint en un llibre d’història o en un reportatge, en periodisme d’investigació, en un thriller fins i tot. Excel·lent aquesta combinació. Alguns moments de confusió, de tenir-ne ja prou però la trama se sap reforçar amb nous personatges, amb nous ganxos, amb nous contrastos i de sobte el personatge de Gerry Adams, el pacificador, queda absolutament en entredit. Llarg, però molt bo.

El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats. https://periscopi.cat/llibre/antipoda/no-diguis-res

La mirada aprofundida a la violència i les seves repercussions viscudes a Irlanda del Nord els últims 50 anys ha fet que ‘No diguis res’ (Periscopi / Reservoir Books) s’hagi convertit en un dels llibres de referència sobre el conflicte. Patrick Radden Keefe s’endinsa en un grapat de vides marcades pel compromís i l’acció armada en un entorn de gran complexitat https://llegim.ara.cat/actualitat/arribar-sigut-deixar-buscar-veritat_0_2525747435.html

Des del punt de vista literari -i aquí l’adjectiu “literari” inclou des de la novel·la fins a la poesia, passant pel periodisme narratiu-, la manera més eficient d’abordar un tema tan brutal i complex com el conflicte d’Irlanda del Nord és renunciar a les pretensions d’exhaustivitat, centrar-se en uns quants personatges i, sense bandejar el context, prendre com a nucli dramàtic uns esdeveniments concrets. Això és el que ha fet Patrick Radden Keefe, un dels periodistes més brillants de la revista The New Yorker, a No diguis res. Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord

https://llegim.ara.cat/ficcio/panoramica-detallista-real-conflicte-nord-irlandes_0_2546745333.html