Un amor al alba, d'Élisabeth Barillé

Anna Ajmàtova i Amedeo Modigliani que coincideixen a París. Un amor ocult, un amor etern...

...De aquel encuentro fortuito y definitivo surge Un amor al alba: un fabuloso recorrido por las biografías de dos de los personajes más fascinantes del siglo XX y por el París de principios de ese siglo, lugar de reinvención, propiciadora y mítica capital de la tentación.http://www.editorialperiferica.com/?s=catalogo&l=267

Bon dia mitjanit, de Jean Rhys

No hi entro gaire .

La Sasha Jansen és una anglesa de mitjana edat que torna a París el 1938 després d’una llarga absència i allà s’enfronta als pensaments i les emocions que li desperta la ciutat on va estimar; tot li recorda que ja no és jove, i sobretot no pot oblidar la pèrdua ni el dolor. Busca consol en la beguda i en les converses amb estranys, alguns tan perduts i desesperats com ella. Els pensaments de la Sasha pivoten entre el passat i el present mentre ella va entrant i sortint de cafès sòrdids i d’habitacions d’hotel la misèria de les quals intenta ignorar dient-se que allà, almenys, serà lluny de qualsevol perill: https://www.editorialminuscula.com/blog/2019/09/06/novetat-bon-dia-mitjanit-de-jean-rhys/

Notre Dame de Paris, Victor Hugo (2)

P. 276 li costa d'arrencar a aquests trama em comparació als Miserables. L'inici ha estat esplèndid amb l'elecció del papa dels bojos però després és perd en descripcions i aquí no passa res

P. 500
El llegeixo molt bé. Grans escenes.
A la trama, però, li falta chicha.
Un fil estrany. On és Gringoire? Que hi pinta el rei a la sala de Frollo? Per què és tan burra Esmeralda?

final:

sí, tot queda més tancat amb final força espectacular. 

valoro bones escenes però només els grans personatges se'm fan interessants.

M'empipa com m'ha costat treure'm del cap les imatges de Disney

tirem de Viquipèdia: La novel·la conté diversos temes propis del romanticisme. En primer lloc Quasimodo és una figura marginal però extremadament positiva, igual que la gitana, fruit de la fascinació dels romàntics per allò exòtic i situat als marges de la societat burgesa. L'amor com a motor de les accions (un amor no correspost, impossible), els elements de fulletó com la trobada amb la mare i el final tràgic són també típicament romàntics.

El llibre explora l'oposició entre el bé i el mal, la bellesa física i la lletjor (amb una parella principal semblant a la Bella i la Bèstia), els espais oberts (París) i tancats (l'església) i l'amor pur (Quasimodo) i el merament carnal (Frollo). Aquests antagonismes estructuren la novel·la, que denuncia la injustícia de les forces de l'ordre, les quals massa sovint persegueixen els pobres i no els autèntics instigadors dels crims, impedint la felicitat dels protagonistes.

L'ambient de l'obra és crepuscular i gairebé totes les escenes d'importància se situen tenint la catedral de Notre Dame com a eix principal (d'aquí que el seu nom sigui el títol original). Aquesta elecció no és causal, ja que l'església personifica l'estil gòtic i l'atmosfera que hi associaven els romàntics: una època fosca, amb la religió dominant un panorama amb presència d'elements misteriosos i grans passions. Els episodis s'encadenen com escenes de teatre, fet que reflecteix el vessant d'Hugo com a dramaturg, que passen tots a un sol escenari, que esdevé alhora decorat i personatge.

Charles Dickens, una història en dues ciutats

La llebre amb ulls d'ambre, d'Edmund de Waal

Un llibre que m'apassiona: amb l'excusa dels netsukes, aquestes figuretes de porcellana japoneses que l'autor rep en herència d'un oncle-avi, l'autor remunta la història de la seva família, els Ephrussi, banquers jueus sorgits d'Odessa el segle XIX i que es van escampar per llocs diversos d'Europa. I especialment per París i Viena. La història dels palaus on van viure i la vida  de personatges, reals, que van ser testimonis propers i directes de la història i la història de l'art del XIX i del XX. I la gràcia és l'anar sentint com l'autor, un ceramista anglès de reconegut prestigi, va recorrent aquesta camí de descobriment familiar i d'apropament i identificació amb els avanatpassats
. M'ha apassionat

"De narració pròxima, la novel·la, és, a més una descripció del procés creatiu, per tot el que va haver de suar i treballar el seu autor per poder completar aquesta basta i documentada aproximació per la vida de la seva família al llarg de gairebé cent cinquanta anys. Obsessiu, empàtic, analític, De Waal ens guia amb grans dots d’historiador i de mestre pels diferents indrets, racons, localitzacions, ciutats i països, i també festes, sales, trobades, reunions, guerres i post-guerres on la seva família va descobrir el millor i pitjor de la condició humana."
(Daniel Bossio a bcncultura.cat)


Però res no agrada mai a tothom:

"Però si bé és cert que el material de partida és suculent, en tant que els Ephrussi atresoren una història digna de les millors sagues, que la seva implicació en la història europea més recent va molt més enllà d’una participació secundària, i que el seu ascens i caiguda es converteix en model de l’esdevenir de moltes de les més destacades famílies d’origen jueu, també ho és que Edmund de Waal, encara que amb un entusiasme molt benintencionat i una sensibilitat nascuda de la proximitat consanguínia, no és un narrador d’ofici i això provoca que l’interès decaigui per moments i la tensió pateixi de manca de rigor literari. Un interessant arxiu, un feble document"
.http://www.isabadell.cat/sabadell/cultura/critica-literaria-opinio/critica-literaria-la-llebre-amb-ulls-dambre-de-edmund-de-waal/