dimecres, 27 de novembre de 2019

Regreso a Reims

El sociòleg torna al barri obrer i comunista on es va criar i retroba la seva família reconvertida al marc mental de l'extrema dreta. Boníssim.

L'esquerra que abandona el concepte de classe social i la ultradreta que hi troba terreny adobat per proporcionar el concepte de grup atacat

El determinisme social

L'atac a la psicoanàlisi que psicologitza les qüestions socials

Un alliberament sexual que és més fàcil que no un alliberament social

Regreso a Reims es un ensayo que va de lo autobiográfico (joven de familia obrera, buen estudiante, que se marcha de Reims a París para vivir libremente su homosexualidad, que pronto se integra en el mundo intelectual…) a lo sociológico, al análisis de las formas de vida de la clase obrera en una ciudad francesa del siglo XX (la vivienda, la escuela, el trabajo…), a la construcción y reproducción de ideas, actitudes y pautas sociales en ese ámbito popular. 
Y todo ello se expone a través de un relato cuyo eje lo constituye el recorrido vital del autor, su autoanálisis, pues Didier Eribon –intelectual, ensayista, profesor universitario– quiere explicar cómo se apartó –mediante la cultura, al adquirir otra condición, incluso sexual– de ese origen, al mismo tiempo que trata ahora –mediante la escritura– de regresar, de comprender a sus padres, a ese mundo que le rechazaba, que le avergonzaba, y del que necesitaba apartarse. https://elcuadernodigital.com/2017/12/11/regreso-a-reims/

divendres, 22 de novembre de 2019

Joker

Em sembla una gran pel·lícula, sí. I això que m’ha costat entrar-hi i acostumar-me al personatge que se m’ha fet molt desagradable. Però a poc a poc m’he deixat endur per moltes tensions diferents, la normalitat i l’anormalitat, especialment, però també pel paper de l’humor, de l’oci, dels mitjans de comunccació, de la política...
Li donaran l’Oscar al millor actor, no?

dimecres, 20 de novembre de 2019

Més còmics esplèndids

No tots els còmics amb què m’he trobat últimament són esplèndids. Aquí el criteri és mencionar només els que realment m’han cridat l’atenció en sentit positiu.

La casa, de Paco Roca
La enciclopèdia de la tierra temprana, de Isabel Greenberg


divendres, 15 de novembre de 2019

Peterburg, d'Andrei Beli

Una lectura moolt potent. Un devessall lingüístic, una lliçó de literatura. Investigo el simbolisme i tot encaixa: El monòleg interior, el flux de pensament, les converses que deriven, les metàfores caricaturesques, els símbols, l'ambient, les digressions... Ep! símbols i metàfores que identifico i no entenc, eh! les cariàtides,  trencaments dels fils narratius, converses amb frases inacabades, barreja de son i vigília, sinestèsies (cares verdoses) repeticions de paragrafs

Em pregunto si  val la pena fendir, esbatanar, fitar, fremir, apregonar, llord... Potser sí si Beli utilitzava aquest nivell de llenguatge. Que difícil deu ser traduir!




Beli basteix una obra d’alt contingut simbòlic i filosòfic, però també d’un elevadíssim valor formal. El ritme que Andrei Beliaconsegueix infondre en aquest text hermètic, oníric i fascinant és hipnòtic a estones i dinàmic en els diàlegs, ric en al·literacions i símbols i precís en les imatges. https://edicions1984.cat/cataleg/petersburg/

Andrei Beli (1880-1934) —pseudònim novel·lístic de Borís Bugàiev— es mostrà en Petersburg com un fervorós creient dels postulats puixkinians, disposat a deixar el fil narratiu en mans d’un narrador addicte a sorpreses i jocs de mans, a una escriptura que s’enlaira amb un art ingràvid i minuciós que, de seguida, pot transformar-se en una disbauxa estilística que assetja i desconcerta el lector. L’argument transcorre en l’any 1905, entre conxorxes revolucionàries, crides a la vaga general i atemptats per tal de subvertir el poder tsarista. A la ciutat de Petersburg, enmig d’aquesta violència latent, un jove estudiós de la filosofia de Kant, Nikolai Apol·lónovitx, fatxendós i víctima de les insatisfaccions de l’amor, rep un encàrrec fatídic per part d’una organització política clandestina. (...)
Però més enllà de la tensió argumentativa —que s’abandona i es recupera segons l’estat d’ànim i la voluntat del narrador—, l’autèntic centre des d’on creix Petersburg és la multiplicitat de perspectives que embolcallen els personatges, amb una veu que ens condueix entre les pàgines de la novel·la amb posat de tirania burlesca. Les comparacions grotesques, les descripcions d’un expressionisme caricaturesc i els retrats gogolians se succeeixen en una ciutat espectral, entre ombres xineses i una paleta de colors inversemblants. Andrei Beli és partidari d’oblidar-se —momentàniament— de les seues criatures i reproduir imatges fragmentades, llampecs de figures distorsionades per la llum vaporosa del capvespre, pels reflexos omnipresents del cel i del riu Nevà, que descomponen els contorns i els elements que ens podrien ajudar a reconéixer els personatges. En aquesta nebulosa tot és possible, una trobada entre amants, un ball de màscares que precipita la tragèdia, l’aparició intempestiva de conspiradors i policies, les tribulacions angoixoses del vell senador que es dissolen com el foc d’una vela que s’apaga, els actes irreflexius del fill que enllacen una teranyina narrativa on sovint es perden de vista els punts de subjecció. I quan tot indica que les peces disperses tornen a encaixar, el narrador prefereix de nou augmentar la nostra confusió: “De sobte… Però del de sobte ja en parlarem” http://eltrapezi.com/andrei-beli/ http://eltrapezi.com/andrei-beli/:

dimarts, 12 de novembre de 2019

Acord PSOE - Podemos

Acord per a un govern socialdemòcrata, en el qual l’autodeterminació de Catalunya brilla per la seva absència. Tal com estan les coses és l’únic a què podem aspirar. Que siguem aquí també és responsabilitat del procés liderat per Mas i  Puigdemont al qual ens vam apuntar, il·lusos, amb il·lusió. Jo signo l’acord també amb l’esperança que pugui servir per aturar la pressió judicial i política  contra l’autogovern català, en defensa de la llengua, l’escola  i la cultura catalana i per millorar una mica les condicions de vida de les classes treballadores de tot l’Estat. I per oferir l’indult als presos i preses. I que continuïn les mobilitzacions pacífiques perquè aquest país demostri que no renuncia a exercir el dret d’autodeterminació.

De moment això

dilluns, 4 de novembre de 2019

Sense destí, d’Imre Kertesz

Relectura possiblement, però quin goig descobrir-lo com si fos la primera vegada! Sembla que n’haguem d’estar literàriament farts de l’Holocaust però aquesta és una altra visió originalíssima i potser és que aquesta barbaritat és tan gran que permet perspectives i punts de vista molt diferents. Em despista d’entrada aquest to ingenu fins a la caricatura però a poc a poc es va situant en una mirada provocativa que fa un tomb amb una sopa de pastanaga i amb un capítol final sobre el retorn que tanca el llibre de forma meravellosa.


Més endavant, quan arriba al camp de concentració d’Auschwitz, sempre amb la idea que tot allò és una aventura que el portarà a treballar en una empresa que necessita mà d’obra, no s’acaba de sorprendre de trobar unes persones vestides amb aquella mínima peça de roba de ratlles que tantes vegades m’ha fet posar la pell de gallina. Si ho troba estrany, de seguida ho lliga al caràcter de presoners que tenen aquells desgraciats. Una mica més tard, quan ja l’han desposseït de qualsevol cosa que pugui recordar el seu passat – objectes, diners, roba… -, l’obliguen a posar-se l’infamant pijama i li tallen els cabells al zero, comprendrà que a partir d’aquell moment ell també és un presoner (Joaquim Carbó a https://www.nuvol.com/opinio/el-desti-dimre-kertesz/)

diumenge, 3 de novembre de 2019

Dia de pluja a Nova York, de Woody Allen

Doncs aquest Allen ens ha agradat molt. Torna a Nova York amb un amor fet ja d’una crítica duríssima al patetisme dels seus habitants, però l’ amor al cap i a la fi i ja se sap és cec. Hem rigut i ens ha semblat que aquestes actors joveníssims ho fan de conya.


https://youtu.be/IwRsgSN7iR8

https://www.elmundo.es/metropoli/cine/2019/10/11/5d9de414fc6c83057e8b45cd.html

una comedia romántica tan perfectamente fuera de tiempo, tan elegante en su minimalismo impresionista, tan irreal si se quiere, que entusiasma. Cuesta, eso sí, datarla. Ha estado retenida un año y más parece que sea una película de los años 30. De Lubitsch, dice Trueba. Pero eso, lejos de jugar en contra, la convierte en una pieza única e irrefutable. Bien están Timothée Chalamet (él), Elle Fanning (ella) y Selena Gomez (la hermana de la ex novia), pero nada comparable al monólogo fugaz y final de la veterana Cherry Jones (la madre rica). Esta última es la que aparece a la hora exacta. Prodigiosa. https://www.elmundo.es/metropoli/cine/2019/10/11/5d9de414fc6c83057e8b45cd.html

I la polèmica (que no sabia):

No habría sido la primera vez que el neoyorquino aborda idilios entre mujeres menores de edad y hombres talludos en su cine, como demuestra su aplaudida Manhattan (1979), pero esta vez los medios estadounidenses no perdieron la oportunidad de relacionarlo con la resucitada polémica de su hija adoptiva. 
https://www.eldiario.es/cultura/cine/Nueva-York-mediatica-Woody-Allen_0_950855076.html