Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maternitat/paternitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maternitat/paternitat. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 d’agost del 2025

Aquell estiu sufocant, d’Eduard von Keyserling

El Chat Gpt, amb les seves múltiples imperfeccions, ajuda a entendre què es això de l’impressionisme literari i perquè aquest relat n’és un exemple de manual. Lectura molt agradable.



Una novel·la breu en què l'enfant terrible de la literatura alemanya desemmascara la doble moral de l'alta societat del 1900

En Bill, fill d’una família aristocràtica, ha suspès els exàmens d’accés a la universitat. Com a càstig, durant l'estiu, en comptes de passar les vacances prop del mar amb la mare i els germans, s’haurà de quedar estudiant a la finca de la família, en companyia del seu pare, amb qui amb prou feines ha tingut mai tracte. A mesura que passen els dies, en un ambient de calor sufocant, en Bill comença a intuir el caràcter real del pare, que dista molt de la imatge que amaga darrere de les convencions socials. https://vienaedicions.com/book/aquell-estiu-sufocant

dissabte, 16 d’agost del 2025

Només terra,.només pluja, només fang, de Montse Albets

Està bé, la Laia me’l recomana especialmemt; li vaig regalar jo. La història té força, un nen mort, dues cases que es miren l’una a l’altra, homes molt dolents -com sempre- però algun de bo… tot i que un to de ruralitat una mica exagerat per als temps que corren.


A Ca la Viuda, un petit mas dels afores d’un poble instal·lat en la rutina, fa temps que no s’hi acosta ningú. Al seu interior, però, hi batega l’essència de tots aquells que hi van viure i que esperen pacientment el retorn de l’última dona de la família. I un dia hi arriba la Maria, arrossegant una gelor colossal. Mig viva i mig morta; completament desconcertada. El seu aïllament només es veurà destorbat per les visites de dos veïns: en Manel, un home discret, i la seva companya, la Cristineta, que irromp com una riuada en la vida dels altres.

Només terra, només pluja, només fang afronta la pèrdua i aprofundeix en la necessitat humana de l’altre. Mentre el poble es remou entre la desconfiança i la incomoditat, els protagonistes d’aquesta història rebusquen en el passat per trobar l’impuls que els torni a la vida.

https://periscopi.cat/escafandre/nomes-terra-nomes-pluja-nomes-fang


Perquè, no ho he d’amagar, és una novel·la que ens parla del patiment. I el dolor s’esmuny per cada paràgraf. L’autora té el gran encert de no endolcir-nos el recorregut, ens aboca a viure situacions cruels, ens posa davant els ulls imatges de malson. Així i tot, no hi ha res d’excessiu, no hi trobem gratuïts cops d’efecte, no substitueix la credibilitat per cap mena de descripció postissa.

És completament al contrari, tot llegint Només terra Només pluja Només fang, t’adones que la vida pot ser terrible, també la nostra. Albets aconsegueix, al mateix temps, que la història de la Maria sigui versemblant i que empatitzem amb ella. En llegir-la entendreu el que això significa, n’estic https://www.eliris.cat/2025/02/02/nomes-terra-nomes-pluja-nomes-fang/


dijous, 12 de juny del 2025

Bandit, d'Itamar Orlev

 Bona novel·la. Hauria pogut caure en tots el tòpics del món. Pare-fill, crisi dels 40 (?), 2a Guerra Mundial, jueus, Polònia... Ens ho sabem, sí! I trobo que ho presenta i ho desenvolupa amb un fil bren travat, alternant els diversos temes perquè la cosa passi bé i ens cregeum els personatges fins i tot en les seves exageracions.


És l’any 1988 i en fa vint que en Tadek viu a Israel, on va arribar de petit amb la seva mare, obligada a fugir de Polònia a causa d’un marit carismàtic, alcohòlic i violent que suscitava entre els seus fills una barreja esquizofrènica d’admiració i terror. Ara la dona d’en Tadek l’ha abandonat i s’ha endut amb ella el fill que tenen en comú, i la repetició fatídica del destí del seu pare, condemnat a la soledat, el sumeix en una crisi profunda. Obeint un impuls, en Tadek torna a la seva Polònia natal per retrobar el seu progenitor, potser per darrera vegada, i veure’l amb els ulls d’un adult. Decidit a deixar enrere per sempre més tot el que representa el seu pare—ara fràgil i decrèpit, però no menys abusiu—, en Tadek hi emprèn un viatge inesperat en cerca d’una reconciliació incerta que els farà confrontar plegats els fantasmes del passat. Una història honesta i commovedora sobre l’amor filial i la recerca de la identitat, narrada amb sentit de l’humor i tendresa però també amb l’amargor inevitable de les ferides profundes infligides a la infantesa.
https://www.quadernscrema.com/cataleg/bandit/



De fet, si en Sota el volcà un dels elements que marquen el ritme de la narració és l’omnipresència del mescal, en Bandit moltes pàgines estan condicionades per la ingestió constant de vodka, una beguda que ha acompanyat el pare des de ben jove i que, en la vellesa més inhòspita, no pot abandonar. En aquest sentit, Tadek i Stefan emprenen un viatge des de Varsòvia fins a una granja de la Polònia comunista on encara viu una de les ties del protagonista. Al llarg d’aquest itinerari, el fill haurà de lluitar contra els capricis i les reaccions imprevisibles del pare, el seu primitivisme atroç i la tendència instintiva a comportar-se com un animal salvatge i acorralat. Un combat entre un presoner de l’alcohol i d’efusions sentimentals amb un fill que s’ha autoimposat el manament d’intentar entendre —i perdonar— el seu progenitor. De fet, Tadek sent una mena d’opressió quan veu son pare exultant i feliç, perquè sap que és el preàmbul d’una ira incontrolada i sòrdida. https://eltrapezi.com/itamar-orlev/







dimecres, 24 de juliol del 2024

Material de construcció, d’Elder Rodríguez

Bona, bona. Aquesta novel·la de l’Elder Rodríguez m’agrada més que els seus contes. L’experiència de l’alcoholisme del pare en aquest País Basc on l’ETA és un teló de fons, sí, però la vida és feta de les persones molt més que no de la política.



 https://youtu.be/HjA7Vjzv1LU?si=zqejFZ4PEiAKP_yz


Un home reposa inert en un llit d’hospital després d’haver patit un ictus. Una dona l’observa, corpresa, des d’una distància que no sap com desfer, mentre es comença a qüestionar els fonaments emocionals sobre els quals s’ha construït la identitat. Així comença aquesta novel·la sobre una filla, però també sobre una mare, una tieta i una germana que es debaten entre la tendresa i el ressentiment cap a la figura d’un pare alcohòlic i imperfecte però alhora extremament humà.

Eider Rodriguez reviu en aquest text personal i íntim l’origen de la seva educació sentimental. Concebuda amb la certesa que algunes coses només es poden entendre si s’escriuen, aquesta obra transita per l’existència d’una família del País Basc que es dedicava a vendre material de construcció mentre a casa seva bregaven amb els silencis, les renúncies i l’amor.

dissabte, 2 de març del 2024

Filmin gener

 Oppenheimer , de Christopher Nolan https://www.filmaffinity.com/es/film294474.html

Bona, hi faria alguna objecció: potser massa complicada



20 dias en Mariupol de Mstyslav Chernov https://www.filmaffinity.com/es/film506443.html

documental molt interessant



Ultima noche en Milan , de Andrea Di Stefano https://www.filmin.es/pelicula/ultima-noche-en-milan?origin=searcher&origin-query=primary

Thriller que passa bé.


El origen del mal, de Sébastien Marnier https://www.filmin.es/pelicula/el-origen-del-mal?origin=searcher&origin-query=primary

Buenuuu



Mother , de Bong Joon-ho https://www.filmin.es/pelicula/mother?origin=searcher&origin-query=primary



Cantando bajo la lluvia , de Stanley Donen, Gene Kelly





Blow-up , de Michelangelo Antonioni



dissabte, 23 de desembre del 2023

dilluns, 4 de desembre del 2023

Las dos vidas de Penélope , de Judith Vanistendael

Un molt bon còmic, amb una història força impactant sense caure en tenebrismes ni en drames catastròfics. Una metgessa francesa es debat entre l'obligació i el compromís ètic i professional de la seva feina a Síria i el compromís ètic i personal d'atendre la seva família i en especial la seva filla. Bo. Bo.




Penélope es cirujana y pasa la mayor parte del tiempo en países en guerra tratando de salvar vidas en misiones humanitarias. Cuando vuelve a casa, se reencuentra con un marido cariñoso, una hija adorable y un hogar acogedor.

Sin embargo, estos retornos cada vez son más difíciles para Penélope: ¿cómo puedes centrarte en el día a día cuando piensas constantemente en los muertos que se han quedado atrás? Penélope no puede evitar sentirse cada vez más inadaptada, más fuera de lugar.

Una profunda y desgarradora reflexión sobre la maternidad, la familia, la vocación y la dedicación en el trabajo.

Judith Vanistendael, también la dibujante de Salto, con guion de Mark Bellido (Astiberri, 2019), se muestra aquí como autora completa en la que es la obra más personal y ambiciosa de su carrera.

dilluns, 26 de juny del 2023

La Història dels vertebrats, de Mar Garcia

Me l'empasso a Vimbodí amb dos dies. La vivència a de la crisi psicologica postpart d'aquesta diputada dels comuns. La.biografia del moment alterada amb la història de la bogeria puerperal des d'una perspectiva feminista. M'emociona.




novel·la sobre salut mental i maternitat en què una diputada pateix depressió postpart. Un viatge per ferides personals i lluites universals mitjançant l'art i la literatura.

El que hauria d'haver estat el dia més feliç a la vida de la narradora d'aquesta novel·la es converteix en l'inici d'una història de bogeria. L'ansietat se n'apodera i el pes del món cau sobre les seves espatlles per partida doble: ha de cuidar els seus bessons nounats i donar veu política als que han confiat en ella.

Aquesta història indaga en una ferida personal per connectar amb lluites universals, i esdevé un viatge a través de l'art, la literatura, la mitologia i la història de la medicina. Amb mestria, Mar García Puig converteix l'experiència personal en un relat que ens parla de totes les dones que alguna vegada han sentit que el seny les abandonava i de tots els homes que les han silenciat, emparats per segles de ciència, mites i política.

«El 20 de desembre de 2015 em vaig convertir en mare i vaig embogir. [...] Al capvespre, mentre jo comptava contraccions a la sala de dilatacions, el país comptava escons. I tots dos comptes confluïren en una nova vida per a mi, perquè un d'aquests escons acabaria sent meu. El mateix dia del naixement dels meus fills, em vaig convertir en diputada al Congrés».

diumenge, 5 de març del 2023

Filmin febrer

 Philomena https://www.filmin.es/pelicula/philomena 




Vasil https://www.filmin.es/pelicula/vasil 




La tercera esposa https://www.filmin.es/pelicula/la-tercera-esposa 






La peor persona del mundo https://www.filmin.es/pelicula/la-peor-persona-del-mundo




Klondike https://www.filmin.es/pelicula/klondike 


i sèries:
Doctor en Alaska, m'ho estic passant molt bé 

dimecres, 28 de setembre del 2022

Distòcia, de Pilar Codony

Bones estones amb les vaques i la negació de la maternitat d'aquesta noia ramadera.  




Aquesta és una història d’amor entre dues vaques. També és la història d’uns quants parts complicats, i de maternitats doloroses. I és la història de la Goja, que té un neguit encallat a dins i està plena de cabòries. I la de la Isabel, que es va sentir atrapada en un món rural que no era com s’havia imaginat. I és també la història d’en Lamine, i de la Montse, i de dos germans que fan formatges. I, a més, és la història de les orenetes que tornen any rere any, d’una ovella babaua que té ganes de jugar i d’un gat que sap com absentar-se. I d’un vedell, també, i d’un gos pastor i d’un gall manyac. És una història de decisions difícils. I és també una història de connexions inesperades.  https://www.laltraeditorial.cat/llibre/distocia/


...al cap i a la fi, la maternitat és el fil constant que serveix a Pilar Codony per lligar els dos territoris a través dels quals una veu narradora en tercera persona descabdella la trama: “La maternitat, com l’amor, com la guerra, com la mort, és un dels grans temes, i més ara que les dones són més visibles que mai.

https://cat.elpais.com/cat/2022/07/14/cultura/1657824415_780839.html





dijous, 3 de març del 2022

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, de Tatiana Tibuleac

Molt bo, una història corprenedora, una relació materno-filial impressionant, la perspectiva  narrativa del fill malalt mental que et sacseja. Un gir de guió molt bo, desvetllat com tants cops a la contraportada. Editors, per què no deixeu que els autors ens sorprenguin en el moment que ells ho han decidit? La narració està feta de ganxos i de giragonses, no  hi interferiu!



La novela cuestiona qué es ser madre fuera de los estereotipos

Amor, odio y piedad en una novela que cuestiona lo que es ser madre fuera de los estereotipos. Tibuleac, que además, es periodista, señaló en una entrevista con Efe el pasado marzo que el hecho de haber informado durante años de asuntos sociales visitando lugares, como los orfanatos, «que nadie querría conocer » le influyó mucho para construir la novela.
«Todo el mundo cree que la novela está relacionada de alguna forma con mi relación con mi madre y no lo es, en absoluto. De hecho, no tengo claro la razón por la que lo escribí; es un libro que sucedió, que tuvo lugar», decía.
Y recordó cómo lo escribió en dos meses, sin volver a revisar el texto: «Me sentaba por la mañana, sin moverme, sin comer, como si estuviera abducida». Aunque reconoció que el libro sí tenía algo que ver con el hecho de que ella misma, como madre, se preguntaba en muchas ocasiones si era «una buena madre».
https://efeminista.com/novela-relacion-madre-hijo-ojos-verdes-verano/

dijous, 7 de gener del 2021

Infelicitat perfecta, de Peter Handke


La mare de Peter Handke era una dona invisible. Al llarg de la seva vida —que va abastar el període nazi, la guerra i la prosperitat de la postguerra— va fer el possible per mantenir les aparences, però va arribar a una conclusió terrible: “Ja no soc una persona.” No gaire després, es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers. A Infelicitat perfecta, el seu fill s’asseu a posar per escrit allò que sap, o que creu que sap, sobre la vida i la mort de la seva mare, tot i que topa amb una “incapacitat d’expressió extrema”. Aquest llibre auster, escrupolós i profundament commovedor és un dels punts més alts de l’obra de l’escriptor guardonat amb el premi Nobel de Literatura el 2019. http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/Els-Llibres-de-L-Avenc/L-Accent/Infelicitat-perfecta

diumenge, 12 de gener del 2020

La mà que prenia la meva de Maggie o’Farrell

Un llibre que m’encanta malgrat alguns comentaris molt poc entusiastes. Hi ha llibres que van de menys a més i. Aquests va de més a molt més amb un final apoteòsic.
Detallisme interessant, presència de la maternitat com en pocs llibes, fils narratius que suggereixen, els quadres i al final els ports. Felicitats, Maggie.



La jove Lexie Sinclair somia en una vida extraordinària i, des del poblet on viu amb els pares i germans, planeja una fugida a Londres, la gran ciutat. Allà es trobarà amb l’Innes Kent, un jove sofisticat que l’introduirà en l’apassionant món del Soho bohemi dels anys cinquanta, i aprendrà l’ofici de reportera, coneixerà els artistes més importants del moment i es llançarà plenament a la vida i a l’amor. Anys més tard, al Londres contemporani, una jove pintora, l’Elina, navega vertiginosament per les primeres setmanes de maternitat, no acaba de trobar-se a ella mateixa i no pot recordar ni un sol detall sobre una petita gran qüestió: el part. Per a la seva parella, en Ted, la paternitat també està sent desconcertant: ha fet aflorar records perduts, plens d’imatges que no aconsegueix situar i que no sap d’on surten.



O'Farrell se serveix de les dues protagonistes per fer un tapís literari, mentre vas llegint saps que totes dues històries acabaran connectades sense saber massa com, però la prosa d'O'Farrell s'encarrega que a partir de les veus de la Lexie i de l'Elina en Ted aconsegueixi saber qui és. Dues dones, dues maternitats i molta riquesa de matisos en la condició humana, així són els personatges d'O'Farrell, deu ser per això que ens agrada tant com escriu. http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/764-la-ma-que-prenia-la-meva