diumenge, 28 de juny de 2009

Més il·luminacions de Tavertet

Tres llocs on mirar: el cel, l'entorn i dins nostre.
i a partir d'aquí l'art, la poesia, la religió, la política, la psicologia...
(Gràcies Ch. W, en part)

la superescola

Coses que he llegit que se li demanen a l'escola
més dansa
més teatre
més educació viària
més educació sanitària
més educació alimentària
més educació sexual
més música
més filosofia
més educació cívica
més contes
més poesia
més lectura
més ciència
més memorització
...

però menys què?

dissabte, 27 de juny de 2009

Avui a l'Avui

Diu Sánchez Piñol: "La literatura no fa més bons els homes, només els fa més cultes".
I jo dic: I la cultura què els fa? Més humans!
Però i la humanitat, que els fa?
(aquestes coses només se m'acudeixen a Tavertet)

diumenge, 21 de juny de 2009

Katherine Mansfield: Felicitat


A poc a poc vaig entrant-hi en aquests contes tan femenins, per no dir feministes, d'aquesta escriptora que diuen tan valorada per la Woolf. Es nota en els detalls la feminitat de la literatura? En la presència de les flors a tots els contes , en els diàlegs quotidians però que tant expressen...? Òbviament, en els personatges de les dones sempre més fortes, més intel·ligents, més potents, més complexes...

La lectora acaba desconcertada el conte Preludi, de Katherine Mansfield. ¿I què ho fa que just quan una de les protagonistes comença a desvelar el seu món interior tan tendre i subtil, les flors hagin desapa regut dels temps anteriors i ara s’amarrin els sentiments com vaixells desesperats a la badia, al port que és aquest conte? ¿Què ho fa que sigui llavors quan, sense fer so roll, Mansfield abandona l’estança i ens retorna a la fosca? Ens fa entrega del re lleu amb una tranquil·litat que desorienta i torba; ens atordeix com la mà que priva a temps una carícia viciada. Amb aquest gest no ens queda altre remei que desesperar-nos girant les pàgines de nou, buscant als marges de les ones negres el que se’ns ha escapat, suplicant damunt el silenci inco rregible que diu governar la llei de la pa raula escrita. No ens queda altre remei que pregar pel retorn i reclamar allò que els nostres pensaments àvids no desestimen.

Mar Schönenberger

(a factorialunar.com)

n'hi ha que fan crítica com si fessin literatura però és cert que aquest primer conte només al rellegir-lo hi vaig trobar la gràcia.

El banc de la desolació/La bèstia en la jungla


Diumenge a la tarda de ja semivacances (ah, els mestres! quina vida!) em dedico a posar el bloc una mica al dia.

Dos contes d'Henry James que em costaven molt a l'habitació de Gandesa. Aquestes frases laberíntiques...! En el primer, un compromís de matrimoni trencat arrossega una parella a una estranya relació en què l'economia juga un paper que no acabo d'entendre. En el segon, un home confessa a la seva amiga el pressentiment que l'acompanya des de fa molt de temps i que acaba tenint molt a veure amb ella mateixa. Històries estranyes, que només al final em desperten certa simpatia.

la Viquipèdia diu:
James va contribuir significativament a la crítica de la ficció, particularment en la seua insistència en què els escriptors han de gaudir de la major llibertat possible per a presentar la seua visió del món. El seu ús imaginatiu del punt de vista, del monòleg interior i del narrador inconsistent o de poca confiança en les seues novel·les i contes, van aportar una nova profunditat i interès a la ficció narrativa.

Hauria estat bé saber-ho abans de començar

(sí, no em cauen els anells per citar la Viquipèdia! jo en sóc un gran "forofo")

Syngue sabour (Pedra de paciència)




De nou l'Islam i la dona. Una dona afgana vetlla el seu marit, guerriller islamista, sumit en un coma profund. Al seu voltant la guerra entre els talibans i ja no sé qui exactament, continua. Si el matí he passejat entre les restes dels murs de Corbera d'Ebre penso en com totes les guerres s'assemblen. Em recorda aquelles fantàstiques Cinco horas con Mario de Miguel Delibes malgrat totes les diferències.

dissabte, 20 de juny de 2009

Verde agua


Preparo el viatget de l'estiu (Venècia-Trieste-Croàcia) submergint-me en el matrimoni Magris-Madieri. Primer aquest llibret de Marisa Madieri (la Laia Grau va dir que Minúscula era la millor editorial i des d'aleshores només faig que sentir-ne parlar; i de manera elogiosa sempre) en què repassa la seva vida i especialment els moments durs de l'exili dels nordiugoslaus que van preferir ser italians. Quants de temes historicogeografics absolutament desconeguts! Es llegeix fàcil i està bé. M'agrada molt el postfaci de Claudio Magris.

"Novel·la d’exili, entrada en l’edat adulta i vida. D’aquelles obres on no passa res i on passen moltes coses, o millor dit passa tot. Novel·la que té la gran virtut de dir molt amb poc, d’una forma impecable, amb una prosa poètica". (post al bloc Llegeixes o enriqueixes)

Tres monos

Que dur és el Verdi de vegades! Pel·li turca, imatges precioses, colors foscos i cremats, plans llargs, silencis inacabables, presència agobiant dels sorolls mínims... marit i muller que no s'estimen, fill sense perspectives de futur, infidelitats, presó, masclisme, despotisme... D'acord: interès cinematogràfic, però tota la platea badallant!

Spotify


L'Spotify és fantàstic per recuperar la música dels vells vinils. Planxo amb els Moody Blues, Supertramp o Keith Jarrett i Jan Garbarek i és com si fos a Laforja 19 (o a Alfons XII).

dimarts, 16 de juny de 2009

llegint Sarramona


Sempre m'ha semblat que l'escola pot ser laica i al mateix temps tractar de manera molt respectuosa el tema religiós; i això vol dir no ignorar-lo. L'escola ha d'informar del valor social i personal que té la religió, (que tenen les religions), així com també em sembla bé que posi de manifest el pes específic que el cristianisme ha tingut històricament en el nostre país i que continua tenint. És allò que diem de com es pot valorar un absis d'una església romànica sense entendre el paper de la religió. O una Passió de Bach o Els germans Karamazov. Penso que sí que hi ha un pas que no s'hauria de fer a cap escola que és el de presentar la religió com un dogma, com una veritat absoluta i que l'escola no hauria d'oferir una classe de religió especial, a la qual assistissin només alguns alumnes.
I per cert: sense amagar els conflictes que la religió ha provocat en el nostre país i continua provocant a tants llocs del món.

Els homes que no estimaven les dones (la peli)

Els homes que no estimaven les dones (la peli)

Doncs resulta que m'ho passo molt bé. Evidentment que han retallat coses amb personatges i relacions que amb prou feines apareixen i amb sensacions i vides interiors que no es veuen. Però em sembla que és més una bona pel·lícula que una bona novel·la. Lisbeth Salander es fa realment encantadora, més dolça que al llibre encara que sense concessions . La pel·lícula és un bon complement per al llibre: sense haver-lo llegit no sé si l'hauria entès del tot però la pel·lícula m'ha ajudat a entendre segons quines coses. Havia decidit no llegir els altres i em penso al final m'hi apuntaré.

dissabte, 6 de juny de 2009

Pierre BAYARD: Como hablar de los libros que no se han leído


en el fons no és tan provocador com sembla, i simplement posa de manifest i reivindica la importància de la informació que tenim sobre els llibres sense haver-los llegit. Evidentment amb molts exemple trets de l'erudició de l'autor, que ha llegit molts llibres!

comentari a Público

dilluns, 1 de juny de 2009

Minivacances a la Terra Alta

Cum mi-am petrecut sfarsitul lumii (Com vaig celebrar la fi del món)

a mi aquesta "peli" m'agrada molt. Una noia de disset anys viu a les rodalies de Bucarest (suposo) els últims dies de la dictadura de Ceaucescu. Una visió poètica i realista a la vegada, o subjectiva i política al mateix temps. Unes imatges precioses i unes mirades fantàstiques. Absolutament recomanable!

Andrea Levy: Petita illa

Per Sant Jordi l'Avui me'l regala i jo estic a punt de dir-los que no cal, perquè és un totxo i que els llibres que llegeixo gràcies però els trio jo. Contra el que era d'esperar, el llegeixo i m'ho passo molt bé des del començament; m'agraden aquestes històries centrades en moments i llocs originals (o en tot cas un moment no original però amb un punt de vista original): aquí, el racisme que experimenten els immigrants jamaicans a la Gran Bretanya de la Segona Guerra Mundial. T'ho havies plantejat mai que Jamaica no és només Bob Marley i marihuana? Ho sabies que alguns soldats anglesos van empalmar la Segona Guerra Mundial amb la defensa de l'ocupació colonial de l'Índia? Personatges interessants que van narrant la història cadascun des de la seva perspectiva. Bé, bé; molt bé!
(i evidentment és la història del pare de l'autora; aquestes coses, ja ho vaig dir, difícilment s'inventen)