“El poder ya no se apoya en el terror, sino en la información”. Esta es una de las frases que se puede leer en Fouché. El genio tenebroso (Norma Editorial), de Kim, la biografía de un político sin escrúpulos que a lo largo de su vida supo combinar ambas estrategias –primero el terror despiadado y luego la meticulosa recopilación de información– para acaparar un inmenso poder durante los convulsos años de la Revolución Francesa, en los tiempos de Napoleón y aún más allá. Joseph Fouché estuvo siempre cerca de quien ostentaba el poder en cada momento, fuera cual fuera su ideología. La Francia de esos años fue convulsa: monarquía, república, poder absoluto de Napoleón, restauración borbónica, y en esas aguas revueltas Fouché siempre supo pescar con destreza.
...
La vida de este controvertido personaje la contó Stefan Zweig, autor de El mundo de ayer o de Momentos estelares de la humanidad, en una biografía que fascinó al historietista Kim. Tanto le gustó que decidió adaptarla en un suntuoso álbum de cómic en color directo que arrastra al lector por el torbellino de una historia llena de giros y que se apoya en la deslumbrante minuciosidad gráfica de sus imágenes. Kim ha hecho un trabajo mayúsculo, un verdadero tour de force gráfico.
Cada viñeta es una deliciosa miniatura que contiene una inagotable riqueza de detalles. El autor ha puesto en estas página todo su talento como dibujante y también todo su amor por este medio que es el cómic. Porque la paciencia que exige dibujar un álbum así solo se entiende desde un amor absoluto a eso que ahora llamamos novela gráfica y que siempre ha sido un arte más modesto, el arte de los tebeos.
Va de menys a més i això m’agrada. Trames que s’esgraonen i mantenen l’atenció i la tensió. Bé la història d'aquest nano que s'escapa d'un reforatori-presó a la Bretanya i que acaba fent de pescador fugitiu.
«El 1977, quan treballava al diari Libération, vaig llegir que tancarien la Casa d’Educació Vigilada de Belle-Île-en-Mer. En realitat, es tractava d’un centre penal per a menors. Entre els seus murs alts, on d’entrada havien estat reclosos els partidaris de la Comuna, des del 1880 es “reeducaven” petits brètols de ciutat i lladregots de pagès, així com estudiants conflictius, nens abandonats i orfes. Els més joves tenien dotze anys. La nit del 27 d’agost de 1934, cinquanta-sis nens es van escapar. Mentre els fugitius estaven envoltats pel mar, els gendarmes van oferir una moneda de vint francs per cada nen capturat. Llavors la gent es va llançar a la caça i van acorralar els fugitius als pobles, les platges i les coves. Tots van ser capturats. ¿Tots? No: a la primera llum de l’alba, en faltava un. M’he posat en la seva pell i aquesta és la seva història. La història d’un nen maltractat que s’assembla a mi. La metamorfosi d’una bèstia nascuda sense amor, d’un nano furiós obligat a obrir els punys per agafar les mans esteses.»
Sorj Chalandon
Amb la ràbia al cos té dues parts diferenciades. La primera part transcorre al centre penal, on coneixem la situació del centre amb una violència desfermada, uns interns que la societat rebutja constitueixen ma d’obra barata i que són sistemàticament maltractats per un vigilants ressentits i amargats que apallissen i forcen sexualment als nois. La segona part veiem ja el Jules fora del centre i la seva convivència amb la família que l’amaga i l’acull com un fill. Hi ha una certa ambigüitat moral en el Jules davant dels acollidors que el tracten prou bé i volen fer-li veure que hi ha noves oportunitats.
La segona part ens mostra la complexitat de la societat francesa d’aquell moment, la presència a través dels personatges als nacionalismes basc i bretó, i reivindicació de la França marginal i revoltada.
Història dura, de reivindicació però amb històries d’aquells nois terribles, d’una manca d’humanitat terrible.
Impactant, la seva qualitat narrativa i un llenguatge directe fan que sigui un molt bon llibre.
Una passejada per la França rural amb l'Ocupaciò nazi seguint la història d'un soldat desconegut que surt en una iscipció insospitada.
En 2020, Hervé Le Tellier enfrentó una inesperada inquietud: encontró el nombre André Chaix grabado en el muro externo de su nueva vivienda en La Paillette, al sur de Francia. Este descubrimiento, repetido en el monumento local a los caídos “por la patria”, llevó al escritor a indagar en la vida de un joven de la Resistencia francesa, cuya historia pasaría a protagonizar su libro más reciente, El nombre en el muro. Este proyecto literario surge del impulso de rescatar la memoria de quienes enfrentaron el fascismo, en un contexto en el que Le Tellier advierte la necesidad de no dejar de hablar de la Ocupación, del colaboracionismo y del racismo que persisten bajo nuevas formas.
El llibre m’ha agradat, i m’ha agradat que tot i les temptacions s’hagi contingut i no ens hagi fet una “novel·la basada en fets reals”, no hi tinc res en contra però si d’alguna cosa anem sobrats és de novel·les glorificant (i en part mitificant) la resistència francesa durant l’ocupació. L’autor s’ha decidit a intentar cenyir-se al màxim als fets, sense caure en la temptació, bé per ell! Una lectura d’allò més amena i entretinguda, no cal ser cap entusiasta en el tema per gaudir-ne, i l’estil és sensacional, molt recomanable.
Novel·lot. M'agrada retrobar-me amb els clàssics que es llegeixen bé. I Julien Sorel és realment un gran personatge. Ambient entre Relations dangereuses (una mica abans, cronològicament) i Jane Austen.
Julien Sorel és el fill d'un fuster de poble que, des de ben petit, llegeix i aprèn sobre el món. Així és capaç d'adaptar-se a totes les situacions, fingint ser i pensar allò què els altres volen per guanyar-se la seva estimació i poder pujar socialment. Entra al servei d'un capellà i després al seminari, però l'abandona perquè s'adona que l'Església està massa polititzada i que no serveix als seus fins. La seva fe, a més a més, és molt tèbia.
Llavors, arriba a París com a secretari de la família De Mole, del bàndol conservador. Allà coneix la noblesa, tan falsa i polititzada com els religiosos i que el menyspreen pel seu origen. S'enamora de Mathilde, la filla de la casa, a qui deixa embarassada. La família accepta tapar l'escàndol amb un matrimoni, però una antiga amant, la senyora Renal, intervé per denunciar Julien, explicant el seu passat arribista i seductor. Julien intenta matar-la i és empresonat.
https://ca.wikipedia.org/wiki/El_roig_i_el_negre
Julien Sorel s’alça, enmig de la grisor de la vida quotidiana, esforçat per remuntar –els seus orígens humils i provinciana, per esdevenir algú important en una societat que li és hostil. Home sensible intel·ligent, amb tota l’ambició, home d’esperit cínic i cor eixut, isolat en la seva aventura, la passió el durà a faltar en el moment de més fredor. La trama d’El roig i el negre es basa en la crònica judicial d’un cas real: un jove de vint anys és guillotinat per haver atemptat contra la vida de la seva amant.
Però Stendhal construeix un personatge que va més enllà del que el va inspirar: Julien Sorel esdevé un autèntic mite que ens ajuda com pocs a conèixer com som de debò els europeus, que ens va baixar sense adonar-nos-en cap a les profunditats de la seva ànima, que és la nostra ànima col·lectiva, on palpita aquell impuls irrefrenable que els gran romàntics va explicar millor que ningú. Contradictori, complex. Com el roig de la passió i el negre de la submissió.
M'agrada Carrere. La biografia de la seva mare retrata un personatge i una família sensacionals, amb implicacions històriques , geogràfiques i polítiques de gran interès.
Kolkhoz és el llibre més íntim d’Emmanuel Carrère: un retrat familiar apassionat que arranca amb el funeral d’Estat de la seva mare, Hélène Carrère d’Encausse, gran figura de la intel·lectualitat francesa, primera dona al capdavant de l’Acadèmia i una reconeguda autoritat en l’estudi de la historia russa. La seva mort el 2023 impulsarà l’autor a revisar una col·lecció d’arxius, cartes i fotografies del seu pare, i que constitueixen el punt de partida d’aquesta investigació: una genealogia entrellaçada per on desfilen els grans conflictes del segle XX, de la Rússia prerevolucionària a la Ucraïna actual. https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/kolkhoz/9788433949103/LA_139
Costa seguir exactament la trama però n'hi ha prou per impregnar-se de la peripècia vital i moral d'aquesta pobra noia enfonsada en el fang de la misèria..Sempre penso que les novel.les amb drames sexuals són difícils de portar als nostres dies i als nostres oensaments, en què els criteris de la societat han canviat tant.
A sus catorce años, Mouchette ya conoce la cara más amarga de la vida: su padre es un alcohólico que la muele a palos y su madre es una mujer distante; las compañeras de clase se ríen de ella, saca de quicio a la maestra y los vecinos de su aldea la odian y la temen a partes iguales. A la miseria y a la brutalidad que la rodean, la arisca e indomable Mouchette opone un orgullo adamantino, fiero, y la opacidad de un alma insondable encerrada en un círculo de silencio. En un universo asfixiante, donde toda verdadera comunicación parece imposible, Mouchette ha conquistado sus pequeños momentos de libertad y rebeldía, siempre ligados, sin embargo, a una irreductible soledad. https://www.editorialperiferica.com/libros/mouchette/
Romanticsime del d'abans també, molt més interessant que l'nterior Adolphe. Léstil epistolar cansa una mica però és veritat que, malgrat que ja saps que al final se la tirarà, vols saber com ho aconseguirà.
Les relacions perilloses és una obra mestra de la literatura del XVIII, un clàssic de permanent actualitat que periòdicament s’adapta al cinema i al teatre, però sobretot, és una novel·la epistolar brillant i intel·ligentíssima, divertida i cínica. A la França del xviii, dos seductors, la marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont es confabulen per pervertir una adolescent i deshonrar una dona que és exemple de virtut. Lligats per una relació de desig i ànsia de domini, tots dos porten a l’extrem el seu joc cada cop amb apostes més altes, fins a un punt on no hi ha retorn.
impacta des del començament i fins i tot les pàgines més tècniques es fan llegir.
Sabia que Carrère era un autor de culte i he entès perquè.
Ja ho saps que està basat en la realitat però quan a Internet trobes tots els personatges impressiona
https://www.youtube.com/watch?v=oGctS8ZVZu0&t=2s
https://www.youtube.com/watch?v=ubOhTNTu-lY
Vides que no són la meva - Carrère, Emmanuel - 978-84-339-2633-3 - Editorial Anagrama https://share.google/o316OIKvsEF2LGhLvd'
Un llibre sobre la vida i la mort, la malaltia, la pobresa extrema, la justícia i, per damunt de tot, sobre l’amor.
L’any 2004, Emmanuel Carrère i la seva dona Hélène viatjaven a Sri Lanka amb la intenció de salvar una relació que semblava a punt de fracassar. Quan el tsunami de l’oceà Índic va devastar tota la costa del sud-est asiàtic, es van trobar enmig de la tasca dolorosa i traumàtica d’acompanyar una jove parella de compatriotes que buscaven el cos de la seva filla de quatre anys.
Uns mesos més tard, encara van haver de fer front a una altra història amarga que ja reverberava durant els dies que van passar de vacances: la del càncer que acabaria amb la mort de la Juliette, la germana de l’Hélène. I a l’epicentre de la història encara hi apareixeran les converses que Carrère va mantenir amb l’Étienne, jutge i excompany de feina de la Juliette, amb qui havien arribat a travar una relació molt íntima arran de la malaltia que compartien, i que són una lliçó moral i sentimental sobre la nostra manera de relacionar-nos quan sembla que tot s’ensorra.
Així ho presentava el mateix Carrère a l’edició francesa del llibre: «Amb pocs mesos de diferència, la vida em va fer ser testimoni dels dos fets que més m’espanten del món: la mort d’una nena per als seus pares, la d’una dona jove per a les seves filles i el seu marit. [...] Aquest llibre tracta sobre la vida i la mort, la malaltia, la pobresa extrema, la justícia i, sobretot, l’amor. Tot el que s’hi explica és cert».
Em molesta que el títol tingui tan poc a veure amb la novel.la, que explica el recorregut d'una jueva polonesa fugint dels nazis pels camins de França. No m’ha agradat especialment.
Françoise Frenkel, llibretera francòfila, jueva d’origen polonès, esdevé tot d’una conscient de la follia de l’Alemanya nazi, cosa que l’obliga a marxar-ne i refugiar-se a França. Però això és només l’inici d’un viatge erràtic: publicada el 1945, Una llibreria a Berlín és el testimoni en primera persona del desassossec dels jueus que, tot i víctimes de les persecucions, fins a l’últim moment van veure en la França dels drets de l’home un recer de l’antisemitisme que assotava tot Centreeuropa, però que el govern col·laboracionista de Vichy va convertir en un parany que en portaria molts als camps de concentració i a la mort.
.jpg)
.webp)
.jpg)
