Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Doncs al final m'agrada malgrat totes les prevencions. M'interessa la història d'aquest dol malgrat que la coincidència amb la infidelitat em sembli una mica massa exagerada; però dona la sensació de ser en una d'aquelles situacions en què la realitat supera la ficció. Però, clar, és que som en la ficció.

La Paula té quaranta anys, és neonatòloga i està viva. Quan una revelació i una pèrdua sobtada la porten a submergir-se en ella mateixa, emprèn un camí que l’endinsarà en la ràbia, la por, el desig i la reconstrucció personal, i que li despertarà l’instint de supervivència. Desorientada, s’haurà d’enfrontar fins i tot a ella mateixa per reorganitzar una geografia emocional que sent extingida. https://periscopi.cat/escafandre/aprendre-a-parlar-amb-les-plantes

Amb una aposta per la literatura intimista i el llenguatge natural que busca l’emoció, amb Mercè Rodoreda (la mort s’assembla a la primavera perquè té la capacitat d’alterar-ho tot i la novel·la coral de personatges femenins: la Pili, la Lídia, la Marta i la Vanesa, la Martina) i Maria Mercè Marçal (la reconstrucció passa per canviar de pell, com una serp i pels monòlegs interiors narrats) com a guies d’un estil oral que juga amb les veus narratives, Orriols recrea la quotidianitat des d’un punt de vista humà per tal de connectar amb el lector. La mort i el dol passen a ser personatges de la novel·la. Aquells que hem patit una pèrdua, ens veiem reflectits en les reaccions de la protagonista: la tristesa fonda, la ràbia desmesurada, la recepció d’una mirada social que difereix quan la vídua és jove o no, la idea que la mort era dels altres, el món deixa d’interessar, el present és un desert. Tant el pare de la protagonista, vidu com la seva filla, com la Lídia, la seva millor amiga, volen arrossegar la Paula cap a una normalitat que a ella li sembla impossible. La mort fa replantejar les relacions personals. Les plantes, el lligam físic amb en Mauro, a qui li agradava molt la jardineria, es marceixen simbòlicament quan ell mor i la Paula haurà d’aprendre a parlar-hi per revifar-les, com fa amb els nadons. El racó de la terrassa de casa és un espai de retrobament.. Les plantes com a metàfora d’un estat d’ànim enfonsat, primer, i com a font d’aprenentatge, després: “No us penso deixar morir, malparides”. Hi ha una llengua específica per parlar dels morts, la dels profetes del condol. El verb fluir provoca urticària i el que compta és retornar a un mateix. https://www.nuvol.com/llibres/cornuda-sola-i-amb-els-deures-per-fer-56066

Distintas formas de mirar el agua, de Julio Llamazares

 Senzill i bé. Al final lectura ràpida.

En medio de un paisaje hermoso y desolador, la muerte del abuelo reúne a todos los miembros de una familia. Junto al pantano que anegó su hogar hace casi medio siglo y donde reposarán para siempre las cenizas de Domingo, cada uno reflexiona en silencio sobre su relación con él y con los demás, y sobre cómo el destierro marcó la existencia 

https://www.casadellibro.com/libro-distintas-formas-de-mirar-el-agua/9788420419176/2478306

Una llengua de plom, de Francesc Serés

Francesc Serés vs. Marta Orriols. Novel·la difícil vs novel·la fàcil. Serés amb Una Llengua de plom em sembla magistral des del punt de vista lingüístic i d’originalitat de l’estructura de la trama i per com et transmet l’amor, la por, la pena pel territori, pel país, per la Vall. Orriols… està bé, però morts, banyes, Port de la Selva… tot massa proper. (de moment, estic a mitges, espero el gir argumental…), que bé notar com és de fluix un best-seller. Ep! I que me l’estic empassant aquest, eh!

Som a les acaballes del segle passat i, asseguts a la punta dels anys, mirem enrere i anem passant fulls que ens condueixen fins a uns inicis boirosos, uns temps que ja contenen les llavors de tot el que s’esdevindrà. Som al mig de la Vall, decorat immens per on transiten els personatges que habiten aquestes narracions, que malden per continuar-les una mica més; persones que, dècada rere dècada, es passen el testimoni d’una derrota sense final. Crònica implacable d’un temps que cau, Una llengua de plom esdevé un àlbum fotogràfic brillant i torbador d’un món que es va desfent, com si fos fang, sota els peus i ofereix al lector un magnífic festí literari esclatant i enlluernador.

http://www.quadernscrema.com/cataleg/una-llengua-de-plom/

Un d’aquests narradors és Francesc Serés (Saidí, 1972), que es presenta proveït d’ambició i d’un bagatge lingüístic que li permet aventurar-se en territoris no fressats. Empeltat de Rulfo i de Proust, Serés crea una vall que és mite i passat, centre i oasi, crueltat i transcendència. No hi ha cap personatge d’Una llengua de plom que es mantingui al llarg de les pàgines del llibre, ja que l’important és la terra: impermeable a mapes i a invasions, per damunt d’humans i d’humanismes perquè “només les coses que no canvien són de veritat”

https://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/Una_llengua_de_plom-Francesc_Seres.pdf

L'any del mico, de Patti Smith

Em costa entrar-hi al començament, aquest viatge semioníric (més Alícia al país de les meravelles, quants llibres figura que s'hi inspiren!, però aquest sí que porta referències molt directes) de la Patti Smith, un personatge simpàtic per dona-punki-cantant-culta-envellida-no estrella, però a poc a poc entenc el joc, la menció als amics moribunds i al pas del temps , aquestes referències culturitzades tan variades de Wagner a Kerouac (of course) a Dylan, a Baudelaire se m'emporten i l'acabo amb interès.

L’Any del Mico és el 2016 de Patti Smith, llegenda viva del rock. Un recorregut físic i oníric a través dels llocs i dels records durant un any sencer -enriquit amb un “epíleg de l’epíleg” escrit durant el confinament.

“Un cop vaig tenir set anys, aviat en tindré setanta”, cantusseja Patti Smith mentre puja les escales de casa. L’Any del Mico comença amb la pèrdua d’un gran amic. ¿Què fas quan la gent que estimes deserta de la realitat? En el cas de Patti Smith, llegeixes i escrius, interpretes signes, beus litres de cafè i fas centenars de quilòmetres d’Uber. I t’aventures a un viatge estrany. Com els de quan tenies vint anys, però amb un ritme encara més excèntric perquè en tens 69. I d’incògnit sense buscar-ho, perquè ningú et reconeix.

Patti Smith recorre el seu món per entendre’l de nou, les parades són les cases dels amics escampats i els llocs de què li parlen. Santa Cruz, Kentucky, Nova York, Lisboa, Tucson, el DF, l’Uluru, Blanes. Amb sorpresa, allò que tenia importància ja no en té i mentrestant s’obren camí noves preguntes.

https://clubeditor.cat/llibres/lany-del-mico/

entrevista a Martí Sales, el traductor:

Londres NW, de Zadie Smith

 M'interessa aquesta novel·la que ens proposa la Raquel Piccolo per al grup de lectura. Especialment per l'estil que literàriament és molt ric i per l'ambient que retratatd'aquesta diversitat cultural i racial del Londres contemporani.

Zadie vuelca como nadie la diversidad de voces, rostros y emociones de los habitantes del noroeste de Londres, barrio donde se crió y uno de los enclaves urbanos con mayor índice de multiculturalidad no sólo de Inglaterra, sino del mundo. Los protagonistas de la historia, Leah, Natalie, Felix y Nathan, crecieron entre edificios de protección oficial y, ahora en la treintena, la ambición y el azar los han llevado a alcanzar posiciones sociales muy distintas. Los encuentros y desencuentros entre ellos ponen de manifiesto sus diferencias raciales, la validez del ascenso social, su actitud ante cuestiones de fondo como la maternidad, la amistad, la lealtad. https://librotea.elpais.com/libros/nw-london/

Blat, metalls i cabdills, de Josep Bosch i Joan Santacana

No puc deixar de consignar aquí aquest exponent de la passió prehistòrica d'aquest trimestre. El vaig agafar primer de la biblioteca i al final me'l vaig comprar de la il·lusió que em feia tenir-lo.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.(Xavier Garcia)

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/31408-del-neolitic-als-ibers.html

Blat, metalls i cabdills. Catalunya del neolític a la iberització és una síntesi de mig segle de recerques arqueològiques a casa nostra per oferir una visió coherent i moderna del país entre el neolític i la iberització. El llibre tracta de la lenta transformació dels paisatges, del desenvolupament dels primers sistemes agropecuaris, del naixement destructures aldeanes i duna arquitectura domèstica adaptada al territori, de la introducció de la tecnologia del primer metall, de lemergència dels cabdillatges, de les primeres formes de lart i les cosmologies religioses 

https://www.casadellibro.com/libro-blat-metall-cabdills-catalunya-del-neolitic-a-la-iberitzacio/9788423207299/1245096

Ahir vaig participar a Tortosa en la presentació del llibre Blat, metalls i cabdills. Catalunya, del neolític a la iberització, que ha publicat Rafael Dalmau, Editor. Els autors són els prehistoriadors Josep Bosch i Joan Santacana, els quals han tingut la col·laboració documental dels dibuixos de jaciments i peces realitzats per Ramon Álvarez i Mar H. Pongiluppi amb l'objectiu de recrear amb imatges el passat de, com a mínim, 5.000 anys abans de Crist, que no és pas cosa d'abans-d'ahir.El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

L'última humiliació, de Rea Galanaki

Un llibre "de ciutat". Aquest, d'Atenes. Passejada per la capital grega en plena crisi econòmica a partir de la mirada de dues dones velles que acaben convertides en unes "sense sostre". Em va enganxant a poc a poc.

Rea Galanaki al 3/24 amb en Graset:  https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lescriptora-grega-rea-galanaki-ens-presenta-ledicio-en-catala-de-la-seva-novella-lultima-humiliacio/video/5916828/

Ardalen, de Miguelanxo Prado

Miguelanxo Prado fa que t'aturis a cada pàgina, a cada vinyeta, a cada traç. Junt amb Paco Roca el millor dibuixant de còmics espanyol? @Biblioteca_VdM