El llibre blau de Nebo, de Manon Steffan Ros

Llegit d'una tirada. Que bé!

Una bona distopia, original en el sentit que les coses després de la catàstrofe no són tan dolentes com ho són sempre. Anem tan malament que potser fer tabula rasa i tornar a començar no és mal negoci (pels que sobreviuen) (bé, pels altres també)

El petit Siôn i la seva mare sobreviuen aïllats en un racó inhòspit del nord de Gal·les després d’una catàstrofe nuclear. Els dos comparteixen un diari on mostren com s’adapten a aquesta nova realitat, i on plasmen tot allò que no gosen dir-se.

Amb una reflexió profunda i emotiva sobre els vincles amb la família i l’entorn, aquesta obra ha estat escollida com la millor de l’any a Gal·les. El Llibre Blau de Nebo s’endinsa en la importància de la memòria col·lectiva i qüestiona què fem amb la nostra identitat quan sembla que tot està perdut.

https://periscopi.cat/llibre/antipoda/el-llibre-blau-de-nebo

Des del Final, la Rowenna i els seus dos fills Siôn i Dwynwen viuen aïllats a la seva caseta als afores de Nebo, al nord de Gal·les. No saben per què va passar, però primer van ser les notícies de bombardejos en altres països, i finalment els va acabar afectant. I després, aquell núvol tòxic. Tothom que coneixien ha marxat de la zona o ha mort. En Siôn ja té 14 anys i ha hagut de madurar molt ràpidament. Ell encara va conèixer el món d'abans. En canvi, la seva germana és encara petita. Mare i fill han après a sortir-se'n en un escenari post-apocalíptic amb les eines i els recursos que tenen. I per deixar-ne testimoni, decideixen començar a escriure un diari, el Llibre Blau, en el que la Rowenna explicarà records d'abans del Final i el que sap sobre el punt d'inflexió de la seva existència, mentre que en Siôn relata el seu dia a dia i com s'ho fan per sobreviure. Cap dels dos llegeix què ha escrit l'altre, està prohibit. Però entre tots dos ens mostraran una imatge completa perquè nosaltres, els lectors que patim des de fora per ells, entenguem com són ara les seves vides i l'indestructible vincle que els uneix.

https://www.llibresipunt.cat/2021/10/el-llibre-blau-de-nebo.html

https://www.3cat.cat/3cat/manon-steffan-ros-ens-presenta-ledicio-en-catala-de-la-novella-el-llibre-blau-de-nebo/video/6127448/

La paret, de Marlen Haushofer

El plantejament crida l'atenció tot i que  o sembla molt original. Després es va fent avorrit.

Quina fredor aquesta  noia quan parla del passat. I del futur: no té cap mena d'esperança però no es desespera gens.

Lectura final en diagonal. No passa res (què vols que passi?) és una ficció amb molt poca ficció.

«Novel·la distòpica brutal i absorbent […] és una de les obres més profundament feministes del segle passat.» — Naomi Huffman, The Atlantic

(Home!!!...)

Inexplicablement aïllada per una paret invisible que la separa de la resta del món, que ha quedat petrificat per causes desconegudes, la protagonista es veurà obligada a deixar enrere la seva vida passada i afrontar la supervivència en solitari en una casa d’alta muntanya, només amb la companyia d’alguns animals. L’única alternativa davant la incertesa serà aprofitar tots els recursos al seu abast i adaptar-se als cicles del món natural.https://lafinestralectora.cat/la-paret/

El pes de la neu, de Christian Guay-Poliquin

Enganxa aquesta història distòpica sense exagerar.

En una regió boscosa i remota que ha quedat aïllada per una apagada elèctrica general i un hivern d'intenses nevades, un jove es recupera d'un greu accident de trànsit. La seva vida ha quedat a càrrec d'en Matthias, un home taciturn que accepta tenir cura d'ell a canvi d'avituallament i la promesa d'una plaça al primer comboi que amb l'arribada de la primavera sortirà cap a la ciutat, on l'espera la seva dona malalta. Retingutsm per l'hivern implacable, hauran d'afrontar junts el fred i l'avorriment mentre la seva relació es mou entre la desconfiança i la necessitat que tenen l'un de l'altre per sobreviure.

El pes de la neu és una exploració hipnòtica sobre l’aïllament i la privació, un relat incisiu i un himne a la resiliència que pren forma de thriller psicològic. Christian Guay-Poliquin ha escrit una novel·la premonitòria en què una natura revolta posa a prova la relació entre la voluntat de l’home i la força dels elements.

Napalm al cor, de Pol Guasch

Em costa molt, tot i que li reconec valor literari: la riquesa de llenguatge, l'estructura de trames alternes, la insinuació de llocs i personatges explicant-ne tan poc... T'imagines una pel·lícula i la imatge hauria ajudat...

En tot cas aquest tio és un crac i ho demostra amb aquest discurs.

«De vegades penso que estic anotant el futur. Em dic que, davant de la incomprensió, en quedin les paraules. Algú, potser, les podrà entendre», diu el narrador d’aquesta història. I, en efecte, Napalm al cor té alguna cosa d’exercici de comprensió íntima d’un passat extrem i traumàtic, i de cartografia sentimental d’un present convuls a la recerca d’alguna forma d’alliberament.

Situada en una geografia ambigua, la primera novel·la de Pol Guasch posa en dansa una parella de nois que han crescut en una zona militaritzada, marcats per unes condicions de vida precàries, per la intolerància de l’entorn cap al seu desig, i per unes famílies tocades pel desarrelament. La manca de perspectives ho domina tot, però encara mantenen la possibilitat de deixar-se enlluernar i fins i tot sotmetre, d’aferrar-se a la militància i a la temptació de la violència, i de seguir parlant una llengua que es desfà: la seva

.https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/napalm-al-cor/9788433915917/LA_83

El gran virus d’aquest llibre, però, és el lament. Guasch fa caure el lector al dia 900 després de l’explosió i la corrua de soldats rapats. Som en una casa familiar, embolcallada d’hort i d’arbres. Som en un esquitx de poble gairebé abandonat, on tot passa rere els vidres embromats de les finestres, en el murmuri contingut dels habitants que hi queden. A l’altra banda de la serra hi ha una gran ciutat, on hi viu, tot sol, Boris, l’amant del protagonista mig confinat que no té nom. Poques coses, de fet, tenen nom en aquesta novel·la. Només un riu, el Tet (que migparteix la Catalunya del Nord horitzontalment), i unes muntanyes, les Rocalloses (que fereixen en vertical durant cinc mil quilòmetres Amèrica del Nord); que Guasch anomena i posa de costat per assenyalar, només, potser, que som en un mapa impossible.

https://www.nuvol.com/llibres/napalm-al-cor-i-sang-a-hort-169743

més d'A

https://www.filmin.es/pelicula/roubaix-une-lumiere

poli bueno, ciutat del Nord de França desestructurada, curiosa organització narrativa, fils diversos dels quals al final n'estira un, com tantes pel·lícules no hi entro fins al final i també com tantes queden coses que no entenc.

https://www.filmin.es/pelicula/little-joe

El món feliç del 2020, em sembla molt ben resolta. No sembla molt llunyà el futur en què la societat s'haurà de plantejar dilemes ètics com el de la felicitat que provoca el perfum d'una planta.

https://www.filmin.es/pelicula/un-blanco-blanco-dia

Només de nou el final se'm fa interessant. Avi i neta, infidelitats descobertes en vídeos d'una morta.

Frankisstein, de Jeanette Winterson

Doncs prometia però se'm fa desagradable. Mary Shelley m'interessa però aquest Homo Deus novel·lat no m'aporta res després de Harari. Potser és que tot plegat és massa punki. Ara feia temps que no deixava un llibre a la meitat.

A ‘Frankissstein’, Jeanette Winterson planteja un futur on la intel·ligència artificial està tan desenvolupada com per elaborar noves formes de vida artificials. En aquest context, que inclou des d’androides fins a robots sexuals, coneixem dos científics: el doctor Victor Stein, que treballa en el camp de la robòtica, i el doctor Ry Shelley. A través d’aquests dos personatges, Winterson representa una societat on els conflictes heteropatriarcals no s’han vist erradicats, on la vida artificial no ha esborrat els debats sobre els gèneres i on la possibilitat de transcendència es concreta en un ordinador que assimila els records i els pensaments del cervell de l’individu. I mentrestant, Winterson ens parla de Mary Shelley i del seu ‘Frankenstein’ com a embrió de tot plegat.https://beteve.cat/artic/jeanette-winterson-frankisstein/