dissabte, 31 d’agost de 2019

Erase una Vez en Hollywood, de Quentin Tarantino

Per casualitat i gràcies a Mind hunter he investigat aquests dies la història de Charles Manson. Això em permet gaudir d'aquesta excel·lent evocació dels seixantes hollywoodiencs. I la veritat és que si hi vas no sabent-te la història, et perds la meitat de la gràcia de la pel·lícula. Perquè el gir final és espectacular.
Tarantino hi toca sempre, encara que d'entrada sembli superficial.


i la polèmica:
“La familia Manson eran supremacistas blancos que querían empezar una guerra racial con la meta de matar gente negra”,señala Riley en Twitter. Y prosigue: “No eran ‘hippies’ lanzando críticas izquierdistas a los medios. Eran ultraderechistas”. Algo que, concluye el mensaje, “le da la vuelta a la alegoría de Tarantino”.

dimecres, 28 d’agost de 2019

Madame Bovary, de Gustave Flaubert

Llegeixo Madame Bovary en una traducció al català que en diuen clàssica (d'un tal Ramon Xoriguera). Llurs, novençans, endiumenjat, espillejar, emprar sotjar... Val la pena? Jo ho entenc perfectament, però em frena la lectura? O aquesta és la manera de salvar els mots també aquests? En tot cas, segur que allunya els lectors amb poc domini de la llengua, tant del català, com de la lectura dels clàssics, potser simplement de la lectura...

Veig que 62 va treure una altra traducció

      x x x

Dos moments esplèndids quan Emma s’abandona als amants. Especialment esplèndid el segon, quan el carruatge no para de voltar pels carrers de Rouen amb les cortines tancades.



     x    x    x

Lectura esplèndida per a l’estiu prejubilació. Què puc dir-ne? Que el personatge és impressionant especialment si el valores comparat amb l’estereotip que es tenia i es té de la personalitat i la mentalitat femenina. No només és l’amor i la fidelitat, és la maternitat, és l’autonomia, és l’individu. Un llibre absolutament feminista, és clar!


dissabte, 24 d’agost de 2019

Negra la brisa lluent, de David Vann

El devoro, recomanació de l'esplèndida llibretera de Valls, el mite de Medea revisitat per l'autor d'aquella illa d'Alaska on es refugien un pare i un fill, Medea, la bruixa, la sacerdotessa, que es va tornant feminista, descreguda, republicana, que fuig sobre les aigües del mar Negre i que estableix amb els homes,-amants, pares, reis- una relació que ni Joc de Trons, tot explicat amb sintagmes nominals i amb una traducció que jo no hi entenc però em sembla magnífic a i de vegades sents com si fos Riba passejant-se per l'Odissea.

http://periscopi.cat/antipoda/item/negra-la-brisa-lluent


Tres raons per llegir Negra la brisa lluent, de David Vann (trad. de Yannick Garcia):
1. Mite feminista primordial
El mite de Medea està al moll de l’os de la narrativa occidental: un arquetip de dona explicat per homes (com tots els arquetips femenins del cànon literari de fins fa quatre dies). Medea, com Lady Macbeth, treu tota la ràbia i fel –i abjura del paper de mare i dona, suprema ofensa al patriarcat– per venjar-se del seu marit.
2.Una prosa d’impacte
David Vann –autor de prosa impressionista, vigorosa i absorbent, amb més imatge que verb– comença la narració amb Medea esquarterant el cadàver del seu germà per fotre son pare.
3.Amor i lliure albir
Medea vol modelar el món com ho fan els homes: amb força barbàrica, sense sentiments. El drama de la Medea de Vann no és que no pugui regnar sense un home, és que no està exempta dels pesos de l’amor i el lliure albir: en un món d’homes panxacontents que deleguen els assumptes terrenals en mans dels déus, ella s’empodera amb la certesa que “no hi ha déus, només homes”. Hi ha res més feminista que això? 

(Ricard Martín, "Tres raons per llegir...", Time Out Barcelona)https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=2135289616582383&id=248378771940153

dimecres, 21 d’agost de 2019

El dolor, de Marguerite Duras

Continuant amb la memòria històrica, els moments de la Dumas esperant el seu marit s'afegeixen a la Delbo i La mesura dels nostres dies, i en aquest cas el directe posa els pèls de punta.

https://literaturas.alianzaeditorial.es/marguerite-duras-el-dolor.php

Recuerdo que al leerlo en el momento de su publicación me produjo una honda impresión por su crudeza…hasta el exceso. Dos, o tres, cuestiones destacan por su terrible dureza: por una parte, la descripción detalladísima del estado de salud, en su absoluta desorganización funcional, de Robert Antelme (Robert L.)a la llegada a París tras su paso por los campos de concentración nacionalsocialista ( Buchenwald y Dachau), cosa que provocó un enfado monumental en el aludido y parece que fue uno de los motivos fundamentales del alejamiento entre ambos; por otra, las escenas de tortura a que fue sometido un chivato que estaba integrado en la resistencia, torturas en las que la futura escritora, bajo el nombre de Thérèse – como ella misma señala: Thérèse c´est moi – no solo participa sino que alienta tratando de llevar las cosas al más extremo todavía  
https://kaosenlared.net/el-dolor-de-marguerite-duras/

diumenge, 18 d’agost de 2019

Memóries del futur, de Siri Hustvedt

I a la pàgina 130 el deixo. Història plana malgrat el joc dels tres nivells narratius, el present, el diari del passat i la novel.la imaginava per l’autora. No em diu res. Fora.
Em sap greu perquè Allò que vaig estimar m’havia agradat molt.

dissabte, 17 d’agost de 2019

Mendelssohn

Úuuum-pa'-pa', Úuuum-pa'-pa', Úuuum-pa'-pa', se t'enganxa el ritme mendelssohnià que et ve de l'Spotify i busques en Felix a la Viquipèdia. La música clàssica normalment  sona en segon pla, mentre ocupen el front important dels teus pensaments les mongetes per sopar, el proper cap de setmana  a Vimbodí, uns informes que estan encara pendents, la tapisseria d'una butaca  o qualsevol element quotidià. Només de vegades amb més o menys consciència o voluntat es projecta a primera línia una melodia o un ritme. I a partir d'aleshores aquella música és teva. (Simfonia per a cordes número 8 adagio, Goethe va lloar enormement aquestes obres de joventut de M.)

dimarts, 13 d’agost de 2019

Teoría de la creatividad, de Jorge Wagensberg

Quin plaer, llegir Wagensberg! Amb motiu de la  jubilació a l'escola (quin encert, companys) em van regalar la seva Teoría de la creatividad i aquests dies aquí Vimbodí l'estic gaudint de quina manera!

¿M'agrada perquè posa en paraules i argumenta amb una magnífica cadena de raonaments les meves intuïcions, els meus plantejaments? Ah!, aquesta defensa de la raó i de la ciència, aquesta valoració del progrés moral, aquestes afirmacions sobre què és la vida, què és el coneixement... que sovint no acabo d'entendre però que em provoquen noves preguntes o reafirmen vells dubtes!
Aquesta seva expressió del goig intel·lectual explicada en un altre llibre, amb quina intensitat, amb quina intimitat me la sento pròpia!


Somos una raza creadora de ideas. Sobre todo de ideas “sociales”. Wagensberg contrasta nuestra suerte con la de los extintos primos europeos, los neandertales. Reflejando ideas de Yuval Noah Harari, subraya que la ventaja de nuestros ancestros habría radicado en el desarrollo del arte y el lenguaje simbólico; particularmente en las capacidades para mentir y contar mitos que permiten ampliar la lealtad del pequeño grupo hasta coaliciones más sofisticadas.

dimarts, 6 d’agost de 2019

La guerre des pauvres, d'Éric Vuillard

Vuillard ja em va agradar molt amb L'ordre des jours (gràcies, Miquel Casares) i amb aquest m'ho torno a passar molt bé . V. repeteix amb l'estil de narrar la història la manera d'Stephen Zweig, (fent molt present el narrador, fent present les seves certeses i les que no ho són tant i plantejant els fets més com a versemblants que no pas com a verdaders.

Doncs síl els pagesos es devien revoltar molts cops al llarg de l'Edat Mitjana (i de totes les edats) i sempre en devien sortir malparats i al davant hi devia haver sempre il·luminats que com més radicals eren pitjor acabaven.



Il s'appelle Thomas Müntzer, il prêche la Parole divine en Saxe d'où il est chassé avant de s'installer en Bohème. Nous sommes aux alentours de 1520. Cet homme d'Église croit en une chrétienté authentique et pure et que tout est dans les Évangiles. Il pense qu'il existe « une relation directe entre les hommes et Dieu ». https://www.babelio.com/livres/Vuillard-La-guerre-des-pauvres/1103717


Entrevista a Vuillard a Ctxt: 

(...)
La mayoría de sus novelas tratan sobre hechos y personajes históricos.

Me intereso por la historia porque me resulta muy complicado hablar sobre el presente. El mundo en el que vivimos me parece ambiguo y disperso; la situación actual resulta muy confusa. Ninguno de nosotros podrá decir qué sucederá en el futuro. Es un futuro inquietante aunque, aparentemente, nada cambia.
(...)

L’alè, de Thomas Bernhard

Tercera part de la pentalogia autobiogràfica, excel·lent B. com sempre, amb el seu estil repetitiu, però aquest es llegeix prou bé. La seva experiència en la cambra de morir, la sala per moribunds d'un hospital per a malalts pulmonars.

Després de la desfermada diatriba contra la societat austríaca de L’origen, amb el retrat d’una educació sempre repressiva (primer nazi i tot seguit catòlica), i del parèntesi d’alliberament narrat a El soterrani, on Bernhard abandona l’institut i es posa a treballar, L’alè i El fred destaquen pel relat descarnat de la brusca sotragada de la malaltia, que el deixa a les portes de la mort als 18 anys
https://elpais.com/ccaa/2013/06/14/quadern/1371230401_201007.html

I aquesta crítica detecta unes incorreccions garrafals que ja havia detectat jo també: 

Costa d’entendre que qui va traduir amb encert dos llibres de la sèrie ens lliuri ara uns textos deficients

(Déu n'hi do)

The Green book

Amb la Glòria al Texas o de com un trailer que et deixa absolutament escèptic amaga una pel·lícula magnífica amb un Viggo Mortensen fantastic, una guió divertit i unes pinzellades de descripció social del Sud dels Estats Units als anys de Kennedy amb certa mala baba. (i jo sense saber que havia guanyat l'Òscar)


curiositat de la peli: https://www.elle.com/es/living/ocio-cultura/a22883660/green-book-pelicula-oscar/

Bajo el paraguas del racismo, los prejuicios y la intoleranciaGreen Book cuenta el esfuerzo por aprender, entender y conectar con el otro que realizan dos personas completamente diferentes, por dentro y por fuera, obligadas por las circunstancias a convivir durante varias semanas. Es la historia, como bien diría el capitán Renault en Casablanca, del "comienzo de una hermosa amistad". (https://www.elmundo.es/cultura/cine/2019/02/19/5c66f80dfdddfff13a8b45d2.html)

dilluns, 5 d’agost de 2019

La dona de la muntanya


Pel·lícula ecologista, feminista, amb un ritme molt ben trobat, passa molt bé. Gran actuació.


A sus cincuenta años, Halla, profesora de canto, declara la guerra a la industria local del aluminio, que está contaminando su país. Para ello, toma todo tipo de riesgos con el fin de proteger el medio ambiente en Islandia. Pero su situación podría cambiar con la llegada inesperada una carta que da luz verde por fin a sus trámites de adopción de una niña. (FILMAFFINITY)

L'abadia de Northanger, de Jane Austen

dissabte, 3 d’agost de 2019

Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine

Continua el fil de la Memòria, aquesta que porta majúscula. D’Auschwitz, a la “nostra” guerra el “nostre” exili. Perquè, i això és el que diu el llibre, aquesta guerra, aquest exili, també són nostres, dels que vam néixer els 50s i els 60s i n’hem sentit a parlar tant que s’ha ficat als nostres ossos. I ho llegeixo, primer amb la mandra de “oh, no! un altre cop la guerra i l’exili” però com amb la Charlotte Delbo. el que enganxa és que parla dels pòsits, de vegades tan potents que acaben formant part de la pròpia identitat.
I el porto per casualitat a la motxilla quan visito el 16, rue de Pessac a Bordeus on la família Roca va viure el seu exili, on m’imagino escenes que no sé si són veritat, la mare anant a buscar el pa o veient l’entrada dels nazis per les avingudes i les places.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-marta-marin-domine-escriptora-i-traductora-acaba-de-publicar-fugir-era-el-mes-bell-que-teniem/video/5817508/