dissabte, 29 de desembre de 2007

La Plaça del diamant



(no serà qüestió de fer-ne una mala crítica)
Coincideixo en general amb les opinions que he llegit i amb els propis comentaris del Toni:
1- gran espectacle des del punt de vista visual (els recursos tècnics del TNC son brutals: preciós colomar)
2- La història, ben explicada, no es fa especialment llarga malgrat les quatre hores.
3- M'agrada que els tres actes tinguin tons tan diferents: dóna una visió molt global del món que es descriu
4- El primer acte em sembla menys reeixit: espais molt buits, massa entrades i sortides i canvis de decorats...
5- Detalls molt bons i especialment emocionants en el segon acte (monòleg i afusellament de Julieta, el Mateu...)
6- Actors i personatges fantàstics: la senyora Enriqueta impressionant, el senyor Antoni molt en el seu paper, moments espectaculars de la Colometa)
7- Molt bona feina de direcció (je, je)
En fi, cal anar-la a veure

dijous, 27 de desembre de 2007

promesas del este


Un pel·liculot al qual m'acompanya incomprensiblement la Marta (ho dic per la crua violència anunciada). Màfies russes a Londres, una noia recull una nena acabada de néixer (es diria "una nadó"?, "una nadona"?) i entra en contacte amb un xofer chico martini ple de tatuatges. Pel·liculot intens a l'alçada d'un Padrino amb un metratge massa curt perquè prengui tota la potència que mereixeria.

(bastant ben explicada a un bloc desconegut )
(trailer en castellà)

dilluns, 24 de desembre de 2007

Chagrin d'école


Daniel Pennac escriu les seves memòries d'escola. Les de quan era alumne i les de quan era mestre. Pennac va en una línia que m'agrada en general; però és un provocador i aquí em sembla absolutament pressumptuós i molt sovint poc creïble.

El oso


I en el tercer, Faulkner em derrota: incapaç de saber qui és exactament Ike McCaslin i la relació que manté amb els seus familiars: quins són esclaus, quins són cosins, quins són descendents del patriarca, quins... llegit del dret i del revés espectacular l'estructura general de l'obra: quina sorpresa quan s'acaba la caça a meitat del llibre; en quin libre , en quina pel·lícula el protagonista (l'ós) mor a la meitat...? I de sobte comença una altra novel·la ...

impressionant...

dijous, 13 de desembre de 2007

Faulkner


Explosió de passió per Faulkner. Començo avui el tercer llibre en quinze dies. A Mentre agonitzo va seguir El soroll i la fúria que ha omplert un fantàstic pont d'estar per casa. Quentin, Caddy, Jason i Ben -deficient mental-són germans i els narradors que expliquen en una absoluta confusió narrativa i temporal la història de la seva família en l'ambient postesclavista del sud dels Estats Units. Difícil d'explicar perquè enganxa una història tan complicada de seguir. Confós absolutament entre els personatges rellegeixo de nou el llibre des de la pàgina 150 endavant endarrera amunt i avall i potser és aquesta múltiple perspectiva la bona manera d'entrar en una trama en espiral, en xarxa, calidoscòpica (no se m'acut res més) original com em penso que no havia llegit mai res.

Total, que passo per la Gàbia de llibres buscant un llibre petit per llegir al tren i quan trobo el relat "L'ós" decideixo que no cal buscar més: al tren jo normalment no hi sé llegir novel·les i tot em despista però la primera pàgina ja em deixa amb la boca oberta

(continuarà)

diumenge, 2 de desembre de 2007

William Faulkner: Mentre agonitzo


Amb Mentre agonitzo descobreixo (tinc llacunes literàries absolutament inperdonables) Faulkner. I és tot un sotrac! La novel·la comença, com moltes, desenfocada i es va enfocant a poc a poc. De fet potser no s'acaba d'enfocar mai. Lentament es va construint l’ambient: pluja, mort, estultícia, incomprensió, egoismes, absurds...
Pronoms sense referents, subjectes misteriosos. El temps verbal incoherent… (una mica Joyce; no tan opac, però).

Em fa gràcia saber que era el rival literari de Hemingway después que els contes d’aquest que he llegiut fa poc em van deixar sorprès per la seva falta de substància. Faulkner em deixa clavat a la butaca mentre que Hemingway em deixa cara de tonto.


La vinyeta literària de l'Andreu Sotorra

Joan Herrera

Va, no faig gaire propaganda polítca en aquest bloc però mireu-vos aquest vídeo de les intervencions d'en Joan Herrera sobre l'AVE