divendres, 31 d’octubre de 2014

Le gamin au vélo

Dos dies i una nit

Això sí que és un dilema moral. Renunciar a un complement de mil euros perquè una companya pugui ser readmesa.
Fantàstica la diversitat de respostes que cada un d'aquests companys dóna. Fantàstic retrat èticosociològic. Fantàstica Marion Cotillard en el paper de dona depressiva entre l'enfonsamenta i la lluita.
Gran pel.lícula...

http://www.lavanguardia.com/cine/20141024/54418219629/dos-dias-una-noche-critica-de-cine.html

dimecres, 22 d’octubre de 2014

ICV i el 9N

Amics, cosins i fills  no entenen la posició d’ ICV en aquests moments.
Penso en  veu alta i intento explicar algunes coses:

ICV  es manté ferma a no acceptar un procés d’alliberament nacional independent del procés d’alliberament social.  Per això no s’entén amb els plantejament (CiU,  ERC i ANC) que obvien la perspectiva social o  que pretenen  una pausa a l’espera que siguem independents i aleshores ja decidirem si som de dretes o d’esquerres.

ICV manté dintre seu sectors que no estan per la independència, que creuen que la lluita per la millora dels drets socials no passa per la construcció d’un estat independent, que se senten llunyans dels ideals nacionalistes,  i que interpreten que a Espanya hi ha sectors encara que poden contribuir a crear un nou marc constitucional que permeti un millor autogovern i un blindatge de les competències més essencials. ICV ha cregut que era convenient mantenir una posició que permetés la convivència dels sectors independentistes i federalistes que formen ara el partit. Resulta que també tenim dues ànimes ; cal renunciar a una? Un partit es defineix per la seva manera d’entendre l’organització de la societat. ¿És la forma, la mida de l’estat un dilema obligatori de resoldre per a un partit? Per què no deixar que aquest sigui un punt en què es deixi que el país sigui el qui decideixi?

Per això ICV manté el dret a decidir, l’autodeterminació, del poble de Catalunya com a principi bàsic  de la seva línia política actual. Davant la consulta del 9N la seva línia ha estat intentar garantir que totes les opcions hi tinguessin cabuda  i lluitar perquè l’onada independentista que s’ha produït per diversos motius no a sostragués  a la consulta la condició democràtica. Al final, i cal dir-ho molt clar, ha estat  l’Estat espanyol qui li ha sostret definitivament  aquesta condició al prohibir-la; la posició de la direcció d’ICV ha estat, llavors,  de no participar en aquest residu de consulta.

I ara és quan dic, des del meu recent  independentisme, que comparteixo tots els arguments d’ICV (o de la seva direcció) excepte la seva conclusió final. Penso que es podia  denunciar tot això, mobilitzar el país i participar en la votació, explicitant i deixant molt clar que aquesta consulta és només un pas més. Això era coherent i molt més fàcil d’explicar.

Els articulistes tenen temps per desenvolupar bé les seves idees; jo no







diumenge, 19 d’octubre de 2014

Lars and the real girl


On és la casa del meu amic?

Continuant amb les recomanacions d'en Jaume Cela per a les Jornades d'Ètica i cinema veig aquesta pel·lícula iraniana lenta i preciosa sobre la valentia que de vegades suposa portar fins a la darrera conseqüència un deure moral.

aquí hi és sencera i sense subtítols (durillo..) però per veure les imatges una estona ja val la pena

La película habla sobre un hecho aparentemente simple: un aplicado estudiante realiza una búsqueda para devolverle un cuaderno a su compañero en una villa vecina, ya que si su amigo no lo recibe al día siguiente, será expulsado. Por esa razón, este filme ha sido visto como una metáfora por el sentido del deber civil, sobre la lealtad y los héroes cotidianos. Las tradicionales creencias de la gente rural iraní son también mostradas en la película.
Esta película se encuentra entre los primeros diez puestos de la lista del BFI de Las 50 películas que deberías ver a los 14 años. (avui tiro de Wikipedia)
i una molt bona crítica a miradas.net

dissabte, 18 d’octubre de 2014

Retorn a Killybegs


Novel·la fantàstica per entendre el conflicte d'Irlanda del Nord. La misèria i la discriminació, els ghettos de Belfast, la presó, les vagues de fam i la tortura i la lluita i també les misèries de la lluita. Ben plantejada des del pun de vista narratiu amb aquesta incògnita de l'heroi alliberador que explica la història com a traïdor a la causa.

'Retorn a Killybergs', d'Edicions 1984, és la història d'una traïció, la de Denis Donalson, que ens explica la lluita d'Irlanda. Abans de començar sabem com acaba: el traïdor és executat. Això no impedeix que ens el llegim d'una tirada. Sense suspens, crea emoció i explica. No justifica, no el jutja. No el perdona. L'escriptor era amic íntim de Donalson i no ens explica la seva història, ni el seu desengany. No és cap relat fidedigne. L'autor es transforma en el protagonista, en Tyronne Meehan, una barreja de Chalandon i Donalson, i s'omple d'ell per explicar-nos la història d'un país i moltes coses més. (al vilaweb)

i la ficció pel que sembla no és tant ficció:

Però el que sembla més interessant és, precisament, aquesta transfiguració d’identitats que es produeix en la creació d’aquesta història. És bonic, ben fet, i fer-se la pregunta de en quin moment es barregen realitat i ficció, o quantes llicències s’ha pres l’autor més enllà de la veritat estricta,  si és que en algun moment ho fa, no aporta res de res a la interpretació d’aquesta història. És Sorj Chalandon qui posa veu en primera persona a Tyrone Meehan i és Tyrone Meehan qui parla de l’Antoine, el franceset, l’autor, el propi Sorj Chalandon, qui de manera indirecta es qüestiona el seu paper i la seva participació en l’univers d’Irlanda del Nord. (www.nuvol.com)

diumenge, 5 d’octubre de 2014

Notes sobre les notes

Reflexions d’un diumenge al matí  sobre avaluació, qualificació i justícia

(pel Francesc, la Muntsa, la Maria O., la Maria C. i el Simón) (també per la Guida)

Una qualificació és la traducció a una classificació estandaritzada dels resultats d’una avaluació i  té un objectiu d’informació o d’acreditació. Fa referència a una escala numèrica (normalment de 0 a 10) o a una escala graduada (normalment des de l’Insuficient a l’Excel·lent) .

La justícia té a veure amb donar a cadascú allò que li correspon, d’acord amb els seus mèrits o les seves característiques.

Una qualificació serà justa, per tant, si s’adequa realment  allò que s’avalua, si ho tradueix fidelment, si ho reflecteix amb correcció.

Què és el que s’avalua a l’escola? O, millor, dit, què és el que hauríem d’avaluar primordialment? Doncs l’assoliment d’una competència. Més que no pas  la comprensió d ‘uns continguts o  l’assoliment d’uns coneixements.  En les últimes propostes curriculars, inclosa la que està en estadi d’esborrany,  els anomenats criteris d’avaluació, relacionats amb els objectius d’etapa o amb les competències (que s’han desenvolupat i concretat per al final de l’etapa de primària) marquen allò que determinarà l’èxit de l’alumne en l’assoliment dels objectius.

Històricament i fins ara la qualificació s’ha entès especialment
a) Amb un criteri acreditatiu; dóna fe d’uns nivells que permeten accedir a uns nivells superiors. Avui en dia, a Primària això ja no és així.
b)     Amb un criteri de valoració del mèrit de l’alumne, de valoració de la relació “esforç-resultat” (com quan en un restaurant parlem de la relació qualitat-preu). Això donava i dóna peu a respostes del tipus premi-càstig.

Però , fent referència a aquesta visió relacionada amb el mèrit, que és la que ens porta a l’aplicació de criteris de justícia a una qualificació, cal dir que el mèrit personal és una variable independent del nivell d’assoliment de la competència (ja sabem que hi ha alumnes que ho assoleixen amb facilitat i d’altres amb gran esforç). És possible, no, és segur que el mèrit i l’esforç de l’alumne s’han de reconèixer i s’han d’informar. Però no ho barregem perquè sinó ens estem carregant l’autèntic sentit de l’avaluació.

En aquest sentit, és inapropiat valorar si  la nota d’una àrea és justa o injusta per a l’alumne: el que importa és saber  simplement és correcta o no,si  tradueix correctament o no el nivell competencial de l’alumne .

La nota té una tradició que ve de lluny i, per tant, és teòricament  comprensible per a les famílies: els pares i les mares van tenir notes i per tant les entenen; sovint més que els informes que se’ls faciliten. La nota, la qualificació, ajuda en tant que simplifica la informació.

Però aquest avantatge és alhora un inconvenient perquè impossibilita els matisos de què està plena la relació educativa i perquè, fruit de la interferència dels aspectes acreditatius del passat o de nivells superiors, estableix uns falsos nivells satisfactoris.

Què vol dir que 5 sobre 10 sigui suficient? Què vol dir que n’hi hagi prou amb aprendre la meitat dels continguts? Què vol dir que fallar tres preguntes de 10 sigui “Notable” (notable, vol dir que destaca sobre els altres!). ¿Podem considerar “excel·lent” fer bé una cosa senzilla , simplement perquè no hi ha cap error?

La nota, la qualificació, està, a més relacionada directament amb un  tipus d’activitat d’avaluació, l’examen, que orienta l’aprenentatge cap a l’èxit puntual i cap a l’aprenentatge efímer  més que no cap a la construcció d‘un autèntic coneixement durador.

 En resum que això de les notes li hem de donar un bon “revolcón”. Si en tenim l’oportunitat, fem-ho.!

Buf! Que tranquil que m’he quedat!

Com ho veieu?

Una abraçada


dissabte, 4 d’octubre de 2014

Inteligencia espiritual en los niños, de Francesc Torralba

(APUNTS)




I. EL ESTADO DE LA CUESTIÓN
  1. Educar en el desierto espiritual
La intel·ligència espiritual , modalitat d’intel·ligència que ens faculta per fer operacions transcendentals > benestar integral.
No independent d’altres intel·ligències
El retrocés de les pràctiques religioses, oportunitat per a l’autenticitat i risc per a la buidor. Les antigues pràctiques religioses han de ser font de renovació
L’espiritualitat no sempre és religiosa
L’espiritualitat s’expressa de manera molt quotidiana


  1. Lo espiritual en la educación
Espiritual: consciència, llibertat i responsabilitat (+enllà d’allò psicofísic)
Educació: trobada entre dues subjectivitats, pe això no pot ser neutral
Partim d’un sistema espiritual ambiental del qual ens podem desmarcar, l’educ. ens hi ha d’ajudar.
Reivindicació d’una espiritualitat específica de la infància que ha de ser respectada per l’educ.
L’espiritualitat, mur contra els mecanismes de la realitat que erosionen la nostra personalitat.


  1. Una constelación de significados
L’espiritualitat va més enllà de l’ètica
L’espiritualitat és un vincle amb la realitat aliena a l’ésser humà i alhora amb allò que li és més íntim (!MC)
També té a veure amb la cerca del significat de l’existència
És entesa també com el vincle amb una Realitat última present a totes les tradicions.
Espiritualitat= consciència


  1. Espiritualidad, religiosidad, confesionalidad


L’espiritualitat té a veure amb el ser; per això es relaciona amb tots els plans de l’ésser humà
La religiositat té a veure amb l’actuar en relació amb la Realitat fonamental (diversa segons els contextos però amb expressions universals com l’oració.)
La confessionalitat és l’adhesió a una determinada comunitat religiosa
D’aquesta triple distinció se’n deriven diferents maneres d’educar

(...)