divendres, 30 de juliol de 2010

Bonjour tristesse, de Françoise Sagan


Sentiments sobre la sorra i entre els pins a la Costa Blava: un mite de la literatura francesa finals dels anys 50, un moment frontissa en l'evolució socicològica del segle XX europeu . Una noia joveneta observa com el seu pare es promet a una dona adulta després d'anys de fer el "calavera" i ella des dels seus disset anys encara adolescents decideix intervenir en l'assumpte. Molt representatiu del seu moment. A la pel·li ho feia Jean Seberg i devia estar encantadora.

el lament de Portnoy, de Phillip Roth

Alexander, un jueu mes o menys novaiorquès es confessa davant del psiquiatre en un llarg monòleg, un únic monòleg de les frustracions de la seva vida: la seva infància, el seu pare amb problemes de restrenyiment, les seves masturbacions (explícites com poques vegades havia llegit) i relacions sexuals... Bastant bèstia per descarnat però interessant. Quin cas, els jueus!

dijous, 29 de juliol de 2010

Coses que dèiem avui, a la Beckett

Figura que és el millor espectacle del Grec d'aquest any i a mi em decep força. En un restaurant, tres sketchos sobre l'amor i la (in)fidelitat: 1a escena: dos homosexuals, 2a escena: la presència inquietant d'una germana (el millor de l'obra per mi) i 3a escena: tòpica escena en què la dona descobreix que el seu marit s'entén amb la seva germana (la germina de la dona vull dir) . Doncs això: tot plegat no gaire original . Però s'agraeixen les entrades de galliner a ultimíssima hora.

.btvnoticies.cat/2010/06/30/manrique-torna-a-escenificar-les-coses-de-labute/

i ja sé que non estic d'acord amb els crítics de vegades:
Contundente, potentísimo, brutal. (El País); i també la Vanguardia, El Punt...

divendres, 23 de juliol de 2010

L'última nit a Twisted River, de John Irving


La meva novel·la d'Esterri d'Àneu. La història de Dominic Baciagalupo, cuiner , i el seu fill que des dels boscos del Gran Nord a New Hampshire fugen per diversos estats al llarg de tota la seva vida per culpa d'un incident amb un ós i una paella que acaba malament. El millor dels personatges, Ketchum, el llenyataire amic i alguns detalls de novel·lista de primera: les immenses i grosses dones amb xandall, el joc equívoc d'identificació entre el fill escriptor i el propi Irving, alguns revolts argumentals, revolts com els del propi riu Twisted... en canvi pel mig la novel·la se'm perd i tot plegat se'm fa una mica excessiu. Però el final el trobo esplèndid.

Le canapé rouge, de Michèle Lesbre


Una cosa curteta per no perdre el francès. M'agrada aquesta noia que se'n va fins el llac Baïkal d'aigües transparents a buscar el seu ex. Paral·lelament recorda les estones que ha passat llegint-li bona literatura a una veïna vella que seu en un sofà i que comença a oblidar les seves històries d'amor. Una història maca.

dijous, 15 de juliol de 2010

el milloret dels últims anys

(dedicat a la Marta Munné)

"Temps d'estiu" de John Coetzee
"En lloc segur" de Wallace Stegner RECOMANACIÓ ESPECIAL
"A la caza del amor" de Nancy Mitford
"Les germanes Grimes" de Richard Yates
"Revolutionary Road" de Richard Yates
"L'informe de Brodeck" de Phillippe Claudel
"Pedra de paciència" d' Atiq Rahimi
"La trilogia de Carl i Lucas" d'Agata Kristof RECOMANACIÓ ESPECIAL

categoria totxos:
"El casalot" de Dickens
"Los dias contados" de Miklos Banffy
"Ángulo de reposo" de Wallace Stegner

Per matrícula:
"Absalom, Absalom" de Faulkner, i tots els altres Faulkners

absolutament personal és clar

Infantesa, de Coetzee


Coetzee, nen, per diverses regions sudafricanes, a cavall de les cultures afrikaans i britànica, la relació amb el seu pare, la seva mare, els seus companys d'escola. Coetzee deu ser personalment un tio força raro. Aquí torna a desconcertar-me bastant i em decep una mica.

dissabte, 10 de juliol de 2010

El meu article sobre la sentència de l'Estatut:

1- Jo aniré a la manifestació aquesta tarda

2- Entenc que el tribunal Constitucional ha estat coherent: aquest estatut no cap a la Constitució del 78. És normal: era un constitució pròpia d'un moment molt especial, la fi del franquisme, la transició, la necessitat de la democràcia. Han passat trenta anys, la democràcia està consolidada (sí! avui en dia no crec en possibles 23F) i es veu que les noves necessitats i els desitjos de Catalunya, expressats en un estatut aprovat pels partits i el poble de Catalunya (també pel Parlament espanyol ) van més enllà del que es va establir en aquell consens. És per això que jo vaig a la manifestació: per demanar una nova Constitució.

3- La sentència estableix uns raonaments jurídics que evidentment no entenc i que evidentment no he llegit. Però pels resums que en fa la premsa (i intento ser objectiu i llegir i escoltar arguments de tots bandes) el que valoro de més greu és

a) una idea de concepte: Catalunya,diuen, no és una nació

i b) els dos temes que potser per la meva feina em toquen més d'aprop: la llengua i l'ensenyament.

"Catalunya no és una nació". Potser no podem definir exactament què és una nació, però això afecta tant la nació catalana com l'espanyola. I per tant és només una qüestió de voluntat. Set milions de persones que comparteixen un territori, una història suficientment diferenciada, una llengua i unes tradicions tenen dret a definir el seu status polític. No és cap drama dir: "volem anar sols, hem provat d'anar amb vosaltres i sentim que això ens està perjudicant. Cadascú que tiri pel seu costat i tant amics. (oblidarem fins i tot que vau intentar que desapareguéssim del mapa)"

"La llengua". Vull defensar el català. Perquè és la meva llengua, perquè està amenaçada i perquè totes les llengües tenen dret a existir: no són només una eina de comunicació sinó una manera d'entendre el món; vull lluitar contra l'homogeneïtzació lingüística i contra l'empobriment de pensament que representa. No semblava complicat que Espanya entengués que la supervivència del català també era el seu problema; a Suïssa ho entenen per exemple. Però Espanya no ho vol entendre. Doncs, fora!

"L'ensenyament", que és el tema de la llengua també. Recordo els anys 70 quan des de Rosa Sensat es defensava l'ensenyament en català amb l'argument del dret a l'escolarització en la llengua materna. Era un argument erroni o que caldria contextualitzar. En tot cas a ningú se li acudia reclamar escoles espanyoles a Frankfurt per als emigrants! Si volem salvar les llengües les hem d'entendre lligades a un territori. Per això m'agrada el concepte de llengua pròpia de Catalunya. El bilingüisme no existeix. Tots els alumnes de Catalunya han de tenir uns criteris lingüístics comuns i m'agrada també la paraula "preferent". La llengua preferent de l'escola ha de ser el català. I és que a més, i són dos arguments que es complementen, l'escola pública ha de ser un mecanisme de justícia social i no pot trencar-se en dos: ja tenim un país prou escindit per culpa dels fenomens migratoris amb unes capes socials desafavorides predominantment castellanoparlants (amb totes les excepcions).

4- D'economia i de justícia no hi entenc. Em toca fiar-me dels meus representants polítics. El ventall de partits que han criticat aquesta sentència és prou ampli perquè m'hi pugui identificar tranquil·lament. I a mi aquest em sembla un argument suficient.

5- Doncs, això. que aquesta tarda aniré a la manifestació

6- Tot queda per desenvolupar però és que sinó no dino.

divendres, 9 de juliol de 2010

"La roja"

La passió que es viu a Catalunya aquests dies per "la roja" em transporta a aquell sentiment de fa uns quants anys (només 30) quan davant de les primeres eleccions guanyades per en Pujol (i perdudes per en Reventós) jo m'exclamava sorprès i comentava: No pot ser! Aquest poble no és nacionalista! Avui veure banderes espanyoles pels balcons (davant del super una amb l'àguila i tot) potser va bé perquè tots plegats sapiguem on som i recordem no només els índexs d'abstenció sinó també els d'assistència als cinemes en català entre altres coses.

diumenge, 4 de juliol de 2010

A proposito de Elly


Una pel·lícula iraniana que em sembla interessant. D'entrada podria ser igualment italiana, sueca espanyola o americana i això s'agraeix: no hi ha deserts, no hi ha integrisme, no hi ha guerra ni terrorisme, els cotxes són normals, igual que els caps de setmana. Quasi sembla Fi de Monteagudo: una de tantes històries de gent tancada en una espai reduït on la felicitat i la tranquil·litat preludien de manera inequívoca la tragèdia. Nens que juguen a la platja, la convidada desconeguda que els ha de vigilar... I després el més interessant és com surt tot allò que no hi era, quan l'Islam apareix i semblava que estava desaparegut i era només que es dissimulava sota la capa de normalitat burgesa i intel·lectual. Una mica massa teatral de vegades en el mal sentit de la paraula, és a dir la disposició dels personatges recordant massa un quadre escenogràfic estàtic... però interessant interessant i unes actuacions que m'han agradat, especialment la de la protagonista, que per cert no és Elly (avui em sembla que he explicat massa coses...)