dimarts, 31 d’agost de 2010

Dues pel·lícules per tancar les vacances

Conocerás al hombre de tus sueños;





bona pel·li de Wooddy allen en la seva línia. Londres, parelles que es fan i es desfan, personatges caricaturescs per mostrar la dificultat de les relacions humanes. Jo, un somriure permanent.

Origen

M'ho passo bomba: cine de crispetes i Coca-cola. El Leonardo de Caprio entrant en el món dels somnis en una espècie de Matrix amb menys pretensions filosòfiques però amb un bon ritme i uns efectes especials dels més originals que he vist.

divendres, 13 d’agost de 2010

Almuerzo en casa de los Wittgenstein, al Romea


Les dues germanes del filòsof Wittgenstein el reben a casa seva en una de les sortides del manicomi on està internat. Elles dues tenen personalitats absolutament diferents que es posen de manifest en la manera com tracten el germà. Aquest, amb la seva bogeria lúcida desmunta (fantàstica metàfora els quadres dels pares girats del revés) els valors de la plàcida vida burgesa de la família . Bernhard és dur, ja se sap: la son s'acaba al segon acte.
M'encanta l'escenografia detallista d'aquest menjador de casa bona i el treball dels tres actors és espectacular.

dijous, 12 d’agost de 2010

la Sonata a Kreutzer, de Tolstoi


Un d'aquells clàssics que m'havien quedat pel camí. Un home passa una nit en un tren explicant la història del seu matrimoni desafortunat i que acaba en tragèdia. Al seu moment devia ser un escàndol la manera crua com Tolstoi tractava les relacions de parella; avui en dia ja no fa trontollar les ànimes com va fer al protagonista d'alguna novel·la que he llegit fa poc (incapaç de recordar quina era).

Ah sí! Els convidats del'Emili Teixidor, per cert la vaig abandonar bastant aviat, per això no em surtia aquí al bloc

opinió a Ciao!

diumenge, 8 d’agost de 2010

camins de França I , de Puig i Ferrater


Les falses memòries de joventut de Puig i ferrater. El poble, l'escola, la mare, els primers intents poètics, les amistats literàries, la descoberta de les dones i de la ciutat i de la misèria moral... Puig i Ferrater té una prosa esplèndida, però al final em cansa amb les seves exageracions.