dilluns, 28 d’octubre de 2019

Bon dia mitjanit, de Jean Rhys

No hi entro gaire .


La Sasha Jansen és una anglesa de mitjana edat que torna a París el 1938 després d’una llarga absència i allà s’enfronta als pensaments i les emocions que li desperta la ciutat on va estimar; tot li recorda que ja no és jove, i sobretot no pot oblidar la pèrdua ni el dolor. Busca consol en la beguda i en les converses amb estranys, alguns tan perduts i desesperats com ella. Els pensaments de la Sasha pivoten entre el passat i el present mentre ella va entrant i sortint de cafès sòrdids i d’habitacions d’hotel la misèria de les quals intenta ignorar dient-se que allà, almenys, serà lluny de qualsevol perill: https://www.editorialminuscula.com/blog/2019/09/06/novetat-bon-dia-mitjanit-de-jean-rhys/

La edad del desconsuelo, de Jane Smiley

Té la seva gràcia aquest home obsessionat per l’amant possible de la seva dona i aquesta situació familiar en què les rebequeries de la filla prenen una importància decisiva.



«Nunca más volveré a ser feliz», musita Dana en el asiento trasero del coche familiar, sin reparar en que piensa en voz alta. Al oírlo, Dave, su marido, siente que ambos están a punto de perder todo aquello que una vez desearon: sus años de apacible matrimonio, tres hijas, la próspera clínica dental que comparten. Ahora Dave está convencido de que Dana se ha enamorado de otro hombre y, de manera inesperada, decide que la mejor manera de salvar su relación es evitar que su esposa descubra que él lo sabe.
En La edad del desconsuelo, Jane Smiley narra con asombrosa autenticidad los ritmos de lo cotidiano y cómo de pronto se ven sacudidos por una emoción inesperada, dando lugar a situaciones tragicómicas y a una demoledora meditación sobre la vida en pareja, la pérdida y la infelicidad. Citada por Jonathan Franzen como una de sus obras favoritas, La edad del desconsuelo es una novela emotiva y absorbente, tan divertida como triste, un poderoso retrato de la intimidad familiar, el miedo a perder al ser amado y la vulnerabilidad de amar.

Magda, de Meike Ziervogel


La gent de Hemso, d'August Strindberg


El pati Maleït, d’Ivo Andric

Es poden posar aquí les relectures? I tant! El pati Maleït es perdia en la desmemòria i la perspectiva de llegir el Pont sobre el Drina al Club de lectura de Dòria m’ha portat de nou a Andrić. Dos anys després sí que alguna cosa es deixava rememorar. Diria que aquest cop amb el llarg temps de Vimbodí i una certa recerca que m’ha apropat a la temàtica, la lectura s’ha fer més conscient i per tant posiblemente més profitosa.
Un relat que és com una nina russa d’històries dins d’històries i una presó kafkiana plena d’innocents i una Història passada que s’encaixa en el present...


Què podem aprendre i sentir en llegir El Pati Maleït?
PAU: El Pati Maleït, la presó on se situa la història, pot ser vist com una metàfora de la vida humana: una vida on estem limitats per un sistema, la censura, les estructures estatals, la beneiteria dels responsables polítics, els buròcrates, etc. És un món on els individus més lliures i savis acaben tancats a la presó…
JELENA: És una novel·la breu que s’hauria de llegir més d’una vegada perquè, en cada nova lectura, es troben nous significats i noves interpretacions https://www.nuvol.com/entrevistes/ivo-andric-el-pati-maleit/

dissabte, 26 d’octubre de 2019

L’estrangera, de Sergi Dovlàtov

En el fons el que m'agraden són les històries. Per això em desconcerten aquests contes que no tenen nus o no tenen desenllaç. Soc fill tambe de Juli Verne. La trama es potser l'element que valoro mes d'una bona novel.la. Però això va més per Ossípov, es clar.
... 


El Dovlàtov és una mica el complement de l'Ossípov. És la merda d'Amèrica, el desengany, la misèria moral... Aquesta noia emigrada de Russia als Estats Units sense motivi, en un ambiente mès aviat kafkià...



"Marússia Tataróvitx, filla d’alt funcionari soviètic, està acostumada a gaudir de privilegis i viu envoltada d’admiradors. No té motius raonables per voler abandonar Rússia. Però contra tot pronòstic, sense saber ben bé per què, com un caprici més o com una fugida endavant, decideix emigrar i s’instal·la a casa d’uns parents, a Queens. Allà s’hi troba una comunitat russa impermeable a la cultura americana i plena de personatges típicament dovlatians...."https://www.labreuedicions.com/lestrangera-de-serguei-dovlatov/

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Ante todo no hagas daño, de Henry Marsh

Gran recomanació de la Laia Grau, especialment els primers capítols posen els pèls de punta. Després, com tot a la vida, ja t'hi vas acostumant. Apassionant explicació d'operacions de neurocirurgia però sobretot del paper del metge en aquestes ocasions, de la seva relació amb els malalts, les famílies, amb el sistema mèdic i... amb els seus propis erors.




Con ternura y humor —cuando es posible—, el neurocirujano construye un relato conmovedor y profundo en el que no huye de sus errores, ni maquilla los trágicos desenlaces que conlleva muchas veces su trabajo. 

diumenge, 13 d’octubre de 2019

El crit de l'opcell domestic, de Maksim Ôssipov

Contes de russos dels nostres temps. Alguns m'agraden força,  especialment, els més llargs, potser perquè no semblen contes:  hi trobo aquest desenvolupament més llarg que em permet conèixer els personatges, impregnar-me de l'ambient i sentir una trama que evoluciona i creix.
Personatges i ambients grisos com la visió (estereotipada?) de la Rússia soviètica i com el color de la coberta que hi ha posat el Club Editor (com deuen triar el color de cada novel·la?)



És una d’aquelles obres en les quals potser costa una mica entrar-hi, (mal)acostumats com estem a un etern retorn de gairebé sempre el mateix (narracions transgressores o recerca obsessiva i teleològica de finals sorprenents), però quan li agafem el què —si és que som capaços de copsar-lo, és clar, que de tot n’hi ha, en la vinya literària del senyor— ens captiva tant que ens demanem com no n’havíem sentit a parlar, abans, d’un autor tan destacat.

Llegeix-ne més: http://www.racodelaparaula.cat/2016/01/24/crit-ocell-domestic-ossipov/#ixzz62GBxi0do 



Un bon conte no ha de titiŀlar, com la gelatina. I els cinc que formen 'El crit de l’ocell domèstic' de Maksim Óssipov (Moscou, 1963) no s’agiten amb cap lleu tremolor, al contrari. Paren ferms recreant la vida d’un país, Rússia, i d’una gent que sí que titiŀla. L’autor és metge –com ho era Txékhov, com Bulgàkov– i això el posa a la mateixa renglera que uns predecessors convertits ja en grans clàssics. Però el que de debò els uneix és el talent: la capacitat no tan sols per contar bé una història sinó per desentranyar-la i transcendir-la. https://www.timeout.cat/barcelona/ca/que-fer/el-crit-de-locell-domestic

Capitalisme i democràcia, de Josep Fontana

Una petita decepció. No sé trobar-hi idees originals i noves per a mi, més enllà de tots els detalls molt concrets de la Història dels segles XVIII i XIX. Estrany que aquest tema no m'hagi interessat. Evidentment segons la crítica brillant anàlisi, un míssil a la línia de flotació de les teories econòmiques neoliberals, fruit d'un treball llarg i profund. Sensació de no haver-ho entès. Hauré de tornar a la facultat.



És el seu llegat pòstum, Capitalisme i democràcia. (1756-1848). Com va començar aquest engany (Edicions 62 i Crítica), que, per ordre expressa de l’autor, en una última voluntat plena de significat, s’havia de publicar una vegada mort.
...
L’autor ho diu ben clar d’entrada: «En un món en què la majoria dels estats són democràcies parlamentàries basades en constitucions que garanteixen els drets i les llibertats de tots els ciutadans, però on els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics.» Resultat: el sistema democràtic enganya i és còmplice d’una societat cada dia més desigua
l.https://www.vilaweb.cat/noticies/capitalisme-democracia-josep-fontana/



dilluns, 7 d’octubre de 2019

Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar

Bona recreació de l’inici de la Guerra Civil des del bàndol feixista amb l’excusa del paper, discutible discutit i històricament poc fiable, d’Unamuno i del seu famós discurs del Venceréis pero no convenceréis. M’agrada tot excepte una certa visió una mica caricaturesca del personatge d’Unamuno. El de Franco em sembla magistral.

diumenge, 6 d’octubre de 2019

Ad astra

A mi no m’agrada especialment aquesta pel·lícula a honor i glòria de l’en altres ocasions admirat Brad Pitt. Una història i una aventura molt linial, en què el personatge important i complex, el pare embogit a imatge de Marlon Brando a Apocalipsis now o del coronel    Kurtz al Cor de les tenebres queda per mi absolutament desdibuixat.



Una història d’amor i de foscor d’Amos Oz


M’entusiasma l’autobiografia d’Amos Oz que em proposen al club de lectura de Dòria. 
No és només la Història, precisament això és el que em decep una mica en algun moment per l’expectativa de trobar-hi la història del poble jueu. És la Literatura, amb una majúscula immensa:
La manera com combina les paraules, les idees, el joc dels narradors, l’anar endavant i endarrera, en espiral... Sense atabalar. Barroc en el seu punt just. Em desperta sovint un somriure i penso que aquest és el plaer de l’art. I la literatura juga amb els significats, aquesta relació tan humana entre els sons i els conceptes...

Jugant amb els símbols, descrivint sentiments amb paraules originals...

Sobre aquestes famílies on l’exteriorització dels sentiments és tan difícil. De què em sona?

El meu amic Mikhael, d’Amos Oz

Hai retrobo  el món, els personatges i l’estil de l'esplèndida Històries d’amor i foscor