Anar a un cinema de veritat. Amb la Calàndria ho recupero. I aquest cop amb l'Aina i en Bernat i allà trobem la Loles i el Gusavo, i en Sep i la Maria Àngels. Te'n recordes quan anava al cinem (al Publi, al Balmes, a l'Arcadia, al Montecarlo...) i coleccionava l'entrada.i apuntava amb qui hi havia anat?
Em recorda La gent normal. Les amistats entre la gent jove d'avui en dia. D'aquests llibres, pocs, que em provoquen passió pels personatges, que me'ls faig amics. Potser perquè el tema de l'amistat sense sexe m'agrada especialment, perquè destrossa i estripa els mites sobre l'amor. I el fons dels videojocs m'ho acaba de fer simpàtic
Demà, i demà, i demà té un grapat d’ingredients que, quan es combinen bé, poden garantir una certa popularitat: una complexitat assequible, amb una estructura que no és en tot moment previsible i lineal, però que només té unes poques giragonses fàcils de seguir; un fons agredolç d’humanitat en què la tendresa s’imposa sempre a la mala fe; una ferida existencial neta, sense la infecció del nihilisme ni del sarcasme; un afany explícit per estar al costat correcte de la història en termes ètics i ideològics –la manera com Zevin aborda les qüestions de classe, de gènere i de raça és extremadament curosa, entre la pedagogia íntima i l’estratègia sociocultural–; una vaga familiaritat amb altres novel·les i autors (Nick Hornby, Michael Chabon), una mica renovats i posats al dia, fins al punt de transmetre una sensació de déjà vu intel·ligent, honest i refinat...
https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/videojocs-vida-dema-dema-dema-gabrielle-zevin_1_4650374.html
La caza, de Thomas Vinterberg
https://www.filmin.es/pelicula/la-caza
Recorda la Gent normal que tant em va agradar. Ara toca entendre els millenials, diu la Gemma Olivella.
Per què ens són pròxims pesonatges que no tenen la nostra edat, i que viuen a tres mil quilòmetres de distància? potser simplement és que compartim el món i que al cap oi a la fi som europeus de classe mitja cap amunt i això ens uneix més fins i tot que les generacions.
Confonc els dos personatges al començament. Això m’ho posa una mica difícil.
i és la primera novel·la que llegeixo on surt la COVID.
L’Alice se n’ha anat a viure a una mansió d’un poble on ningú sap qui és ni a què es dedica. Al cap de poc, coneixerà en Felix, un mosso de magatzem. Mentrestant, a Dublín, la seva amiga Eileen intenta arribar a final de mes mentre es recupera d’una ruptura amorosa flirtejant amb un vell conegut, en Simon.
A través dels missatges que s’envien les amigues, comprendrem la importància que tenen les relacions afectives i sexuals per a una generació que se sent amenaçada per la precarietat i el desencís. I quan finalment es retrobin, les acompanyarem en la recerca de l’amor en aquest món bonic però incert. https://periscopi.cat/llibre/antipoda/on-ets-mon-bonic
https://www.eldiario.es/cultura/libros/guia-leer-fenomeno-sally-rooney_1_8269776.html
La percepció de l’amor que se’n desprèn no és com en els antics mites –com ara Tristany i Isolda– d’un amor etern sinó un amor imperfecte, intermitent –ara entro, ara surto–, igualitari, fluctuant, dialèctic, tendre, en què l'enamorada és capaç d’admetre que el seu company pot viatjar als Estats Units per seguir un curs de creació, i ella, mentrestant, restar a Anglaterra. La vida encara és prou ampla per a tot, i més. La volatilitat juvenil.
Aquest desenllaç, obert, de via ampla, és una de les felices obertures de les tensions de la novel·la, que és un desplegament d’arguments, raons i conductes. Ara bé, l’obra conté un fons amarg, de gelatina, fluida, inquietant, de què la narradora s’enlaira amb un escreix d’intel·ligència verbal treballada en els debats orals universitaris.
https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/46235/conversio-i-amor-a-la-irlanda-contemporania-gent-normal-de-sally-rooney
