diumenge, 27 de setembre del 2015

Un día perfecto, de Fernando León de Aranoa

La combinació de la tragèdia de la guerra amb l'humor no és pas fàcil. A mi em sembla que, en general,  se'n surten molt bé en aquesta pel·li. Cooperants a la guerra de Bòsnia, història d'amor, història amb nen, crítica política... moltes coses ben lligades i en la seva justa mesura. Bons moments de tensió (l'entrada a la casa del nen) diàlegs de distensió com els que es produeixen en les situacions més dures i el punt de surrealisme que la pròpia realitat ens ofereix tants cops...
Bé.

Un grupo de cooperantes trata de sacar un cadáver de un pozo en una zona de conflicto. Alguien lo ha tirado dentro para corromper el agua y dejar sin abastecimiento a las poblaciones cercanas. Pero la tarea más simple se convierte aquí en una misión imposible, en la que el verdadero enemigo quizá sea la irracionalidad. Los cooperantes recorren el delirante paisaje bélico tratando de resolver la situación, como cobayas en un laberinto.
(http://www.filmaffinity.com/es/film577820.html)


su acercamiento a ese cine humanista, tan preocupado por sacar a la luz las injusticias del mundo y la nobleza de sus víctimas, sigue sonando tan falso y artificioso como siempre. El retrato de un colectivo honesto, atrapado entre la inoperancia de las fuerzas del sistema y la desesperación por sobrevivir de los débiles, está construido con escuadra y cartabón, sin dejar nada al azar, ni un rasgo de ambigüedad que no se resuelva con una frase sentenciosa o con la mirada impotente, pero comprensiva, del héroe en cuestión.

Doncs no.


Irrational man de Woody Allen

Sense entusiasmes. Un professor d'història deprimit descobreix en el plaer de l'assassinat les ganes de viure,  en una història que comparteix amb l'alumna amb qui s'ha enrotllat.



I és en el retrat d’aquest fàstic que travessa l’escenari lluminós de Rhode Island i en els personatges que l’habiten on el director l’encerta del tot. Potser la crítica a l’ànim acomodatici d’una part de la societat americana és més lleugera que en les seves pel·lícules antigues, però Irrational man ens retorna a un Allen una mica més vivaç. |
(diari ARA)
potser sí...

dissabte, 26 de setembre del 2015

Jornada de reflexió

He canviat el vot trist que preveia pel vot convençut:  en general el que he sentit de la CUP durant la campanya m'ha semblat de lo milloret i en canvi les declaracions de Rabell i Iglesias m'han allunyat molt del meu pressumpte vot disciplinat. De la CUP me'n separa del tot la mitificació de la desobediència i la radicalitat nacionalista i pancatalanista però en aquests moments  és l'única opció possible pels que ens sentim d'esquerres i independentistes; és així de fàcil.
He aconseguit il·lusionar-me per la perspectiva del 51% de vots pel sí (Juntsx sí + CUP) , per la perspectiva que passin coses de veritat, coses noves que no tinguin a veure amb el que hem vist sempre, coses noves com un procés constituent català en el qual haguem de lluitar per l'hegemonia de les esquerres.
Catsíqueespot no ha entès que aquestes eleccions són diferents: han convertit la necessària discrepància ideològica amb la dreta catalana en un mur de contenció, en un atac frontal  cap a un possible procés revolucionari apassionant i de gran interès. Fins i tot els que són inequívocament independentistes (estimades Sara Vilà i Noe Ayguasenosa) han subordinat el procés català a l'autorització de l'estat espanyol i això (ni de la mà de Podemos) no es produirà mai.
No els ho recrimino tot és clar. És possible que la batalla pel 51 % de vots indepes hagués hagut de venir després de la batalla pel 80 % de vots proreferèndum unilateral . Això hauria evitat la polarització del país i hauria contribuït a la solidificació, a l'homogeneïtzació a la integració social i  a l'aïllament de les opcions antidemocràtiques de PP, C's i  de legalisme inútil de PSC i UDC.
No és un vot trist perquè votaré amb il·lusió per la CUP, l'única candidatura independentista i d'esquerres. Però si no guanyem amb aquest 51% de vot indepe, quasi prefereixo una clara derrota que ens permeti agafar de nou empenta i que la nova onada que inevitablement vindrà algun dia (ja res no serà com abans) vingui més unitària que la present.

dissabte, 12 de setembre del 2015

tres Paul Auster



Tres Paul Auster tres. Agafo Sunset park de Vimbodí i el trobo fantàstic. Aquest personatge que va i torna, enamorat d'una noieta intel·ligent de disset anys i que viu en una casa d'okupes i que no ha donat senyals de vida a la seva família des de fa anys... (el seu pare editor de prestigi amb ex-dones i dones interessants...).
Després resulta que a casa ja el tenia. I al seu costat surt Leviatán . I de nou el protagonista és un intel·lectual, aquest cop un escriptor (o dos, quants protagonistes hi ha a Leviatan?) que també desapareix, que cau des de la finestra d'un gratacels, que posa bombes a estàtues de la llibertat, mentre la vida del narrador gira al voltant de les aparicions i desaparicions del seu amic...
I diu Internet que el primer gran èxit d'Auster va ser la trilogia de Nova York i jo els hauré llegit en ordre invers cronològicament però retrobo unes constants en aquest presentar les vides sempre en funció d'allò que representen per als altres, com si nosaltres sols no en tinguéssim de sentit... ves a saber... La trilogia... són tres relats que només encaixen al final i en tots un detectiu o algú que en fa la feina rep un encàrrec de vigilar algú i l'encàrrec és molt especial i l'algú és encara més especial...

Como siempre buena historia con unos personajes originales super bien dibujados. En los libros de Paul Auster se cumplen habitualmente una serie de características como la importancia del azar, personajes inadaptados socialmente -algunos rozando la marginalidad-, etc. que pueden hacer que se tenga la impresión de estar leyendo siempre el mismo libro.  (jarm lecturalia)

El azar, la naturaleza de la voluntad y una particular forma de entender el suspense ya se dan cita en esta colección de relatos, apuntando así algunas de las claves de la futura producción literaria de Auster. Además, explora algunos recursos que más tarde alcanzarían utilizaría en su obra Leviatán: la reflexión sobre el propio proceso creador, la mezcla entre ensayo y ficción y ese juego de espejos con la realidad tan caro al autor y a sus lectores. (Wikipedia)

divendres, 11 de setembre del 2015

diumenge, 6 de setembre del 2015

Els hongaresos i d'altri

Vénen Cornellà i Terri a sopar a casa.  Els hongaresos serien un tap posat per l'Imperi Austríac a la plana del Balaton per evitar l'avenç dels turcs.  Per això la seva cultura els fa tolerables les filferrades que aturen l'entrada dels refugiats sirians.
O Felipe González va ser col.locat per Kissinger per domar els socialistes .
Però el que és cert és que els mestres hem d'aprendre a fer entrevistes

dimecres, 2 de setembre del 2015

Refugiats i 11S

Tindrà efecte la crisi dels refugiats en els resultats de l'11S? Pensarà algú que potser sí que l'eix social és més decisiu que l'eix nacional?  Algun indecís decidirà que la lluita realment important és contra el capitalisme neoliberal i neocolonial?