Abecedari, a la Beckett

 Amb col·loqui amb la Marina Garcés. Performance filosòfica fantàstica sobre Deleuze.

Fa trenta anys, el filòsof Gilles Deleuze es llançava per la finestra del seu pis de París. Com a últim gest, deixava una mena de testament: una entrevista en forma d’abecedari, on cada lletra es convertia en un concepte.

Un any després de la seva mort, dos estudiants preparen a París una tesi sobre el seu llegat. Però les seves discrepàncies sobre com llegir i interpretar aquell abecedari —i també sobre el significat de la seva mort— aviat esdevenen un carreró sense sortida. Tot canvia amb l’aparició d’un contacontes analfabet que els ofereix un altre tipus de llegat: un llegat sense lletres.https://www.salabeckett.cat/espectacle/abecedari/

https://www.salabeckett.cat/espectacle/abecedari/

Del fandom al troleig, de Berta Prieto

 A la sala Beckett de nou amb l’Aran

Gràcies al treball documental de Ximena White, -una guionista i directora moderna i feminista-, coneixem la història vital de Paula Miró, ciberactivista que el 2024 va començar la seva particular transició cap a una imparable estupidització personal. Per deixar de patir, com més tonta millor.

View this post on Instagram

A post shared by Sala Beckett (@salabeckett)

El monstre, de Josep Maria Miró

 A laBeckett, no enenc res, ni m’hi esforço gaire.

Un petit poble de muntanya veu trontollar la seva aparent tranquil·litat a causa de la revisió d’uns fets ocorreguts fa dècades. Per què ens cal construir monstres? De què ens protegim? Aquestes són algunes de les preguntes que formula el nou text de Josep Maria Miró a través d’un ambiciós joc formal i interpretatiu.

Una matinada, en Santi i la Berta, incapaços de conciliar el son, es desvetllen i mantenen una conversa. Alguna cosa els inquieta. Té a veure amb el que són avui i amb el petit poble on viuen. També amb la reaparició a les seves vides d’algú a qui al poble van batejar com “el Monstre” després de la seva desaparició fa gairebé vint anys i d’un dels capítols més foscos i tèrbols ocorreguts en aquest lloc.

El Monstre és un text per a tres intèrprets que transita per l’obscuritat individual i col·lectiva d’una comunitat, en una aposta radical i essencial pel llenguatge com a vertebrador de la teatralitat. Ha obtingut el XXXII Premi Jardiel Poncela de textos teatrals i el XVIII Premi Quim Masó de projectes teatrals en llengua catalana.

Em vas prometre una historia d’amor, d' Helena Tornero

 

Amb l'Aran. A mi m'agrada molt riure amb l'excusa de parlar de l'amor, perquè n'hem parlat tant en sèrio i gairebé amb llàgrimes amb ulls que ja no sabem quin espai li queda al tema.

Tu em vas prometre una història d’amor és la història d’una noia que coneix un noi. O la història d’un noi que coneix un altre noi. O la història d’una noia que coneix una altra noia. O la història de dues persones que no es coneixen. És una història que comença a Roma. I una història que comença a París. I una història que comença a Polònia, dalt d’un vagó de tren. Bé, en realitat és la història d’una escriptora que intenta escriure una història d’amor. Què ens passa amb les històries d’amor? Per què generen atracció, addicció fins i tot, a unes persones i repulsió a d’altres? Què ens han ensenyat, sobre l’amor? Per què aquelles històries que abans semblaven romàntiques, ara semblen històries de terror? Es pot escriure una història d’amor, una història d’amor contemporània, i sobreviure a l’intent?

Expulsió de Pau Miró a la Beckett

A la Beckett els Casares juguem al Qui és qui en aquest drama-comèdia amb germans que hereden la casa d’estiueig dels pares i que se senten expulsats dels ideals antics(que són els bons) per part d’aquest nou món de guiris i gentrificació. Ens ho passem bé però a mi se'm fa curta en el bon imal sentit de la paraula (noes fa gens pesada imanté sempre l'atenció però com si les coses no quedessin ben explicades)

Tres germans es troben a la torre familiar fora de Barcelona. Acaben de morir els pares: Ell era un arquitecte reconegut i valorat i ella, una assagista i que escrivia contes. Al llarg de tota la vida, l’ombra dels pares ha aixoplugat els fills i les seves vides. Sense els pares, i en una situació de maduresa incerta, es retroben per decidir què fer a partir d’ara. Els tres germans han desenvolupat carreres diferents, que han reforçat el pragmatisme, l’idealisme o una certa por a sortir del niu. La filla adolescent, que està en temps “d’estar enfadada de la vida”, apunta l’actriu Sala-Patau, és l’única que combat, que pensa que hi ha d’haver una esperança. Certament, explica Montse Germán (representa una urbanista que l’han expulsat de la feina), aquesta obra els permet reclamar i demostrar la seva indignació amb la insensibilitat social de la propietat.

Efectivament, Barcelona planteja la problemàtica social dels desnonaments, però ho fa al costat d’una defensa de la ideologia i de la imaginació. Miró admet que hi ha amargor en els seus personatges (una de les germanes, haurà decidit passar-se de bàndol i trobar la comoditat dels privilegiats), però hi deixa destil·lar una certa ironia i que l’esperança la porti la jove, és la que té una intuïció que ha d’haver-hi una solució.

Tres germans es troben a la torre familiar fora de Barcelona. Acaben de morir els pares: Ell era un arquitecte reconegut i valorat i ella, una assagista i que escrivia contes. Al llarg de tota la vida, l’ombra dels pares ha aixoplugat els fills i les seves vides. Sense els pares, i en una situació de maduresa incerta, es retroben per decidir què fer a partir d’ara. Els tres germans han desenvolupat carreres diferents, que han reforçat el pragmatisme, l’idealisme o una certa por a sortir del niu. La filla adolescent, que està en temps “d’estar enfadada de la vida”, apunta l’actriu Sala-Patau, és l’única que combat, que pensa que hi ha d’haver una esperança. Certament, explica Montse Germán (representa una urbanista que l’han expulsat de la feina), aquesta obra els permet reclamar i demostrar la seva indignació amb la insensibilitat social de la propietat.

Tres germans es troben a la torre familiar fora de Barcelona. Acaben de morir els pares: Ell era un arquitecte reconegut i valorat i ella, una assagista i que escrivia contes. Al llarg de tota la vida, l’ombra dels pares ha aixoplugat els fills i les seves vides. Sense els pares, i en una situació de maduresa incerta, es retroben per decidir què fer a partir d’ara. Els tres germans han desenvolupat carreres diferents, que han reforçat el pragmatisme, l’idealisme o una certa por a sortir del niu. La filla adolescent, que està en temps “d’estar enfadada de la vida”, apunta l’actriu Sala-Patau, és l’única que combat, que pensa que hi ha d’haver una esperança. Certament, explica Montse Germán (representa una urbanista que l’han expulsat de la feina), aquesta obra els permet reclamar i demostrar la seva indignació amb la insensibilitat social de la propietat.

https://www.salabeckett.cat/espectacle/expulsio/

Tres germans es troben a la torre familiar fora de Barcelona. Acaben de morir els pares: Ell era un arquitecte reconegut i valorat i ella, una assagista i que escrivia contes. Al llarg de tota la vida, l’ombra dels pares ha aixoplugat els fills i les seves vides. Sense els pares, i en una situació de maduresa incerta, es retroben per decidir què fer a partir d’ara. Els tres germans han desenvolupat carreres diferents, que han reforçat el pragmatisme, l’idealisme o una certa por a sortir del niu. La filla adolescent, que està en temps “d’estar enfadada de la vida”, apunta l’actriu Sala-Patau, és l’única que combat, que pensa que hi ha d’haver una esperança. Certament, explica Montse Germán (representa una urbanista que l’han expulsat de la feina), aquesta obra els permet reclamar i demostrar la seva indignació amb la insensibilitat social de la propietat.
https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2513028-pau-miro-revisita-barcelona-entre-l-amargor-i-la-ironia-a-expulsio.html

La gavina, de Txhèkhov

 Al Lliure, amb tot a la penya de Vimbodí. A mi m'agrada. El debat és si l'adaptació traeix l'original o li fa perdre coses importants, però als que no hem llegit l'original ens és igual

El texto de La gavina trata, principalmente, sobre la latencia de un cambio generacional (especialmente, a nivel artístico), la necesidad de amar y de sentirse realizado y en donde, de forma no muy subliminal, se desmonta el concepto de la idealización (del arte, del amor).

Toda esa esencia permanece vigente en el espíritu de esta versión adaptada por el director quien, con gran maestría, ha modernizado las líneas de la dramaturgia (trabajo del propio Manrique, junto a Cristina Genebat y Marc Artigau) pero ha mantenido a los personajes principales, sus pesares, su sentir. Chéjov incide, además, en sus obras (y en La gavina también pasa) en el disconformismo del ser humano ante lo que no nos gusta pero, a la vez, en la desesperanza por el cambio de eso que nos contraria. Y así es como esta dramaturgia de hace casi 130 años pero tan actual, tan universal, lo expone.

https://enplatea.com/?p=41640

El zoo de vidre, de Tennessee Williams

A mi em va semblar molt passada de moda.

 

La propuesta arranca desde la perspectiva de un ensayo general de la obra donde el director hace las veces de narrador y de actor y así es como se nos introduce en la vida de la familia Wingfield. Una madre que ha sido abandonada por su marido y que se alimenta tanto de la nostalgia como de las expectativas futuras no realistas para sus hijos. Tom, el hijo pequeño, quien trabaja en un almacén por obligación, sobrevive escribiendo poesía y buscando la manera de huir del hogar familiar. Y Laura, recluida y acomplejada, más por una barrera mental que por el impedimento físico que realmente tiene, subsiste a la vida sumergida en un diminuto mundo de figuritas de cristal.

Casa Calores, de Pere Riera a a Beckett

 Amb en Francesc i l'Elisenda. El trpbo magnífic aquest muntatge: sense pretensions però de text molt ben escrit i amb actuacions de mèrit qquan encara fan més il·lusió per la joventut de la majoria dels actors.

Els estius són estacions preuades. Diuen que la joventut és la més preuada de les etapes vitals. I quan ets jove, una de les millors coses que et poden passar, és viure els estius arran de mar. Si, al damunt, has nascut en un poble amb barques i espigó, és possible que tots els estius de la teva joventut estiguin amarats d’un record càlid i salabrós. A Casa Calores hi passen els anys, els testos es marceixen i la roba deixa de voleiar als estenedors. Els grans que sobreviuen, es fan vells; i els joves que no veien l’hora de créixer d’un cop, intenten posar fre a l’inexorable pas del temps. Un temps que els enfronta al més preuat dels perills: el passat.  https://www.salabeckett.cat/espectacle/casa-calores/

L'imperatiu categòric, de Victoria Spunzberg

 L'Àgata està espèndida! Molt content del seu èxit!

Però és que a aquesta dona d’uns cinquanta anys, la Clara, li estan caient al damunt totes les seguretats que havia assolit. Acabada de separar, viu en un pis del qual un fons voltor la vol expulsar; té un veí sorollosament insuportable tot i que no digui ni piu, i per acabar d’adobar-ho un alumne s’ha queixat al seu cap, promocionat per damunt d’ella per raons poc clares. La Clara s’enfrontarà als desafiaments vitals amb homes de tota mena i amb més força que sort esgrimint un ganivet.

https://www.ara.cat/cultura/teatre/victoria-szpunberg-imperatiu-categoric-teatre-lliure-tribulacions-professora-d-etica-mon-etica-gracia_1_4965326.html

https://www.ccma.cat/3cat/agata-roca-protagonitza-limperatiu-categoric-al-lliure-de-gracia/video/6269019/

Casares - Camus: una història d'amor

Mario Gas porta a escena la relació entre l’escriptor Albert Camus i l’actriu María Casares a partir de la seva correspondència. Un espectacle de teatre document entre la intensitat dels sentiments i la història d’Europa.

https://www.teatrelliure.com/ca/casares-camus
 

Dos a la Beckett. Sinisterra i Clara Peya.

 Sinisterra és El lector por horas, que em sembla un molt bon text i un muntetge més fluixet (el Toni diu que el SS de vegades és més per ser llegit que per ser representat)

.

La Clara Peya és La infanticida , unaòpera electrònica basada en un relat de la Víctor Català quetampoc no m’apasiona

.

Però anar a la Beckett en aquests dies d’UCI ajuda

Casa de nines, d'Henrik Ibsen

No l’entenc gaire finas al final. I aleshores, sí, Nora apareix com la revelació del feminisme d’Ibsen de quèhavia sentit a parlar.

Casa de nines és una de les obres centrals de la dramatúrgia d’Ibsen i l’any 1893 va ser la primera obra del dramaturg noruec a ser representada en català. Casa de nines és un drama contemporani en què l’individualisme dels personatges s’enfronta a la moral i als costums establerts. La protagonista de l’obra, Nora, una dona bella, individualista i molt mimada, reconeix la falsedat de tot allò que l’envolta. «I jo..., quina preparació tinc per educar els nens? No estic a l’altura d’aquesta feina. Abans tinc davant meu un altre deure. Haig d’educar-me a mi mateixa. I tu no ets un home per ajudar-me a aconseguir-ho. Me n’haig de sortir tota sola. I per això ara et deixo.» Acte tercer 

https://www.tnc.cat/ca/casa-de-nines

Nessun dorma, d’Eu Manzanares

Al començament m’hi adormo una mica. Després hi ha un bon gir de guió, que inclou la comicitat i s’agraeix, i la trama s’encamina capa una interessant reflexió sobre el paper del teatre com a eina dde denúncia social. 

Anys cinquanta. Una dona d’un barri humil de la perifèria de Barcelona surt de casa amb un cistell. Després d’un parell d’hores de camí, entra a uns laboratoris de la zona alta de la ciutat, on escoltarà música clàssica i àries operístiques mentre fa la seva “donació voluntària”. Hores més tard, a casa, saltaran d’alegria en veure-la arribar amb el cistell ple de menjar. De les ferides als braços, no en parlaran. I, així, aniran creixent i vivint en la precarietat, però amb gratitud per tenir un plat a taula. https://www.teatrebarcelona.com/espectacle/nessun-dorma

https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20230630/eu-manzanares-nessun-dorma-opera-reivindicacion-social-89322599

https://youtu.be/gt5hCMv2cMg

La venjança de les 'kellys': https://www.ara.cat/cultura/teatre/venjanca-kellys_1_4754653.html

Viatge d’hivern, d’Elfriede Jelineck

 A la Beckett jo em pensava que això anava de Schubert! Sort que el Jorge ens convenç d’anar a a la presentació del llibre. 

A mi em despista molt, la veritat

https://www.salabeckett.cat/espectacle/viatge-dhivern/

La sort, de Juli Disla

 Tot el que fan a la Beckett és bo.

La sort parla de l’experiència dels seus protagonistes, Juli Disla i Jaume Pérez, com a família homoparental i interracial. La peripècia emocional i vital del seu procés d’adopció, un llarg camí administratiu i judicial amb la finalitat de formar una família.

La sort és també un homenatge al seu fill, que li pugui servir com a Llibre de vida en un futur.

A través de la seva vivència íntima ens parlen de la diversitat, de quins són els models de família, de com vivim les qüestions racials, de quins són els referents, l’entorn en el qual es desenvolupen els menors i de com influeix la política en tot això.

Al final les visions, de Llàtzer Garcia

 https://www.salabeckett.cat/espectacle/al-final-les-visions/

Ens agrada especialmενt l’actuació d’en Joan Carrera. I tota la història de la casa veïna que té una història no és especialment original però ens atrapa.

https://youtu.be/PdGFPWdu0FM

Animal, negre, tristesa

 

Desig, de Benet i Jornet

M’adormo. A la sortida la Marta me l’explica. Després el Toni diu que va plorar de tan dolenta com era i de lantraició aue representava respecte les intencions del Papitu.

Las golondrinas de Kabul, El regreso, la sombra del actor, (Filmin novembre 21)

 

Verano de 1998. Kabul es una ciudad en ruinas ocupada por los Talibanes. Mohsen y Zunaira son dos jóvenes que se han enamorado pese a vivir en un entorno repleto de violencia y miseria. Aunque van sobreviviendo día a día, un acto irresponsable de Mohsen cambiará sus vidas para siempre. https://www.filmin.es/pelicula/las-golondrinas-de-kabul

La vida de dos hermanos se ve sacudida de pronto por la aparición de su padre, que sólo recuerdan por una vieja fotografía de hace 10 años. Los niños encuentran respuesta a todas sus preguntas en una remota y desolada isla a la que viajan con él y donde su vida se verá transformada por completo. La agreste belleza de los lagos y bosques del norte de Rusia añade una peculiar dimensión a este revelador drama humano. https://www.filmin.es/pelicula/el-regreso

Inglaterra, II Guerra Mundial (1939-1945). Un decadente actor shakesperiano y su ayudante mantienen una extraña relación que oscila entre la devoción y el resentimiento. El actor, entregado en cuerpo y alma a su profesión, vive obsesionado por mantener en pie su compañía pese a todas las dificultades. Su ayudante, que es también un apasionado del teatro, vive a merced de las delirantes exigencias del actor. Los bombardeos alemanes contra Inglaterra sirven de telón de fondo a esta historia. https://www.filmin.es/pelicula/la-sombra-del-actor-the-dresser

Els ocells, d'Aristòfanes

 https://www.salabeckett.cat/espectacle/els-ocells-2/

A l’obra Els ocells (441 aC), Aristòfanes explica la història d’un atenenc adinerat que, fart de la ingerència pública en els seus assumptes particulars, abandona el món dels humans i convenç els ocells de crear una nova civilització. La democràcia atenenca no ha complert encara cinquanta anys i Aristòfanes ja denuncia aquells que instrumentalitzen els problemes del poble per perseguir els seus objectius individuals.