Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contes. Mostrar tots els missatges

dimarts, 18 d’agost del 2026

los conocedores, de Mircea Cartarescu

 En llegeixo nomes un relat que no esta malament i que m'introdueix al mon oniric de Cartarescu.



Los conocedores reúne tres relatos extraordinarios —uno por cada volumen de la trilogía Cegador— que funcionan como ventanas privilegiadas al universo más íntimo, onírico y desbordante de Mircea Cartarescu. Una obra capaz de contener —como una miniatura barroca— el vértigo y la belleza inabarcables de la trilogía que cambió la literatura europea contemporánea. En «Los Badislav», asistimos a la huida de un clan arcaico a través de un paisaje que parece surgido del Apocalipsis, habitado por ángeles, demonios y criaturas cuya existencia trasciende toda lógica. «El circo» nos devuelve a la Bucarest de los sesenta, convertida aquí en un organismo vivo. Un niño —el propio Mircea— asiste a un espectáculo donde escarabajos gigantes, alfombras que esconden secretos de Estado y niñas con alas de mariposa se funden en un relato de memoria y revelación. Finalmente, «La boda» arrastra al lector hasta el lago de Como durante los esponsales del príncipe Witold Csartarowski: un aquelarre de figuras mitológicas, delirios y recuerdos donde los límites entre el tiempo, el sueño y la materia se disuelven para siempre.

https://impedimenta.es/producto/los-conocedores-edicion-de-coleccionista



dimecres, 14 de setembre del 2022

El revers i l’anvers, d’Albert Camus

Relats curts de joventut molt autobiogràfics. E, sedueix especialment el poròleg en què C. , molts anys després, justifica la conveniència de publicar uns textos que li queden tan lluny.




El revers i l’anvers és la petita joia amb què va debutar Camus, publicada el 1937, de la qual l’autor no n’autoritzà la reedició fins al 1958, presentada aleshores amb un prefaci seu que també inclou aquesta acurada versió de Lleonard Muntaner, i on trobem el que ell identifica com «la meva font d’inspiració, la d’aquell món de pobresa i de llum on vaig viure molts anys enrere i el record del qual em preserva encara dels dos perills contraris que amenacen tot artista: el ressentiment i la satisfacció».
Camus es refereix als anys d’infantesa a l’Alger, a una vida austera però plena de sentit, a la veritat literària de les coses senzilles, com explica al conte “Entre sí i no”. Els contrastos també marquen el to de “A contracor”, on el protagonista ‒el mateix autor‒ passa de la crisi provocada pel desengany amorós al ressorgiment i al retrobament personal. No hi ha, com diu el títol de la darrera peça i també del llibre, “revers sense anvers”, «amor de viure sense desesperació de viure», confessa l’escriptor al prefaci.
La revolta de Camus és avui tan vigent com sempre.

https://elbaluard.cat/el-reialme-enyorat-de-camus/

dimecres, 20 d’octubre del 2021

S'agapo, de Renato Biaison

Molt apropiat per llegir a Creta. Contes de soldats italians abandonats de la mà de Déu durant la Segona Guerra Mundial.









dilluns, 15 de febrer del 2021

El llano en llamas, de Juan Rulfo

 Meravellosos els contes de Rulfo sobre la misèria del camp mexicà, Dialectalismes encantadors i amb un fil narratiu que sempre sacseja i corprèn,.



El clima que presentan los cuentos es, en cierto modo, una anticipación de lo que luego sería la primera novela de Rulfo, Pedro Páramo. Todos presentan una visión desesperanzada del mundo, retratando injusticias, casi siempre a través del monólogo interior de los personajes. Aunque se trata de historias diferentes, tienen en común la memoria del pasado y los estragos de la Revolución mexicana, que tanto marcó la vida y obra de Rulfo. La obra se encuentra ubicada dentro del realismo mágico. Además, se destaca en ella el uso del lenguaje popular, y la narración, en su mayor parte, en la voz de los personajes. Wikipedia, sí



dimarts, 5 de gener del 2021

Felicitat, de Katherine Mansfield

La Raquel Picolo em dona la idea: el que passa és que jo soc més d’Edgar Allan Poe, que de Txhèkhov. En tot cas la meva sensació és molt simple: jo aquests contes no els entenc. Ni amb una atenció fixadíssima aconsegueixo captar els detalls que fan falta per seguir la història i valorar-la.



Ostres, ara he descobert que ja vaig llegir el llibre i fer-ne un comentari en aquest blog!:

http://marti58.blogspot.com/2009/06/katherine-mansfield-felicitat.html

dijous, 14 de maig del 2020

Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt

Si no l'hagués trobat a Twitter arran de la traducció de La vuitena vida, segurament no m'hauria apropat als contes de la Gurt. Però la selecció de les lectures, així com el seu goig, té molt de cosa personal, de moment atzarós, de situació no literària. En tot cas passen volant i alguns dels personatges fins i tot se'm fan suggeridors: la vella que s'atomitza, la nedadora al llac de Constança, l'home que poda la figuera...







...em vaig separar i em vaig ficar a Twitter, encara que sembli frívol. Twitter és un pati de solitaris i egòlatres. A l'agost quan vaig entrar-hi tenia 60 seguidors i ara en tinc 4.000! Em seguia gent del sector, perquè deia coses de traducció o de literatura, però se'm va ajuntar amb el Rodoreda i ha estat com una mena de bola. Ara, jo sempre intento ser jo, la veritat em sembla important. https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/carlota-gurt-calvacarem-tota-nit-entrevista_474465_102.html


Un element compartit per molts personatges de Gurt és la seva condició de solitaris. Alguns són víctimes de la solitud -l’home de cara desfigurada de Cyrano, la botiguera ressentida i farta d’ Un món sense balances, el vidu temerari o desesperat d’ Un forat ben fondo -, però també n’hi ha que simplement van a la seva. És el cas de la protagonista de l’esplèndid L’estiu etern. És una dona que s’ha proposat no sortir de casa durant un mes i que es passa els dies en la “intimitat” de la seva piscina. De tant en tant rep les visites d’un veí, però un afany de perfecció per part d’ella -Cheever hibridat amb Hawthorne- fa impossible cap mena de relació.https://llegim.ara.cat/ficcio/solitud-metafores-Carlota-Gurt_0_2424957588.html

dilluns, 6 d’abril del 2020

Un cor massa gran d'Eider Rodríguez

Els contes em costen molt. Potser perquè llegeixo de pressa i amb poca atenció (tal com menjo, també de pressa i mastegant poc, ja ho sé que és dolent) i el conte, amb la seva densitat de contingut, fa que si et passa per alt alguna cosa, al final et quedes amb cara de tonto pensant "Ja s'ha acabat?" "No l'he entès..."

Queixals trencats a destemps, un exmarit a qui cal cuidar, uns veïns ressorgits de les flames, l'extirpació d'un mioma, l'espera del retorn d'un desaparegut. Els personatges d'aquests relats es troben en aquell moment d'inflexió on sembla que tot està a punt d'esmicolar-se, quan la rutina s'ensorra i s'intensifica el diàleg entre l'emoció i la raó. Sense concessions ni filtres, l'autora observa la línia que separa l'amor del dolor, una frontera gairebé imperceptible que determina les accions dels que decideixen ser fidels a ells mateixos encara que sigui contra la moral establerta.
Aquest volum mostra l'obra d'una autora descarnada que treballa amb la matèria del que ens fa humans i d'allò que ens allunya de ser-ho. Incisiva, elegant i original, aconsegueix sorprendre'ns a cada pàgina.
Premi dels llibreters de Guipúscoa i premi Euskadi de Literatura 2018.http://periscopi.cat/antipoda/item/un-cor-massa-gran

diumenge, 2 de febrer del 2020

El camí dels esbarzers, d'Alba Dalmau

De nou el club de lectura de Dòria em guia en les seleccions literàries. D'aquest sí que no n'havia sentit a parlar gens. A mi els contes no m'agraden gaire potser perquè em semblen o inconsistents o excessivament quotidians o massa surrealistes. Aquests relats m'han agradat molt i diria que no és un llibre de contes sinó la novel·la sobre un poble a partir de les coses que els passen als seus habitants. De nou ningú no s'inventa res i això sona molt a Sherwood Anderson i fins i tot a Kent
Haruf.
A més aquesta cardedeuenca escriu sobre l'Amèrica profunda (ha viscut als Estats Units) i això li dona el distanciament que trobo a faltar tants cops en la narrativa catalana.

els crítics coincideixen: 

https://llegim.ara.cat/ficcio/gran-novella-Sandville_0_2202379775.htmlDe fet, sembla molt més una novel·la que no un recull de contes: els personatges són els mateixos, perquè, petit com és el llogarret, van saltant d’una narració a l’altra, fins que se’ns fan ben familiars. 

https://www.nuvol.com/llibres/els-esbarzers-dalba-dalmau-59107 El nucli imaginari de Sandville, a prop de Nashville, és el marc del conjunt de relats corals amb voluntat novel·lística d’El camí dels esbarzers. 

http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/109-2019/794-el-cami-dels-esbarzers
Dalmau fa allò que autors nord-americans com Sherwood Anderson com a precursor i Elizabeth Strout i Kent Haruf com a deixebles fan tan bé. Dalmau te veu pròpia i situa aquestes vides maldestres en un poblet a l'interior dels Estats Units, lluny de la realitat de l'autora.


i els de Documenta en parlen:


diumenge, 13 d’octubre del 2019

El crit de l'ocell domestic, de Maksim Ôssipov

Contes de russos dels nostres temps. Alguns m'agraden força,  especialment, els més llargs, potser perquè no semblen contes:  hi trobo aquest desenvolupament més llarg que em permet conèixer els personatges, impregnar-me de l'ambient i sentir una trama que evoluciona i creix.
Personatges i ambients grisos com la visió (estereotipada?) de la Rússia soviètica i com el color de la coberta que hi ha posat el Club Editor (com deuen triar el color de cada novel·la?)



És una d’aquelles obres en les quals potser costa una mica entrar-hi, (mal)acostumats com estem a un etern retorn de gairebé sempre el mateix (narracions transgressores o recerca obsessiva i teleològica de finals sorprenents), però quan li agafem el què —si és que som capaços de copsar-lo, és clar, que de tot n’hi ha, en la vinya literària del senyor— ens captiva tant que ens demanem com no n’havíem sentit a parlar, abans, d’un autor tan destacat.

Llegeix-ne més: http://www.racodelaparaula.cat/2016/01/24/crit-ocell-domestic-ossipov/#ixzz62GBxi0do 



Un bon conte no ha de titiŀlar, com la gelatina. I els cinc que formen 'El crit de l’ocell domèstic' de Maksim Óssipov (Moscou, 1963) no s’agiten amb cap lleu tremolor, al contrari. Paren ferms recreant la vida d’un país, Rússia, i d’una gent que sí que titiŀla. L’autor és metge –com ho era Txékhov, com Bulgàkov– i això el posa a la mateixa renglera que uns predecessors convertits ja en grans clàssics. Però el que de debò els uneix és el talent: la capacitat no tan sols per contar bé una història sinó per desentranyar-la i transcendir-la. https://www.timeout.cat/barcelona/ca/que-fer/el-crit-de-locell-domestic

diumenge, 10 de febrer del 2019

Sergi Pàmies, l’art de portar/gavardina

Bé, sí, el conte en què ell explica com imaginava d'adolescent que era fill de Jorge Semprún té molta gràcia!


dissabte, 30 de juliol del 2016

Els ulls del germà etern, de Stefan Zweig

preciós relat de Zweig sobre la dificultat, (la impossibilitat?) de la cerca de la justícia i de la virtut.

Els ulls del germà etern, llibre curiosíssim dins l'obra de Stefan Zweig, està escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda. Narra la història de Virata, home just i virtuós, el jutge més cèlebre del regne, que després de viure voluntàriament en pròpia carn la condemna a les tenebres destinada als assassins més sanguinolents, redescobreix el valor absolut de la vida i reconeix en els ulls del germà etern la impossibilitat intrínseca de tot acte judicatiu. Virata esdevé, després de la seva renúncia, un home anònim a qui espera, un cop mort, un oblit encara molt més perenne, el de la història que continua adelerada prescindint de l'home més just de tots els temps.

diumenge, 21 de juny del 2009

Katherine Mansfield: Felicitat


A poc a poc vaig entrant-hi en aquests contes tan femenins, per no dir feministes, d'aquesta escriptora que diuen tan valorada per la Woolf. Es nota en els detalls la feminitat de la literatura? En la presència de les flors a tots els contes , en els diàlegs quotidians però que tant expressen...? Òbviament, en els personatges de les dones sempre més fortes, més intel·ligents, més potents, més complexes...

La lectora acaba desconcertada el conte Preludi, de Katherine Mansfield. ¿I què ho fa que just quan una de les protagonistes comença a desvelar el seu món interior tan tendre i subtil, les flors hagin desapa regut dels temps anteriors i ara s’amarrin els sentiments com vaixells desesperats a la badia, al port que és aquest conte? ¿Què ho fa que sigui llavors quan, sense fer so roll, Mansfield abandona l’estança i ens retorna a la fosca? Ens fa entrega del re lleu amb una tranquil·litat que desorienta i torba; ens atordeix com la mà que priva a temps una carícia viciada. Amb aquest gest no ens queda altre remei que desesperar-nos girant les pàgines de nou, buscant als marges de les ones negres el que se’ns ha escapat, suplicant damunt el silenci inco rregible que diu governar la llei de la pa raula escrita. No ens queda altre remei que pregar pel retorn i reclamar allò que els nostres pensaments àvids no desestimen.

Mar Schönenberger

(a factorialunar.com)

n'hi ha que fan crítica com si fessin literatura però és cert que aquest primer conte només al rellegir-lo hi vaig trobar la gràcia.