diumenge, 27 de novembre de 2016

El valle feliz, d'Anne Marie Scwarzenbach


M'hi porta en Matias Enardt, però les expectatives no es compleixen. El personatge és molt interessant però els seus sentiments i les seves explicacions són tan íntimes i personals que no aporten gaire cosa extrapolable.

Una estancia en el valle persa del río Lahr, es la excusa para reelaborar un texto anterior y convertirlo en el espejo de sus dramas íntimos. La de Annemarie Schwarzenbach fue una  vida corta pero intensa marcada por la angustia existencial, la homosexualidad, las drogas y la búsqueda de la identidad en largos viajes por Persia y Oriente, Europa, Estados Unidos y África. La inseparable amiga de Klaus y Erika Mann, la compañera de viaje de Ella Maillart, la amiga de Malraux y la gran pasión de Carson McCullers traza en estas páginas su relato biográfico más intimista y el más osado debido a una  sinceridad implacable. La vida en este valle, recreada años después, se convierte en una alegoría de la soledad, el amor y la muerte, pero también del esfuerzo por sobrevivir a pesar de verse a sí misma “perdida, apátrida, a merced del viento, del frío, del hambre… siempre sola, empujada hasta el mismo borde del abismo”. El recuerdo de lo vivido en este lugar, donde parecen acabar todos los caminos,  será también un acicate para renacer  y extraer de la memoria y las experiencias pasadas nueva energía para seguir adelante.

http://lalineadelhorizonte.com/editorial/125-el-valle-feliz.html

dissabte, 26 de novembre de 2016

La mort de Lluis XIV, d'Albert Serra

Esplèndida recreació dels últims dies de Lluís XIV. Cap concessió, cap facilitat: dues hores dins la cambra del rei moribund, amb la càmera recreant-se en els rostres del monarca i dels seus acompanyants.I de sobte Léaud, esplèndid, es gira cap a tu en silenci durant un minut i només sona el Kirie de la Missa de Mozart. Brutal!
Un fracàs de públic és clar!


LA MORT DE LOUIS XIV, by Albert Serra (OFFICIAL TRAILER) from Andergraun Films on Vimeo.

Elle, amb la Huppert

A Ella la violen amb el cap cobert i de seguida endevinem qui és. S'ho pren amb filosofia i és que Ella és tot un personatge. Ella és una actuació espplèn dia però a mi la història em deixa absolutament fred.


"Protagonizada por una imperial Isabelle Huppert, 'Elle' puede presumir de ser una de las películas del año (...) no es sólo una mirada completamente corrosiva a los caprichos del deseo, también es una comedia despiadada sobre la familia"
Luis Martínez: Diario El Mundo 


"Las sorpresas se suceden y te atrapan. Es una película hipnótica y mórbida, con atmósfera, nada convencional. (...) Isabelle Huppert lo borda."
Carlos Boyero: Diario El País


Bé...



Bruixola, de Mathias enard

Al final es converteix en una gran lectura. Com diuen alguns crítics l'enorme pes de l'erudició és un obstacle. Però al mateix temps per a mi és un al·licient que m'acaba enganxant. Les relacions entre Orient i Occident  es despleguen a través d'un ventall interessantíssim de personatges: escriptors, músics, arqueòlegs... Al final vaig endavant i endarrere com em passa sovint amb els llibres que no vull acabar.



Mathias Enard ens presenta, a Brúixola, en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible-, que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergim en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible: en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard, més que seguir una trama, el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una suggerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.
http://www.nosaltresllegim.cat/tag/mathias-enard/

La negreta és meva. (MC)

dijous, 24 de novembre de 2016

The arrival

http://www.investigacionyciencia.es/blogs/ciencia-y-sociedad/98/posts/em-la-llegada-em-o-cmo-el-lenguaje-construye-realidades-14960?utm_source=Twitter&utm_medium=Social&utm_campaign=tw

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Davant la jubilació, de Thomas Bernhard

L'obra és potent, però no tant com altres Bernhards. El nazisme persistent. La germana invàlida i dependent que observa els germnas amb mirada crítica és tot un símbol. Escenografia impactant que va perdent l'efecte al llarg de l'obra. És la sordesa o l'acústica deficient la que em posa difícil la comprensió?

Em va agradara més Almuerzo en casa de los Witggenstein
Però vaja, teatre del bo evidentment!

http://www.temporada-alta.net/es/programacion/470-davant-la-jubilacio.html





Kilometres a la Beckett

L'obra que tots hauríem pogut protagonitzar. La història de les nostres famílies. Molt ben interpretada: amb naturalitat i senzillesa , que és com m'agraden les interpretacions teatrals.

http://www.nuvol.com/noticies/kilometres-teatre-biografic-i-documental/


Marilia Samper i Meritxell Yanes ens parlen de 'Kilòmetres', a la Sala Beckett del 29/09 al 16/10 from Sala Beckett on Vimeo.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Fatima

Cardedeu i el Verdi sempre ofereixen petites joes que omplen de satisfacció.
Em penso que després de veure Fatima em miraré d'una altra manera les dones que a les 7 del mati s'arrengleren esperant l'autobús per anat a fer feines a casa d'altri.

Esplendida pel·lícula  la d'aquesta dona algeriana, mare de dues filles estudiants,  qe lluita per sobreviure en el mon de la immigracio d'una abstracta banlieue francesa.

diumenge, 18 de setembre de 2016

Tarde para la ira, de Raúl Arévalo

Les crítiques la deixen pels núvols i és cert que enganxa. Per la senzillesa amb què munta la història i pel bé com l'explica, ràpida i sense manies.
Un tio surt de la presó vuit anys després d'haver atracat un banc i es troba un tio molt raro que l'està esperant i que està enrollat amb la seva nòvia. Previsible? No tant!



Martin Eden, de Jack London

Una cambra. Una noia. Un sopar. Un cunyat. Llibres i cultura. La passió i la diferència de classe. Escrits per als diaris. La bugaderia. La noia parla amb la mare. Un passeig nocturn en barca. El bes.

dissabte, 20 d’agost de 2016

Notre Dame de Paris, Victor Hugo

P. 276 li costa d'arrencar a aquests trama em comparació als Miserables. L'inici ha estat esplèndid amb l'elecció del papa dels bojos però després és perd en descripcions i aquí no passa res

P. 500
El llegeixo molt bé. Grans escenes.
A la trama, però, li falta chicha.
Un fil estrany. On és Gringoire? Que hi pinta el rei a la sala de Frollo? Per què és tan burra Esmeralda?

final:
sí, tot queda més tancat amb final força espectacular. 
valoro bones escenes però només els grans personatges se'm fan interessants.
M'empipa com m'ha costat treure'm del cap les imatges de Disney

tirem de ViquipèdiaLa novel·la conté diversos temes propis del romanticisme. En primer lloc Quasimodo és una figura marginal però extremadament positiva, igual que la gitana, fruit de la fascinació dels romàntics per allò exòtic i situat als marges de la societat burgesa. L'amor com a motor de les accions (un amor no correspost, impossible), els elements de fulletó com la trobada amb la mare i el final tràgic són també típicament romàntics.
El llibre explora l'oposició entre el bé i el mal, la bellesa física i la lletjor (amb una parella principal semblant a la Bella i la Bèstia), els espais oberts (París) i tancats (l'església) i l'amor pur (Quasimodo) i el merament carnal (Frollo). Aquests antagonismes estructuren la novel·la, que denuncia la injustícia de les forces de l'ordre, les quals massa sovint persegueixen els pobres i no els autèntics instigadors dels crims, impedint la felicitat dels protagonistes.
L'ambient de l'obra és crepuscular i gairebé totes les escenes d'importància se situen tenint la catedral de Notre Dame com a eix principal (d'aquí que el seu nom sigui el títol original). Aquesta elecció no és causal, ja que l'església personifica l'estil gòtic i l'atmosfera que hi associaven els romàntics: una època fosca, amb la religió dominant un panorama amb presència d'elements misteriosos i grans passions. Els episodis s'encadenen com escenes de teatre, fet que reflecteix el vessant d'Hugo com a dramaturg, que passen tots a un sol escenari, que esdevé alhora decorat i personatge.


dimarts, 16 d’agost de 2016

Notre dame de Paris, de Victor Hugo

P. 276 li costa d'arrencar a aquests trama em comparació als Miserables. L'inici ha estat esplèndid amb l'elecció del papa dels bojos però després és perd en descripcions i aquí no passa res

dimarts, 2 d’agost de 2016

Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, d'Erasme de Rotterdam

Luri m'interessa pel llibre i l'acte a la No llegiu té la seva gràcia. Però el llibre, un cop formulada la tesi, és bastant rollo. Penso en els Assajos de Montaigne, que a  base d'anar d'un lloc a l'altre es fan molt més amens i empassables i superen molt millor la distància mental que representen cinc (?) segles.


«Fa 500 anys devia ser revolucionari i avui encara ens sobta per la seva claredat i intuïció.» Ignasi Aragay, Ara

«Una guia indispensable per fugir de la barbàrie i sensibilitzar els fills.» Ada Castells, La Vanguardia

«Una defensa apassionada de la immersió en la lectura, la literatura i l’humanisme des del bressol.» Gerard E. Mur, Núvol

«Aquest llibre d’Erasme il·luminarà molts pares i educadors: els animarà a deixar-se de plastilines, cordes i cordills, castanyades, activitats extraescolars de discutible solvència, lectures dolentes per mal escrites i altres falòrnies.» Jordi Llovet, El País

Estimats referents estimats, aquest cop exagereu. (sí ja sé que dir que no m'ha agradat Erasme és per enviar-me a l'infern)

Memòries d' Àfrica

Doncs sí.  sóc a Kenya i és ben bonic.
Poc a veure amb la pel·lícula. La senyora feudal es mira els negres amb paternalisme és clar però és una dona intel·ligent. Àfrica, quantes ànimes diferents...

Interessant enllaçar lectures sobre temes o llocs diferents. Comparat amb "Todo se desmorona" ara el contacte colonial ja està establert i consolidat. Amb quina rapidesa es va produir la substitució d'unes estructures de poder per unes altres! Quina revolució el colonialisme! Però és clar, les mentalitats i l'antropologia, amic, costa més de transformar! És més fàcil exterminar els lleons i els elefants!




dilluns, 1 d’agost de 2016

Le fait du prince, d'Amélie Nothomb

Curiós i surrealista però distret. I vinga xampany...
La vie de Baptiste Bordave, une vie morose et banale, va soudainement changer quand, un jour, un homme sonne chez lui pour téléphoner et meurt subitement. Ne sachant que faire, il décide de prendre l'identité du mort et devient donc Olaf Sildur. Il découvre alors une nouvelle vie de luxe et de champagne en compagnie d'une magnifique femme.
https://fr.wikipedia.org/wiki/Le_Fait_du_prince

diumenge, 31 de juliol de 2016

El so de la meva veu, de Ron Butlin

Un bon retrat de l'alcoholisme en primera persona. Hi entres a poc a poc i l'adicció es deixa conèixer també lentament amb la seva força, amb el dolor que produeix a qui la porta dins i al seu entorn. A sobre és curt.
http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/el-so-de-la-meva-veu/


Xavier Antich

Quin plaer degustar l'Antich a trossets aquest estiu. Subratllant frases i aturant-se per assaborir el pensament. I els havia tingut davant cada diumnege i no hi havia entrat! I és que l'agrupament els dóna cos i t'ajuda a entrar en situació: un article reforça l'altre com moviments diferents d'una simfonia que es gaudeixen més quan es contrasten l'un amb l'altre...


En principi la filosofia hauria de servir per a això: per entendre les coses que ens passen, des de les coses quotidianes fins als grans problemes de la humanitat. La filosofia no té tema, és senzillament una forma de plantejar els problemes sorgits en l’experiència humana. La funció de la filosofia és fer bé les preguntes, com deia Heidegger: discutim els temes que afecten tothom, però tractem de plantejar bé les qüestions, de posar ordre a les discussions...entrevista amb en Xavier Antich a El nacional : 

dissabte, 30 de juliol de 2016

La llengua salvada, d'Elias Canetti

No m'és fàcil i em xoca que la seva enorme fama no se m'aparegui en forma d'entusiasme ràpid. En tot cas, la història dels sefardites i l'aproximació de l'autor al món literari i de la cultura de la mà de la mare vídua m'acaben provocant  la curiositat i creant l'interès. He de reconèixer que l'he acabat en diagonal


Aquesta "crònica d´una adolescència" s´obre amb un record de gran càrrega simbòlica: Un home s´acosta a l´infant Elias Canetti i li demana que li ensenyi la llengua, aleshores treu una navalla i diu que la hi tallarà, però a l´últim moment es repensa i li diu: "Avui encara no, demà." La llengua salvada és el primer volum, centrat en els primers vint anys d´aquest segle, d´una gran novel·la autobiogràfica que Canetti continuà amb La torxa a l´orella i El joc d´ulls. Aquí pesen, sobretot, la figura dels pares i les circumstàncies de la formació del caràcter. Però hi ha també, paral·lelament, una reflexió històrica i moral sobre la rica complexitat d´Europa.



Els ulls del germà etern, de Stefen Zweig

preciós relat de Zweig sobre la dificultat, (la impossibilitat?) de la cerca de la justícia i de la virtut.

Els ulls del germà etern, llibre curiosíssim dins l'obra de Stefan Zweig, està escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda. Narra la història de Virata, home just i virtuós, el jutge més cèlebre del regne, que després de viure voluntàriament en pròpia carn la condemna a les tenebres destinada als assassins més sanguinolents, redescobreix el valor absolut de la vida i reconeix en els ulls del germà etern la impossibilitat intrínseca de tot acte judicatiu. Virata esdevé, després de la seva renúncia, un home anònim a qui espera, un cop mort, un oblit encara molt més perenne, el de la història que continua adelerada prescindint de l'home més just de tots els temps.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Lolita, de Nabokov

de moment diré, això que Lolita és qualsevol cosa menys una novela eròtica. que els dos personatges són espaterrants i que val la pena de submergir-s e en la descripció d'aquestsa passió que acaba com diuen els crítics convertint-se en amor.

He de reconèixer que em costa molt entendre qui és el "dolent".

I després, divertit veure els canvis que hi va fer Kubrick a la pel·lícula.

Nabokov, asegura la escritora Marta Sanz, “invitó a reflexionar sobre el significado de lo obsceno y sobre nuestra propia hipocresía( ...)tras llegar a las librerías (el libro) generó una estela de escándalo y acusaciones por desafiar tabúes y poner a la sociedad ante el espejo de deseos oscuros.”. (/cultura.elpais.com)
I és veritat que d'entrada sobta com és d'absolutament incorrecta políticament la trama i el llegeixes i quasi el folraries i penses que t'hauries d'amagar d'algunes amigues i conegudes. Després, però, et dóna argumetns per justificar-ne la grandesa literària, que vol dir humana evidentment.

dimarts, 12 de juliol de 2016

Dins el cor del mar, de Nathaniel Philbrick

La història del naufragi del balener Essex que va inspirar Melville a escriure Moby Dick.
En un cap de setmana tavertetenc -el juliol on s'està més fresc és entre els murs gruixuts i la foscor de les finestres petites-  em submergeixo, i mai tan ben dit, en aquesta aventura apassionant. La gràcia  a més dels comentaris sociològics sobre la convivència de blancs i negres en una xalupa...
Després miro la peli i un "gustassu"

dimecres, 6 de juliol de 2016

Una noia a l'hivern, de Philipp Larkin

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/12/02/babelia/1449067815_512323.html
Aixo si que es literatura. D'entrada que ,m'enganxi amb els temps lectors que em corren ja és molt. Sorprèn. Com sorprèn! no la trama sinó precisament l'antitrama. Que acompanyar una col.lega de feina al dentista sigui tan important per exemple...
Esplèndid


diumenge, 3 de juliol de 2016

NataliaGinzburg, Querido Miguel

Inacabat. Anys 70 Un noi que desapareix i se, n va a Anglaterra i la mare i la grmana des de Roma li envien cartes,  i ell estava ficat en política, i els seus amics  i les seves amants... buf!

dissabte, 25 de juny de 2016

La sega, de Martí Domínguez

Els maquis al Maestrat. Recorda Almudena Grandes. Molt bé. Punt de vista del nen també. Guerrillers i guardies civils. Masovers i mestres rurals. Històries d'amor. Només deu anys abans que naixés jo! Què són deu anys?

dimarts, 1 de març de 2016

dissabte, 30 de gener de 2016

Filosofia inacabada, de Marina Garcés

Que la filosofia surti d' Europa, que la filosofia surti de les aules, que la filosofia surti de la filosofia.

*   *   *
I Europa, com un mal.
Pel proletariat i pel colonialisme.
(Aimé   Césaire)

A la meva manera
Jo tinc i tu no tens és evidentment i ostensiblement injust
Jo tinc perque sóc d'aquí i tu no tens perque no ets d'aquí sembla més fàcil de justificar. Ser d'aquí ens concedeix un dret.
Però aleshores vol dir que hem de parlar d'aquest aquí. I aquest aquí no és neutre. Aquest aquí europeu és fet de la injustícia del colonialisme.
Colonialisme que neix amb el descobriment d'Amèrica, quan el món de cop es fa gran i l'atzar(?) el posa en mans d'Europa.

*   *   *

La filosofia si no és clandestina no és filosofia

dimarts, 26 de gener de 2016

Dissolució d'ICV?

És dissoldrà ICV en el projecte d'Ada Colau? El tema promet dominar-me el pensament i les tertúlies els propers mesos.

dissabte, 23 de gener de 2016

dissabte, 9 de gener de 2016

Star wars, episodi VII

Brutal, la millor. Star wars ha aterrat al segle XXI.

El nadador en el Mar secreto, de William Kotzwinkle

Un llibre que diu Nadal que l'ha fet plorar al metro. Jo dec ser molt dur i fins i tot penso  que el llibre traspua una fredor desconcertant davant el fet de la mort d'un nadó. Què voleu que us digui? Ella diu que sí que és molt trist.

El triomf del color, a la Fundació MAPFRE

El que m'agrada més és el vitrall. La Maria O. diu que es veu des del carrer.



















Davant de les pomes de Cézanne penso que un quadre t'agrada si l'has vist moltes vegades. Com una melodia. i encara més si de sobte com per un miracle quedes sol durant un minut a la sala
on s'exposa

Strappo, de Martí Gironell

Pertany a la categoria de novel·les històriques dolentíssimes però que tenen un cert interès pel tema que tracten, en aquest cas els mètodes per despenjar els frescos de les esglésies romàniques
.

El llibre dels finals, de Joan Bodon

Occitània es mor, com mor aquest home cancerígen que passeja els seus últims dies pels carrers de Clarmont Ferrant entre prostitutes i vells borratxos. Curiós i interessant.

dijous, 7 de gener de 2016

La meva proposta

La meva proposta ara es diu pacte per un  referèndum vinculant no pactat amb l'estat, com inici d'un procés constituent.  En les noves eleccions  aquest punt ha de ser el primer del programa d'una diversitat de llistes amb el compromís de fer president de la generalitat el cap dela candidatura més votada entre les que hagin subscrit aquest pacte

dimecres, 6 de gener de 2016

Corto Maltès

Llegir (i mirar) el Corto,  a poc a poc perquè no passin gaire ràpid les pàgines,  per no tornar mai dels mars de gel i les planures del Canadà. Per no abandonat la seva ironia  i el seu sarcasme. Per continuar gaudint de les línies, les taques i les ombres.

dimarts, 5 de gener de 2016

CUP

moltes coses a dir però només en dic tres o quatre

1- noto una solidaritat personal enorme per en Baños, la Gabriel i els altres de la CUP per la pressió brutal que deu haver representat per ells aquesta situació
2- un procés d'independència d'un país que depèn del vot d'una persona no s'ha d'iniciar
3- eixamplar la base sobiranista és la frase que corre amb la qual fa temps que em sento més identificat
4- el procés és tan difícil perquè les motivacions són molt oposades per dur-lo a terme. L'Espanya ens roba és molt diferent del Construïm una República catalana social
5-La CUP pateix ara  incomprensió i atacs, com els que va patir , entre d'altres ICV. I ells hi van participar. No sóc gens venjatiu però una cura d'humilitat no li vindrà malament com a organització.
6- Estic pel referèndum no pactat; però no sé com s'ha de fer. No ho sap ningú però per saber-ho que en parlin.
7- Respecto i em crec l'evolució d'en Mas cap a posicions independentistes. Si hi hem evolucionat la gent d'esquerres també ho pot haver fet la gent de dretes. Però no entenc perquè no va renunciar després del 27S.

(bé al final han estat 7)

(potser continuarà)

diumenge, 3 de gener de 2016

projectes

L'objectiu de treballar per projectes no és aprendre continguts; és assolir competències. Els continguts són el camí.

divendres, 1 de gener de 2016

Pizza amb 58

Em va sorprendre que Calella donés tan poca importància a les competències bàsiques des de la seva perspectiva professional de professora de didàctica de la llengua. M'agradaria comentar ho amb la jefa

Cap d, any

Passant del cap d'any com Antonio Gramsci
https://elciervoherido.wordpress.com/2015/01/04/odio-el-ano-nuevo-por-antonio-gramsci-2/
Gràcies joan subirats