dilluns, 29 d’agost de 2011

Olive Kitteridge

Curiós. Al voltant d'aquesta mestra jubilada antipàtica que viu en un poblet de la costa Est es teixeix un conjunt d'històries interessant, original, àgil. Relats sobre els moments intensos de la vida de la gent normal: morts, separacions, anorèxies, accidents, enamoraments. M'agrada el to poc dramàtic d'explicar fets tan potents.

http://www.lalibreriadejavier.com/?p=5950

diumenge, 28 d’agost de 2011

Lectures d'estiu



Sukkwan Island, de David Vann
Un home se'n va amb el seu fill a una illa deserta d'Alaska i tot acaba és un drama.
Em sap greu per la Núria perquè li vaig regalar jo, però fluixet. Ella em penso que és més bona regaladora que jo







Baltazar, de Lawrence Durrell
segona part del quartet d'Alexandria, continua sent un plaer. Hi retrobo el carnaval recordat.



m'hi agraden Jaume I repartint les terres conquerides, les fronteres lingüístiques nacionals o no, el país que és només una capital, els intents dels veïns de l'Oest i del Sud de desnacionalitzar les terres frontereres ... Pobre Joan Fuster si aixequés el cap!
L'assaig planteja que la conformació actual del País Valencià parteix, des dels orígens, d'una "dualitat nacional insoluble" —segons l'expressió utilitzada per Fuster per referir-se a la convivèn
cia de colons catalans i aragonesos assentats històricament en territori valencià,—.[23] Fuster va tractar aquesta problemàtica argumentant que aquestes comarques castellanoparlants, si bé han aportat figures comBlasco Ibáñez[24], no haurien tingut sinó una influència marginal en la configuració de la personalitat col·lectiva dels valencians quant a poble, perquè entèn que aquesta personalitat col·lectiva està conformada, exclusivament, per les comarques de parla catalana.[25] Per això els territoris de parla castellana són tractats com un mer apèndix adossat per raons administratives, fiscals o d'una altra mena, i fins i tot representarien un destorb de cara a una futura unió del País Valencià amb la resta de territoris de parla catalana, que segons ell serien el seu marc nacional natural. El mateix rebuig va plantejar a la població morisca assentada històricament al territori, considerant fins i tot que la seva expulsió va ser un fet positiu.[8][26]
Viquipèdia dixit.


Thomas Bernard: L'origen. El soterrani

Dos relats autobiogràfics esplèndids: amb un llenguatge originalíssim i amb un interès psicològic i històric que m'impressiona. Des del Salzburg dels finals del nazisme a l'immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial Bernhardt et deixa clavat amb aquest personatge, ell, lúcid i torturat . Esperant algun dia llegir la continuació de la tetralogia.
aquí podeu llegir el començament del segon llibre i veure que no estic parlant de qualsevol cosa: http://www.edicionsdelsalobre.com/salobre/pdfs_libros/THOMAS%20BERNHARD,%20EL%20SOTERRANI.pdf
ah que mola!

dimecres, 10 d’agost de 2011

Justine, de Lawrence Durrell

vaig llegir Justine fa trenta anys, (sí!). No en recordava res, només que m'havia entusiasmat i que els tres llibres posteriors donaven la volta a l'argument i als personatges d'una manera fantàstica. la rellegeixo aquest estiu i vull deixar aquí les impressions que m'ha provocat precisament perquè sé que són falses:
Justine, gran personatge, jueva aristòcrata i misteriosa, amant, muller, gairebé prostituta, amiga... una dona que no sap on va ni què vol i que enlluerna, enamora i sedueix aquells qui la coneixen. Especialment el seu segon marit, Nessim, el comerciant riquíssim, i l'innominat narrador, professor i escriptor potser mediocre que viu amb ella una aventura difícil de classificar. Justine, que no sap viure sense l'amor però que tampoc sap conviure amb ell (els U2 no s'inventaven res ... I can't live with or without you; o aquell altre ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio)
I Alexandria, el marc apropiat: ciutat indefinida, oriental però occidental també, seductora i exòtica, culta i decadent... com Justine, és clar.
Doncs un plaer enorme haver-lo rellegit (fantàstica versió de Manuel de Pedrolo) i a veure què passa ara...
me'n vaig amb Balthazar

Sofi Oksanen, Purga


El gran fenomen literari europeu, diu la portada (aquests de La Magrana no necessiten àvia). La història d'una noia que arriba a casa d'una vella solitària d'un poblet estonià, la conversa entre elles dues on surt la història que comparteixen més del que semblava: la jove, prostituïda i perseguida per uns proxenetes violents, la vella testimoni de la història d'Estònia, un país que ha passat de la independència al nazisme, a l'stalinisme, a la russificació a la independència de nou... Interessant.

dilluns, 1 d’agost de 2011

El regne dividit, de Miklós Bánffy


He acabat el tercer llibre de la trilogia sobre Transilvània. Un gran plaer en aquest juliol vilassarenc tan atípic. Política i romanticisme en una associació curiosa. I jo obsessionat per la geografia de les ciutats Koloszvar, Marosvazarhély... i dels rius, el Maros, l'Aranyos... i de la història, Àustria-Hongria, la Monarquia Dual, les guerres dels Balcans, fins la crisi de juliol del 14.
De nou Adrienne i Bálint com jugant a fet i amagar amb el seu amor. De nou les conxorxes dels parlamentaris i dels funcionaris corruptes; de nou els aristòcrates decadents i és que el seu món es precipita cap al final.
Jo m'ho he passat bomba
Diuen els experts que recorda el món de Zweig i de Roth. I sí.
I el del gattopardo. també
I que no és moderna; és veritat: de vegades hi ha unes descripcions fantàsticament ridícules!


per cert, un altre Vida i Destí?: toda la biblioteca de Bánffy, nuestro autor de hoy,terminaría en las hogueras a cuyas llamas se calentaba el ejército ruso. Los sucesivos regímenes comunistas se encargaron de condenarlo al ostracismo, y no fue sino años más tarde, cuando la propia hija del autor, traduciendo el texto, logró su reedición en inglés en los años 80. (www.librosyliteratura.es)