Vida i miratges, de Pere Rovira

 La sensació, el descobriment de l'estiu. M'agraden els dietaris i aquest és una barreja de comentaris quotidians, literaris, artístics fets des de la proximitat d'un triangle Lleida,el Delta,Vilassar de Mar passant per Poblet, que se'm fa terriblement curiós.

A les pàgines de Vida i miratges, el lector hi retrobarà el món íntim i públic dels celebrats diaris de Pere Rovira, en què ens parla de la vida viscuda, imaginada i recordada; de l’amor quotidià i sempre sorprenent; de la vellesa sofrida i assaborida; dels plaers sensuals i intel·lectuals; de les ganes de viure a pesar de qualsevol adversitat. Alguna vegada amargues, però sempre vitalistes, les anotacions de Vida i miratges estan escrites amb la convicció que als diaris s’ha de treure suc de qüestions aparentment intranscendents, perquè la literatura no es fa només amb coses importants, sinó també donant importància a tot allò que sembla que no en té. I amb una motivació que Pere Rovira va sintetitzar a La finestra de Vermeer: “Escric per gust i per vici, per recordar i per oblidar. Escric perquè no em mati el temps”.
https://www.grup62.cat/llibre-vida-i-miratges/419283

En general, Vida i miratges va sobre això: una fenomenologia del pas del temps o, dit d'una altra manera, les coses petites i grans que, dia rere dia, fan la vida. Podeu pensar que és un argument imprecís, però tots els arguments ho són: la bondat d'un llibre no depèn dels temes que s'hi tracten, sinó de la perícia de l'escriptor a l'hora d'abordar-los, del seu talent. El de Pere Rovira és enorme, però en comptes de desbordar-se per aclaparar-nos, flueix canalitzat pels recs de la memòria. Literatura, música, cinema, la contemplació del Delta, una trobada amb els fills. Totes aquestes són les coses importants, i totes fugen, com si haguessin estat miratges. Tret que vingui algú i deixi l'única cosa que queda, que són les paraules.

https://www.ara.cat/opinio/vida-miratges-pere-rovira_129_5576516.html

El Grasset amb el Pere Rovira: https://www.3cat.cat/3cat/pere-rovira-no-em-volia-morir-dient-me-pedro/video/6370011/

Sofà maig

Pel·lícules:  

Münter i l'amor de Kandinsky, de Markus Rosenmüller 

Shortbus, de John Cameron Mitchell 

La misteriosa mirada del flamenco, de Diegi Céspedes

Nouvelle vague, de Richard Linklater 

La voz de Hind , de Kaouther Ben Hania 

Sèries 

El cas deLaura Stern  

Normal people, 

La mesías 

Un hombre mejor, 

La vida i la.mort d'en Jordi Fraginals, de Joep Pous i Pagès

 Que fàcil el llegeixo! I amb l’ajut dels inputs de la AIA, de les classes d’Ha de l’Art i finsi tot de bibliografia del segle passat, es fa present l’analisi de les carcteristiques literaries de l'obra representant del Modernisme més estricte i nostrat. La voluntat contra el destí, el superhome en 

En definitiva en Jordi Fraginals és un gran lluitador de la seva vida, contra el seu destí. S'oposa davant del seu pare, però sempre dona suport a la seva mare Marianna. La Marianna té un gran afecte pels seus fills. En Mateu en canvi sempre s'imposa. La vida d'en Jordi és una vida complicada i sempre amb entrebancs, però se n'acaba sortint, encara que al final, un mal, un càncer li impedeix continuar endavant amb la seva família. https://ca.wikipedia.org/wiki/La_vida_i_la_mort_d%27en_Jordi_Fraginals

des del sofà, setembre

 Sèries :

las semillas del mal, https://www.filmin.es/serie/las-semillas-del-mal

Después de la fiesta https://www.filmin.es/serie/despues-de-la-fiesta

Pel·lis:

Una quinta portuguesa, d'Avelina Prat, https://www.filmin.es/pelicula/una-quinta-portuguesa

Parenostre, de Manuel Huerga https://www.filmin.es/pelicula/parenostre

La memoria infinita, https://www.filmin.es/pelicula/la-memoria-infinita

Backbird, blackberry, d'Elene Naveriani https://www.filmin.es/pelicula/blackbird-blackberry

Els anys irrecuperables, de Jaume Asens

Molt interessant la història del naixement de la PAH, del 15M, de l'entrada d'Ada Colau i els Comuns a l'Ajuntament de Barcelona dels merders entre Sumar i Podemos...  L'Asens és el meu referent en moltes coses. Aquí se'm fa tan evident que és d'una altra generació, però.

Entre l'infern i la glòria d'Alvar Valls

M’ho passo bomba amb aquesta biografia de Verdaguer convertida en un thriller per veure qui es fa amb les darreres voluntats de Mossèn Cinto.

La novel·la se centra en els últims dies de la vida del protagonista, el 1902, malalt terminal de tuberculosi, un curt període en el qual es reprodueix la lluita encesa entre dos grups d’amics —els de la Lliga i els republicans— per influir en les decisions del poeta. En el reducte clos de la Vil·la Joana de Vallvidrera i enmig de grans tensions, sobresurten les figures de la família que el cuida, les visites que rep, els metges que el tracten, dos cosins intrigants que actuen rere les bambolines, i també el personatge d’en Pep, el soldat sanitari que l’assisteix, l’únic cor net en aquell microcosmos asfixiant.

https://edicions1984.cat/cataleg/entre-linfern-i-la-gloria/

https://www.3cat.cat/3cat/lescriptor-i-periodista-alvar-valls-ens-presenta-enre-linfern-i-la-gloria-una-biografia-novellada-de-jacint-verdaguer/video/6034539/

<iframe title="video 6034539" src="https://www.3cat.cat/3cat/video/6034539/embed/" allowfullscreen scrolling="no" frameborder="0" width="500px" height="281px"></iframe>

Francesca de Barcelona, de Laia Perearnau

 De tant en tant va molt bé una cosa senzilla i fresca, i els aires de la Barcelona del segle XIV amb la situació dels jueus de rerefons els respiro bé.

Barcelona, ­1382. La Francesca és una noia cristiana de quinze anys que ajuda la seva àvia Bonanada a fer de llevadora. L’àvia li ensenya els secrets de l’ofici i la introdueix en el domini de les plantes remeieres, però ella no en té prou, i malgrat que viu en un entorn molt humil, té la ferma determinació de convertir-se en metgessa i cirurgiana. Només hi ha un problema: aquesta és una professió reservada als homes i fer-s’hi un lloc és gairebé una quimera.

Gràcies al seu ofici de llevadora, visita sovint el Call. Allà coneixerà l’Astruc, un noi jueu provinent d’una nissaga de metges que vol estudiar medicina. Tots dos arribaran a l’acord de compartir coneixements: la Francesca li ensenyarà tot el que sap sobre plantes i ell li donarà accés als seus llibres. Però la medicina no és la seva única passió: la Francesca està enamorada d’en Martí, el seu amic d’infantesa, i amb aquest amor s’iniciarà en la vida adulta, una vida trepidant plena d’obstacles, amor, traïcions i passions.

https://www.grup62.cat/llibre-francesca-de-barcelona/376386

El federal, de Sebastià Alzamora

 No es mi estilo, però em dona a conèixer aquests fets de la Bisbal que ignorava.

Filmin febrer

 Saben aquell, de David Trueba https://www.filmin.es/pelicula/saben-aquell

Interessant, molt ben feta, grans actuacions

----------------------------------------------------------------------

Series: 

El quinto mandamiento 

Dejad que el río fluya 

-----------------------------------------------------------------------------

Filmin desembre

 Broker, de Hirokazu Kore-eda 

·

Nunca llueve en California, de Jamie Dack

 

Creatura, d'Elena Martín Gimeno 

Un asunto de familia de Hirokazu Kore-eda

La terra dura, d'Anna Punsoda

 Està bé aquesta guia de viatge pels Plns de Sió, aquesta terra (dura) tan propera geogràficament però també culturalme t i espiritualment.

L’escriptora Anna Punsoda torna al paisatge de la seva infantesa, els Plans de Sió, a la comarca de la Segarra. Ho fa d’una manera ben diferent de quan en va marxar. Ha fet net del passat i ha construït la seva pròpia família. Està en condicions de tornar al seu món, arreglar-s’hi una casa amb el marit barceloní i veure-hi créixer els fills. Punsoda prova d’entendre la seva relació amb terra dura, geogràficament central i alhora molt ignorada, que ha donat personalitats com l’escriptor Pedrolo i el pintor Guinovart, però que actualment figura al nostre mapa mental gràcies a la corporació alimentària bonÀrea de Guissona i al contrast entre la gent de sempre i les nombroses famílies d’Ucraïna i del Senegal que s’hi han instal·lat. ...

https://www.grup62.cat/llibre-la-terra-dura/381025

El pitjor subtítol i la pitjor fotografia per acompanyar l'article https://elpais.com/quadern/2023-11-17/la-terra-dura-danna-punsoda-als-soterranis-sempre-hi-ha-una-porta-tancada.html?prm=ep-app-cabecera

Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, D’Irene Solà

 El llegeixo molt fàcilment i potser fins i tot em molesta menys que les muntanyes que ballen tot i que continua tenint aquell aire d’exercici literari. L’imagino sent una gran saga sobre la vida en un mas allunyat del món amb els elements de realisme màgic que podter ara ja estan passats de moda. aquesta noia potser algun dia farpa una gran novel·la.

Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s’agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa.

Amb el torrent verbal, el sentit del ritme i de l’humor, la gosadia formal i la capacitat d’evocar atmosferes i d’encarnar imaginaris que caracteritzen la seva obra, Irene Solà ha escrit una novel·la com un doll exultant d’històries, que explora la dualitat i el lligam intrínsec entre llum i foscor, vida  i mort, oblit i memòria, realitat i fabulació. https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/et-vaig-donar-ulls-i-vas-mirar-les-tenebres/9788433905130/LA_110

El fill l del xofer

 M'encanta i m 'estalvia llegir-me el llibre

Durant els anys de la Transició, el periodista Alfons Quintà va esmolar la seva ploma contra el pujolisme emergent en una sèrie d'articles demolidors que exposaven una per una les misèries d'un sistema corrupte. La biografia de Quintà, tanmateix, era molt lluny de ser exemplar. Figura complexa, verinosa i sòrdida, va transitar per les vies de l'esperpent i de la tragèdia per acabar esmunyint-se per una espiral d'excessos, perversitat, manipulació informativa i set de poder.
L'historietista José Pablo García adapta fidelment la cèlebre novel·la basada en fets reals en què Jordi Amat recrea amb rigor la biografia de Quintà. Un viatge tèrbol i inquietant a les clavegueres de la Transició.

https://www.normaeditorial.com/ficha/comic-europeo/el-fill-del-xofer-ed-catala

Consumits pel foc, de Jaume Cabré

 Buf, quin rollo!

 “La nova novel·la del gran referent internacional de les nostres lletres.”

Quina exageració!

Una casa de foc, de Francesc Serés

 Passen les hores com les pàgines, fàcils, però aquesta novel.la tan lloada d’en Serés és una petita decepció. La riquesa lèxica i literària de Una llengua de plom no apareix per enlloc i la història de les vivències d’aquest semiurbanita en el món rural garrotxí tenen, trobo, un interès força relatiu.

Una nit d’hivern, un home arriba al Sallent de Santa Pau. Ben aviat, el nouvingut rep l’encàrrec de fer classes a la Mar, una noia de tretze anys. La seva família és l’eix al voltant del qual giren totes les vides de la vall del Ser. “Aquesta nena es perdrà”, diu el seu avi, un home que té el do de trobar aigua sota terra i de donar ordres sense obrir la boca. Per esbrinar què vol dir perdre’s, haurem de recórrer els camins que uneixen les cases i les vivències dels habitants d’una vall on tothom hi arriba fugint d’alguna cosa i només es queden els que no han pogut anar-se’n. El foraster busca les històries soterrades com un saurí les vetes d’aigua, i es va fent un retrat de la vall i de la seva gent, del temps i del país, dels seus mites i d’ell mateix.  Som al centre del món i de la història. La casa de foc és una obra enganxada a la realitat i a la màgia, una novel·la que busca i que troba, una història que recorre el nostre present i que ens parla del futur, un llibre que cal llegir.

https://youtu.be/48-A6FkI2Zo

<iframe src="https://www.ccma.cat/video/embed/6072134/" allowfullscreen scrolling="no" frameborder="0" width="500px" height="281px"></iframe>

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Doncs al final m'agrada malgrat totes les prevencions. M'interessa la història d'aquest dol malgrat que la coincidència amb la infidelitat em sembli una mica massa exagerada; però dona la sensació de ser en una d'aquelles situacions en què la realitat supera la ficció. Però, clar, és que som en la ficció.

La Paula té quaranta anys, és neonatòloga i està viva. Quan una revelació i una pèrdua sobtada la porten a submergir-se en ella mateixa, emprèn un camí que l’endinsarà en la ràbia, la por, el desig i la reconstrucció personal, i que li despertarà l’instint de supervivència. Desorientada, s’haurà d’enfrontar fins i tot a ella mateixa per reorganitzar una geografia emocional que sent extingida. https://periscopi.cat/escafandre/aprendre-a-parlar-amb-les-plantes

Amb una aposta per la literatura intimista i el llenguatge natural que busca l’emoció, amb Mercè Rodoreda (la mort s’assembla a la primavera perquè té la capacitat d’alterar-ho tot i la novel·la coral de personatges femenins: la Pili, la Lídia, la Marta i la Vanesa, la Martina) i Maria Mercè Marçal (la reconstrucció passa per canviar de pell, com una serp i pels monòlegs interiors narrats) com a guies d’un estil oral que juga amb les veus narratives, Orriols recrea la quotidianitat des d’un punt de vista humà per tal de connectar amb el lector. La mort i el dol passen a ser personatges de la novel·la. Aquells que hem patit una pèrdua, ens veiem reflectits en les reaccions de la protagonista: la tristesa fonda, la ràbia desmesurada, la recepció d’una mirada social que difereix quan la vídua és jove o no, la idea que la mort era dels altres, el món deixa d’interessar, el present és un desert. Tant el pare de la protagonista, vidu com la seva filla, com la Lídia, la seva millor amiga, volen arrossegar la Paula cap a una normalitat que a ella li sembla impossible. La mort fa replantejar les relacions personals. Les plantes, el lligam físic amb en Mauro, a qui li agradava molt la jardineria, es marceixen simbòlicament quan ell mor i la Paula haurà d’aprendre a parlar-hi per revifar-les, com fa amb els nadons. El racó de la terrassa de casa és un espai de retrobament.. Les plantes com a metàfora d’un estat d’ànim enfonsat, primer, i com a font d’aprenentatge, després: “No us penso deixar morir, malparides”. Hi ha una llengua específica per parlar dels morts, la dels profetes del condol. El verb fluir provoca urticària i el que compta és retornar a un mateix. https://www.nuvol.com/llibres/cornuda-sola-i-amb-els-deures-per-fer-56066

Una llengua de plom, de Francesc Serés

Francesc Serés vs. Marta Orriols. Novel·la difícil vs novel·la fàcil. Serés amb Una Llengua de plom em sembla magistral des del punt de vista lingüístic i d’originalitat de l’estructura de la trama i per com et transmet l’amor, la por, la pena pel territori, pel país, per la Vall. Orriols… està bé, però morts, banyes, Port de la Selva… tot massa proper. (de moment, estic a mitges, espero el gir argumental…), que bé notar com és de fluix un best-seller. Ep! I que me l’estic empassant aquest, eh!

Som a les acaballes del segle passat i, asseguts a la punta dels anys, mirem enrere i anem passant fulls que ens condueixen fins a uns inicis boirosos, uns temps que ja contenen les llavors de tot el que s’esdevindrà. Som al mig de la Vall, decorat immens per on transiten els personatges que habiten aquestes narracions, que malden per continuar-les una mica més; persones que, dècada rere dècada, es passen el testimoni d’una derrota sense final. Crònica implacable d’un temps que cau, Una llengua de plom esdevé un àlbum fotogràfic brillant i torbador d’un món que es va desfent, com si fos fang, sota els peus i ofereix al lector un magnífic festí literari esclatant i enlluernador.

http://www.quadernscrema.com/cataleg/una-llengua-de-plom/

Un d’aquests narradors és Francesc Serés (Saidí, 1972), que es presenta proveït d’ambició i d’un bagatge lingüístic que li permet aventurar-se en territoris no fressats. Empeltat de Rulfo i de Proust, Serés crea una vall que és mite i passat, centre i oasi, crueltat i transcendència. No hi ha cap personatge d’Una llengua de plom que es mantingui al llarg de les pàgines del llibre, ja que l’important és la terra: impermeable a mapes i a invasions, per damunt d’humans i d’humanismes perquè “només les coses que no canvien són de veritat”

https://www.vicencpagesjorda.net/cat/biografia_lector/Una_llengua_de_plom-Francesc_Seres.pdf

Blat, metalls i cabdills, de Josep Bosch i Joan Santacana

No puc deixar de consignar aquí aquest exponent de la passió prehistòrica d'aquest trimestre. El vaig agafar primer de la biblioteca i al final me'l vaig comprar de la il·lusió que em feia tenir-lo.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.(Xavier Garcia)

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/31408-del-neolitic-als-ibers.html

Blat, metalls i cabdills. Catalunya del neolític a la iberització és una síntesi de mig segle de recerques arqueològiques a casa nostra per oferir una visió coherent i moderna del país entre el neolític i la iberització. El llibre tracta de la lenta transformació dels paisatges, del desenvolupament dels primers sistemes agropecuaris, del naixement destructures aldeanes i duna arquitectura domèstica adaptada al territori, de la introducció de la tecnologia del primer metall, de lemergència dels cabdillatges, de les primeres formes de lart i les cosmologies religioses 

https://www.casadellibro.com/libro-blat-metall-cabdills-catalunya-del-neolitic-a-la-iberitzacio/9788423207299/1245096

Ahir vaig participar a Tortosa en la presentació del llibre Blat, metalls i cabdills. Catalunya, del neolític a la iberització, que ha publicat Rafael Dalmau, Editor. Els autors són els prehistoriadors Josep Bosch i Joan Santacana, els quals han tingut la col·laboració documental dels dibuixos de jaciments i peces realitzats per Ramon Álvarez i Mar H. Pongiluppi amb l'objectiu de recrear amb imatges el passat de, com a mínim, 5.000 anys abans de Crist, que no és pas cosa d'abans-d'ahir.El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

Solitud, de Víctor Català

 Un plaer rellegirt Solitud, que vaig llegir fa molts molts anys. Llenguatge espectacular i un personatge molt ben definit, simbòlic, que defineix molt bé un feminisme avant-la lettre i una crítica social prou progressista venint de qui ve.

Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions d'una gran plasticitat, i una llengua viva i expressiva. La llengua és particularitzada amb pluralitat de varietats i registres que diferencien la veu narrativa de la parla dels personatges. És destacable, en aquest sentit, el personatge de Gaietà a qui la parla singularitza com a pastor provinent de les contrades altes del Pirineu i que domina l'art de la paraula.https://lletra.uoc.edu/ca/obra/solitud-de-victor-catala/detall

El nen de Prades, de Robert Valverdú

Doncs ajuda bastant a entendre això de les guerres carlines tan incomprensibles. I, clar, fa gràcia això que es passegi per la Mussara, per Gallicant, per Vallverd o la Riba... Sembla ben documentat i m’ho passo bé.

Els diferents renoms que se li atribueixen a Pere Balcells i Masgoret són una guia. El Nen de Prades, el Pastor de Prades, el Tigre del Priorat, el Senglar dels Boscos... reflecteixen la riquíssima personalitat que tenia. Crec que no hi ha cap personatge que doni a l’especulació literària i a la rumorologia popular tanta quantitat d’anècdotes com aquest guerriller.
https://www.diaridetarragona.com/reus/Vallverdu-El-Nen-de-Prades-va-despertar-fascinacio-entre-els-guerrillers-20190418-0061.html