Notícia de la poesia catalana, d'Enric Casasses

Bon resum de moltes coses. Ramon Llull, Ausias March i la tradicio oral de la Decadència reivndicats. Com Maragall i Vinyoli...

 

(...)Per a Casasses, sis són les figures, les obres, els moviments o les realitats poètiques que donen forma i envergadura a la poesia catalana al llarg de la història, que en marquen un punt d’inflexió i la reorienten i la ressignifiquen, o fins i tot que la fan néixer o renéixer. El número zero de tot, diu, són els trobadors: Casasses escriu ple de nostàlgia del somni provençal, però és una nostàlgia vital, gens estantissa. Després, ve el número u, Ramon Llull, a qui dona una importància no només fundacional sinó perdurablement absoluta: encara avui som com som perquè Llull va ser, hi va ser. Després, ve el número dos, Ausiàs March, poeta medieval moderníssim, poeta antic postmodern, poeta sense adjectius i en majúscules. A l’hora d’explicar el període abans conegut com Decadència, Casasses fa una finta brillant i es treu de la màniga el número tres: la poesia anònima popular. És exacte: durant els segles d’arraconament i de castellanització, i més enllà d’excepcions com el Rector de Vallfogona, la poesia i la llengua catalanes es van mantenir vives i creatives gràcies al poble anònim. Per això, al cap de tants segles, va ser possible el número quatre, la figura estel·lar i complexa i claríssima de Jacint Verdaguer. I també la poderosa netedat violenta d’un Joan Maragall, que és el número cinc.(...)

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/poesia-catalana-segons-divulgacio-creativa-d-enric-casasses_1_5214535.html

https://www.3cat.cat/3cat/enric-casassesquan-he-tingut-moments-dificils-mhe-agafat-a-ausias-march/video/6313287/

Primera lliçó sobre literatura, de Pere Ballart

L'art desautomatitza la visió que tenim de les coses, desperten la percepció de la letargia en què es troba.

L literatura, ¿ visió formalista (les característiques del llenguatge) o  "funcionalista" (m'invento la paraula)(les expectatives, el marc...)?

 La història és el que passa. La trama és com s’explica

Primera lliçó sobre literatura és una aproximació teòrica a les dificultats d'explicar què és la literatura i al fet que la seva definició no pot prescindir ni de la descripció d'unes propietats formals, al costat d'altres disciplines artístiques, ni del suport d'un consens social, basat en valors diversos i canviants.

https://www.pamsa.cat/primera-llico-sobre-literatura-9788491912774/

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/allo-que-fa-que-un-text-ens-faci-entendre-335255

Viaje per mar con Don Quijote, de Thomas Mann

"Thomas Mann viaja por primera vez a Estados Unidos en 1934 con su mujer, Katia. A bordo del transatlántico Volendam, que los llevará hasta Nueva York, Mann escoge el Quijote como su lectura de viaje. 
Viaje por mar con Don Quijote es un texto en el que se mezclan inteligentes y certeras observaciones sobre la novela de Cervantes con comentarios sobre la vida cotidiana en el barco. Escrito en formato de diario personal entre el 19 y el 29 de mayo de 1934, Mann aprovecha los motivos cervantinos de la locura, el idealismo y el humor para desarrollar unas muy interesantes reflexiones sobre la situación de preguerra que se estaba empezando a gestar en su Alemania natal."https://www.navonaed.com/libro/viaje-por-mar-con-don-quijote_147775/

El mag, de Colm Toibin

Un novel.lot. M’ho passo molt bé. mann és un personatge de primer nivell i l’obra expliac molt bé les seves múltiples factes: la relació amb les seves obres, la relació amb el nazisme, la eelacio amab la seva familia excepcionl….

Any 1933. Thomas Mann i la seva dona abandonen Alemanya anticipant l’horror del nazisme. Ell és l’escriptor més famós del seu temps, però quins secrets oculta la seva ànima turmentada?

El Mag explica la història d’un home imperfecte i ambivalent. L’home que amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial va situar-se al costat fosc de la història. El pare de sis fills que va amagar la seva homosexualitat. L’escriptor reconegut amb el Premi Nobel que va desertar la pàtria que l’havia inspirat per a no tornar-hi mai.

Amb el preciosisme literari que el caracteritza, Colm Tóibín s’endinsa en la vida íntima de Thomas Mann i desplega la història vibrant i devastadora del segle XX.

https://www.amsterdamllibres.cat/cataleg/el-mag/

La plus secrète mémoire dee hommes, d Migamed Mbougar Sarr

Una espècie de thriller literari, amb una estructura de nines russes en què es van encavalcant les diverses narracions, les èpoques i els llocs sense que perdis però el fil. Què és la literatura? Qui està condemnat a escriure pot deixar de fer-ho? La literatura pot ser universal? No està mal...

En 2018, Diégane Latyr Faye, jeune écrivain sénégalais, découvre à Paris un livre mythique, paru en 1938 : Le labyrinthe de l’inhumain. On a perdu la trace de son auteur, qualifié en son temps de « Rimbaud nègre », depuis le scandale que déclencha la parution de son texte. Diégane s’engage alors, fasciné, sur la piste du mystérieux T.C. Elimane, se confrontant aux grandes tragédies que sont le colonialisme ou la Shoah. Du Sénégal à la France en passant par l’Argentine, quelle vérité l’attend au centre de ce labyrinthe ? https://www.babelio.com/livres/Mbougar-Sarr-La-plus-secrete-memoire-des-hommes/1332606

Posseït

Un bon passeig per tota la poesia catalana del segle XX sobretot la que li agrada a ell i com més male>ïda millor

Al final quin poti-poti, quin totum revolutum

Passat de voltes i passat de moda. Massa anys 80

Foix:  no tot allò que produeix un gran artista és sempre bo.

La poesia, de sempre —diu Roig—, és la cosa dels ‘feliços pocs’ i la poesia catalana del XX és la cosa dels només dos feliços: un gran poeta, J. V. Foix, i un lector, Gabriel Ferrater. I d’un savi irat i amarg: Carles Riba. https://cat.elpais.com/cat/2022/05/20/cultura/1653048105_689657.html

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/albert-roig-a-la-pedrera-de-etna-262261

Vèncer la por. Vida Gabriel Ferrater, de Jordi Amat

Me l'empasso a Vimbodí. Irregular, però ja que la mateixa vida d'en Ferrater  no va ser sempre especialment atractiva. 

Tants coneguts! Tants llocs propers! Tantes històries sentides!

Mal editat.  Quina porqueria de fotografies i quina falta de fotografies 

Aquest i el "Posseït" em fan pensar en la poesia, el gènere que m'ha estat esquiu i atractiu a la vegada. Quines ganes de llegir-ne amb la condició d'entrar-hi!

Vèncer la por és un llibre escrit des d’un marc cultural espanyol i per a un lector culturalment espanyol, tot i que sembla que vulgui haver estat escrit malgrat aquest marc —amb la tranquil·litat que aquest marc provoca. I això hi és una cosa molt gran i una cosa molt petita al mateix temps: és molt gran perquè és el taló de fons de tot el llibre —molts cops tan de fons que es fa imperceptible o, directament, irrellevant—, i molt petita perquè gairebé mai és el tema principal del relat, cosa que permet fer una lectura que en prescindeixi gairebé del tot —o sense haver-ne de fer gaire cas.

https://lalectora.cat/2022/04/19/el-vencer-i-la-por/

Amat, a banda de la vida de Ferrater, ens ofereix un fresc, no sempre amable, del panorama editorial, polític i universitari. Un món universitari molt restringit a les classes privilegiades, aleshores. L’obra i la vida de Ferrater formen part d’un moment brillant i complicat de la represa de la cultura catalana, i, malgrat que alguns experts insisteixen que és més interessant el lingüista, l’assagista, el crític, al capdavall, avui, la figura del poeta sembla, per moltes raons, haver desenfocat la resta, tot i que, afortunadament, encara més en comparació amb d’altres autors, la seva variadíssima producció intel·lectual ha estat objecte d’una recuperació editorial acurada.

https://www.llegir.cat/2022/06/critica-vencer-la-por-vida-de-gabriel-ferrater-jordi-amat/

La tentación del fracaso, de Julio Ramón Ribeyro

Aquesta recomanació de la Lolita Bosch em té enganxat i meravellat durant tot un any. Vaig  gaudint-lo a poc a poc, vaig captant l'evolució del dietari, i empatitzo de quina manera amb aquest escriptor (desconegut, ho confesso) que durant trenta anys transcriu els seus dubtes, els seus amors, les seves depressions, les seves malalties... els seus processos d'escriptura i la seva passió pels dietaris Una prosa senzilla, gens barroca, però riquíssima si és que aquesta combinació és possible...

Dos articles d'anàlisi del llibre:  

https://cvc.cervantes.es/literatura/aih/pdf/15/aih_15_4_042.pdf

https://core.ac.uk/download/pdf/327098896.pdf

...
¿Y el placer? La respuesta se me dificulta mucho. El placer es intransferible, por eso mis razones son solamente eso, mías. Lo cierto es que cuando comparo La Tentación del Fracaso con otros diarios relevantes, constato una suerte de vacío, de insuficiencia, no en la expresión ni en la factura sino en la inteligencia y en el ritmo vital del personaje. Leo entretenido a los Goncourt y con admiración a Amiel; a Pavese y a Kafka, con cautela; a Jünger, con respeto. La lectura de estos tres tomos proporciona una imagen de Ribeyro paradójicamente exterior. Me explico: una sensación de que, en rigor, las páginas de La Tentación del Fracaso no encierran secreto esencial alguno ni un excesivo interés por lo ajeno. Y por ello desconcierta y atrae la figura de Ribeyro. Porque es engañosamente común.

(Sergio R. Franco) https://webs.ucm.es/info/especulo/numero15/ribeyro.html

cartellera de gener-febrer, Olivier Assayas, Ritesh Batra, Mike Leigh, Simon Stone, Scott Cooper, Ingmar Bergman, Werner Herzog,

Confinats amb Filmin

Bon biopic sobre Reinaldo Arenas. Bardem esplèndid.

 A partir de la novel·la El dolor, bona recreació de la història de la Duras esperant el seu marit que havia de tornar dels camps de concentració nazis. Ja em va agradar força el llibre. Allò que es diu "la tia ho fot de conya", ja la vam veure a "La bailarina".

En un ambient chejovià un general stalinista viu les hores prèvies a la seva purga. Unes imatges precioses del propi Nikita Mikhàlov amb la seva filla. Al començament tot és massa exagerat, diuen que va amb el director això...

 

Un bon drama judicial amb tensió i molt de ritme. Al·legat final de la defensa a l'estil Gregory Peck.

 La suggerent història de la relació entre Thomas Wolff i el seu editor. Wolff, molt histriònic, de totes maneres. El paper dels editors, com el dels correctors, que antipàtic, no?

La història real del cas Dreyfuss, que va sotraguejar França a finals del XIX. Ben ambientada i actuada entra molt bé. Ah! l'honor i Ah! l'exèrcit!

 Ens podria explicar alguna coseta més sobre les reserves índies, oi? Però en tot cas un thriller ben fet, a mi aquests ambients gèlids sempre m'agraden.

El chico de la ultima fila, de Juan Mayorga

Una gran història sobre la literatura, el mestratge, les classes mitjanes i l'adolescència. Però a mi se'm fa una mica pesada.

Un cicle que vol promoure una reflexió crítica-lúdica sobre la ficció i el món juvenil: quins són els eixos de ficció i realitat que articulen els públics més joves, quines són les noves convencions estètiques i literàries i com estan relacionades amb els universos digitals, des dels videojocs als youtubers.

En el context d’aquest cicle, Juan Mayorga torna a la Sala Beckett amb EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA, on aprofita la seva experiència com a docent per retratar la relació entre un professor de literatura i un alumne prodigi, de qui presenciarem el seu naixement com a escriptor. El text va ser guardonat amb un premi MAX i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula Dans la maison. 

https://voltarivoltar.com/2019/01/24/163-roda-de-premsa-el-chico-de-la-ultima-fila-sala-beckett-2019-01-23-temp-18-19-rdp-032/

Enllaç preciós sobre Dickens i Carner

http://calassur.blogspot.com.es/2012/02/els-dickens-de-carner.html?m=1

Així, doncs, amb la ferma convicció de voler consolidar el català com a llengua literària, Josep Carner aspira a dotar, amb les traduccions d'aquestes tres emblemàtiques novel·les, d'un clàssic al català com ja ho era en aquell temps el seu admirat Dickens (“el meu novel·lista”, també, segons afirmava Joan Maragall), havent de treballar, però, amb una llengua que, tal i com apunta en el Quadern gris Josep Pla tot parlant de Carner, literàriament estava per fer, ja que era “[...] pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, i d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país [...]”, pel que no és d'estranyar, doncs, que Carner aboqués en les traduccions de Dickens tot un gavadal d'expressions i de lèxic exuberant a fi i efecte de mostrar la riquesa lingüística del català, amb uns resultats, no obstant, que poden provocar al lector actual no sé si dir-ne un cert rebuig pel fet de copsar-hi un excés d'artifici i poca naturalitat.