És el Quixot rus, el Lazarillo de Tormes, el Dickens del club Pickwick, alguna cosa de Graham Greene... L'humor sovint em costa, però aquí endevino una obra mestra, sens dubte.
I el paper del traductor... És boníssim però de vegades se li,n va l'olla...La gent és neta i noble, Sopars de copec, Ben d'hora ben d'hora ...
Per la portalada d’un hostal d’N., capital de província, entrava una carretel·la de molles força bonica, no gaire grossa, de les que fan servir els solters: comandants retirats, capitans majors, terratinents amb un centenar d’ànimes al seu servei; en fi, tots aquells que en diríem «senyors de poca volada». A la carretel·la hi seia un home que no era cap bellesa però que tampoc no feia de mal veure, ni massa gras ni massa prim, que no es podia afirmar que fos vell però tampoc que fos ben bé jove. La seva arribada no va causar absolutament cap enrenou a la ciutat ni va anar acompanyada de res de destacable; només dos pagesos russos que s’estaven a la porta de la taverna, davant per davant de l’hostal, van fer algun comentari que es referia, però, més al vehicle que no pas al senyor que hi viatjava. «Goita tu», li va dir l’un a l’altre, «quina roda! Què en penses: si fos el cas, ¿hi sabria arribar, aquesta roda, a Moscou?». «A Moscou sí», va respondre l’altre. «Però em penso que a Kazan no hi arribaria, ¿oi que no?» «A Kazan ja no», va respondre l’altre. I aquí va acabar la conversa. I encara, mentre la carretel·la s’atansava a l’hostal, va passar per allà un jove vestit amb uns pantalons afusats de lona, curts i bastant estrets, un frac amb presumpcions de moda i, a sota, una pitrera botonada amb una agulla de bronze de Tula en forma de pistola. El jove es va girar un moment a mirar la carretel·la, agafant-se la gorra per la visera perquè no se l’endugués un cop de vent, i va continuar la seva via.
En Txítxikov, un foraster misteriós i aparentment encantador, es dedica a recórrer les províncies russes buscant terratinents per fer-los una oferta ben estranya: comprar-los la titularitat dels serfs morts que encara consten inscrits en el cens. Sembla un negoci rodó per a tothom: els propietaris s’estalvien de continuar-ne pagant els impostos, i ell pot fer servir aquestes «ànimes mortes» per aconseguir noves terres i progressar socialment. Ben aviat, però, les coses es torcen per a en Txítxikov, que haurà d’escapar-se per evitar les sospites i les enveges que un negoci tan singular desperta. Nikolai Gógol ofereix, en aquest clàssic de la literatura picaresca, la versió més crua i detestable de l’ésser humà. Una galeria grotesca de personatges, a la manera de l’infern de Dante. https://www.onallibres.cat/les-animes-mortes-9788498594355
.webp)
.webp)
