dilluns, 6 de desembre de 2010

Goethe: les afinitats electives

Una parella d'aristòcrates teòricament ban casats i enamorats cauen en la temptació de convidar a casa seva l'amic interessant i la nebodeta atractiva sabent a què s'exposen. Està bé aquest Goethe sobre el tema etern de la fidelitat. Romanticisme a tope.

Els crítics hi veuen de tot. Aquest post està bé.

divendres, 26 de novembre de 2010

tanda de còmics

El meravellós funcionament de la xarxa de biblioteques de la Diputació em permet retrobar la meva vella afecció al còmic d'adults ara anomenat novel·la gràfica. Menciono només algunes coses interessants i en deixo d'altres en el merescut pou de la desmemòria.

Epiléptico: la ascensión del gran mal; l'autor explica la història de la malaltia del seu germà -en el grau superlatiu que m'han descrit alguns neuròlegs-. Dibuix fosc, contrast extrem i obsessionant. La història m'enganxa, potser per motius obvis.
http://www.comicdigital.com/1145_1-Epileptico_La_Ascension_del_Gran_Mal.html






Kafka per Robert Crumb; bona la història de Kafka, il·lustrada pel famós dibuixant underground. Déu ni do, quin personatge, aquest pobre jueu txec, mitificat per tantes circumsatàncies segurament més enllà de les estrictament literàries.







I un que no té res a veure: El velo, de El Torres i gabriel Hernández; morts vivents, detectiu atractiva amb poders paranormals... m'encanta! i és que sóc un tot-terreny!

dimarts, 23 de novembre de 2010

Tanda de contes


Salter, La última noche, Thèkov, la sala número 6 i d'altres, Edgar Allan Poe, l'assassinat de la rue Morgue i d'altres.
Els contes m'agraden més com més s'assemblen a una novel·la. massa sovint em deixen amb aquella cara de tonto de dir: I ja està?

dimarts, 16 de novembre de 2010

Tres pel·lícules no genials

"Pa negre" és cert que és del milloret del cinema català però em sembla que això no és gaire. Cingles de Tavertet, terres masos i baumes d'Osona, històries de la postguerra rural, molt rural i miserable! és cert que devia ser així...

"Tamara Drewe" una noia torna al cap d'uns anys al seu poble a l'Anglaterra profunda (parlem de l'Espanya profunda , de l'Amèrica profunda, també hi ha una Anglaterra profunda) i revoluciona el personal; una situacuó de partida divertida la casa on s'allotgen escriptors en busca de la inspiració; fidelitats i infidelitats, amors i desamors com sempre, nenes en la flor de l'adolescència enamorades de cantants de rock que envien emails. Stephen Frears sense matar!





"La red social" El naixement del facebook en pel·lícula. Té el seu interès però al final cansa. Impressiona, però, no la seva versemblança sinó la seva veracitat (o això diuen). Total informàtica, Harvard, una mica de drogues, una mica de sexe (bé, no gaire) i un procés judicial inacabable...

diumenge, 7 de novembre de 2010

El mateix mar, d'Amos Oz

No lluny del mar, al carrer Amirim, el sr. Albert Danon viu sol. Li agraden les olives i els formatges forts.

Israel, un vidu comptable, el fill que corre pel Tibet, la seva companya instal·lada a casa el pare, sessions d'espiritisme... prosa en vers, bonic però em costa d'entrar-hi.

dilluns, 1 de novembre de 2010

Bashir Lazhar


Enmig d'un pont accidentat ens arribem a la Beckett a veure aquest quasi-monòleg sobre un professor de Primària algerià que exerceix al Canadà. Per mi és un molt bon espectacle, text molt interessant, bona evolució de la comèdia al drama, amb bons cops de puny i amb l'alicient personal de sentir-me identificat en molts temes professionals. Una original posada en escena quant als efectes sonors que ajuda a trencar amb la monotonia del monòleg (valgui la redundància).



dilluns, 25 d’octubre de 2010

Herois

A mi Herois no m'agrada gens. Penso que no interessa ni els nens ni els grans. El somriure i la nostàlgia pels cassettes, els Simcas 1000, els Renaults 6, les bicicletes BH o el Ti amo de l'Umberto Tozzi no compensen el poc suc i bruc d'una història que sembla treta de Verano azul ni l'actuació horrible dels nens-actors. Només m'agrada el gir argumental final (sempre n'hi ha d'haver un , és clar: el que no és el que et penses que és etc.)
Com tan sovint els crítics i els festivals diuen el contrari:

bé, hi ha de tot

Ruyra


"El soroll era paorós. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s'alzinaven a tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes i al darrera d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant sentir un aspre trontoll de pedregalum rossegadís i, de vegades, uns esclats com de barrinades subterrànies."
Quina porqueria de català que parlem avui en dia!

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Musulmans i Catalunya, de Miquel Barceló


Crític i fins i tot provocador interpreta la invasió musulmana amb criteris nous i preguntes interessants: es va tractar d'una migració de gent de l'Àfrica o la societat andalusina és la mateixa que la hispanogoda? és a dir continuïtat o ruptura?
"l'Estat islàmic és objecte de caricatura conceptual"
"quina mena de coneixements tindríem si, en lloc de considerar els castells i fortificacions en general objecte principal de la recerca arqueològica, haguéssim començat pels molins?"
"La insistència a oposar un Islam intemporal, essencial, inexistent d'homes, i una Catalunya també essencial, cristiana, missionera, amb tota mena de vocacions -de pas, de frontera (...), espanyola, europea, etc.- és absolutament banal"

Ja he endevinat que no despertava unanimitats:

dilluns, 4 d’octubre de 2010

"El Pentateuco de Isaac", d'Angel Wagenstein


Que bo aquest "Pentateuco de Isaac". (Libros del Asteroide de nou magnífic!) Com es pot narrar el patiment del poble jueu al llarg del segle XX amb aquesta finor irònica que m'ha fet somriure en tantes ocasions! Quina sorpresa aquests sentit de l'humor en un llibre que esperava intens, profund i contundent. Isaac és un jueu nascut a Ucraïna la pàtria del qual passa de ser l'Imperi austrohúngar a la Polònia d'entreguerres, a la URSS stalinista, a l'Alemanya nazi tot sense haver sortit de la seva Galítzia natal. Això sí, havent passat per tots els exèrcits i per tots els camps de concentració d'un i altre bàndol. Impressionant!

dijous, 30 de setembre de 2010

Indignació, de Phillip Roth


Un bon Roth. (Ph.)
Anys 50 Estats Units, un noi jueu fill d'un carnisser kosher se'n va a l'Universitat. Una conversa amb el degà, una escena sexual en un cotxe, una noia suïcida i al final la guerra de Corea... Ell, indignat amb el món que li toca viure i amb el destí que el porta a la morfina i a la mort. Bona tertúlia a la biblioteca de Cabrera.

post al bloc de la llibreria Món de llibres

dissabte, 18 de setembre de 2010

La mina, d'Armando López Salinas


La Glòria de l'escola em deixa aquesta vella novel·la escrita en ple franquisme (finalista del Nadal l'any 1959). Autèntic realisme social t'apropa al que suposava la misèria de l'Espanya de l'època: la misèria del camp andalús primer, la misèria de la mina, després. La misèria de l'emigrant que ens convé no perdre de vista avui especialment. López Salinas, es va saber després, era un important militant del PCE en la clandestinitat.

Armando López Salinas. Literatura clandestina. al blog La dinamo

dimarts, 14 de setembre de 2010

Contra el vent del nord


recuperat dels Miserables em poleixo amb una tarda aquest "divertimento" que no passarà a la història però que té característiques de best-seller i que enganxa. Dos desconeguts s'envien emails i inicien una relació virtual que, evidentment, afectarà de quina manera les seves vides no virtuals. M'hi faig un fart de riure. No puc dir res més.

el vídeo de promoció:

dissabte, 11 de setembre de 2010

Les Misérables


Jean Valjean -el presoner reconvertit- , Janvert -el dolent, el policia estricte- , Cosette, la bona filla adoptiva de Valjean, filla real de la pobra Fantine, Gavroche -le gamin-... el bisbe just, Marius l'aristòcrata revolucionari...
Waterloo, París, les clavegueres i les barricades, els carrers i els convents i els boscos dels voltants on Valjean aguanta la galleda plena d'aigua de Cosette.
Gran estiu amb Les Misérables! Gran compra a Estrasburg.

dimarts, 31 d’agost de 2010

Dues pel·lícules per tancar les vacances

Conocerás al hombre de tus sueños;





bona pel·li de Wooddy allen en la seva línia. Londres, parelles que es fan i es desfan, personatges caricaturescs per mostrar la dificultat de les relacions humanes. Jo, un somriure permanent.

Origen

M'ho passo bomba: cine de crispetes i Coca-cola. El Leonardo de Caprio entrant en el món dels somnis en una espècie de Matrix amb menys pretensions filosòfiques però amb un bon ritme i uns efectes especials dels més originals que he vist.

divendres, 13 d’agost de 2010

Almuerzo en casa de los Wittgenstein, al Romea


Les dues germanes del filòsof Wittgenstein el reben a casa seva en una de les sortides del manicomi on està internat. Elles dues tenen personalitats absolutament diferents que es posen de manifest en la manera com tracten el germà. Aquest, amb la seva bogeria lúcida desmunta (fantàstica metàfora els quadres dels pares girats del revés) els valors de la plàcida vida burgesa de la família . Bernhard és dur, ja se sap: la son s'acaba al segon acte.
M'encanta l'escenografia detallista d'aquest menjador de casa bona i el treball dels tres actors és espectacular.

dijous, 12 d’agost de 2010

la Sonata a Kreutzer, de Tolstoi


Un d'aquells clàssics que m'havien quedat pel camí. Un home passa una nit en un tren explicant la història del seu matrimoni desafortunat i que acaba en tragèdia. Al seu moment devia ser un escàndol la manera crua com Tolstoi tractava les relacions de parella; avui en dia ja no fa trontollar les ànimes com va fer al protagonista d'alguna novel·la que he llegit fa poc (incapaç de recordar quina era).

Ah sí! Els convidats del'Emili Teixidor, per cert la vaig abandonar bastant aviat, per això no em surtia aquí al bloc

opinió a Ciao!

diumenge, 8 d’agost de 2010

camins de França I , de Puig i Ferrater


Les falses memòries de joventut de Puig i ferrater. El poble, l'escola, la mare, els primers intents poètics, les amistats literàries, la descoberta de les dones i de la ciutat i de la misèria moral... Puig i Ferrater té una prosa esplèndida, però al final em cansa amb les seves exageracions.

divendres, 30 de juliol de 2010

Bonjour tristesse, de Françoise Sagan


Sentiments sobre la sorra i entre els pins a la Costa Blava: un mite de la literatura francesa finals dels anys 50, un moment frontissa en l'evolució socicològica del segle XX europeu . Una noia joveneta observa com el seu pare es promet a una dona adulta després d'anys de fer el "calavera" i ella des dels seus disset anys encara adolescents decideix intervenir en l'assumpte. Molt representatiu del seu moment. A la pel·li ho feia Jean Seberg i devia estar encantadora.

el lament de Portnoy, de Phillip Roth

Alexander, un jueu mes o menys novaiorquès es confessa davant del psiquiatre en un llarg monòleg, un únic monòleg de les frustracions de la seva vida: la seva infància, el seu pare amb problemes de restrenyiment, les seves masturbacions (explícites com poques vegades havia llegit) i relacions sexuals... Bastant bèstia per descarnat però interessant. Quin cas, els jueus!

dijous, 29 de juliol de 2010

Coses que dèiem avui, a la Beckett

Figura que és el millor espectacle del Grec d'aquest any i a mi em decep força. En un restaurant, tres sketchos sobre l'amor i la (in)fidelitat: 1a escena: dos homosexuals, 2a escena: la presència inquietant d'una germana (el millor de l'obra per mi) i 3a escena: tòpica escena en què la dona descobreix que el seu marit s'entén amb la seva germana (la germina de la dona vull dir) . Doncs això: tot plegat no gaire original . Però s'agraeixen les entrades de galliner a ultimíssima hora.

.btvnoticies.cat/2010/06/30/manrique-torna-a-escenificar-les-coses-de-labute/

i ja sé que non estic d'acord amb els crítics de vegades:
Contundente, potentísimo, brutal. (El País); i també la Vanguardia, El Punt...

divendres, 23 de juliol de 2010

L'última nit a Twisted River, de John Irving


La meva novel·la d'Esterri d'Àneu. La història de Dominic Baciagalupo, cuiner , i el seu fill que des dels boscos del Gran Nord a New Hampshire fugen per diversos estats al llarg de tota la seva vida per culpa d'un incident amb un ós i una paella que acaba malament. El millor dels personatges, Ketchum, el llenyataire amic i alguns detalls de novel·lista de primera: les immenses i grosses dones amb xandall, el joc equívoc d'identificació entre el fill escriptor i el propi Irving, alguns revolts argumentals, revolts com els del propi riu Twisted... en canvi pel mig la novel·la se'm perd i tot plegat se'm fa una mica excessiu. Però el final el trobo esplèndid.

Le canapé rouge, de Michèle Lesbre


Una cosa curteta per no perdre el francès. M'agrada aquesta noia que se'n va fins el llac Baïkal d'aigües transparents a buscar el seu ex. Paral·lelament recorda les estones que ha passat llegint-li bona literatura a una veïna vella que seu en un sofà i que comença a oblidar les seves històries d'amor. Una història maca.

dijous, 15 de juliol de 2010

el milloret dels últims anys

(dedicat a la Marta Munné)

"Temps d'estiu" de John Coetzee
"En lloc segur" de Wallace Stegner RECOMANACIÓ ESPECIAL
"A la caza del amor" de Nancy Mitford
"Les germanes Grimes" de Richard Yates
"Revolutionary Road" de Richard Yates
"L'informe de Brodeck" de Phillippe Claudel
"Pedra de paciència" d' Atiq Rahimi
"La trilogia de Carl i Lucas" d'Agata Kristof RECOMANACIÓ ESPECIAL

categoria totxos:
"El casalot" de Dickens
"Los dias contados" de Miklos Banffy
"Ángulo de reposo" de Wallace Stegner

Per matrícula:
"Absalom, Absalom" de Faulkner, i tots els altres Faulkners

absolutament personal és clar

Infantesa, de Coetzee


Coetzee, nen, per diverses regions sudafricanes, a cavall de les cultures afrikaans i britànica, la relació amb el seu pare, la seva mare, els seus companys d'escola. Coetzee deu ser personalment un tio força raro. Aquí torna a desconcertar-me bastant i em decep una mica.

dissabte, 10 de juliol de 2010

El meu article sobre la sentència de l'Estatut:

1- Jo aniré a la manifestació aquesta tarda

2- Entenc que el tribunal Constitucional ha estat coherent: aquest estatut no cap a la Constitució del 78. És normal: era un constitució pròpia d'un moment molt especial, la fi del franquisme, la transició, la necessitat de la democràcia. Han passat trenta anys, la democràcia està consolidada (sí! avui en dia no crec en possibles 23F) i es veu que les noves necessitats i els desitjos de Catalunya, expressats en un estatut aprovat pels partits i el poble de Catalunya (també pel Parlament espanyol ) van més enllà del que es va establir en aquell consens. És per això que jo vaig a la manifestació: per demanar una nova Constitució.

3- La sentència estableix uns raonaments jurídics que evidentment no entenc i que evidentment no he llegit. Però pels resums que en fa la premsa (i intento ser objectiu i llegir i escoltar arguments de tots bandes) el que valoro de més greu és

a) una idea de concepte: Catalunya,diuen, no és una nació

i b) els dos temes que potser per la meva feina em toquen més d'aprop: la llengua i l'ensenyament.

"Catalunya no és una nació". Potser no podem definir exactament què és una nació, però això afecta tant la nació catalana com l'espanyola. I per tant és només una qüestió de voluntat. Set milions de persones que comparteixen un territori, una història suficientment diferenciada, una llengua i unes tradicions tenen dret a definir el seu status polític. No és cap drama dir: "volem anar sols, hem provat d'anar amb vosaltres i sentim que això ens està perjudicant. Cadascú que tiri pel seu costat i tant amics. (oblidarem fins i tot que vau intentar que desapareguéssim del mapa)"

"La llengua". Vull defensar el català. Perquè és la meva llengua, perquè està amenaçada i perquè totes les llengües tenen dret a existir: no són només una eina de comunicació sinó una manera d'entendre el món; vull lluitar contra l'homogeneïtzació lingüística i contra l'empobriment de pensament que representa. No semblava complicat que Espanya entengués que la supervivència del català també era el seu problema; a Suïssa ho entenen per exemple. Però Espanya no ho vol entendre. Doncs, fora!

"L'ensenyament", que és el tema de la llengua també. Recordo els anys 70 quan des de Rosa Sensat es defensava l'ensenyament en català amb l'argument del dret a l'escolarització en la llengua materna. Era un argument erroni o que caldria contextualitzar. En tot cas a ningú se li acudia reclamar escoles espanyoles a Frankfurt per als emigrants! Si volem salvar les llengües les hem d'entendre lligades a un territori. Per això m'agrada el concepte de llengua pròpia de Catalunya. El bilingüisme no existeix. Tots els alumnes de Catalunya han de tenir uns criteris lingüístics comuns i m'agrada també la paraula "preferent". La llengua preferent de l'escola ha de ser el català. I és que a més, i són dos arguments que es complementen, l'escola pública ha de ser un mecanisme de justícia social i no pot trencar-se en dos: ja tenim un país prou escindit per culpa dels fenomens migratoris amb unes capes socials desafavorides predominantment castellanoparlants (amb totes les excepcions).

4- D'economia i de justícia no hi entenc. Em toca fiar-me dels meus representants polítics. El ventall de partits que han criticat aquesta sentència és prou ampli perquè m'hi pugui identificar tranquil·lament. I a mi aquest em sembla un argument suficient.

5- Doncs, això. que aquesta tarda aniré a la manifestació

6- Tot queda per desenvolupar però és que sinó no dino.

divendres, 9 de juliol de 2010

"La roja"

La passió que es viu a Catalunya aquests dies per "la roja" em transporta a aquell sentiment de fa uns quants anys (només 30) quan davant de les primeres eleccions guanyades per en Pujol (i perdudes per en Reventós) jo m'exclamava sorprès i comentava: No pot ser! Aquest poble no és nacionalista! Avui veure banderes espanyoles pels balcons (davant del super una amb l'àguila i tot) potser va bé perquè tots plegats sapiguem on som i recordem no només els índexs d'abstenció sinó també els d'assistència als cinemes en català entre altres coses.

diumenge, 4 de juliol de 2010

A proposito de Elly


Una pel·lícula iraniana que em sembla interessant. D'entrada podria ser igualment italiana, sueca espanyola o americana i això s'agraeix: no hi ha deserts, no hi ha integrisme, no hi ha guerra ni terrorisme, els cotxes són normals, igual que els caps de setmana. Quasi sembla Fi de Monteagudo: una de tantes històries de gent tancada en una espai reduït on la felicitat i la tranquil·litat preludien de manera inequívoca la tragèdia. Nens que juguen a la platja, la convidada desconeguda que els ha de vigilar... I després el més interessant és com surt tot allò que no hi era, quan l'Islam apareix i semblava que estava desaparegut i era només que es dissimulava sota la capa de normalitat burgesa i intel·lectual. Una mica massa teatral de vegades en el mal sentit de la paraula, és a dir la disposició dels personatges recordant massa un quadre escenogràfic estàtic... però interessant interessant i unes actuacions que m'han agradat, especialment la de la protagonista, que per cert no és Elly (avui em sembla que he explicat massa coses...)

dimarts, 29 de juny de 2010

Temps d'estiu de John Coetzee


Coetzee se n'en fot d'ell mateix i de quina manera! Molt bo aquest tripijoc d'inventar-se a ell com a personatge, o inspirar-shi, deixant-se com un drap brut. Interessant el recurs de les diverses entrevistes que fa un pressumpte biògraf alguns anys després de la seva pròpia mort (amb una amant, una cosina, una ballarina de qui C. figura que està enamorat...) Sudàfrica de rerafons i una esplèndida ironia! Figura que és la tercera part de les seves memòries fictícies: corro a agafar les altres parts.

dijous, 24 de juny de 2010

"Ángulo de reposo" de Wallace Stegner


Durant un mes em passejo per un Oest americà molt poc pel·liculero de la mà de Susan Burling Ward: New Almadén, Leadville, el canó del Boise... California, Colorado, Mèxic, Idaho... Gran personatge aquesta dona artista intel·lectual de classe alta que segueix el seu marit enginyer de mines per un periple professional, artístic i sobretot vital duríssim.
Un novel·lot: una història explicada pel seu nét, un vell historiador paralític que a mitjans dels anys 60s es decideix a investigar aquest passatge familiar
Wallace Stegner, una passada de nou. Algunes crítiques, però: la llargada de la novel·la i un petit sentiment de trampa perquè quan el narrador és al mateix temps un personatge no pot jugar a enganyar-te amb girs narratius sorprenents. Però vaja: m'ho he passat bé.

Vinga, tres crítiques:

divendres, 18 de juny de 2010

Welcome

Una pel·lícula interessant sobre un noi iranià immigrant il·legal que arriba a Calais i vol travessar nedant el Canal de la Mànega. La història té ganxo.

estan bé les crítiques de la butaca: dos al precio de una

dilluns, 24 de maig de 2010

Les Corberes diumenge


més vinyes, pinars, més roselles, Lagrasse poble esplèndid, no hi ha ningú, carrers medievals mercat porxat al mig d'una plaça, visió de conjunt esplèndida al fons l'abadia immensa, la visita un pèl decebedora però al costat un llibreria molt ben posada literatura, clàssics, art, filosofia... la senyora ens aconsella i al sortir cerveseta al jardinet, revolts i revolts i revolts paisatge d'un verd intens, ara les Corberes són verges i salvatges i verdes de castanyers i revolts i revolts verd frondós petits poblets sense restaurant i gana gana una senyora ens ofereix com a últim recurs (són ja quarts de tres i ho ha acabat tot, és França) ja una assiette de fromages, clapadeta en un coll, revolts i revolts i poblets on no hi ha estació de servei, les gorges de Galamus, saint Paul de Fenouillet patint per la benzina fins que un tio ens deixa utilitzar la seva carte (les nostres no funcionen) al Carrefour de Saint Paul, hotelet tonto però al darrera un ruisseau on es llegeix bé , saint Paul no val gaire però el cel és esplèndid i el Fenouillet és una vall magnífica, per què ho tenen tot tan ben conservat aquests francesos? pizza bona per solucionar la gana i el pressupost. Estem cansats; el cotxe també cansa.

les Corberes dissabte


autopista, frontera, ginesta, roselles, vinyes i vinyes, roquissars blaquinosos, torrents engorjats, Durban primer poble amb caràcter francès, passejada fins el chateau (càtar o no), passeig amb plàtans, pont de ferro curiós sobre el riu, dinar a l'abadia de Fontfreda, menú correcte, lloc preciós amagat entre els turons i els alzinars, al fons Milmanda o Riudabella, ai no! , migdiada sota les alzines, visita interessant, claustre, sala capitular, patis Lluís XIV, curiosa explicació sobre la diferència entre el romànic tardà i el gòtic primitiu, la clau és la clau de volta i mai tan ben dit, ens arribem a Fabrezan, el paisatge s'obre, més vinyes, més roselles, cel de tarda què tenen els colors de tarda? no és només la inclinació dels rajos de sol que deu ser la mateixa que al matí però potser la terra escalfada, l'hotelet és una mica estrany però el poble és supertranquil, una horeta de lectura després passejada pel poble que ens enamora per la seva naturalitat i poca afectació però netedat i tornaré a dir això del caràcter, restaurantet fantàstic, Les calicots recomanat Routard, preu correcte, ambientació coquetona i cuidada, camembert croupillé (?) patés de foie, filet de boeuf (au point) tartine de primera, passejadeta buscant el sentier botanique però no el trobem ara des de la carretereta silenci i granotes llum de solstici proper

dijous, 20 de maig de 2010

Els idus de març, de Thornton Wilder


Quin Juli Cèsar més creïble! Suposo que el caràcter epistolari tan ben imitat hi ajuda . Hi ha moments una mica pesadets (buf Cleopatra!) però aquesta història en semiprimera persona sobre els últims dies d'aquest personatge mític ha tingut puntes d'interès fantàstiques. M'agrada l'emperador dubtant de l'existència dels déus! Bo el persontage de l'amic mutilat que sense sortir en tota l'estona pren importància només pel fet de ser el destinatari dels escrits de Cèsar. Jo que sóc tan crític amb moltes novel·les històriques, aquesta m'ha semblat molt ben plantejada.

dimecres, 19 de maig de 2010

Fi de David Monteagudo


M'ha semblat fluixíssim! Una història sense cap interès! Un argument de novel·la juvenil dolenta: un grup d'amics es reuneixen després de vint-i-cinc anys de no haver-se vist, en una casa de colònies al mig del bosc i de sobte comencen a cdesaparèixer l'un darrera l'altre. Absolutament incomprensibles no tant la posició en els hits parades (a això ja hi estem acostumats) com els comentaris crítics en els mitjans de més prestigi (El brillant debut de Monteagudo deia El país) i no diguem els comentaris a la solapa del llibre (però a això també ja hi estem acostumats). En tot cas que discrepi de tots els elogis que li han caigut no vol dir que no me'l llegís amb una tarda.

dissabte, 15 de maig de 2010

An education


Londres 1962: una noieta de 16 anys guapa i intel·ligent educada ben tradicionalment coneix un home de trenta-cinc amb qui inicia una relació que la farà entrar de cop en el món dels adults. Entretinguda i interessant encara que previsible i una mica tòpica.

està explicada fins i tot a la Wikipedia. Què no hi ha a la Wikipedia?

diumenge, 9 de maig de 2010

Miklós Bánffy: Las almas juzgadas


Aquesta segona part de la trilogia de Transilvània potser no és tan potent com la primera. Hi perd importància el personatge de Lázlo i hi ha alguns capítols amb poc interès. De totes maneres em sembla encara un senyor novel·lot amb pàgines esplèndides i un final excel·lent. M'agrada submergir-me en la geografia i la història d'aquest país mig romanès mig hongarès amb l'excusa de l'amor impossible d'aquesta parella aristocràtica que formen Bálint Abady i Adrienne Miloth, dos personatges dignes dels míllors llocs en la llista de Romeus i Julietes que pululen per la literatura mundial.

la pàgina web de la COPE (sí!) explica un cosa curiosa:

Forma parte de una trilogía: "Los días contados", "Las almas juzgadas" y "El reino dividido", en alusión al pasaje bíblico sobre la interpretación de los sueños que hizo el profeta Daniel al rey Nabucodonosor, después de que aparecieran unos dedos de mano humana escribiendo sobre el muro del palacio: “Contado, Pesado, Dividido”. La interpretación es ésta: “Contado”: Dios ha contado los días de tu reinado y les ha señalado el límite; “Pesado”: te ha pesado en la balanza y te falta peso; “Dividido”: tu reino se ha dividido y se lo entregan a medos y persas.

dimarts, 20 d’abril de 2010

El concierto


Melòmans del món sencer, no us la perdeu! Una pel·lícula magnífica en clau d'humor intel·ligent que em fa somriure tota l'estona fins que em fa plorar (literalment): una violinista preciosa tocant el concert de violí de Tchaikovsky i dirigida per un director rus represaliat per l'stalinisme... política, música i romanticisme: un to a la vegada caricaturesc i folletinesc però sensible i sense pretensions... una barreja explosiva per mi molt ben resolta. Hi ha gags impressionants: els gitanos fent visats a l'aeroport, vint comunistes francesos reunits en una sala on n'hi caben tres mil, el trompeta jueu arribant en el moment que el director aixeca la batuta...


la web oficial

però el que avisa no és traïdor: hi ha opinions pe a tots els gustos:
Se nos escapan los motivos de su éxito taquillero y académico, no vende ni un solo minuto de cine genuino o perdurable a pesar de los loables esfuerzos de Melanie Laurent y Aleksei Guskov por enmendar el desaguisado general y el desafinadísimo collage de estados de ánimo. (http://www.20minutos.es/cine/cartelera/pelicula/30611/el-concierto/)

diumenge, 18 d’abril de 2010

En tierra hostil


la història d'un equip d'artificiers a la guerra de l'Irak amb un tio bastant boig que disfruta fent aquesta feina, més que res perquè la vida no li dóna res de millor. Sembla una tonteria però no està mal. Li van donar l'Oscar i efectivament alguna cosa té (els Oscars no són cap garantia, però els americans no sempre són burros del tot).

diumenge, 11 d’abril de 2010

Wallace Stegner: En lloc segur


El millor llibre que he llegit en els últims temps. O simplement el que més m'ha agradat. El que més m'ha clavat al sofà (el meu lloc privilegiat de lectura). La història de l'amistat entre dues parelles d'amics, ells dos professors universitaris (un d'ells escriptor, el clar alter ego de l'autor)que s'inicia als Estats Units de la Gran Depressió i és reviscuda als anys 70 quan una de les parelles torna al lloc on "l'amistat va trobar el seu cau i la felicitat el seu quarter general" on una de les noies és a punt de morir. L'amistat, doncs, però també la mort, la malaltia, la dependència, les expectatives vitals, el pas del temps, l'art... tot hi surt, narrat amb un tempo magnífic que m'ha fet bategar el cor en moltes ocasions.
Brutal!

http://soma.bloc.cat/post/17590/246268

dissabte, 3 d’abril de 2010

El escritor (The ghost Writer), de Polanski

Ens agrada l'últim Polanski. Un escriptor és contractat per acabar d'escriure les memòries d'un expresident britànc (Pierce Brosnan fentd'alterego de Tony Blair.) Un bon thriller amb una ambientació cuidada que sense ser genial, (si jo endevino el final és que el guió tampoc té gaires pretensions de sorprendre) fa passar una bona estona.

La bèstia del cor d'Herta Müller


Una noia a la Romania de Ceausescu viu la seva joventut en plena dictadura i comparteix l'oposició clandestina amb tres amics. Una novel·la, simbòlica, plena de metàfores (des del títol) , interessant però difícil. Una història que calla de vegades però que insinua molt. Em costa però té bons moments.

(...)"La Bèstia del cor no m’ha decebut. M’ha enganxat, tot i que, no sé per què en alguns moments de la lectura m’entrebancava. Probablement és per la duresa del que l’autora conta. O potser pel contrast entre la naturalitat amb que expressa aquesta duresa. L’autora no té cap interès a subratllar que el que ella i tants altres van patir durant la dictadura de Ceaucescu va ser horrorós. No calen adjectius. I en tot cas, si en posa, són per a despistar, per a distorsionar, per a contrastar. No sé com es fa això. No em sembla fàcil. Crec que ja en parlava en l’anterior post del posat falsament naïf de la literatura de Müller. I això, per a mi és desassossegant. Furga dins la ferida, però no ho fa amb un bisturí, sinó amb un xiclet de maduixa. Però la maduixa fa molt de mal igualment.(...)"
(alícia al bloc Llegit)

dilluns, 29 de març de 2010

Febre, amb l'Eduard Farelo

El Toni ens porta al Teatre Lliure a veure el tour de force de l'Eduard Farelo. Un monòleg d'una hora i mitja en què un home, (un turista o un viatger a un país del Tercer Món) s'enfronta amb la mala consciència de sentir-se culpable de la injustícia social. Amb una posada en escena i una actuació minimalista (és apropiada l'expressió?) l'obra va a més (sobretot si al començament t'adorms) i acaba amb uns bons cops de puny a la consciència de l'espectador progre occidental. (els espectadors no progres no es deixen donar cops de puny; això jo penso que diu bastant a favor encara dels espectadors progres). El Farelo ho borda i el text té moments esplèndids.


aquí la roda de premsa amb la Carlota Subirós i l'Eduard Farelo:


diumenge, 21 de març de 2010

A la caza del amor, de Nancy Mitford


Una jove aristòcrata anglesa relata la vida d'entreguerres a casa dels seus cosins. El personatge de la seva cosina Linda destaca especialment com el d'una noia amb personalitat que no troba en cap dels homes que passen pel seu costat la felicitat i plenitud a què aspira. Em recorda "les germanes Grimes" i altres novel·les amb dones intel·ligents que no es resignen a no trobar un príncep blau.
Bona novel·la, sembla que parcialment autobiogràfica. Nancy Mitford em sembla que devia ser tot un personatge. Serà qüestió de seguir-la perquè aquest ha estat un llibre en què he passat una estona ben agradable.

(...)Pues estos días he tenido entre sábanas una novela que me ha recordado lo mucho que me gustan esas historias: A la caza del amor, de Nancy Mitford. No sé si se la puede calificar de novelón, porque tiene apenas 260 páginas y se lee en un par de noches, pero conserva intacto el espíritu de esa literatura victoriana que parece que te está contando un simple chafardeo folletinesco, pero que en realidad te está poniendo ante los ojos la radiografía de una época. Una radiografía en la que no queda nada por diseccionar: a sus rayos X no escapan ni la superficie ni las profundidades, ni el interior ni el exterior, ni las apariencias ni las verdades.(...) (Imma Muñoz a El Periódico)

i com més coses llegeixo més ganes tinc de llegir la "continuació" http://www.ojosdepapel.com/Index.aspx?article_id=2465

dimarts, 9 de març de 2010

Millenium 3

La Lisbeth Salander més punki i més esquerpa (amb raó). La tercera part de la història (no he llegit el llibre) em sembla la més fluixa, sense cap mena d'intriga ni d'emoció. En el fons se me n'enfum completament aquesta història de vells espies que no se sap què espien exactament. En fi, adéu Lisbeth i fins sempre

dissabte, 6 de març de 2010

La història dels grecs, d'Indro Montanelli


Pitàgores com un antipàtic, Alcibíades com un traïdor, Sòcrates com un orgullós... Tota una rècula de grecs famosos que desfilen des de la seva humanitat per aquestes pàgines. Montanelli explica aquesta història amb distanciament i sornegueria i es fa entretingut; i d'això es tracta; i és que la història de Grècia se m'havia quedat endarrerida i ben oblidada .

diumenge, 28 de febrer de 2010

La cinta blanca

En un poblet alemany just abans de la 1ª Guerra Mundial es produeixen uns fets i accidents misteriosos. Ambient opressiu, rígida moral luterana, normes educatives espartanes, rostres feréstecs... però un blanc i negre preciós en una pel·lícula interessantíssima. Li dic a la Marta que no em sabria greu tornar-la a veure...
Us deixo el tràiler sense subtítols (i òbviament en versió original) perquè gaudiu més de la força de les imatges i d'aquest alemany que és tan terrorífic com les mirades dels nens.



Michael Haneke dice que 'La cinta blanca' no es una explicación del nazismo

dissabte, 13 de febrer de 2010

Fantàstiques Matemàtiques!


M'ho passo bomba amb un llibre del qual no n'entenc la meitat (i em quedo curt). El llibre Simetria de Marcus de Sautoy és un interessantíssim passeig per la Història de les matemàtiques (o almenys d'alguns dels seus camps). I encara que els conceptes, els teoremes i les demostracions em són absolutament inassequibles trobo sensacional la vivència humana que rau en les vides de tants matemàtics : tornetjos sobre equacions al Renaixement, duels on moren genis joveníssims, matemàtics al límit de la síndrome d'Aspeger...
caldrà buscar ràpidament el llibre precedent sobre els nombres primers

i aquí hi ha du Sautoy amb les idees del llibre:
(podeu posar subtítols si els necessiteu)

dimecres, 10 de febrer de 2010

Gràcies, Jose Luis Castillo

(...)

Es que estoy intentando que el alumnado comprenda que la educación no es algo que haces para obtener notas. Y que aprender no es estudiar antes de los exámenes. De verdad que le estoy dando vueltas a la cabeza para ver cómo se cambia esto. Y no está resultando tan trivial, a pesar de que parece muy sencillo. Y es que aprender es una actividad cotidiana. Y cambiar los hábitos del alumnado, que no hace trabajo diario, y que está convencido de que se puede aprobar con alguna hora de estudio en casa el día antes del examen, no es fácil. Puede que no guste, pero el alumnado es un freno frente al cambio. Es un sector conservador, que no quiere modificaciones.

Y las familias… Las familias también dicen querer que sus hijos e hijas aprendan, pero, en realidad, la mayoría de las veces sólo les preguntan sobre las notas. Y sólo vienen a preguntar por cómo va la cosa si las notas están flojas, no si sus hijas e hijos están aprendiendo, ni qué, ni cuánto, ni cómo. Llevo 22 años dando clase y son contadísimos los padres o madres que me han formulado esa pregunta.

Y nosotros… Que no nos atrevemos a modificar las cosas. Aun sabiendo que es necesario el cambio. Que sí, que nos esforzamos en dar clases buenas. Muchos docentes lo hacen. Pero luego, lo que cuenta es el examen en la mayoría de los casos. Cambiamos nuestro modo de enseñar, pero no el de evaluar. Así, no hay manera…


(El blog de Jose Luis Castillo)

dimarts, 9 de febrer de 2010

Thomas More: Utopia


Torno als clàssics. Es llegeix tan bé que fins i tot és una mica decebedor. Però és curiosa aquesta visió tan progressista de l'organització de la societat que l'obra de More destil·la (en general, perquè hi ha excepcions) quan tot just s'acaba de tancar la porta de l'Edat Mitjana : comunisme, divorci, eutanàsia, justícia social, tolerància religiosa... . Montaigne sembla més profund i més àcid. Però, vaja, no hi entenc jo.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Últimes pel·lícules

Va estar bé Garbo, la història de l'espia català que va enganyar Hitler i li va fer creure que l'atac a Normandia només era una maniobra de distracció. Un documental original amb barreja d'escenes tretes de ficció, i entrevistes amb gent que ha investigat la història.
I ahir m'arribo a veure La carretera (The road) i confirmo la impressió de la novel·la, que la història no té gaire suc, que és molt lineal i que desaprofita moltes possibilitats. Però tal com em pensava les imatges són corprenedores i és interessant de veure.

dissabte, 30 de gener de 2010

Les germanes Grimes (o Easter Parade en V.O.) de Richard Yates


Per què no l'han titulat "La desfilada de Pasqua"? perquè a més no és la història de les germanes sinó la d'Emily Grimes molt més que la de la seva germana Sarah. La d'aquesta dona neoiorquina insatisfeta, per a la qual la vida va passant com els amants, com els nòvios, en contrast amb la germana casada i aposentada. Llegeixo una altra novel·la de Yates en quinze dies i l'experiència de repetir autor m'agrada, apart de que a més la novel·la m'agrada molt. Retrobes temes, retrobes tics, retrobes moments, retrobes personatges...

diumenge, 24 de gener de 2010

Avatar

Home, jo m'ho passo bé però l'argument en el fons és tan infantil i tòpic... ! Això sí és realment espectacular i val la pena veure-la en 3D. Entreteniment fàcil, missatge ecologista barato, però els efectes especials i un ritme que no decau la fan atractiva.

em fa gràcia que Fotogramas parli de estética de tebeo francés de hace 30 años perquè és veritat que em va recordar còmics del Pilote de la meva època, o els còmics de ciencia-ficcio de Bourgeon o Schuitten.

divendres, 22 de gener de 2010

Revolutionary road, de Richard Yates


M'ha semblat una gran novel·la. La història d'un matrimoni difícil: una parella novaiorquesa, ell treballa en una oficina grisa i sense interès (d'una empresa grisa i sense interès) i ella l'embolica en el projecte d'anar-se'n a viure a Europa com a solució per a les desavinences matrimonials i sobretot com a últim recurs per trobar sentit a la vida. Bon retrat dels sentiments íntims de la parella, de les angoixes i les frustracions per les expectatives que no s'acompleixen, de les virtuts i els defectes que tots arrosseguem. En van fer una peli que no he vist, però de Caprio i la Winslet no sé si dónen gaire el perfil d'una història prou profunda.

dilluns, 18 de gener de 2010

Dues comedietes

El cap de setmana dóna per tornar al cinema que ja tocava. I ha tocat somriure. I ha tocat humor intel·ligent. El del germans Cohen a Un tipo serio és un humor woodyallenià que passa bé malgrat que la història, tens raó Jordi, no tingui gaire suc: a un profe de mates jueu tot li va malament a la vida i ell ho contempla més aviat aturadet... la dona que es vol separar, el fill només pendent que li arreglin l'antena de televisió, a la feina l'ascens està en perill per un pressumte soborn d'un alumne coreà... tot plegat una mica surrealista però cola força.


Diumenge a Cardedeu més somriures amb els 500 dies amb Summer, encara que força fàcil tot pegat: un noi que es dedica a dissenyar felicitacions s'enamora a l'oficina d'una noia que no vol establir amb ell una relació seriosa; tampoc és que aporti gaire la veritat però almenys no diu tonteries.

diumenge, 17 de gener de 2010

Relatos de Kolimá, de Varlam Shalámov




Bons, bons aquests relats sobre els camps de concentració estalinistes al gulag siberià. Històries curtes, anècdotes que de vegades semblen sense importància, però que es revelen plenes de significació i que descriuen meravellosament la brutalitat d'aquests camps de concentració. I el fred, el fred bestial !

Varlam Shalámov se adentra en el infierno blanco de Kolimá, región situada en el límite oriental de Siberia. La maestría de Shalámov se enfrenta al paisaje intimidante de la taiga, a los sufrimientos padecidos en los campos de trabajo, a todo lo que implica saber que el horror de Kolimá es imposible de narrar aunque él esté determinado a hacerlo. Para superar ese reto, para representar la inhumanidad, para escapar a la maldición del grito silencioso, Shalámov escoge la forma del relato breve, cuyos rasgos principales son, según su propia expresión, el «laconismo», las frases «cortas como una exhalación» o «secas y musculosas como una bofetada»

dissabte, 16 de gener de 2010

El arte de volar




Bé pels Reis de la Núria!
Un comic d'aquests que ara se'n diuen novel·les gràfiques amb tema guerra civil-postguerra-franquisme-vellesa-residència de jubilats, amb tema vida destrossada com tantes per Espanya pel segle XX i per la misèria. Amb dibuixos de l'autor de Martínez el facha. una disfrutada de tres dies de no me'l vull acabar no me'l vull acabar...



(Una obra compleja y ambiciosa, para la que Altarriba necesitaba un compañero sobre el que descargar la responsabilidad de la narración gráfica mientras él se centraba en el descarnamiento de sus sentimientos. La elección podía parecer sorprendente. A fin de cuentas, Kim es un autor que está encasillado y aplastado por la leyenda de una de las series más conocidas de la historia del tebeo español, Martínez el facha, un personaje tan potente que había fagocitado casi por completo a su autor. Sin embargo, aquellos que recuerden al Kim de las historias de los primeros Rambla, y al que se destila por las historias sueltas que publica en El Jueves de tanto en tanto, sabrán de un autor de inmensa capacidad gráfica, detallista, de facilidad en la expresividad de sus personajes y de narración fluida.)

fragment del post de La cárcel de papel

divendres, 1 de gener de 2010

El lienzo de Tintoretto


Lectura molt fàcil i tòpica (mainstream, Miquel?); em freno per no llegir-me'l en una nit. Venècia, Renaixement, pintors, sectes, Croades. tresors, assassinats, emails... Em porta, però, a descobrir les pintures del Tintoretto, amb plantejaments molt orginals no ho sabia és clar!, i a evocar les passejades pels carrerons i els canals de la Perla de l'Adriàtic que vam fer aquest estiu passat.

afegeixo imatges del Tintoretto relacionades amb la lectura; per cert, Roc, si un dia et passes per aquí hi veuràs el teu patró:

El festí de l'amor, de Charles Baxter


L'autor es fa present en un escriptor que recull diverses històries sobre l'amor: les de Bradley i els seus diversos matrimonis i sobretot la de Chloé i Oscar joves, punkis i sense manies. Un top-ten de fa uns quants anys que m'agrada, un passeig simpàtic sobre el sentiment de l'amor sense cursileries, realista i interessant.