diumenge, 26 de juny de 2011

Joseph Conrad, Amy Foster


Un conte de Conrad. Un home arriba a un poble després d'un naufragi i no sap ni on és ni n'entén la llengua. Només l'acull amb simpatia i tolerància una dona senzilla que acaba casant-s'hi.

dissabte, 25 de juny de 2011

Una breve historia de casi todo


De tot, sí, i una mica massa dels científics i dels seus intríngulis personals, però trossos molt interessants, conceptes seductors i sempre s'aprenen coses noves... (la vida definida pel seu propòsit de perpetuar l'ADN, la cèl·lula expressada com a sopa on els fideus passen a tota patilla, Einstein malgastant la segona part de la seva vida científica, i el que he trobat especialment fantàstic: que el nombre d'àtoms que hi ha a l'univers, repeteixo, el nombre d'àtoms que hi ha a l'univers, és a dir el nombre més gran que pot existir, és "només" 10 elevat a 260 (difícil escriure aquí exponents), un número que s'expressa amb només (ara sense cometes) 5 XIFRES! (meravelloses potències!!!).
O es confirmen dubtes propis metafísico-científcs que pel que sembla tenen tota la raó de ser: Darwin va explicar com evolucionaven les espècies però no com se'n creaven de noves. (conversa pendent amb algun cosí biòleg)


dissabte, 18 de juny de 2011

Biografies












Cap de setmana a Vimbodí. Em deixo la lectura. Em submergeixo en la biblioteca de biografies polítiques del pare i a tres bandes i en diagonal ataco l'Isidre Molas, el Pasqual Maragall i en Jordi Pujol.
D'en Molas sorprèn el pare director d'orquestra de varietats... Tortures a Via Laietana (jo sóc dels que encara en diem Jefatura)
En Maragall es defineix bé com més rebel que no revolucionari, poques vegades hi endevines un component d'esquerra social. M'agrada imaginar-me'l assegut i desolat a la llotja de l'estadi Olímpic quan la inauguració aquella de les goteres... Que dur acusar Convergència d'haver fet sortir d'un despatx la calúmnia de la seva addicció a l'alcohol.
En Pujol, ressentit, molt més antisocialista que no en Pasqual anticonvergent. Però en canvi com domina l'anècdota populista (els jugadors de petanca de Bellvitge, com mira dels dels porticons de la generalitat els líders sindicals que es dirigeixen als manifestants, les dones del Baix Lobregat que van a fer les feines de la llar a Barcelona quan els seus marits són a l'atur...)

divendres, 17 de juny de 2011

Idees pel meu article sobre el 15M i el Parlament


1- que em sento molt d'esquerres però que encara em sento més demòcrata; perquè l'opció filosòfica i ètica pel respecte als altres i pel dret de tots de discrepar passa davant de la meva opció per un sistema de societat que entenc més justa.
2- que el moviment del 15 M es va equivocar plantejant l'acció d'aturar el Parlament. Perquè els infiltrats i els radicals de torn minoritaris no són el tema. Ni tampoc no ho és la petita, la mínima violència contra els diputats. El tema és que aturar el Parlament no es pot fer. No és el mateix un piquet que impedeix l'entrada d'uns esquirols a una fàbrica que impedir l'accés dels representsants elegits pel poble al lloc on es decideixen les lleis. Jo crec en l'estat de dret. Era una convocatòria antidemocràtica.
3- que el moviment del 15M hauria de fer una autocrítica seriosa però no la farà perquè aquest no és un error anecdòtic sinó una conseqüència del que entenc que és el seu error intrínsec de plantejament: el seu caràcter assembleari i la seva oposició per definició a l'actuació política: l'assemblearisme no permet coordinar accions coherents i reflexives, l'oposició a la política impedeix actuar en el lloc on democràticament es prenen les decisions.
4- que el moviment dels indignats no ho és gaire dels perjudicats; que és un moviment de minories intel·lectuals sobretot i que ha de buscar la coordinació amb sectors socials molt més amplis.
5- que els punts que reivindiquen em semblen perfectes; que tot plegat "algú ho havia de dir" i que ha estat molt bé que algú encengués un petard. que els avenços i els progressos en la societat no són purs i que els errors en les estratègies no deslegitimen els valors del moviment i els seus objectius.
6- que els partits són les eines democràtiques de participació de la societat en la política i que comparteixen les misèries de la condició humana en tots els àmbits: la lluita pel poder, l'enveja, els malentesos, els egoismes... també hi són a les escoles, a les empreses, a les famílies i a ... les assemblees. que cal entrar-hi i conèixer-los per reformar-los, sinó ens quedem en la demagògia.
I per a la seva reforma el moviment del 15 M torno a repetir ha estat un bon petard. Però també sembla que ho sigui cada jornada electoral on l'abstenció puja i puja... i puja...


(jo sempre deixo els articles a mitges...)

en tot cas m'agrada el final del post del Raül Romeva

El dia que entenguem que no existeix cap 'els' indignats, 'els polítics, 'els' periodistes, 'els' intel.lectuals, 'els' ... sinó que tot són col.lectius heterogenis amb singularitats diverses i matisos importants, haurem començat a resoldre molts dels problemes de la nostra complexa societat actual.


(penso molt sovint també que a les escoles es parla massa sovint de "els pares" i "els mestres")

dijous, 9 de juny de 2011

Midnight in Paris


Un escriptor-guionista americà de segona fila passa uns dies a París amb la seva dona rica, guapa i tonta i coneix la ciutat mítica de Hemingway, Picasso, Scott Fitzgerald, Gertrude Stein...És una comedieta entretinguda i divertida, menys "psicològica" que altres Woody Allens, com un petit conte fantàstic ple de picades d'ull de cultureta a lo Trivial barat, però com més hi penso més buida em sembla. Curiós que hi hagi pel·lícules que vagin a més amb el record i d'altres que perdin amb els dies. Reconec que vaig passar una bona estona, però.

diumenge, 5 de juny de 2011

Indigneu-vos!


Els meus "amics" Gregorio Luri i Salvador Cardús el titllen de pamflet perquè tot el que faci olor a progressisme i esquerranisme els revolta la bilis. Els he de donar la raó en aquest cas en la pobresa intel·lectual dels arguments d'aquest opuscle, però jo diria que al propi Hessel se li deu haver escapat de les mans el fenomen mediàtic que ha convertit aquest articlet en un llibre que entre altres coses per les seves poques pàgines ha esdevingut un best seller i s'ha considerat, jo penso que falsament, llavor provocadora del moviment dels indignats.
Que quedi clar , però, que apunta en una direcció amb la qual coincideixo.

dissabte, 4 de juny de 2011

El túnel. d'Ernesto Sábato


Mai he aconseguit que la relectura d'un llibre em porti una emoció similar a la del seu descobriment. No sé perquè ho faig doncs. Sap especialment greu quan són llibres que s'han constituït en mites propis de l'adolescència i la joventut. Ah! Crim i càstig o el Quartet d'Alexandria! "El túnel" ho era un referent de primera magnitud i la mort de Sábato me l'ha posat a les mans de nou; i he entès l'entusiasme dels divuit anys però és clar, impossible compartir-lo!

Como decía, me llamo Juan Pablo Castel. Podrán preguntarse qué me mueve a escribir la historia de mi crimen (no sé si ya dije que voy a relatar mi crimen) y, sobre todo, a buscar un editor. Conozco bastante bien el alma humana para prever que pensarán en la vanidad. Piensen lo que quieran: me importa un bledo; hace rato que me importan un bledo la opinión y la justicia de los hombres. Supongan, pues, que publico esta historia por vanidad. Al fin de cuentas estoy hecho de carne, huesos, pelo y uñas como cualquier otro hombre y me parecería muy injusto que exigiesen de mí, precisamente de mí, cualidades especiales; uno se cree aveces un superhombre, hasta que advierte que también es mezquino, sucio y pérfido. De la vanidad no digo nada: creo que nadie está desprovisto de este notable motor del Progreso Humano. (...)Existió una persona que podría entenderme. Pero fue, precisamente, la persona que maté.