divendres, 25 d’abril de 2008

dimarts, 22 d’abril de 2008

Elegy

Ben Kingsley, profesor universitar madur, (vell?, gran?) coqueto i seductor s’enamora d’una de les sevs conquestes (la Penélope Cruz). Sona a Woody Allen, (no és una crítica) amb el punt de vista cinematogràfic personal i original que trobo que hi dóna la Coixet. Al final la història pren el seu sentit veritable i entre altres coses s’entén el perquè del títol de l’obra. Entra bé.
http://www.youtube.com/watch?v=rJLVS3lOcvI&feature=related

diumenge, 20 d’abril de 2008

Edgar Morin: Tenir el cap clar


el repte de canviar el sistema de pensar, només això, així de fàcil... a favor del pensament humanista i en contra de la superespecialització. Després s'enreda amb la defensa de la història de la nació com a eix vertebrador del currículum escolar...
molt francès!

... fa pensar

per cert, existeixen les nacions sense territori?
el poble jueu era/és una nació?
i el poble gitano?
(ah! que és una ètnia!?...)

dimarts, 15 d’abril de 2008

Al otro lado

...una tonteria: m'agrada que quan sembla que s'acaba, la pel·lícula dura una estona més. L'Oh! de frustració de moltes pel·lícules en el moment del FI em sap greu i em molesta molt sovint. I aquesta no és que tingui un final tancat amb l'home a la platja esperant que torni ... (el seu pare). Bé; Estambul-Bremen un immigrant turc contracta una prostituta pequè visqui a casa seva però la trama s'embolica i es converteix en una història sòlida, en un conte en què s'entreteixeixen històries que no acaben de coincidir del tot. Una llibreria alemanya a Estambul, una jove terrorista turca, una esplèndida Hanna Schygulla (comentari estúpid: com passa el temps!)...

dissabte, 12 d’abril de 2008

Los falsificadores

Jo trobo que està bé, Los falsificadores. En un camp de concentració un grup de jueus experts en l'art de la falsificació són "protegits" per fer lliures esterlines falses amb què els nazis volen inundar l'economia anglesa. El tema no és en sí el camp de concentració ni la cinta cau en dureses a les quals ja quasi ningú no està disposat quan encara ens poden fer pensar una mica i fins sentir-nos malament... El tema és més aviat el paper del líder del grup, el protagonista de la història, un personatge excel·lent i complex , d'aquestes actuacions agraïdes i "oscaritzables".

diumenge, 6 d’abril de 2008

Tres breus

Le temps des mots à voix basse d' Anne-Lyse Grobéty, més sobre l'Holocaust vist des dels ulls d'un nen; (m'agrada molt més que el Pijama de ratlles.) Un nen alemany veu com ell i el seu pare perden els seus veïns i amics de l'ànima, jueus.








No pasó nada, d'Antonio Skarmeta: un fill d'exiliats xilens després del cop d'estat de Pinochet viu les dificultats de l'exili. Sense valorar (com els suplents que surten al minut 87)









Informe al difunt, de la Teresa Pàmies. No m'interesssa gaire