dissabte, 31 de març de 2018

El nen perdut, de Thomas Wolfe

Hi ha llibres molt bons i hi ha delícies. El cercle de Viena normalment l'encerta amb les delícies. Fantástica literatura la de Thomas Wolfe.

Quin començament!
" La llum va arribar i se’n va anar i va tornar, el retruny de les campanades de les tres en punt va ressonar a través de la ciutat amb el seu bronze atapeït, els ventijols d’abril van espargir l’aigua de la font en làmines d’arc iris, fins que el brollador va tornar al seu lloc i bategà, just quan en Grover entrava a la Plaça...."



Si decideixes llegir literatura, literatura de veritat, aquella que es proposa anar més enllà d’un passatemps efímer, et trobes sovint amb llibres que, de bon començament, no saps com afrontar, que no saps on et volen dur —fins i tot, que no saps si estaràs disposat a deixar-te portar enlloc per ells— ja que no t’ofereixen cap escenari, forma o plantejament recognoscible, sinó que es despleguen al teu davant com un territori inexplorat que hauràs d’anar descobrint amb paciència i dedicació; que t’exigiran un esforç i una complicitat —i el que és més important, diàleg— amb l’autor que no sempre serà (prou) recompensat. (...) ( Xavier Serrahima

dijous, 29 de març de 2018

La filla de l'optimista, d'Eudora Welty

Que bé quan un llibre va de menys a més (quasi sempre van de més a menys). Esplèndida tercera part quan Laurel es queda sola a casa.

En la tradición de la más brillante novela sureña —de la que forman parte William Faulkner, Truman Capote, Robert Penn Warren y Carson McCullers—, narra la historia de Laurel McKelva, una mujer de mediana edad que viaja a Nueva Orleans para hacerse cargo de su padre, un juez retirado que ha de someterse a una operación quirúrgica. http://impedimenta.es/libros.php/la-hija-del-optimista


dilluns, 26 de març de 2018

Descolonitzant la ment

Interessantíssims assajos sobre la necessitat de preservar la llengua i la cultura en un context neocolonial




Descolonitzar la ment, referència imprescindible en els estudis sobre postcolonialisme, no només defensa la importància de recuperar la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica, sinó que també ens mostra els esdeveniments vitals que han contribuït a elaborar el pensament de Ngũgĩ wa Thiong’o.

El llibre desenvolupa temes com la redistribució del poder, la lluita de classes o la importància de la posició dels intel·lectuals en aquesta lluita, i també aprofundeix en conceptes com el neoesclavisme, l’imperialisme i el neocolonialisme tractant-los des d’una perspectiva cultural. A partir de la seva experiència personal, Thiong’o explica que les armes conquereixen el país, però que és la política cultural colonial i neocolonial la que subjuga el poble(...) 

http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/descolonitzar-el-centre/


Descolonitzar la ment vol dir lluitar contra la jerarquia de conceptes que no admeten ser jerarquitzats, la llengua, la cultura o la identitat nacional. No n’hi ha, de jerarquies. L’autor se n’adona després dels fets de Kamirithu, i que comença a narrar en la veu de la dona que el ve a buscar: “Hem sentit dir que vostè té molta educació i que escriu llibres. Per què vostè i altres com vostè no venen a educar el poble?”. La seva obra de teatre li costa la presó, la prohibició d’impartir classes a la universitat i, finalment, l’exili. Les cultures dominants no es deixen prendre el terreny fàcilment, es tracta d’una qüestió de saber, però també de poder, de vigilància i de càstig.(...) (Francesc Serés a El País)

El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead

La Cora és una jove esclava que malviu en una plantació de cotó de Geòrgia, abans de la guerra civil nord-americana. Després d’una agressió brutal decideix emprendre una fugida desesperada amb el ferrocarril subterrani, un mitjà de transport clandestí que li hauria de permetre començar una nova vida. Però la seva escapada es veurà marcada per la persecució salvatge d’en Ridgeway, un caça-recompenses, que farà que la noia s’embarqui en un viatge frenètic a la recerca de la llibertat. Colson Whitehead ficciona en aquest llibre una de les xarxes de solidaritat més importants dels Estats Units, la terra de la llibertat, que va esdevenir un infern per als afroamericans. Aquesta obra monumental mostra l’impacte de les promeses incomplertes, origen dels conflictes racials, a través de la voluntat ferotge d’una dona que vol deixar enrere els horrors de l’esclavitud.
http://periscopi.cat/antipoda/item/el-ferrocarril-subterrani

crítica a l'Ara

diumenge, 18 de març de 2018

Tres anuncis als afores,

És una peli fantàstica i Francess M Dormand està fantàstica però voleu dir que no fa sempre el mateix paper?



Mildred Hayes (Frances McDormand), una mujer de 50 años cuya hija adolescente ha sido violada y asesinada, decide iniciar por su cuenta una guerra contra la Policía de su pueblo, Ebbing, al considerar que no hacen lo suficiente para resolver el caso y que se haga justicia. Su primer paso será contratar unas vallas publicitarias denunciando la situación y señalando al jefe de policía, William Willoughby (Woody Harrelson), como responsable principal de la pasividad policial. (FILMAFFINITY)



Dies a Birmània, George Orwell

Em passejo pel colonialisme britànic amb els ulls crítics d'Orwell. Anys 20, Birmània, poblet de províncies on els anglesos dominadors viuen absolutament amargats de la vida, amb els seus odis als autòctons, els seus deliris de grandesa i Orwell descriu tan bé les seves misèries com la jungla o la calor i la suor.

Dies a Birmània, també titulada La Marca és una novel·la de l'escriptor britànic George Orwell. Es va publicar el 1934, i estaba vagament basada en els cinc anys que Orwell havia pasat com a policia a Birmània. El llibre tracta sobre els últims dies de l'imperialisme britànic prèviament a la Segona Guerra Mundial. Els editors es mostraven reticents a publicar el llibre per por a possibles demandes per libel. Cap oficial britànic retirat va interposar cap demanda alguna, però el llibre no estaba disponible a l'Índia i a Birmània en el moment de la seva publicació. Els personatges de la novel·la estaben basats en personatges reals i només darrere de la insistència dels editors van ser canviats alguns noms de persones i ubicacions. La novel·la ha estat comparada amb altres treballs similars junt amb novel·listes britànics com a Graham Greene i Somerset Maugham. (Viquipèdia)


sí, i tant que vaig pensar en Graham Greene!


Allò que vaig estimar, de Siri Hustvedt


Passejant per les galeries del SoHo (Nova York), l’historiador de l’art Leo Hertzberg queda fascinat per un quadre i comença a buscar-ne l’autor. Entre els dos homes sorgirà una profunda amistat que els unirà per a tota la vida, tant a ells com a les seves famílies.
Trenta anys després, en Leo recorda la seva vida: el seu matrimoni, la seva amistat amb en Bill, el pintor; el naixement d’en Matt (el seu fill) i el d’en Mark (el fill d’en Bill), les segones núpcies d’en Bill amb la Violet, el seu èxit dins del món de l’art... i poc a poc anirà ens anirà desvelant foscos secrets guardats durant massa anys. (...)  http://www.angleeditorial.com/all-que-vaig-estimar-374



(...) Molts elements hi trobem, en aquest relat de caire psicològic que ens endinsa en l’ambient artístic de la Nova York dels 70 i 80, disquisicions sobre el sentit de l’art, descripcions minucioses de les exposicions artístiques, el negoci…i també els diferents nivells que podem trobar en les relacions humanes, tot amanit per l’existència de punts foscos que no fan més que engrandir-se a mida que avancem en la novel·la i que suposen el veritable leitmotiv d’aquesta. Un motiu recurrent que crec que deixarà indiferent a poca gent i que farà replantejar-se certs moments d’Allò que vaig estimar (Jordi Fàbregas a Directe.cat)

Una mujer fantastica, de Sebastian Lelio



Visca la Plataforma del cinema de Vilassar de Mar!