dilluns, 6 d’abril de 2020

Teseu, d'André Gide

Vaig prometre continuar amb Gide i en aquesta biblioteca de confinament vaig trobar aquesta evocació del mite de Teseu. Com que ja em ve de lluny (de nen) que trobo simpàtica la mitologia grega em sento molt còmode en la lectura i en aquesta visió tan subjectiva del personatge. Cruïlla de camins entre Monteverdi i Racine i aquell llibret de la mare (Figuras y leyendas mitológicas, editat l'any 41) amb una dedicatòria del seu  professor "a la más aventajada de entre todas sus alumnas"


Gide imagine un récit basé autour des réflexions de Thésée quant aux successives étapes de sa vie. Ce récit est écrit à la première personne. Thésée offre une réflexion sur la personnalité humaine, et autour de questions souvent développées par Gide au cours de son œuvre. Ce livre s'inscrit ainsi dans une lignée d'ouvrages gidiens – Saül (1903), Corydon (1924), Œdipe (1931), entre autres – s'inspirant des mythes sans réel souci d'historicité, mais simplement parce qu'ils présentent une multitude d'interprétations possibles.
Thésée est le dernier livre de Gide publié de son vivant. L'auteur met plus de vingt ans à élaborer ce récit. Pour ces raisons, il est souvent considéré comme un ouvrage constituant une somme gidienne, sur le plan du fond, comme de la forme

Envejo la gent que se sent trasbalsada per una lectura. Em penso que jo hauria de retornar als 13 anys per trobar un llibre que em sacsegés de veritat. (Un dia faré l'exercici:)
De tanto en tanto tenemos la suerte de que nos cae en las manos un libro que nos hace plantearnos cuestiones que ya creíamos resueltas sobre nosotros mismos, sobre como vivimos la vida y si vale la pena que la vivamos así. https://www.hislibris.com/teseo-andre-gide/
i encara 
probablemente Teseo no es más (ni menos) que el propio autor André Gide confesándose (tenía ya 77 años al escribir el libro) y dejándose ver entrelíneas en este escrito que podríamos calificar de memoria vital. No es, pues, una novela histórica al uso, ya que la vida de Teseo es una excusa para que el autor se exprese. Salvando las distancias, podría encontrarse un paralelismo con la “Casandra” o la “Medea” de Christa Wolf, obras en las que, a través de la historia que se narra, vemos la mente pensante de la autora.

Un cor massa gran d'Eider Rodríguez

Els contes em costen molt. Potser perquè llegeixo de pressa i amb poca atenció (tal com menjo, també de pressa i mastegant poc, ja ho sé que és dolent) i el conte, amb la seva densitat de contingut, fa que si et passa per alt alguna cosa, al final et quedes amb cara de tonto pensant "Ja s'ha acabat?" "No l'he entès..."

Queixals trencats a destemps, un exmarit a qui cal cuidar, uns veïns ressorgits de les flames, l'extirpació d'un mioma, l'espera del retorn d'un desaparegut. Els personatges d'aquests relats es troben en aquell moment d'inflexió on sembla que tot està a punt d'esmicolar-se, quan la rutina s'ensorra i s'intensifica el diàleg entre l'emoció i la raó. Sense concessions ni filtres, l'autora observa la línia que separa l'amor del dolor, una frontera gairebé imperceptible que determina les accions dels que decideixen ser fidels a ells mateixos encara que sigui contra la moral establerta.
Aquest volum mostra l'obra d'una autora descarnada que treballa amb la matèria del que ens fa humans i d'allò que ens allunya de ser-ho. Incisiva, elegant i original, aconsegueix sorprendre'ns a cada pàgina.
Premi dels llibreters de Guipúscoa i premi Euskadi de Literatura 2018.http://periscopi.cat/antipoda/item/un-cor-massa-gran

La porta estreta, d'André Gide

Oscar Wilde, en còmic , i en pel·lícula em porten a André Gide. Diu que es van conèixer i van ser molt amics. (entre altres coses els unia l'homosexualitat). Aquest relat (nouvelle?) m'entra molt bé amb aquesta contradicció entre la passió amorosa i el misticisme religiós. Insistiré en Gide.




Pla deia:
NO FA GAIRE EM DEIA UN AMIC MEU que Carles Riba manté que André Gide (que acaba de morir) ha estat l'escriptor francès que ha escrit la seva llengua de la manera més absolutament distingida del seu temps, que ha estat l'últim gran escriptor de llengua francesa.
Això em sembla exactíssim.

i continua (curiós):
Sembla que fou un notable pianista –a jutjar pels testimonis de les persones que el pogueren sentir part darrera la porta. No pogué tocar mai davant de la gent. Es descomponia. Tenia el schock. Era, en aquest sentit, un intèrpret absolutament privat, burgès, egoista, tancat en ell mateix. Escriví sobre música molt bé i el seu llibre sobre Chopin és una meravella.

i que bo que és Pla:
Les poques vegades que juntament amb altres periodistes vaig tenir ocasió d'escoltar Gide en un terreny corrent (amb motiu de l'escàndol que produí el seu "Voyage au Congo", llibre ferotge contra el capitalisme i el sistema colonial) em semblà un home d'un tracte i d'una distinció exquisits, tolerant, d'una sociabilitat sense afectació, naturalíssima. Això contrastava amb la seva presència física, que era forta i espessa, i les seves faccions abruptes d'home calb i al mateix temps molt pelut, amb unes celles pobladíssimes que feien ombra els seus ulls d'una manera gairebé dramàtica, i els seus braços i les seves mans forts i peluts. Més aviat semblava un camperol, gairebé un cavernari, que la idea que hom es fa d'un poeta. Però el físic, aquí, importa relativament. Gide em confirmà una vegada més que els homes que admeten la diversitat i la discussió solen ésser de bon tracte, i que els que creuen que tot és u i el mateix són violents í tenen sempre l'estaca a punt. Aquesta és una paradoxa de gran rendiment per a comprendre la vida.

I acaba valorant:
Les seves novel·les, admirablement escrites, són molt dolentes. Són dolentes les seves novel·les de la primera manera ("Isabelle", "La porte étroite", etc.) són dolentíssimes; les de la seva segona manera ("Les caves du Vatican", "Les faux monnayeurs") i, en canvi, les de la seva tercera manera ("L'école des femmes", "Robert") són potables. No té Gide l'estil dels novel·listes. Potser escriu massa bé. 

dissabte, 4 d’abril de 2020

Pedro Páramo, de Juan Rulfo

Després del fracàs de l'Edna O'Brien, amb  només una pàgina t'adones de què és bona literatura. El llegeixo amb atenció, endavant i endarrere tants cops com faci falta i el subratllo com un estudiant de 3r d'ESO. (que benevolent que soc, va! de 1r de batxillerat!). Escric a Facebook: Potser el realisme màgic ja no està de moda però les modes literàries (ni les altres en general) m’interessen molt poc. Aquest anar i venir de la vida a la mort (de fet de la mort a la mort) endavant i endarrere en el temps m’ha semblat fascinant. Aquest castellà mexicà, una delícia...

Un d'aquests inicis per saber-se de memòria:

"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo. «No dejes de ir a visitarlo —me recomendó. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.» Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después de que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.
Todavía antes me había dicho:
—No vayas a pedirle nada. Exígele lo nuestro. Lo que estuvo obligado a darme y nunca me dio... El olvido en que nos tuvo, mi hijo, cóbraselo caro."




Las 159 páginas de Pedro Páramo son atravesadas por ánimas en pena, caballos desbocados, prófugos que regresan a su atroz punto de partida. Territorio donde los tiempos y las identidades se diluyen, la novela sigue el curso circular del mito; nada lineal (ninguna trama con sentido de la consecuencia) puede pasar en ella porque sus personajes han sido expulsados de la Historia; encarnan «un puro vagabundear de gente que murió sin perdón y que no lo conseguirá de ningún modo».http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/leccion-de-arena-pedro-paramo--0/html/8e41d8c5-eb11-426c-b685-e38e132f46a7_2.html


a Youtube es troben coses molt curioses:

Carta a D. Història d'un amor, d'André Gorz

Aquest filòsof marxista francès en la seva vellesa escriu una carta a la seva dona excusant-se de no haver reconegut el paper important que va tenir en la seva vida i en la seva obra. Gorz em sonava a la llibreria del pare (he vist que hi havia un llibre seu traduït per Solé Tura que devia ser llibre de referència de les esquerres dels 70s...)


Com sempre cal malfiar-se de les explicacions que les editorials ens ofereixen a les solapes i les contracobertes, perquè malgrat que l'obra és cert que és una joieta no és la declaració d'amor a una persona gran que aquí se'ns pinta:
«Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai. Dins el pit hi tinc, una altra vegada, un buit que em devora i que només omple l’escalfor del teu cos vora el meu», escriu André Gorz l’any 2006 a Doreen Keir, la dona que ha estat al seu costat des que es van conèixer a Lausana l’any 1947. La Carta a D.és la demostració que es pot, alhora, estar enamorat i ser lúcid, i de manera sostinguda en el temps, però també és el balanç d’una vida al centre de l’ebullició política i intel·lectual de l’Europa de la segona meitat del segle xx.https://edicions1984.cat/cataleg/carta-a-d-historia-dun-amor/



Difícil agregar algo más que no sea la recomendación inmediata de la lectura de esta pequeña joya literaria, a medio camino entre el ensayo y la autobiografía. También es una referencia obligada para quienes quieran comprender un cierto costado de la intelectualidad francesa de los años 40 del siglo pasado, ligada al marxismo y al existencialismo y que evoluciona, con Gorz, hacia el ecologismo y la política.
https://papelenblanco.com/carta-a-d-historia-de-un-amor-andr%C3%A9-gorz-d394c87017dc

I per cert, es van suicidar tots dos junts un any després que ell escrivís aquest llibre https://www.lemonde.fr/disparitions/article/2007/09/24/le-philosophe-andre-gorz-s-est-suicide-avec-sa-femme_959048_3382.html

divendres, 3 d’abril de 2020

Jimmy Corrigan, de Chris Ware

El Toni que me'l deixa en deia el Bekett del còmic i jo hi afegeixo  el Joyce amb aquest seguiment quotidià del protagonista encara més quotidià i de les seves fantasies i somnis. Brutal! la catedral de la novel·la gràfica!








Jimmy Corrigan és un humil i solitari home de mitjana edat que coneix el seu pare per primera vegada en una celebració del dia d'acció de gràcies a Michigan. Jimmy és un personatge estrany i trist, amb una mare dominant i amb molt poca vida social. Jimmy intenta escapar de la seva infelicitat a través d'una gran imaginació que ho fa involucrar-se en situacions incòmodes. Una història paral·lela se situa a l'Exposició Universal de Chicago (World's Columbian Exposition) de 1893 on es mostra l'avi de Jimmy com un nen petit i solitari i la seva difícil relació amb un pare abusiu, el besavi de Jimmy. Una altra història mostra a Jimmy com un nen solitari producte d'un divorci, el que suggereix que aquest és el Jimmy "real", mentre que les aventures del "noi més llest del món" són, probablement, les seves fantasies.https://ca.wikipedia.org/wiki/Jimmy_Corrigan,_the_Smartest_Kid_on_Earth


(...) Ware ya no era autor de la pandilla de Eisner, Spiegelman o Moore, ahora las comparaciones eran con Joyce, Kafka, Faulkner o Beckett.(...)https://www.caninomag.es/critica-jimmy-corrigan-el-chico-mas-listo-del-mundo-el-legado-de-chris-ware/ (per cert un crítica boníssima i completíssima)
I aquí un article de fons molt bo: http://revistalaboratorio.udp.cl/un-raudal-continuo-de-imagenes-predecibles-tiempo-y-cuerpo-en-jimmy-corrigan-el-chico-mas-listo-del-mundo-de-chris-ware/

dilluns, 30 de març de 2020

La professora de piano, de Janice Y.K.Lee

Llegeixo bé, en època de confinament, aquesta història del Hong Kong de la 2a Guerra Mundial i la postguerra. Amb una trama cronològicament desballestada, molt poc linial però que se segueix prou bé. No aporta res d'especial però està bé l'accent sobre el col·laboracionisme i el mestissatge. En tot cas el tancament, l'empresonament, l'entrar i el sortir i el passeig difícil,  fan pensar en això que estem vivint aquests dies.
HongKong ja és difícil d'entendre i la 2a Guerra Mundial a l'Àsia també és més complexa que a Europa! i amb l'estranya presència de Japó al continent... (vg l'esplèndid El Lotus blau) M'agraden aquests llibres en situacions històriques i geografies confuses!



El 1942, Will Truesdale, un anglès acabat d'arribar a Hong Kong, s'enamora apassionadament de Trudy Liang, una bella eurasiàtica que freqüenta els salons de la bona societat. La seva història d'amor es veu de seguida amenaçada per la invasió japonesa, que tindrà terribles conseqüències per a tots dos i per a tots els membres de la seva fràgil comunitat, que acabaran traint-se els uns als altres en els dies més foscos de la guerra. Deu anys més tard, Claire Pendleton arriba a Hong Kong, on és contractada com a professora de piano pels Chen perquè ensenyi la seva filla. Claire se sent seduïda per la vida social de la colònia. Aviat coneix un individu i hi té un afer. Al cap de poc descobreix que el comportament enigmàtic del seu amant amaga un passat molt fosc.https://www.amazon.es/professora-piano-OTROS-MAGRANA/dp/8498675871



dimecres, 25 de març de 2020

Una família americana, de J.D.Vance

Està bé aquesta autobiografia d'aquest jove advocat americà i del seu ascens social des de l'ambient de la família humil dels Apatxes en què neix. Me'l deixa el Simon perquè s'hi sent identificat, ell que és fill d'un cabrer de l'Andalusia profunda.
En resum: això de l'ascens social té molt a veure amb la motxilla d'afecte i d'expectatives que un porta i no és (només) un problema de diners.
Ah! I que quan emigres la pobresa et persegueix.




Una família americana explica al món la història de tres generacions de hillbillies. El que la majoria de nord-americans anomenen hillbilliesrednecks o escòria blanca, per a Vance, són veïns, família i amics. Gent blanca, pobra i de classe treballadora que ara és castigada amb severitat per la desindustrialització. Persones desmoralitzades, ressentides i radicalitzades, addictes a la desesperança. Són els qui van fer president Trump. http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1211/una-familia-americana


El llibre va encendre un debat apoteòsic, en el si de l'opinió pública d'uns Estats Units en estat de xoc, incapaç d'explicar-se com el poble havia enviat un senyor de color taronja tan vulgar i tan filldeputesc i tan perillós com Donald Trump a jugar amb els botonets vermells del Despatx Oval. La virulència amb què uns analistes han elevat les memòries de J. D. Vance —en el moment de publicació del llibre un autèntic desconegut de poc més de trenta anys— a la categoria de llibre clau per entendre qui dimonis va votar a aquest tio és proporcional a la virulència que altres analistes han utilitzat per desacreditar-lo. I tots, diria jo tan modestament, ho han intentat explicar en clau política, en clau interna, mentre que jo, profundament estranger, profundament ignorant de les subtileses de la política nord-americana, l'he llegit en clau cultural. (I juraria que Vance ho agrairia).
http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1211/una-familia-americana

i del pròleg d'en Graupera (que no vaig llegir)
Una família americanaUnes memòries reveladores per entendre els EUA d’avui, amb traducció d’Albert Torrescasana, és un llibre important, crucial: el riquíssim debat que ha obert en la societat americana –més enllà del fenomen editorial que ha comportat–, així ho certifica. Vance ha posat el dit a la nafra, ha tocat os. Les seves memòries revelen una veritat poc o gens coneguda, la dels hillbillies –o classe treballadora nord-americana, blanca i pobra. I ho fan exhibint un gran talent literari i l’autenticitat que beuen de la pròpia experiència. Una veritat, la dels hillbillies, que les persones preocupades per l’esdevenir del nostre món no podem obviar de cap manera… Perquè la tenim més a prop que no ens pensem.

dimecres, 18 de març de 2020

L'hort dels cirerers, de Txèkhov

Lectura de coronavirus:

M'empasso L'hort dels cirerers com a complement als Txhèkhov de la Nemirovsky i Ginsburg que he llegit fa poc. Al YouTube versions diferents de l'obra fa curiós i és interessant que d'un mateix text en surtin possibilitats tan diferents. 



L'obra es refereix a una dona de l'aristocràcia russa i la seva família en el seu retorn a una finca de la família (que inclou un hort, o més exactament un verger, de cirerers gran i ben conegut), just abans que se subhasti per pagar la hipoteca. Mentre que es presenten opcions per salvar el patrimoni, la família, essencialment no fa res i l'obra acaba amb la finca venuda a un fill d'un vell serf, i amb la família sentint el soroll del jardí dels cirerers quan es talla.https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27hort_dels_cirerers

Pasqual, que afronta su segundo chéjov tras Les tres germanes, bromeó diciendo que si a todo el mundo se le pone cara de "aburrimiento intelectual" al hablar de Beckett, con Chéjov "la gente pone los ojos en blanco y se lentifica; parece que sea un universo lleno de silencios y pausas, nostálgico. Y resulta que Chéjov dice bien claro que L'hort... es una comedia, e incluso discute con Stanislavski porque opina que éste lo enfoca como una tragedia". Consideró Pasqual que el tópico de un Chéjov lento y melancólico obedece a la tradición de los rusos blancos en París, "que proyectaban su nostalgia sobre un autor que no tenía nada de nostálgico".https://elpais.com/diario/2000/02/16/catalunya/950666865_850215.html

dilluns, 16 de març de 2020

La batalla d'Occident, d'Éric Vuillard

De nou Vuillard, aquest m'agrada menys que els altres dos, però després del pont sobre el Drina passo estones intentant entendre això tan complicat que és la 1a Guerra Mundial


De l’ambició d’un estrateg alemany a l’assassinat d’un arxiduc, del Camí de les Dames a la
batalla del Somme, del gas mostassa als camps de presoners, La batalla d’occident alterna
retrats íntims amb escenes èpiques o commovedores per oferir un relat molt personal de la
Gran Guerra irrigat amb una erudició i una ironia constants.
Revisant de manera polèmica el primer conflicte mundial, aquest «Art de la guerra» confronta
les estratègies militars amb les seves conseqüències desastroses a través d’unes quantes
jornades decisives. La desfeta no té precedents, la carn de canó només haurà servit els
interessos financers i polítics d’uns responsables sense escrúpols: occident ha entrat definitivamenten la modernitat.https://www.grup62.cat/llibre-la-batalla-doccident/299090




Vuillard coloca en el foco de su interés narrativo la Historia misma, con sus causas y consecuencias, su orografía visible y la tectónica subterránea que la explica. Eso expulsa la noción de personaje singular, que es sustituido por un protagonismo difuso y colectivo. A la vez, se diluye la estructura argumental, reconvertida en una serie de episodios cuyo sentido e interrelación están dictados por los acontecimientos históricos, lo que significa que si el lector carece de este conocimiento previo (aquí la guerra europea de 1914) puede quedar desconcertado e incluso fuera de juego. Pero si es capaz de seguir las líneas de coherencia que traza la mirada microscópica de Vuillard, descubrirá con asombro —y consternación— el reverso azaroso, grotesco, brutal, ridículo y abyecto de las grandes convulsiones históricas.https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20191025/critica-eric-vuillard-la-batalla-de-occidente-7700447


diumenge, 15 de març de 2020

El pont sobre el Drina, d'Ivo Andric

És una gran novel·la, tot i que no passa fàcilment. El símbol d'aquest pont que uneix Orient i Occident, és molt potent però la història d'aquests pobles és complicada per a nosaltres - i això que els catalans en sabem de convivència-conflicte de llengües i cultures, però res a veure amb allò d'allà: fins que no entenc que els habitants d'aquest poble de Bòsnia no són bosnis sinó que són serbis i que Bòsnia forma part nominalment de l'imperi otomà però de facto de l'austrohongarès el garbuix dificulta la lectura. M'hauria agradat parlar-ne amb en Francesc Bechdeju i el grup de Dòria.

blog de rosa d'ibur amb alguns fragments:

https://rosadibur.wordpress.com/2016/09/25/el-pont-sobre-el-drina/


I en Jordi Morell a Catorze amb la meva edició:

És una edició de butxaca, esgrogueïda i desgastada, d'El pont sobre el Drina. A la portada hi ha la reproducció d'un segell antic de Bòsnia, amb la imatge esquemàtica d'un pont de quatre ulls, de perfil triangular, amb un vèrtex sobre el pilar central, apuntant al cel. El dibuix, poc precís, recorda més les formes estilitzades del pont de Mostar que no pas el de Visegrad, molt més llarg i robust. Per culpa d'aquesta portada, durant molt temps, l'home confonia els dos ponts. 
https://www.catorze.cat/noticia/10156/visegrad

El pont de veritat:



Gina, de Maria Climent

Potser és una lectura més complexa del que sembla. Aquesta història d'aquesta noia del Delta que no sap si és lesbiana o no, que es vol quedar embarassada, que té esclerosi múltiple, que es fa gran anant de Deltebre a París, que al cap dels anys envia les cartes que ha anat escrivint a aquesta coneguda (?) parisenca, que té una terapeuta alemanya mig sonada ..., potser són massa coses. En tot cas, el dialecte ebrià dona consistència al personatge.


"La Gina, és un personatge que s'acaba de fer gran i el llibre el que vol fer és mostrar i acompanyar-la en este procés. Ella és una persona que se sent i és pràcticament adolescent i té una vida en pocs problemes aparents, i de cop s'ha d'endinsar en la vida adulta, una vida que ella esperava que seria la mar de plàcida on tot ho tenia de cara, però ha d'afrontar un problema que no s'esperava. El diagnòstic d'una esclerosi múltiple i una dificultat per quedar-se embarassada. Com és? Ella es defineix molt bé, diu: jo sempre he sigut intenseta però a la vegada de cares cap endins constreta. Crec que és una bona definició."
(entrevista a Maria Climent)

Comentari als "Experts" d'Icat: (04:20)



Anton Txèkhov, de Natàlia Ginzburg

(temps de crisi important. Temps de coronavirus. Confinats a casa. Ja veurem com acaba tot això. Aquí continuem amb les lectures.)
No m'agrada tant com el de la Némirovsky. La Ginzburg va més per feina i no li dona temps suficient al personatge per anar-se dibuixant, a ell i a les seves relacions.

Con su intuición de las constelaciones familiares y de las pasiones calladas, Natalia Ginzburg narra la vida breve de Antón Chéjov (1860-1904), desde su juventud en Taganrog y sus primeros años en Moscú, los inicios como escritor humorístico y su trabajo como médico rural, hasta su viaje al campo de Sajalín, sus primeros éxitos como autor teatral, la enfermedad, los últimos años en Yalta y la muerte prematura en Badenweiler. En este hermoso libro, como si se tratara de uno de aquellos azares del destino, la escritora italiana consigue de manera asombrosa ese tono que el retratado dominaba de manera magistral, y nos ofrece un pequeño pero hermoso bocado de quien fue, es y será siempre uno de los mejores retratistas del alma humana.http://www.acantilado.es/catalogo/anton-chejov/

divendres, 6 de març de 2020

La mort d'Ivan Illitx i La sonata a Kreutzer, de Tolstoi

Dos Tolstoi de cop, dos relats curts que va escriure després dels dos monstres de Guerra i Pau i Anna Karènina. Dos relats curts per parlar de la vida/mort i de l'amor/matrimoni. Sensacionals tots dos. Jo trobo més subtil La mort d'Ivan Illitx, més  descarnada la Sonata a Kreutzer. I al club de lectura es debat sobre si Tolstoi era feminista o no. Pels temps que corrien..., i tant que ho era!





En esta brevísima novela, Lev Tolstói nos relata la historia de Pózdnyshev, un hombre que se casa enamorado y dispuesto a llevar una vida de tranquila felicidad doméstica. Pero las dulzuras de la luna de miel pronto dejan paso a la rudeza de la vida cotidiana, cuando el amor se quita la máscara y queda la descarnada realidad. Cuando por último entran en escena los celos, el final trágico se precipita: Pózdnyshev quitará la vida a su mujer. (...) La primera parte de la novela, en la que el protagonista se dedica a narrar sus reflexiones acerca de lo que suponen las relaciones entre hombres y mujeres, es magistral. Tolstói se sirve de un personaje que ha tocado fondo, un asesino, para poner en su boca pensamientos que nadie más podría expresar sin causar escándalo y que sin embargo, están llenos de razón.https://www.solodelibros.es/sonata-a-kreutzer-lev-n-tolstoi/
¿Estamos preparados para la muerte? Poco más o menos esa es la pregunta que se plantea en La muerte de Iván Ilich: si el ser humano puede llegar a aceptar su condición de mortal, si puede congraciarse con la idea de desaparecer. Evidentemente, Tolstói no ofrece respuestas… porque no las hay. La naturaleza se revela caótica, desenfrenada, ignota, y el propósito del ser humano se nos desvela como una banalidad; nuestro afán de trascendencia choca con la idea de finitud, por lo que no hay consuelo ni reconciliación posibles. Iván Ilich encara su muerte con miedo, pero sobre todo con frustración: ¿es posible que una vida termine de forma casi anecdótica, sin mayor importancia?https://www.solodelibros.es/sonata-a-kreutzer-lev-n-tolstoi/
Tolstoi en viu:


dilluns, 2 de març de 2020

Frankisstein, de Jeanette Winterson

Doncs prometia però se'm fa desagradable. Mary Shelley m'interessa però aquest Homo Deus novel·lat no m'aporta res després de Harari. Potser és que tot plegat és massa punki. Ara feia temps que no deixava un llibre a la meitat.

A ‘Frankissstein’, Jeanette Winterson planteja un futur on la intel·ligència artificial està tan desenvolupada com per elaborar noves formes de vida artificials. En aquest context, que inclou des d’androides fins a robots sexuals, coneixem dos científics: el doctor Victor Stein, que treballa en el camp de la robòtica, i el doctor Ry Shelley. A través d’aquests dos personatges, Winterson representa una societat on els conflictes heteropatriarcals no s’han vist erradicats, on la vida artificial no ha esborrat els debats sobre els gèneres i on la possibilitat de transcendència es concreta en un ordinador que assimila els records i els pensaments del cervell de l’individu. I mentrestant, Winterson ens parla de Mary Shelley i del seu ‘Frankenstein’ com a embrió de tot plegat.https://beteve.cat/artic/jeanette-winterson-frankisstein/

L'unica història, de Julian Barnes

Llegeixo molt bé aquesta última  història que ha escrit Barnes. L'excusa és tonta: rollo d'un noi jove amb una dona madura en un club de tennis londinenc. Però a mesura que avança la trama, allò que semblava tan fàcil evidentment no ho és , i ens trobem encarats a les dificultats d'un amor intergeneracional.


«¿Preferirías amar más y sufrir más o amar menos y sufrir menos? Creo que, en definitiva, esa es la única cuestión», reflexiona al inicio de la novela su protagonista.
En la década de los sesenta, cuando tenía diecinueve años y regresó de la universidad para pasar el verano en casa de sus padres, Paul se apuntó a un club de tenis en el que conoció a Susan Macleod, de cuarenta y ocho años, casada no muy felizmente y con dos hijas ya mayores. Entre ese joven inexperto en asuntos de amor y sexo y esa mujer madura, ingeniosa, inteligente y que bebe más de la cuenta se inicia una relación que marcará a Paul el resto de su vida.
Ahora, muchos años después, él evoca esa aventura juvenil, se confronta con una experiencia que fue crucial e indeleble y rememora los momentos felices, pero también los dolorosos que vinieron después.

Aquí Barnes no parla del libre però és interesant el que comenta sobre com escriure una novel·la i com és de diferent respecte de la realització d'una pel·lícula:

dimecres, 26 de febrer de 2020

Sabrina, Nick Drnaso



'Sabrina', el gran retrato en cómic de la paranoia conspirativa de EEUU

https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20190228/entrevista-nick-drnaso-comic-sabrina-7329245

Una joven de 27 años desaparece. Pero no es su secuestro, o su posible asesinato, la búsqueda del culpable ni los motivos del crimen lo que importa en 'Sabrina' (Salamandra Graphic), sino la devastación que su ausencia causa en las vidas de su hermana, su novio y un viejo amigo de este, tres víctimas colaterales que ven impotentes cómo las redes sociales, internet, los medios de comunicación sensacionalistas y la opinión pública se ceban en su desgracia y explotan el morbo mientras ellos experimentan en carne propia cómo cualquier desconocido se siente con derecho a opinar, juzgarles e, incluso, amenazarles. Desasosegante, tenso y asfixiante reflejo de la actual sociedad americana, la de las 'fake news' y las teorías de la conspiración, sobre todo las nacidas después de los atentados del 11-S, este segundo cómic de Nick Drnaso (1989, Palos Hills, Illinois) hizo historia el año pasado al convertirse en la primera novela gráfica nominada al Man Booker, el prestigioso premio literario a la mejor novela en lengua inglesa (que en casi medio siglo de historia han ganado autores como John Banville, Margaret Atwood e Ian McEwan).

dimarts, 25 de febrer de 2020

Dos amics, d'Ivan Turgènev

De Tolstoi a Txèkhov i despŕes aquest relat (nouvelle?... novel·la curta?... - a Ciutat maragda discuteixen l'existència i els avantatge del gènere-) que m'agrada molt. Una hostòria senzilla de dos amics molt diferents i que un li busca dona a l'altre.





Una petita joia d'un dels grans autors de la literatura russa


Viazovnín, un home de món que de mica en mica ha anat perdent la seva fortuna, decideix tornar a la finca familiar, on es fa molt amic del seu veí Krupitsin, tot i que tenen poc en comú: mentre que l’un és culte i elegant, l’altre és descurat i poc instruït. Els dos amics deixen passar els dies mandrosament, fins que Krupitsin aconsella Viazovnín de posar ordre en la seva vida a través del matrimoni, i s’ofereix a presentar-li unes quantes candidates que bé podrien merèixer la seva consideració. Però com podrà encertar la tria? I sobretot, què suposarà l’entrada d’un element femení en la seva amistats, fins aleshores de pedra picada? 
https://vienaedicions.com/book/dos-amics

La vida de Txèkhov, d'Irene Némirovsky

 

Nemirovsky fugia dels nazis i encara pensava en Txèkhov (0'havia de guanyar la vida és clar) i n'escrivia una biografia preciosa. 

Publicada pòstumament el 1946, la biografia de Txèkhov escrita per Némirovsky revela la proximitat que l’autora tenia amb la sensibilitat del gran escriptor rus. Així, ens restitueix Txèkhov en tota la seva veritat, amb les seves alegries, patiments i esperances, amb tota la seva humanitat i sensibilitat excepcional. Anton Txèkhov (1860-1904) va conèixer totes les dificultats de la vida. Una infantesa “sense infantesa”, com deia ell mateix, la violència del seu pare, fill d’un serf, l’escriptura com a mitjà de mantenir la família, la consciència aguda d’una condició miserable, la carrera de metge i el desig de guarir la tristesa. Però va ser també un exemple de coratge, d’obstinació, de treball. Tot i que la fama com a escriptor li va arribar de jove, la dissort, en el seu cas en forma de malaltia, li va escapçar massa aviat la vida. Com a la mateixa Némirovsky.http://www.elsllibresdelavenc.cat/?p=2325

divendres, 14 de febrer de 2020

Asylum i He visto ballenas de Javier de Isusi

Els Reis de la Núria em porten Asylum i com ella diu, estava cantat que m'agradaria. M'agraden molt aquests dibuixos de llapis i aquarel·la i la història de tercera edat i refugiats és molt maca. Després busco de nou de Isusi i el trobo en aquesta història sobre presoners d'ETA i del GAL que encara m'agrada més.

Asylum
He visto ballenas

La última que ha contado, He visto ballenas (Astiberri), fue una de las primeras incursiones del cómic español en el conflicto vasco, sus desgarros y la vida después de la violencia. “Uno de mis objetivos era que pudiera leerlo gente de sensibilidades opuestas. A gente con familiares en la cárcel y a gente que ha vivido con escoltas les ha gustado muchísimo y esa es una de las mayores satisfacciones que he tenido”, cuenta. Gracias a este álbum fue el único español que compitió en el Festival Internacional de Angulema de 2015 por el premio a la mejor obra. No se le ha subido a la cabeza. “Los autores de cómic somos unos francotiradores locos. Un dibujante de cómic está más cerca de un artesano que de un artista, es un fabricante de historias”.
https://elpais.com/cultura/2015/07/22/actualidad/1437598476_641430.html


Con la actual crisis de los refugiados han aumentado los sentimientos xenófobos contra los extranjeros, pero no podemos olvidar que no hace tanto tiempo que fuimos los españoles los que llamamos a las puertas de Europa y América en busca de refugio, a raíz de la Guerra Civil. Algo que nos recuerda el cómic Memorias compartidas (CEAR-Euskadi/Astiberri), de Javier de Isusi (Bilbao, 1972).http://www.rtve.es/noticias/20170222/asylum-comic-recuerda-espanoles-tambien-fuimos-refugiados/1490664.shtml






Oscuridades programadas (Rolling Blackouts) , de Sarah Glidden

Una bona novel·la gràfica sobre periodistes que se'n van a l'Orient Mitjà. Dibuixos molt bonics d'aquesta Sarah Glidden


La dibujante estadounidense Sarah Glidden acompaña a dos amigos reporteros —fundadores de una organización de periodismo sin ánimo de lucro— en un viaje por Turquía, Siria e Iraq con el fin de descubrir historias que ilustren el efecto causado por la guerra de Iraq en Oriente Próximo en general, y en los refugiados en particular. Al trío se une un amigo de la infancia y exmarine, cuyo servicio en Iraq aporta un punto de vista inesperado y a menudo desconcertante, tanto para las personas que van conociendo en el camino como para ellos mismos.https://salamandra.info/libro/oscuridades-programadas-cronicas-turquia-siria-e-irak

dimarts, 11 de febrer de 2020

L'illa del tresor, de R. L. Stevenson

I pel camí L'illa del tresor. Per retrobar John Silver i el capità Flint després que m'ho he pàssat tan bé amb Black sails a Netflix

dimecres, 5 de febrer de 2020

Dona al punt zero, de Nawal El Saadawi

(això no és Dòria, això és Marta que me'l traspasa confessant-me l'impacte)

La prostituta que abans de ser executada confessa des de la presó a la psiquiatra/metgessa/periodista (?)  que la visita, assegudes les dues al terra fred de la cel·la, la seva vida de filla, neboda, dona, amant, treballadora, prostituta i enamorada, sempre dominada per un home, sempre explotada.

És Egipte, però és a tot arreu i sempre, o quasi.


A sus 86 años, de los que Nawal el Saadawi no pierde ocasión de presumir, esta feminista, escritora, médica e izquierdista egipcia no deja indiferente a nadie. Ningún autor árabe, quizá ni siquiera el Nobel Naguib Mahfuz, goza de una popularidad internacional como la suya. Tampoco su protagonismo dentro del mundo árabe se queda corto, si bien en él su obra y sus posicionamientos provocan controversias de las que Saadawi está libre en Occidente, al que tanto critica y al que tanto debe. Saadawi fue la primera feminista árabe en diseccionar la opresión sexual de las mujeres árabes. Corría la década de los 60 y otras feministas, como Huda Sharawi, Doria Shafiq o Latifa al-Zayyat, ya se habían ocupado de su discriminación política, social y económica. Pero Saadawi metió el dedo en lo que el marxista sirio Bu Ali Yasin denominó “el triángulo tabú” de los árabes: sexo-religión-lucha de clases. Y lo hizo aunando psiquiatría, feminismo y literatura. Dispuso así de unas herramientas no solo para diseccionar la violencia como enfermedad social que apunta específicamente a las mujeres, sino para denunciarlo ante el gran público....





dilluns, 3 de febrer de 2020

Memòries d'Adrià, de Marguerite Yourcenar

(més Dòria)
Al club de lectura el defineixo com Les Memòries de la Yourcenar, i explico que em sembla que l'autora aprofita aquest personatge més o menys "progre" de la història (pensador, pacifista, homosexual...) per justificar a través d'ell la seva (de la Yourcenar) visió del món.
Una bona lectura!

A veure si coneixeu aquesta que en parla!:


M'agrada que també valora les pàgines sobre l'amor i la mort d'Adrià. 

diumenge, 2 de febrer de 2020

El camí dels esbarzers, d'Alba Dalmau

De nou el club de lectura de Dòria em guia en les seleccions literàries. D'aquest sí que no n'havia sentit a parlar gens. A mi els contes no m'agraden gaire potser perquè em semblen o inconsistents o excessivament quotidians o massa surrealistes. Aquests relats m'han agradat molt i diria que no és un llibre de contes sinó la novel·la sobre un poble a partir de les coses que els passen als seus habitants. De nou ningú no s'inventa res i això sona molt a Sherwood Anderson i fins i tot a Kent
Haruf.
A més aquesta cardedeuenca escriu sobre l'Amèrica profunda (ha viscut als Estats Units) i això li dona el distanciament que trobo a faltar tants cops en la narrativa catalana.

els crítics coincideixen: 

https://llegim.ara.cat/ficcio/gran-novella-Sandville_0_2202379775.htmlDe fet, sembla molt més una novel·la que no un recull de contes: els personatges són els mateixos, perquè, petit com és el llogarret, van saltant d’una narració a l’altra, fins que se’ns fan ben familiars. 

https://www.nuvol.com/llibres/els-esbarzers-dalba-dalmau-59107 El nucli imaginari de Sandville, a prop de Nashville, és el marc del conjunt de relats corals amb voluntat novel·lística d’El camí dels esbarzers. 

http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/109-2019/794-el-cami-dels-esbarzers
Dalmau fa allò que autors nord-americans com Sherwood Anderson com a precursor i Elizabeth Strout i Kent Haruf com a deixebles fan tan bé. Dalmau te veu pròpia i situa aquestes vides maldestres en un poblet a l'interior dels Estats Units, lluny de la realitat de l'autora.


i els de Documenta en parlen:


Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà

El club de lectura de Dòria m'empeny a llegir aquesta novel·la, que ha agradat a quasi tothom. Jo també m'ho passo molt bé. La trama, la gent que viu i mor en aquesta vall de Molló (quina casualitat haver estat a Espinavell pocs dies abans), no és el més important i l'originalitat (ningú no s'inventa res, és veritat) la  proporciona el tractament literari curiós: aquests narradors canviants a cada capítol i no sempre humans (els núvols, les trompetes de la mort, un cabirol, la  muntanya, mateixa…) fan la lectura satisfactòria a part d'un llenguatge molt ben pensat i adaptat a cada situació ¿Potser una mica massa un exercici literari que amaga en conjunt la força dels personatges i de les seves circumstàncies vitals?
Ho comentem amb la Irene Solà al Club de lectura i és una sessió realment interessant.

aquí a Mataró Ràdio amb algun conegut que llegeix el poema de l'Hilari que dona nom al títol: (min 12:37)




aquí la Irene Solà pasejant per Espinavell



i aquí amb el Grasset:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/irene-sola-ens-presenta-el-llibre-canto-jo-i-la-muntanya-balla/video/5878244/




dimecres, 22 de gener de 2020

Tu calla! de Laura Huerga i Blanca Busquets

El dret a la llibertat d'expressió manifestació, la llei mordassa i el Codi Penal. La presumpció de veracitat de la policia i de com la via administrativa és pitjor que la penal perquè elimina el dret de defensa i la presumpció d'innocència.




En aquest assaig s’analitzen, no únicament alguns dels casos on aquesta retallada de llibertats és més evident (presos polítics catalans com Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, però també CDRs com Adrià Carrasco i Tamara Vila, tuitaires com Cassandra, cantants com Valtònyc, Cesar Strawberry i Pablo Hásel, i també Ermengol Gassiot, els nois d’Altsasu, Willy Toledo, etc… Una llarga llista de persones represaliades en base a la interessada interpretació d’unes lleis que enlloc de garantir drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de manifestació, restringeix el seu ús segons la finalitat de la causa que suporten.
 https://elmati.cat/ressenya-llibre-tu-calla-laura-huerga-blanca-busquets/


diumenge, 12 de gener de 2020

La mà que prenia la meva de Maggie o’Farrell

Un llibre que m’encanta malgrat alguns comentaris molt poc entusiastes. Hi ha llibres que van de menys a més i. Aquests va de més a molt més amb un final apoteòsic.
Detallisme interessant, presència de la maternitat com en pocs llibes, fils narratius que suggereixen, els quadres i al final els ports. Felicitats, Maggie.



La jove Lexie Sinclair somia en una vida extraordinària i, des del poblet on viu amb els pares i germans, planeja una fugida a Londres, la gran ciutat. Allà es trobarà amb l’Innes Kent, un jove sofisticat que l’introduirà en l’apassionant món del Soho bohemi dels anys cinquanta, i aprendrà l’ofici de reportera, coneixerà els artistes més importants del moment i es llançarà plenament a la vida i a l’amor. Anys més tard, al Londres contemporani, una jove pintora, l’Elina, navega vertiginosament per les primeres setmanes de maternitat, no acaba de trobar-se a ella mateixa i no pot recordar ni un sol detall sobre una petita gran qüestió: el part. Per a la seva parella, en Ted, la paternitat també està sent desconcertant: ha fet aflorar records perduts, plens d’imatges que no aconsegueix situar i que no sap d’on surten.



O'Farrell se serveix de les dues protagonistes per fer un tapís literari, mentre vas llegint saps que totes dues històries acabaran connectades sense saber massa com, però la prosa d'O'Farrell s'encarrega que a partir de les veus de la Lexie i de l'Elina en Ted aconsegueixi saber qui és. Dues dones, dues maternitats i molta riquesa de matisos en la condició humana, així són els personatges d'O'Farrell, deu ser per això que ens agrada tant com escriu. http://www.lespolsada.cat/index.php/lectures/108-2018/764-la-ma-que-prenia-la-meva

divendres, 10 de gener de 2020

La vuitena vida (per a la Brilka), de Nino Haratischwili)

Una recomanació d'en Xavi Cortès, més de 1100 pàgines d'un passeig per la història del segle XX de Geòrgia  i, per tant de la Unió Soviètica. La saga de la Stasia, el Kostia, la Christine, la Kitty, l'Elene, la daria, la NItsa ... i els seus paral·lels, els Eristavi... Tinc la sensació que cada personatge és una novel·la, una bona novel·la. Saga i família de dones però on l'únic home, el Kostia és sempre present, és sempre culpable. Bé, Xavier, bona recomanació.


L'escriptora tracta, en aquesta immensa novel·la, l'herència dels valors familiars, la importància de parlar sobre el passat i el poder de la cultura per evitar tornar a donar ales als errors històrics comesos des d'una perspectiva de gènere que, assegura, li sorprèn que cridi tant l'atenció. https://www.elmon.cat/cultura/nino-haratischwili-escriptora-s-ha-de-defensar-la-llengua-d-alla-on-sents-que-tens-casa-teva_2073245102.html

Hay dos personajes que flotan permanentemente sobre la novela: Stalin, a quien nunca se le menciona con ese nombre, y Beria, el temido jefe de la policía secreta estalinista, a quien se le llama permanentemente en el libro "el pequeño gran hombre". "Los dos eran georgianos, los dos pesaron como una maldición sobre ese siglo y contar su historia sin nombrarlos es una manera de quitarles su poder", explicó la escritora.https://www.radiotelevisionmarti.com/a/la-octava-vida-saga-familiar-georgiana-stalin-beria-flotando-en-la-novela-/210375.html

Entrevista a la Nino Haratischwili: https://www.nuvol.com/llibres/nino-haratischwili-sense-una-quota-de-dolor-no-es-pot-escriure-bona-literatura-71799


dimecres, 8 de gener de 2020

Contra la izquierda conservadora, de Nancy Fraser et al.

Quines coses de llegir! I és que la Núria em diu que m'estan perdent (i no sé si vol dir l'esquerra, l'independentisme o qui...) i l'agafo pel títol . Però a mi em sembla poc radical... ( i a més tan afrancesat!)
algunes idees subratllades:
el dualisme biondat d'allò públic, maldat d'allò privat no porta gaire llunyt...
el benestar socialdemòcrata v aser aconsegit  amvb la domincació dels pobles postcolonials
en el fons la dreta liberal és molt poc sensible als valors de la nació. La  crisi l'han pagatv els poble i el medi ambient
El capirtalisme actual està basat en les finances iu està ligfat al deute dels estats.

i en resum,
el capitalisme ha superat la cris transferint-la als estats


¿Qué significa ser de izquierda en el siglo XXI? ¿Cómo evitar la deriva conservadora de discursos originariamente revolucionarios? ¿Cuáles son los caminos para volver a articular la crítica de la dominación y la filosofía de la emancipación? En una conversación apasionante, orientada por Philippe Corcuff, Nancy Fraser y Luc Boltanski responden estas preguntas y se sumergen en nuestra actualidad política: crisis del capitalismo, posibilidades emancipadoras y amenazas posneoliberales o neoconservadoras. Es hora de relanzar los diálogos y las cooperaciones entre los intelectuales y los movimientos sociales. Sin embargo, a contrapelo del sentido común imperante, para ambos autores apartarse de las críticas más someras del neoliberalismo implica abandonar la nostalgia estatista. https://www.traficantes.net/libros/contra-la-izquierda-conservadora