Maurice, d'E.M.Forster

 Diuen que és la novel·la més senzilla i més fluixeta de Forster. POtser per això a mi m´ha entrat bé.

Maurice Hall (pronunciado "Morís"), a la edad de 14 años, recibe una charla de su maestro sobre el sexo y las mujeres. Esta escena establece el tono del resto de la novela, pues Maurice se siente aislado, y excluido de la idea adulta del matrimonio con una mujer como meta en la vida. Además se enraíza su profundo desdén hacia su propia clase social (media), al percibir que su maestro no tiene la capacidad de ver más allá de las normas sociales, haya lo que haya detrás.

Cuando Maurice llega a la universidad entabla prontamente amistad con su compañero de estudios Clive Durham, quien le inicia en la lectura de las antiguas escrituras griegas sobre el amor homosexual. Durante dos años viven una relación estrecha aunque completamente casta, que deben ocultar a todo el mundo.

https://es.wikipedia.org/wiki/Maurice_(novela)

El verano sin hombres, de Síria Hustved

 La Siri Hustved és un personatge interessant, es clar. Això és una novel·leta una mica intranscendetn, però.

Cuando Boris Izcovich dijo la palabra «pausa», Mia Fredricksen, de cincuenta y cinco años, enloqueció. Porque lo que deseaba su marido era una pausa en su matrimonio, después de treinta años sin adulterios y una hija encantadora. Hay que decir que la «pausa» de Boris es francesa, compañera de trabajo, joven y con buenas tetas. Pero la locura de Mia no fue más que una breve psicosis, y ese verano regresa a Bonden, la ciudad de su infancia, donde aún vive su madre en una residencia para ancianas activas e independientes. Mia alquila una casa, se relaciona con sus vecinos, una joven recién casada con dos niños y un marido que le despierta sospechas de maltrato, y visita a su madre y a su grupo de amigas. Recupera los recuerdos de su infancia, y descubre algunos secretos de la femineidad de otras generaciones. También dirige un taller de poesía con un grupo de estudiantes. Y con todos estos incidentes, historias y vidas, Mia urde esta veloz, brillante comedia feminista, de inesperado final...
https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/el-verano-sin-hombres/9788433975768/PN_791

los conocedores, de Mircea Cartarescu

 En llegeixo nomes un relat que no esta malament i que m'introdueix al mon oniric de Cartarescu.

Los conocedores reúne tres relatos extraordinarios —uno por cada volumen de la trilogía Cegador— que funcionan como ventanas privilegiadas al universo más íntimo, onírico y desbordante de Mircea Cartarescu. Una obra capaz de contener —como una miniatura barroca— el vértigo y la belleza inabarcables de la trilogía que cambió la literatura europea contemporánea. En «Los Badislav», asistimos a la huida de un clan arcaico a través de un paisaje que parece surgido del Apocalipsis, habitado por ángeles, demonios y criaturas cuya existencia trasciende toda lógica. «El circo» nos devuelve a la Bucarest de los sesenta, convertida aquí en un organismo vivo. Un niño —el propio Mircea— asiste a un espectáculo donde escarabajos gigantes, alfombras que esconden secretos de Estado y niñas con alas de mariposa se funden en un relato de memoria y revelación. Finalmente, «La boda» arrastra al lector hasta el lago de Como durante los esponsales del príncipe Witold Csartarowski: un aquelarre de figuras mitológicas, delirios y recuerdos donde los límites entre el tiempo, el sueño y la materia se disuelven para siempre.

https://impedimenta.es/producto/los-conocedores-edicion-de-coleccionista

cop de llum, de Rita Bullwinkel

 El deixo al primer assalt

En un pavelló de mala mort de Reno, Nevada, tenen lloc les últimes rondes del torneig Filles d’Amèrica. Vuit boxejadores menors de divuit anys competiran per ser la millor de la categoria. A unes les impulsa l’esperança, a unes altres l’ambició. O el trauma. O el desig de control sobre el caos. O la follia.https://www.lasegonaperiferia.cat/titols/cop_de_llum/

Vida i miratges, de Pere Rovira

 La sensació, el descobriment de l'estiu. M'agraden els dietaris i aquest és una barreja de comentaris quotidians, literaris, artístics fets des de la proximitat d'un triangle Lleida,el Delta,Vilassar de Mar passant per Poblet, que se'm fa terriblement curiós.

A les pàgines de Vida i miratges, el lector hi retrobarà el món íntim i públic dels celebrats diaris de Pere Rovira, en què ens parla de la vida viscuda, imaginada i recordada; de l’amor quotidià i sempre sorprenent; de la vellesa sofrida i assaborida; dels plaers sensuals i intel·lectuals; de les ganes de viure a pesar de qualsevol adversitat. Alguna vegada amargues, però sempre vitalistes, les anotacions de Vida i miratges estan escrites amb la convicció que als diaris s’ha de treure suc de qüestions aparentment intranscendents, perquè la literatura no es fa només amb coses importants, sinó també donant importància a tot allò que sembla que no en té. I amb una motivació que Pere Rovira va sintetitzar a La finestra de Vermeer: “Escric per gust i per vici, per recordar i per oblidar. Escric perquè no em mati el temps”.
https://www.grup62.cat/llibre-vida-i-miratges/419283

En general, Vida i miratges va sobre això: una fenomenologia del pas del temps o, dit d'una altra manera, les coses petites i grans que, dia rere dia, fan la vida. Podeu pensar que és un argument imprecís, però tots els arguments ho són: la bondat d'un llibre no depèn dels temes que s'hi tracten, sinó de la perícia de l'escriptor a l'hora d'abordar-los, del seu talent. El de Pere Rovira és enorme, però en comptes de desbordar-se per aclaparar-nos, flueix canalitzat pels recs de la memòria. Literatura, música, cinema, la contemplació del Delta, una trobada amb els fills. Totes aquestes són les coses importants, i totes fugen, com si haguessin estat miratges. Tret que vingui algú i deixi l'única cosa que queda, que són les paraules.

https://www.ara.cat/opinio/vida-miratges-pere-rovira_129_5576516.html

El Grasset amb el Pere Rovira: https://www.3cat.cat/3cat/pere-rovira-no-em-volia-morir-dient-me-pedro/video/6370011/

Malina. de Ingeborg Bachmann

El compro per la coberta em penso, però ara no estic per coses tan complicades.

 Malina es un retrato asombroso de una escritora que intenta contar su propia historia en un mundo dominado por hombres. Una mujer en la Viena de posguerra camina por la cuerda floja entre los dos hombres de su vida. Está su amante, Ivan, hermoso e inaccesible, que la obsesiona. Y está Malina, el funcionario con el que comparte apartamento: reservado, quisquilloso, exigente, de una calma escalofriante. A medida que el equilibrio de poder entre ellos comienza a cambiar, siente cómo su frágil identidad se desmorona, revelando gradualmente el oscuro y herido corazón de su pasado.

Esta novela es una obra maestra de la literatura europea; un retrato psicológico feminista de la conciencia de la mujer que explora las raíces de la violencia sistémica, las estructuras patriarcales y la naturaleza de la identidad femenina.

L'ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys

si no m'ho haguessin dit no sé si hauria "pillat" que la protagonista és la surt a Jane Eyre. En tot cas, una bona novel·la.

La novela actúa como precuela a la famosa novela de 1847 de Charlotte Brontë, Jane Eyre. Es la historia de Antoinette Cosway (conocida como Bertha Mason en Jane Eyre), una heredera blanca criolla, desde la época de su juventud en el Caribe a su infeliz matrimonio con el señor Rochester y su traslado a Inglaterra. Atrapada en una opresiva sociedad patriarcal en la que no pertenece ni al grupo de los europeos blancos ni al de los jamaicanos negros, la novela de Rhys reelabora la diabólica mujer loca del ático de Brontë. Como ocurre con muchas obras poscoloniales, la novela trata ampliamente con los temas de la desigualdad racial y la dureza del desplazamiento y la asimilación. Se identifica también en ella el motivo narrativo del viaje, específicamente el de la diáspora caribeña.^[1]

La narración se construye a través de dos voces:^[2] la primera parte es narrada por Antoinette, caracterizada por su hipersensibilidad, sus miedos y su inestabilidad emocional. La voz de la segunda parte es la de Rochester, mucho más ordenada. La tercera parte la narra, de nuevo, Antoinette, pero esta vez desde su encierro en Thornfield Hall.

El vell de cent anys que va saltar per la finestra

 amb 100 pàgines n'hi ha prou. Els best sellers han de sr molt especials perquè m'entrin.

Por, d'Stefan Zweig

 La història d'un xantatge. El final hauria de ser sorprenent ( ho és) però sona a Cecilia.

La Irene Wagner du una vida acomodada i sense preocupacions amb el marit i les seves dues filles. Tanmateix, després de vuit anys de matrimoni, els balls, el teatre, l’òpera i altres activitats socials li semblen banals i anodines. Així, més per fantasia novel·lesca que per autèntic desig, comença una relació amb un jove pianista. De sobte, però, una dona la descobreix quan surt del pis del seu amant i la Irene es veu obligada a cedir a un terrible xantatge. El terror que el seu marit l’enxampi i la possibilitat de perdre tot el que posseeix i que, com descobreix ara, s’estima i necessita tant, la sumirà en un malson esgarrifós. Escrita el 1913 i publicada per primer cop gairebé una dècada més tard, Por és una de les novel·les curtes més esglaiadores de Stefan Zweig, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.

El mestre i Margarita, de Mikhïl Bulgàkov

 Li tenia ganes a aquesta relectura. (No en recordava res com sempre) . L'he llegit amb força atenció ,llapis en mà per als personatges, els espais i altres detalls com les referències a les veus, els vestits... Gran novel·la en què l'us de la ficció més surrealista s'netroncca amb la crítica al sistema social de l'aparicio de l'estalinisme.

En aquesta novel·la veritablement única, clàssic indiscutible de la literatura russa del segle xx i ara esplèndidament traduïda al català per Xènia Dyakonova, el diable en persona i el seu estrambòtic seguici es presenten al Moscou dels anys trenta i sembren el caos en la societat soviètica, alhora que intervenen en la història d’amor del Mestre, un escriptor castigat pel règim, i la seva amant Margarita. Amb dos plans narratius separats per dinou segles que ens transporten de Moscou a la Jerusalem bíblica i en els quals es fonen sàtira, tragèdia, misticisme i crítica social, El Mestre i Margarita continua exercint avui en lectors de tota mena la fascinació de les obres portadores d’un misteri inesgotable.
https://www.grup62.cat/llibre-el-mestre-i-margarita/328818

El libro de Rachel, de Martin Amis

 Martin  Amis em va cridar l'atenció amb la seva autobiografia i m'ha fet gràcia llegir la seva primera novel·la. Provocadora i representativa de la joventut dels 60s, 70s britànics

Inteligente, frívolo, descarado, narcisista incluso cuando le sale un grano en la nariz, Charles Highway, el narrador y protagonista de esta excelente y divertidísima novela, es un joven que, a falta de ritos de paso institucionalizados, se inventa uno por cuenta propia. Cuando está a punto de cumplir los veinte años se da cuenta de que todavía no se ha acostado con ninguna mujer, aunque lo haya hecho con montones de chicas de su edad, y decide que su obligación ineludible es tener esa experiencia a modo de despedida de la inmadurez.


Pero Charles Highway, niño prodigio y neurótico precoz, es un joven con altas aspiraciones literarias, y lo que pudo haber sido un ligue más se le convierte en una complicadísima operación autobiográfica y autoanalítica que da, como resultado final, este Libro de Rachel. Un libro en el que tienen cabida desde la revolución sexual, los años setenta y el rock hasta el conflicto de generaciones y el propio mito de la juventud, todo ello observado desde un punto de vista satírico y escéptico. A esta actitud rabiosamente moderna se unen una prodigiosa naturalidad y un gran talento literario, que convirtieron la publicación inglesa de esta obra en un auténtico acontecimiento.

https://www.anagrama-ed.es/libro/compactos/el-libro-de-rachel/9788433914897/CM_158

La balada del cafè trist, de Carson Mc Cullers

Una petita novel·la,una situacio insòlita, personatges sense motivacions clares, misteriós tot plegat sense ser difícil.

La balada del cafè trist és la història fascinant i terrible d'un triangle amorós. La protagonista, la senyoreta Amelia, que regenta el cafè que fa de punt de trobada d'un poble del sud dels Estats Units, és un dels personatges més inoblidables que ha donat la narrativa nord-americana dels últims cent anys

https://www.laltraeditorial.cat/llibre/la-balada-del-cafe-trist/

 En una vieja y ruinosa casona de un pueblo del sur estadounidense, vive Miss Amelia. Es una mujer rica, alta, desgarbada, solitaria, de fuerte carácter, que no le teme a ningún hombre ni situación. De ella, poco y nada saben los pobladores, solo que estuvo casada y su matrimonio duró diez días. En la casona en que vive, hace años hubo un café. Hacia esa época va el relato, al momento en que llega al pueblo un enano jorobado que se presenta frente a Miss Amelia diciendo que es su primo. Mis Amelia le permite quedarse y pronto aparece la idea de poner un café en la misma casa. Al mismo tiempo, entre Miss Amelia y el Primo Lymon Willis se inicia una historia de amor. Entretanto, Marvin Macy, exmarido de Miss Amelia, un hombre violento y cruel, acaba de salir de la cárcel. Macy, que se encuentra despechado por haber sido despreciado por Miss Amelia, la visita con la intención de complicarle la vida en todo lo que pueda  https://es.wikipedia.org/wiki/La_balada_del_caf%C3%A9_triste

Marina Porras a l'Ara:

https://www.laltraeditorial.cat/wp-content/uploads/2016/02/mccullers-ara-dissabte.png

Midlemarch, de George Eliott

 Gran novel·la, no només perquè ho digués Virgina Wolff. Middlemarch és la ciutat i dues o tres famílies més o menys riques, i la història es belluga al seu voltant. Dues o tres dones són els eprsonatges protagonistes més interessants malgrat que totes les decisions es prenen sense tenir-les en compte. Gran Eliott!

Subtitulada "Un estudio de la vida en provincias", la novela se desarrolla en la ficticia ciudad de Middlemarch, en la región inglesa de las Midlands durante los años 1830-32. La historia tiene varias líneas argumentales y un amplio número de personajes, y además de su claridad al entrelazar los relatos, incluye otros temas subyacentes como la situación de la mujer, la naturaleza del matrimonio, el idealismo y el interés personal, la religión y la hipocresía, las reformas políticas y la educación. Tiene un ritmo pausado, el tono es ligeramente didáctico (la voz de la autora irrumpe ocasionalmente a través de la narrativa)[1] y muestra un cuadro muy amplio de la vida en provincias.

(...)

En líneas generales, Middlemarch ha mantenido su popularidad y sigue siendo considerada una de las obras maestras de la literatura inglesa,[2] pese a que algunos críticos han expresado su disconformidad con el destino que se le asigna a Dorothea. Kate Millett llamó la atención sobre la subordinación final de los sueños de Dorothea a los de su admirador Ladislaw.[3] En cambio Virginia Woolf se deshizo en elogios y describió Middlemarch como «un libro magnífico que es, con todas sus imperfecciones, una de las pocas novelas inglesas escritas para adultos».[4] Martin Amis y Julian Barnes han dicho de ella que es, probablemente, la mejor novela de lengua inglesa.[5][6

https://es.wikipedia.org/wiki/Middlemarch

Eliot va escriure per realitzar un rigorós estudi dels comportaments humans d’acord amb la varietat de caràcters i de classes socials que trobem en el món modern, però també per transcendir aquesta xarxa a través d’una formació discursiva i moral ben particular.  ...

(...)

Middlemarch (1871-72) és una novel·la coral formada per un mosaic de caràcters, una polifonia de línies simultànies que mostren possibles maneres d’interpretar el que passa. Per aconseguir-ho, Eliot s’ha de convertir en una espècie de ventríloc i parlar des de cadascun dels personatges, que afronten de manera dispar les circumstàncies que formen el destí personal. A tall d’il·lustració, poden destriar-se alguns d’aquests caràcters: qui justifica els seus interessos segons la voluntat de Déu però que és incapaç d’afrontar d’una manera directa les faltes que ha comés (Bulstrode); l’orgullós que confia obertament en la seua vocació però que falla quan intenta posicionar-se (Lydgate); la vanitosa que només es troba interessada en la vida social però que falla quan intenta posicionar-se (el matrimoni entre Rosamond i Lydgate); el gran intel·lectual amb ínfules enciclopèdiques que és en realitat un desconfiat, un gelós i un miserable (Casaubon); l’optimista que creu en les circumstàncies i en ell mateix però que no té capacitat de previsió (Fred Vincy); aquells que accepten de manera resignada el que passa i que sempre estan disposats a ajudar el proïsme (el matrimoni Garth); l’home capaç de sacrificar el seu amor per una causa certa (Farebrother); l’inconstant i juganer (senyor Brooke); els conservadors i porucs (els Chettam); o el cínic (Fetheastrone).


En Middlemarch hi ha un recull taxonòmic de les possibilitats d’encarar i de llegir la vida, és a dir, se’ns mostra com fabriquem diferents imatges per interpretar les circumstàncies que ens afecten. La recopilació va de posicions obertament mítiques fins a l’esperit pràctic propi de la burgesia, de la hipocresia més imaginativa fins al tarannà més realista, de l’egocentrisme més vanitós fins a l’amor al proïsme més obstinat i solidari. Malgrat tot, Eliot evita manifestar-se per cap de qualsevol extrem, perquè el seu model es troba en una altra banda. És per això que la protagonista principal de Middlemarch, Dorothea Brooke, una jove sensible i idealista, aspira a un saber que no casa amb l’època liberal, ni amb la seua edat, ni molt menys amb la seua condició de dona. Dorothea ambiciona l’autenticitat, fins i tot quan això suposa per a ella el sacrifici de les expectatives personals. Que aquest propòsit constituïsca un gran error i font de grans disgustos (el casament amb Causabon), obliga a replantejar no només el sentit de la novel·la, sinó també la identificació del model de saviesa que intenta proposar Eliot. A partir d’aquí, cal preguntar-se si la figura de Dorothea ha d’entendre’s com un principi organitzador, cosa que significaria que pot ser interpretada com una representant directa de l’autora, o tan sols com una imatge més.

https://www.nuvol.com/llibres/george-eliot-i-la-saviesa-63394

El roig i el negre d'Stendhal

Novel·lot. M'agrada retrobar-me amb els clàssics que es llegeixen bé. I Julien Sorel és realment un gran personatge. Ambient entre Relations dangereuses (una mica abans, cronològicament) i Jane Austen.

Julien Sorel és el fill d'un fuster de poble que, des de ben petit, llegeix i aprèn sobre el món. Així és capaç d'adaptar-se a totes les situacions, fingint ser i pensar allò què els altres volen per guanyar-se la seva estimació i poder pujar socialment. Entra al servei d'un capellà i després al seminari, però l'abandona perquè s'adona que l'Església està massa polititzada i que no serveix als seus fins. La seva fe, a més a més, és molt tèbia.

Llavors, arriba a París com a secretari de la família De Mole, del bàndol conservador. Allà coneix la noblesa, tan falsa i polititzada com els religiosos i que el menyspreen pel seu origen. S'enamora de Mathilde, la filla de la casa, a qui deixa embarassada. La família accepta tapar l'escàndol amb un matrimoni, però una antiga amant, la senyora Renal, intervé per denunciar Julien, explicant el seu passat arribista i seductor. Julien intenta matar-la i és empresonat.

https://ca.wikipedia.org/wiki/El_roig_i_el_negre

Julien Sorel s’alça, enmig de la grisor de la vida quotidiana, esforçat per remuntar –els seus orígens humils i provinciana, per esdevenir algú important en una societat que li és hostil. Home sensible intel·ligent, amb tota l’ambició, home d’esperit cínic i cor eixut, isolat en la seva aventura, la passió el durà a faltar en el moment de més fredor. La trama d’El roig i el negre es basa en la crònica judicial d’un cas real: un jove de vint anys és guillotinat per haver atemptat contra la vida de la seva amant.

Però Stendhal construeix un personatge que va més enllà del que el va inspirar: Julien Sorel esdevé un autèntic mite que ens ajuda com pocs a conèixer com som de debò els europeus, que ens va baixar sense adonar-nos-en cap a les profunditats de la seva ànima, que és la nostra ànima col·lectiva, on palpita aquell impuls irrefrenable que els gran romàntics va explicar millor que ningú. Contradictori, complex. Com el roig de la passió i el negre de la submissió.

https://estimatquadernvermell.wordpress.com/2019/05/01/el-roig-i-el-negre-stendhal/

Kolhoz, d’Emmanuel Carrere

 M'agrada Carrere. La biografia de la seva mare retrata un personatge i una família sensacionals, amb implicacions històriques , geogràfiques i polítiques de gran interès.

Kolkhoz és el llibre més íntim d’Emmanuel Carrère: un retrat familiar apassionat que arranca amb el funeral d’Estat de la seva mare, Hélène Carrère d’Encausse, gran figura de la intel·lectualitat francesa, primera dona al capdavant de l’Acadèmia i una reconeguda autoritat en l’estudi de la historia russa. La seva mort el 2023 impulsarà l’autor a revisar una col·lecció d’arxius, cartes i fotografies del seu pare, i que constitueixen el punt de partida d’aquesta investigació: una genealogia entrellaçada per on desfilen els grans conflictes del segle XX, de la Rússia prerevolucionària a la Ucraïna actual.
https://www.anagrama-ed.es/libro/llibres-anagrama/kolkhoz/9788433949103/LA_139

La guardia blanca, de Mihaíl Bulgakov

El Guerra i Pau de Kíív en reduït. El sentit de l'humor de Bulgàkov és curiós de  vegades. La traducció em posa nerviós tot i que és de Jose Laín Entralgo però potser era el germà més fluix. I pot ser que les traduccions al castellà em costin més que les al català 

Descobreixo que Jose lain entralgo era un prestigios tradictor del rus! My god!

es d'aquelles noveles que endevino que són molt bones

El Re-read serveix per a aquetes coses.

La novela narra la historia de tres hermanos, los Turbín en Kiev durante el convulso invierno de 1918-1919. La ciudad de Kiev, en manos del atamán Skoropadski, también está en las garras de un doble envolvimiento, del aventurero Petlyura, y los bolcheviques. Varios personajes entrelazan sus desgracias a las de los Turbín ayudando a crear un fresco de gran impacto emocional, épico y lírico al mismo tiempo. https://es.wikipedia.org/wiki/La_Guardia_Blanca

Frontera, de Kapka Kassabova

Periodisme?     Novel·la ? Viatges? Autoficció? Cada cop em costa més classificar el que llegeixo. M'agrada molt la idea de la permeabilitat i difusió de les fronteres. I això dels Balcans és la hòstia!

Amb aquest extraordinari reportatge narratiu viatgem a una cruïlla geogràfica i cultural màgica. Potser el racó més desconegut d’Europa, una triple frontera on la història i el present del continent s’han jugat i continuen jugant-se per sota la taula. Benvinguts a Tràcia, on conflueixen el gresol de cultures de Bulgària, Grècia i Turquia, la segona frontera més transitada del món, un indret tan apassionant com (si no vas ben acompanyat) indesxifrable. Un paradís per als personatges més pintorescos: contrabandistes, poetes, hippies, militats tronats, refugiats, empresaris inversemblants... Un mirador des d’on entendre l’Europa que ens precedeix i la que ens pot esperar.

https://comanegra.com/es/espores/864-frontera-un-viatge-al-limit-deuropa-kapka-kassabova-traduccio-d-ariadna-pous.html?srsltid=AfmBOoohT3WsGO103CZicN9Z6eBvTcAPs-JpBwUnrMHabjgCCj3k4s7C

 https://youtu.be/Fl1D2-MunsE?is=XpdbYB-206x_ym8Q

https://youtu.be/irksd2oRzxM?is=_43RUDqWOWf_y7dz

L'última vegada que et dic adéu, de Natza Ferré

 recomanacio de la Laia. El germa heroinòman. A la Laia límpressiona més que a mi.

La periodista Natza Farré (Barcelona, 1972) publica la seva primera novel·la. Es tracta d’un relat que destaca perquè té la densitat moral i emocional d’allò que s’ha callat massa temps. L’última vegada que et dic adéu (Angle) és un llibre que, quan l’acabes, no t’atreveixes a tancar de cop, com si fer-ho fos un gest indecorós. Farré hi escriu amb una lucidesa que no demana permís, amb una tendresa que no es disfressa de sentimentalitat i amb una ironia —seca, intel·ligent, salvadora— que funciona com a mecanisme de supervivència i com a estil, que s’acompanya de cartes reals i fragments de dietaris de quan l’autora era jove.
https://www.nuvol.com/llibres/la-bellesa-tambe-es-trenca-a-mans-de-heroina-472394

Baba Yagá puso un huevo, de Dubravka, Ugresic

Són tres relats diferents. El primer m'agrada , el segon se'm fa pesat i el tercer ja no el començo. 

Baba Yagá es una criatura oscura y solitaria, una bruja que rapta niños y vive en el bosque, en una casa que se sustenta sobre patas de gallina. Pero también viaja a través de las historias, y en cada una de ellas adopta una nueva forma: una escritora que regresa a la Bulgaria natal de su madre, que, atormentada por la vejez, le pide que visite los lugares a los que ella ya no podrá volver; un trío de ancianas misteriosas que se hospedan durante unos días en un spa especializado en tratamientos de longevidad; y una folclorista que investiga incansable la figura tradicional de la bruja. Ancianas, esposas, madres, hijas, amantes. Todas ellas confluyen en Baba Yagá. A caballo entre la autobiografía, el ensayo y el relato sobrenatural, su historia se convierte en la de Medusa, Medea y tantas otras figuras malditas, dibujando un tríptico apasionante sobre cómo aparecen y desaparecen las mujeres de la memoria colectiva.

https://impedimenta.es/producto/baba-yaga-puso-un-huevo

Mouchette, de Georges Bernanos

Costa seguir exactament la trama però n'hi ha prou per impregnar-se de  la peripècia vital i moral d'aquesta pobra noia  enfonsada en el fang de la misèria..Sempre penso que les novel.les  amb drames sexuals són difícils de portar als nostres dies i als nostres oensaments, en què els criteris de la societat han canviat tant.

A sus catorce años, Mouchette ya conoce la cara más amarga de la vida: su padre es un alcohólico que la muele a palos y su madre es una mujer distante; las compañeras de clase se ríen de ella, saca de quicio a la maestra y los vecinos de su aldea la odian y la temen a partes iguales. A la miseria y a la brutalidad que la rodean, la arisca e indomable Mouchette opone un orgullo adamantino, fiero, y la opacidad de un alma insondable encerrada en un círculo de silencio. En un universo asfixiante, donde toda verdadera comunicación parece imposible, Mouchette ha conquistado sus pequeños momentos de libertad y rebeldía, siempre ligados, sin embargo, a una irreductible soledad.
https://www.editorialperiferica.com/libros/mouchette/