Igbern

 Igbern a Alella. Més enllà que hi arribo una hora tard l'estona és agradable i aquest concert de l'Ignasi i en Bernat està molt bé com sempre. I n'havíem vist alguns ja a les cases de l'Ignasi.

Musical's choir

La Núria i el seu choir al Teatre Victoria. Amb la Glòria  la MIreia i hi ha també el Toni i la Laia G.

Fan un bon espectacle, realment

Ànimes mortes, de Nikolai Gógol

És el Quixot rus, el Lazarillo de Tormes, el Dickens del club Pickwick, alguna cosa de Graham Greene... L'humor sovint em costa, però aquí endevino una obra mestra, sens dubte.

I el paper del traductor... És boníssim però de vegades se li,n va l'olla...La gent és neta i noble, Sopars de copec, Ben d'hora ben d'hora ...

Per la portalada d’un hostal d’N., capital de província, entrava una carretel·la de molles força bonica, no gaire grossa, de les que fan servir els solters: comandants retirats, capitans majors, terratinents amb un centenar d’ànimes al seu servei; en fi, tots aquells que en diríem «senyors de poca volada». A la carretel·la hi seia un home que no era cap bellesa però que tampoc no feia de mal veure, ni massa gras ni massa prim, que no es podia afirmar que fos vell però tampoc que fos ben bé jove. La seva arribada no va causar absolutament cap enrenou a la ciutat ni va anar acompanyada de res de destacable; només dos pagesos russos que s’estaven a la porta de la taverna, davant per davant de l’hostal, van fer algun comentari que es referia, però, més al vehicle que no pas al senyor que hi viatjava. «Goita tu», li va dir l’un a l’altre, «quina roda! Què en penses: si fos el cas, ¿hi sabria arribar, aquesta roda, a Moscou?». «A Moscou sí», va respondre l’altre. «Però em penso que a Kazan no hi arribaria, ¿oi que no?» «A Kazan ja no», va respondre l’altre. I aquí va acabar la conversa. I encara, mentre la carretel·la s’atansava a l’hostal, va passar per allà un jove vestit amb uns pantalons afusats de lona, curts i bastant estrets, un frac amb presumpcions de moda i, a sota, una pitrera botonada amb una agulla de bronze de Tula en forma de pistola. El jove es va girar un moment a mirar la carretel·la, agafant-se la gorra per la visera perquè no se l’endugués un cop de vent, i va continuar la seva via.

En Txítxikov, un foraster misteriós i aparentment encantador, es dedica a recórrer les províncies russes buscant terratinents per fer-los una oferta ben estranya: comprar-los la titularitat dels serfs morts que encara consten inscrits en el cens. Sembla un negoci rodó per a tothom: els propietaris s’estalvien de continuar-ne pagant els impostos, i ell pot fer servir aquestes «ànimes mortes» per aconseguir noves terres i progressar socialment. Ben aviat, però, les coses es torcen per a en Txítxikov, que haurà d’escapar-se per evitar les sospites i les enveges que un negoci tan singular desperta. Nikolai Gógol ofereix, en aquest clàssic de la literatura picaresca, la versió més crua i detestable de l’ésser humà. Una galeria grotesca de personatges, a la manera de l’infern de Dante.  https://www.onallibres.cat/les-animes-mortes-9788498594355

Casa Calores, de Pere Riera a a Beckett

 Amb en Francesc i l'Elisenda. El trpbo magnífic aquest muntatge: sense pretensions però de text molt ben escrit i amb actuacions de mèrit qquan encara fan més il·lusió per la joventut de la majoria dels actors.

Els estius són estacions preuades. Diuen que la joventut és la més preuada de les etapes vitals. I quan ets jove, una de les millors coses que et poden passar, és viure els estius arran de mar. Si, al damunt, has nascut en un poble amb barques i espigó, és possible que tots els estius de la teva joventut estiguin amarats d’un record càlid i salabrós. A Casa Calores hi passen els anys, els testos es marceixen i la roba deixa de voleiar als estenedors. Els grans que sobreviuen, es fan vells; i els joves que no veien l’hora de créixer d’un cop, intenten posar fre a l’inexorable pas del temps. Un temps que els enfronta al més preuat dels perills: el passat.  https://www.salabeckett.cat/espectacle/casa-calores/

La ciudad ylos perros, de Mario Vargas Llosa

Una sorpresa. Feia temps que el buscava. Algú n'havia parlat molt bé. (Ramon Ribeyro?). Sensació sí de gran novel·la. Militars, assetjament, crueltat, justícia...  El Perú els 50-60.

La obra está ambientada en el Colegio Militar Leoncio Prado, donde adolescentes y jóvenes internos reciben formación escolar secundaria bajo una severa disciplina militar. Se narran las diferentes historias de unos muchachos que descubren y aprenden a convivir con una forma de vida alienante que no les permite desarrollarse como personas, y donde se les somete y humilla. No obstante, a través de este sistema, algunos encuentran la fortaleza necesaria para asumir sus retos.

Vargas Llosa critica la forma de vida y cultura castrenses, donde se potencian valores determinados (agresividad, valentía, hombría, sexualidad, etc.) que mutilan el desarrollo personal de los muchachos de ese internado. Con gran profusión de personajes, las vidas de estos se van entrecruzando, hasta tejer el tapiz de la obra. El nudo del relato se concentra en torno al robo de las preguntas de un examen, que es delatado por un cadete apodado el Esclavo, quien luego muere, presumiblemente a manos de otro cadete apodado El Jaguar. Otro cadete, el Poeta, tratará infructuosamente de denunciar al Jaguar. Todo ello enfrentará a los cadetes entre sí, y a todos ellos con las autoridades del colegio, que son a la vez oficiales del ejército. El epílogo de la novela certifica lo que ha sido el colegio para los protagonistas: una estación de paso que los ha formado o deformado, para integrarlos a la sociedad civil. https://es.wikipedia.org/wiki/La_ciudad_y_los_perros

https://www.youtube.com/watch?v=RrRZbWJWJrE

https://www.youtube.com/watch?v=lkhMAvDCijI