La casa dels noms, de Colm Toibin

La idea és bona, però em sobta un estil que no sembla l'apropiat per endinsar-se en el món de la mitologia. No m'entusiasma

Per emprendre una operació literària com la que ha realitzat Colm Tóibín (Irlanda, 1955) a La casa dels noms, s’ha de ser un insensat o bé s’ha de tenir molta confiança en el propi talent. Tenint en compte que parlem d’un autor amb una extensa i reconeguda obra, no hi ha dubte que ens trobem davant d’un cas d’audàcia i no d’inconsciència. Els riscos, tanmateix, hi són. https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/reescriptura-dels-tragics-grecs_1_3850825.amp.html?__twitter_impression=true

Teseu, d'André Gide

Vaig prometre continuar amb Gide i en aquesta biblioteca de confinament vaig trobar aquesta evocació del mite de Teseu. Com que ja em ve de lluny (de nen) que trobo simpàtica la mitologia grega em sento molt còmode en la lectura i en aquesta visió tan subjectiva del personatge. Cruïlla de camins entre Monteverdi i Racine i aquell llibret de la mare (Figuras y leyendas mitológicas, editat l'any 41) amb una dedicatòria del seu  professor "a la más aventajada de entre todas sus alumnas"

Gide imagine un récit basé autour des réflexions de Thésée quant aux successives étapes de sa vie. Ce récit est écrit à la première personne. Thésée offre une réflexion sur la personnalité humaine, et autour de questions souvent développées par Gide au cours de son œuvre. Ce livre s'inscrit ainsi dans une lignée d'ouvrages gidiens – Saül (1903), Corydon (1924), Œdipe (1931), entre autres – s'inspirant des mythes sans réel souci d'historicité, mais simplement parce qu'ils présentent une multitude d'interprétations possibles.

Thésée est le dernier livre de Gide publié de son vivant. L'auteur met plus de vingt ans à élaborer ce récit. Pour ces raisons, il est souvent considéré comme un ouvrage constituant une somme gidienne, sur le plan du fond, comme de la forme

Envejo la gent que se sent trasbalsada per una lectura. Em penso que jo hauria de retornar als 13 anys per trobar un llibre que em sacsegés de veritat. (Un dia faré l'exercici:)

De tanto en tanto tenemos la suerte de que nos cae en las manos un libro que nos hace plantearnos cuestiones que ya creíamos resueltas sobre nosotros mismos, sobre como vivimos la vida y si vale la pena que la vivamos así. https://www.hislibris.com/teseo-andre-gide/

i encara 

probablemente Teseo no es más (ni menos) que el propio autor André Gide confesándose (tenía ya 77 años al escribir el libro) y dejándose ver entrelíneas en este escrito que podríamos calificar de memoria vital. No es, pues, una novela histórica al uso, ya que la vida de Teseo es una excusa para que el autor se exprese. Salvando las distancias, podría encontrarse un paralelismo con la “Casandra” o la “Medea” de Christa Wolf, obras en las que, a través de la historia que se narra, vemos la mente pensante de la autora.

Negra la brisa lluent, de David Vann

El devoro, recomanació de l'esplèndida llibretera de Valls, el mite de Medea revisitat per l'autor d'aquella illa d'Alaska on es refugien un pare i un fill, Medea, la bruixa, la sacerdotessa, que es va tornant feminista, descreguda, republicana, que fuig sobre les aigües del mar Negre i que estableix amb els homes,-amants, pares, reis- una relació que ni Joc de Trons, tot explicat amb sintagmes nominals i amb una traducció que jo no hi entenc però em sembla magnífic a i de vegades sents com si fos Riba passejant-se per l'Odissea.

http://periscopi.cat/antipoda/item/negra-la-brisa-lluent

Tres raons per llegir Negra la brisa lluent, de David Vann (trad. de Yannick Garcia):
1. Mite feminista primordial
El mite de Medea està al moll de l’os de la narrativa occidental: un arquetip de dona explicat per homes (com tots els arquetips femenins del cànon literari de fins fa quatre dies). Medea, com Lady Macbeth, treu tota la ràbia i fel –i abjura del paper de mare i dona, suprema ofensa al patriarcat– per venjar-se del seu marit.
2.Una prosa d’impacte
David Vann –autor de prosa impressionista, vigorosa i absorbent, amb més imatge que verb– comença la narració amb Medea esquarterant el cadàver del seu germà per fotre son pare.
3.Amor i lliure albir
Medea vol modelar el món com ho fan els homes: amb força barbàrica, sense sentiments. El drama de la Medea de Vann no és que no pugui regnar sense un home, és que no està exempta dels pesos de l’amor i el lliure albir: en un món d’homes panxacontents que deleguen els assumptes terrenals en mans dels déus, ella s’empodera amb la certesa que “no hi ha déus, només homes”. Hi ha res més feminista que això? 
(Ricard Martín, "Tres raons per llegir...", Time Out Barcelona)https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=2135289616582383&id=248378771940153

Fedra, de Racine-Belbel

A mi m'ha entusiasmat, i el Toni diu que sóc l'únic

La història m'enganxa, els alexandrins em funcionen bé, l'escenografia geològica em deixa... petrificat (barato...)

Racine és d'aquells clàssics que cauen antipàtics, Molière és el que cau bé!,  com Calderón de la Barca amb Lope de Vega. Però surto del Romea pensant que alguna cosa deu tenir aquest senyor sortit dels llibres de literatura del batxillerat, quan les seves paraules i els seus versos et fan sentir durant dues hores que allò que fa referència a les passions i els sentiments i que es va transmetre segurament de boca en boca en la Grècia mil·lenària i que recolliren Eurípides i després Sèneca,  descriu de manera meravellosa la condició humana i en concret el dolor dels amors impossibles. (ah! l'amor incestuós! i ah! l'amor sempre mal vist  de les dones madures pels noiets joves)

Per cert la Vilarasau una mica passada de voltes és l'única que va sovint més enllà de la necessària artificialitat tràgica i cau en l'exageració ridícula. Els altres, esplèncidids!

el Romea: http://www.teatreromea.com/ca/season/1003/fedra

el text: http://www.nuvol.com/ebooks/fedra/