divendres, 18 d’agost del 2017

Entre dones soles, de Cesare Pavese

Torí. Després de la guerra mundial. Una modista entra en contacte amb un món de classe alta, entre el qual una noia acaba d'intentar-se suïcidar.
Impressiona és clar saber que Pavese es va suïcidar en un hotel de Torí un any després d'escriure la novel.la. La relació banal que s'estableix entre aquestes (principalment) dones contrasta amb la situació dramàtica inicial però en genral el llibre no m'acaba d'engrescar ni atreure.



Els que en saben no hi estan d'acord Entre dones soles és una de les millors novel·les de Pavese. Qui la llegeixi ho percebrà, se sentirà irresistiblement atret per les alegries i les misèries d’uns personatges que són ben bé de carn i ossos. (Francesc Vallverdú)

“Entre dones soles“ (1949). Aquesta novel·la esta considerada un exemple etològic de la narrativa de la postguerra europea, que presentava una àmplia gamma de corrents –neorealisme, objectivisme, Nouveau Roman- que compartien en rebuig a la novel·la tradicional decimonònica, i per tant , a la complexitat dels personatges, a la magnitud i rellevància de la intriga, a la confrontació de valors morals, i encara que sovint s’oblidi, a la passió. Aquests corrents opten per espais contemporanis, personatges plans i accions vulgars. El narrador –el recurs tècnicament més elaborat- no valora, ni jutja el que narra. I en conseqüència, el lector es troba sense horitzons i uns personatges que es relacionen entre ells amb gestos banals i paraules buides .  (biblioteca defigueres)
Ben explicat, jo m'he trobat bastant així.



dimarts, 1 d’agost del 2017

La ignorància, de M. Kundera

Un Kundera ja passat al francès. Algú ha dit que K. ès un desplaçat de la història. En tot cas és segurament un tio que no se sent còmode amb el seu paper. Als seus 80s llargs ja se li'n deu fotre bastant
En tot cas viudetats i exilis . Som allò que perdem.

Curiós que la presència de Praga no és mai la de Txecoslovàquia (la geogràfica almenys)

Curiós també aixo

El juego lingüístico entre la ignorancia y la añoranza sólo es posible en catalán y en español, y tal vez por eso la novela ha sido publicada antes en estas lenguas que en la propia versión original francesa. A menos que haya sido por otras razones, quizá de tipo más estratégico: la anterior novela de Kundera, La identidad (1997; publicada en español al año siguiente), recibió muy malas críticas en Francia, y no se puede descartar que Kundera ­tan atento a la dimensión pública de su carrera literaria­ haya decidido demorar la aparición del libro en francés hasta ver la reacción del público y la crítica de nuestro país.(conversacionesenlabiblioteca)